dimarts, 28 de desembre de 2010

Un matí de feina

Entre abrets amb boles a l’entrada de les botigues, Papa Noels penjats als balcons, que no se sap si pujen, baixen o es suiciden, llums de Nadal esperpèntiques com cada any, camino cap a casa uns clients. Quan hi arribo miro l’hora en el mòbil i neguitosa em resisteixo a tocar al timbre. Dono un parell de voltes per la petita plaça, miro l’aparador d’una botiga de Movistar. Torno a consultar el rellotge i finalment em decideixo a pujar al pis. M’obre la porta l’Arnau i amb un somriure més voluntariós que espontani, em diu que passi, que la notària ja està llegint l’escriptura. La germana de l’Arnau, que és un parell d’anys més gran que jo i la recordo de quan totes dues estudiàvem als escolapis, s’aixeca per deixar-me seure en una butaca petita. La notària està asseguda al meu costat i llegeix impertorbable, paraules sèries, castellanes i pomposes que sonen més estranyes que mai en aquest petit menjador decorat a l’estil de fa quaranta anys. La senyora que ha de firmar l’herència del seu difunt marit, no sembla escoltar-la. Té un aire absent i un aspecte ridícul embotida en roba de dormir, una bata d’un blau estrident i unes sabatilles fúcsies. Quan la notària acaba de llegir, la vídua malalta col•loca els papers sobre un llibre d’Astérix que té a la falda i signa amb indiferència. La notària marxa i jo em quedo uns minuts que dedico a explicar-los quin són els passos que seguirem per tramitar l’herència. L’Arnau i la seva germana posen interès i fan preguntes. La seva mare, calla. Piquen a la porta i apareixen els fills de l’Arnau, els néts de la senyora malalta, acompanyats d’una dona de mitjana edat que no conec. Parlo encara breument amb l’Arnau i m’aixeco per acomiadar-me. La seva germana que acaba de tornar a entrar a l’habitació, s’eixuga les llàgrimes. Educada li dono la mà a la senyora vídua i li dic:

-Adéu i encantada de conèixer-la.

Sóc conscient que és una manera de parlar perquè ens haurem creuat pel carrer un milió de vegades i la veritat, no estic pas “encantada” d’haver-la conegut. De fet el que m’agradaria és preguntar-li: “És difícil morir-se?”. Però no ho faig, òbviament. Sé del cert que no me la tornaré a creuar pel carrer. Potser aniré al seu funeral, no n’estic segura, ens hem conegut molt tard.

Surto de la casa contenta de no haver-m’hi estat gaire estona. Fora, al carrer, encara és Nadal.

dijous, 9 de desembre de 2010

L'Òliba

Aquest matí els paletes han començat el sarau que no eren ni dos quarts de vuit. I a mi que em desperta el caminar d’una formiga dos pisos més amunt! M’he llevat feta una fúria, he sortit al balcó i els he deixat anar quatre fresques. Quan estic enfadada no controlo gaire les meves paraules, per això quan he tornat el llit, li he demanat a la Coses:

-No he estat molt borde, no?

Ha mig obert un ull, m’ha abraçat i ha murmurat alguna cosa inintel·ligible. No estic segura ni de que s’hagi arribat a despertar. No sé com m’ho faig per acabar sempre amb parelles que dormen com marmotes.

Finalment resignada a l’evidència que no podria tornar a agafar el son, m’he llevat a fer cafè. La casa estava gelada, com sempre. He obert la finestra perquè entrés una mica d’aire calent. No és gens estrany que faci més fred a dins a casa que a fora. Xarrupant una tassa plena de llet d’arròs i amb només un rajolí de cafè, he fet un mot encreuat. Com sempre m’he quedat a unes cinc paraules d’acabar-lo. Després la Coses el rematarà, amb aquella cara tota seria que fa quan es concentra.

He sortit a comprar tabac i a xerrar una estona amb la Laia, la noia de l’estanc. Sempre que té temps m’explica els ets i uts del seu divorci. Fa deu anys que està separada però fins ara no han fet els papers o, millor dit, fins ara no s’han tirat els advocats pel cap. Diu que ella n’ha sortit guanyadora, però intueixo que si no fos així tampoc no ho reconeixeria. És igual, a mi m’agrada anar a fer unes canyes amb ella i parlar dels vells amics. Però avui estava enfeinada venent loteria i amb prou feines m'ha saludat amb un cop de cap i el seu sempitern somriure.

Les cigarretes han pujat: 30 cèntims el paquet. Sort que la Coses està decidida a que deixem de fumar per any nou. També serà per aquestes dates quan ens n’ anirem a viure juntes. “Anar a viure juntes”. Quina expressió més curiosa, com si marxéssim de viatge o ens traslladéssim a l’altra punta del país. El fet és que no anirem enlloc i ningú no es traslladarà, de moment. Viurem juntes a casa de totes dues, una mica aquí i una mica allà i quan comprem una casa a la muntanya, una altra mica més enllà.

He baixat per Gran de Gràcia per entrar a la perfumeria de sempre. Hi vaig dia sí dia no, per provar la mateixa colònia. La dependenta ja fa temps que s’ha adonat que no tinc la més mínima intenció de comprar-la i em somriu divertida. Deixar-me fer deu ser la seva petita venjança contra l’empresa. Si és que al final, encara m’haurà de donar les gràcies.

He baixat rabent cap a fer unes gestions i de tornada he pujat per Torrent de l’Olla. Davant de la biblioteca, just a sobre de l’enorme bústia on es poden retornar llibres quan la biblioteca és tancada, un noi havia aprofitat per abandonar-hi una pila de novel·les velles. Els he donat un cop d’ull. Altres persones s’han acostat a mirar i aviat estàvem tots una mica ansiosos, com un grup d’addictes a les rebaixes remenant calces de saldo al Corte Inglés. Haig de reconèixer que no sabia gaire el que em feia: les lletres no són per mi. Finalment n’he agafat un parell que m'han semblat en bon estat, per si a la Coses2 li agraden.

De tornada a casa, o Narnia com en diu la Coses en referència al fred que hi fa, he parat a comprar un parell de croissants i no m’he pogut resistir a entrar a una de les botiges de segona mà del barri. Em podria passar hores en aquests llocs. Són plens de petites i delicades coses que la gent s’han tret de sobre, bojos per la necessitat de comprar coses noves que en uns pocs anys també llençaran per poder-ne comprar d’altres. I en cap moment no en gaudeixen. Per un euro he comprat un pot de te xinès, que em sembla una autèntica ganga. L’amo de la botiga m’ha dit amb to escèptic i sacsejant el cap:

- No et pensis que és de ceràmica autèntica, eh?... segur que ha sortit d’una d’aquestes botigues dels xinos...

Tampoc em penso que vostè hagi fet un curs de màrqueting, eh?, m’ha vingut de gust dir-li, però m’he recordat que quan m’enfado puc ser molt borde i ho he deixat estar.

Quan he arribat a casa, ja devien ser les onze passades, però la Coses2 encara portava el pijama i s’estava amb una tassa de cafè a les mans i embolicada amb una manta, asseguda davant de l’ordinador.

-Que fas?- li he preguntat.

-Esperar que arribis i m’inspiris un post- ha contestat picant-me l’ullet.

Em pregunto que devia voler dir.


dissabte, 27 de novembre de 2010

Quanta, quanta literatura



Fa cosa de dues setmanes, vaig entrar en una llibreria per passar l’estona. El primer llibre que em va cridar l’atenció va ser La habitación de Emma Donoghue, publicada per Alfaguara. Vaig donar un cop d’ull a la contraportada i a la biografia de l’autora: irlandesa, resident a Canada, guanyadora d’un premi i poca cosa més. No vaig veure enlloc la paraula lesbiana, ni feminista, ni esmentaven els llibres que li ha publicat Egales. Tot ha de ser políticament correcte, perquè una massa de lectors desinformats consumeixin aquest llibre, intueixo, sense contingut homosexual. Em vaig apartar del taulell amb un regust amarg.

Una mica més enllà, en una altra taula, vaig veure Fi de David Monteagudo, traduït al català per no sé qui. Cal traduir al català un llibre originalment escrit en castellà? Ho han fet pensant en els lectors de la Catalunya Nord o els de l'Alguer?

Vaig sortir de la llibreria com si ho fes d’un temple profanat.

Vaig anar a la biblioteca a buscar un llibre d’en Puigpelat, que al final he acabat trobant en una botiga de segona mà d’una curiosa fundació a Gracia. El llibre em va sortir baratíssim. Ara falta llegir-me’l. Però jo estava en la meva visita a la biblioteca, d’on vaig sortir amb un llibre d’en Pessoa El banquer anarquista, que no m’ha interessat gaire i una gruixuda novel·la del escriptor turc Orhan Pamuk titulada Nieve. Per cert, ja li han donat al nobel a aquest home? (ara em podeu dir retreure el comentar sobre els lectors desinformats).

Tampoc és que calgui, vull dir que no ho sé. Jo estic absorta pel llibre i llegeixo aplicada pàgina rere pàgina intentant treure l’entrellat de tant personatge i tants punts de vista diferents. Però potser cal ser turca per comprendre certes coses, com ara que en una ciutat perduda d’Anatòlia les joves es suïcidin perquè no poden estudiar amb un mocador al cap, que un actor de teatre i uns quants militars organitzin un cop militar per impedir una victòria dels islamistes i per perseguir els nacionalistes kurds, que uns i altres matin i torturin a tort i a dret, mentre tot el país, inclosos tots els habitants de la ciutat, ploren emocionats cada tarda amb la telenovel·la mexicana Mariana i mentre el protagonista del llibre escriu poemes i sedueix l’amor de la seva joventut. A vegades voldria cridar-li a l'autor, sisplau diguem qui són els bons i qui els dolents, perquè jo ja no puc més. Però malgrat tot, continuo llegint.

El poeta Ka, protagonista:

La soledad es un problema de orgullo; uno se sumerge vanidosamente en su propio olor. El problema del verdadero poeta es siempre el mismo. Si es feliz durante mucho tiempo se vuelve vulgar. Si es infeliz durante mucho tiempo es incapaz de encontrar en si mismo la fuerza que mantiene viva la poesía… La felicidad y la verdadera poesía solo cohabitan durante un breve plazo. Un tiempo después, o la felicidad vulgariza al poeta y la poesía, o la auténtica poesía imposibilita la felicidad.

Fazil, jove islamista:

-Somos pobres e insignificantes-dijo Fazil con una extraña cólera- Nuestras miserables vidas no ocupan el menor lugar en la historia del mundo. Al final todos los que vivimos en esta pobre ciudad de Kars acabáremos muriéndonos y despareciendo. Nadie nos recordara, a nadie le importaremos. Seguiremos siendo gente insignificante que se asfixia en sus pequeñas y estúpidas peleas tirándose al cuello unos de otros por qué deben llevar las mujeres en la cabeza. Todos se olvidarán de nosotros. Y cuando me doy cuenta de cómo vamos a pasar por este mundo sin dejar huella después de haber llevado unas vidas estúpidas, comprendo con rabia que en la vida lo único que queda es el amor.

Terrorista islàmic al Director de l’Escola de Magisteri que prohibeix el vel islàmic:

Entonces responde a mi pregunta: ¿de qué le va a servir a este país que las jóvenes se descubran la cabeza? Dime una razón que te creas de verdad, que puedas admitir en conciencia, dime por ejemplo, que si se descubren, entonces los europeos las tratarán más como a personas.

Resposta del Director:

Yo también tengo una hija y lleva la cabeza descubierta (…) Me dice “Papá, yo no me atrevería a ir descubierta a una clase en las que todas se cubren, me pondría un pañuelo aunque no quisiera”.

El terrorista li dispara.

Jove nacionalista kurd:

-Lo que voy a decir es muy simple- dijo el apasionado joven- Que lo escriba el periódico de Frankfurt: ¡No somos tontos!¡Sólo somos pobres! Tenemos derecho a que se distingan las dos cosas.

El narrador:

¿Qué es lo que diferencia el amor de la agonía de la espera?

Això és literatura i els seus reptes.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Un dia

En un dia qualsevol passen moltes coses. Per exemple, que arribo tard a la feina i ja ningú no se n'estranya perquè el meu problema amb els llençols ja és de domini públic. També és força normal que jo hi arribi de bon humor, disposada a tenir un bon dia, i en un no res tot s'acabi esguerrant (de tant en tant és a la inversa, per sort).

En un dia d'aquests, encara estic alegre, quan de tornada del registre a fer paperassa, em trobo una clienta que fa molt que no veig. Una senyora francesa, homófoba, racista i antisemita. Em sembla que no em deixo res. Ah sí, vota en Le Pen. Ella de sempre ha sentit un gran apreci per mi que jo no li corresponc. Però, misteris de la ment, m'alegro de veure-la (tots els que es van alegrar de la visita del Papa, queden desautoritzats per criticar-me). A les preguntes protocolàries de com està de salut i si tothom a la familia segueix bé, em respon:

-Sí, sí, todos muy bien- i de sobte es recoda d'una cosa i afageix -Bueno, mi nuera se quedó dormida al volante y chocó contra un camión. Fue un choque tan brutal que no quedó nada del cuerpo.

Fantàstic, sort que tot anava bé, que si no...

Continuem amb el meu dia anodí i de retorn a la feina, una trucada d'un client em fa primer, preocupar-me, després atabalar-me i finalment acabo emprenyada. Tot aquest procés dura unes quantes hores. Jo sóc així, emocionalment tortuguil.

Amb un estat d'ànim una mica estrany, a la tarda marxo cap a la ciutat a veure l'Òliba. Me la trobo prenent un cervesa a casa del veí i em sumo a la petita reunió. Truquen el timbre i apareix el nou company de pis del veí, que ve a recollir les claus per poder-se instal·lar l'endemà. És anglès, alt, moreno, tirant a guapot i força jove. Està a Barcelona fent un màster de no sé què de filologia anglesa (que deu ser l'equivalent a anar a Estambul a fer un màster de castellà? bé, segur que li és molt profitos). Va vestit amb elagància (els anglesos han superat per fi el tòpic de tenir mal gust), modern i sobri al mateix temps. Penso que sembla una mica fora de lloc a Gràcia. Se'l veuria més ubicat al Born, a Ciutat Vella o fins i tot a la insípida Eixample. Bé, jo i el meu descapotable també cantem una mica en el barri dels estudiants i dels okupes, així que millor no dic res més.

La conversa es centra en el tema de les llengues i el noi ens explica que ell ha après castellà gràcies a les baralles a crits que tenia amb una novia italiana i tots els altres ens quedem una mica parats. Us imagineu apendre castellà amb la Raffaella Carrà?

En fi, que seguim la llista de despropòsits i el noi ens informa que la paraula catalana eines, en anglés vol dir forat del cul. Ai, xicot ara sí que l'has cagada pel teu eines, perquè com tornis a sortir en aquest blog ja tens nom. Benvingut Mr. Eines.

I així acaba el relat d'un dia qualsevol.

divendres, 5 de novembre de 2010

Un Vermeer a casa


Gener de 2007

Un home i una dona, conversen en un automòbil que corre per l’autopista.

- T’has fixat en el quadro? El de la noia que llegia...- diu ella pensativa

- Sí, un Vermeer, oi?

- Quina passada tenir un Vermeer a casa.

- No deu ser pas autèntic, dona.

- Jo posaria la mà al foc que és un original- respon ella amb una vehemència exagerada- Tota la casa era de súper luxe. Mai havia vist una cosa així.

- Escolta, tu creus que fem bé?- canvia ell de tema.

Ella rumia uns segons i respon decidida:

- Serà la millor inversió de la nostra vida.

- No em referia a això- diu ell amb un moviment de cap i amb un to lleugerament decebut- Però suposo que ara ja és massa tard per plantejar-se segons quines coses.

- Vinga, no et posis ara moralista, Joan! Fem com tothom. El món funciona d’aquesta manera, nosaltres només ens adaptem a la realitat.

- Quina adaptació més dura! - exclama en ell rient, amb un sobtat canvi d’humor.

- Sí, durissíma- riu ella també.

- Seriosament, quan creus que en treurem?

- El terreny pujarà com a mínim un 150%, després de la requalificació.

- Dos milions?

- I ara! No siguis rata, noi. Seran 5 o 6 pel cap baix.

- Així val la pena pagar-li el que demana, no?

- I és clar! I que es compri un altre Vermeer amb tot el que reculli, si li ve de gust.

- I això del compte a Suïssa, no serà perillòs?

- Ai, home que ets un cagadubtes. Vols tranquilitzar-te i deixar-m’ho tot a mi. Ja veuràs com tot surt bé.

- Mira, nena, un Mercedes- diu en ell amb un mig somriure- Que et sembla si ens comprem un d’aquests?

- Que en feia d’anys que no em deies, nena- respon ella coqueta.

- És que feia anys que no em sentia tan, tan... No sé com definir-ho.

- Com a la cresta d’una ona- l’ajuda ella.

- Sí... Bé potser, no. Em sento en un impossible. Com una bombolla a punt d’explotar.

Relats conjunts

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Terror sorpresa


T’endinses en un local fosc quan de sobte s’encenen els llums i una quarantena llarga de persones criden:

-Sorpresa!

I, aleshores, només veus cossos, pantalons, faldilles, camises i jerseis, però no cares. Quan intentes acomodar els ulls a la llum, enfocar i asserenar-te, t’adones que tots els presents tenen el teu rostre. Al teu voltant, el teu propi somriure congelat t’envolta, els teus ulls burletes et miren des de tots els racons del bar.

No, no és un malson. És una festa sorpresa, en la que algú ha tingut la brillant idea, de donar-los a tots els convidats, caretes d’una foto teva.

Aquest post està basat en fets reals.

Aquest terrorífic succés va tenir lloc ahir a la nit. La receptora de la sorpresa era una amiga en el seu quaranta aniversari. Jo estava amagada darrera d’una de les caretes, sentint-me força incòmoda. Uns minuts abans de l’entrada de l’homenatjada, l’Òliba i jo ens havíem mirat als ulls, per fer-nos la tendra promesa de que a la nostra futura vida juntes nos faríem mai una cosa semblant.

Però, suposo que tot és qüestió de gustos, perquè la noia de l’aniversari, en contra dels meus pronòstics, no va caure a terra fulminada per un atac de cor a causa del pànic, sinó que va riure feliç i una mica emocionada i va anar traient les caretes als presents, per a donar-nos les gràcies.

Aleshores, va ser quan la festa va deixar de ser una pel·lícula de terror per convertir-se en un thriller titulat “Qui no vol disparar a la pianista?” i és que una amiga sacrificada va posar-se davant del teclat per regalar-nos un seguit de cançons infantils a ritme de marxa fúnebre. Un amic va afirmar que acabar amb la pianista seria un acte heroic i en defensa de la humanitat.

Quan per fi l’aplicada destrossa melodies va decidir abandonar la seva vocació musical per dedicar-se a la barra lliure de vi i a la difícil persecució d’algun tros de pernil, i semblava que la calma havia arribat a la festa, sense previ avís, els organitzadors de l’event van decidir transformar-lo en un comiat de soltera. Van muntar una espècie de concurs dalt d’un escenari i van obligar a la pobra noia dels quaranta tacos a guanyar-se els regals a base d’imitar personatges. Com que tots els imitats eren o bé futbolistes o conegudes personalitats del poble, jo no vaig entendre un borrall del què passava, tret que tot plegat era una pantomima força ridícula. Finalment li van entregar el regal consistent en els diners per fer un viatge a Londres i en aquell moment es va sentir un crit:

-Que las pelas son para el viaje, no para que te operes las tetas!

Ai, que tendres i boniques són les festes sorpresa... I això devien pensar els organitzadors que, impertorbables, van continuar amb el seu guió i ens van obsequiar amb un muntatge en vídeo de fotos divertides de la noia, des de la infantesa, passant per l'adolescència fins l'actualitat. Algunes estava ella sola, altres en grup i unes poques amb el seu nóvio. Mentre uns quants ulls s’omplien de llàgrimes, jo, sempre crítica, pensava que era una mica trampós que no hi hagués cap instantània dels molts anys passats amb dues parelles anteriors. En acabar el vídeo, una amiga es va acostar a la meva germana, que també acaba de fer-ne quaranta, i li va dir innocent:

-Ostres, sorties a moltes de les fotos!

-Sí i ara a qui em digui que estic igual, li clavo una hòstia- li va respondre amb mal humor la meva germana.

Amb una família així, no em cal patir perquè m’organitzin un sarau com aquest, vaig pensar alleujada, està clar que compartim certs valors. I amb aquesta certesa tranquil·litzadora vaig decidir recollir l’Òliba de sota la taula on dormia la mona, encara amb un porro penjant-li dels llavis, per pirar-nos cap a casa.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Teràpia galàctica

El dimecres passat vaig començar el nou curs de teràpia de grup, amb un petit disgust i és que el psicòleg ens va advertir de la confidencialitat de tot el que es deia o passava a la teràpia. De fet, ja m’imaginava que anava així: és evident que no es pot anar esbombant a tort i a dret allò que la gent explica en la intimitat d’una teràpia, però fins l’altre dia, m’havia fet la sueca. Ho dic perquè porto ja uns quants posts indiscrets.

El cas és que ara que el terme confidencialitat ha estat expressament esmentat, em sento com si hagués fet un jurament de silenci en el sí d’una germanor universitària rotllo ianki, d’aquelles que a les pel·lícules sempre acaben matant algú. Però, ai, quina mala sort, hi ha un noi que sembla arribat al grup com el pomer al jardí de l’Edèn, que dic jo que si Déu no volia que Adan i Eva mengessin la fruita prohibida, no hauria estat més fàcil plantar l’arbre en un altre lloc? Total que el xicot en qüestió cada dia ens relata unes experiències tàntriques, que són una temptació quasi insuperable. M’hauré de contenir i explicar-vos només que cada vegada que parla d’aquestes curioses experiències, això és sempre que obre la boca, diu coses com “tot això us deu semblar molt estrany” o “us deveu pensar que sóc boig”. Així que el, sempre atent, terapeuta va decidir donar-li un cop de mà i preguntar “A veure, algú es pensa què és boig?”, esperant un no clamorós per resposta, però es va fer un silenci incómode i jo em vaig haver de dominar l’impuls de contestar "I tant! Com una cabra!".

Per sort, no era el meu torn de parlar, sinó el d’un altre company, també repetidor de l’any passat, que es va presentar dient “Yo me llamo J. y este es mi segundo año gestálico” i en copsar la cara astorada d’alguns, va aclarir “... de terapia Gestalt”. Però el mal ja estava fet i des d’aquell moment no vaig poder parar de pensar que érem un grup galàctic.


Acabades les presentacions, ens vam haver de col·locar cada un de nosaltres un antifaç d’aquests que s’utilitzen per dormir i que no et molesti la llum. O sigui que ens vam quedar a les fosques, sense veure tres dalt d'un burro i al ritme de la música ens vam anar movent i ballant, amb el psicòleg animant-nos a lluitar contra el nostre jutge interior, aquell que et diu “no et moguis tant que te la fotràs” o “quina fila més estúpida que deus fer ballant així”. Amb el tam-tam d’una cançó africana ens vam posar tots a picar amb els peus a terra (el veí de sota devia quedar content) per tal de contactar amb la nostra energia i deixar anar tot allò que no volíem del nostre jutge. Però el meu, mira que és llest el cabró, se’n va anar volant per agafar una vista aèria de la situació i contemplant-nos des de dalt, em va murmurar a cau d’orella, “Vaja colla de galàtics de pa sucat amb oli, tots aquí cegatos picant de peus a terra com si perseguissiu escarbats, apa que no seria un bon vídeo per penjar al youtube”.

Ja veieu, jo i el meu jutge interior patim del mateix defecte: som una mica bocamolls (o blogmoll i youtubemoll, respectivament).

dijous, 7 d’octubre de 2010

L'home que no riu

Vet aquí un home que va deixar de riure. No recorda el dia que això va passar, ni en sap la causa. Cap malaltia incurable ha marcat la seva vida, cap tragèdia li ha arrabassat la seva familia (al contrari la seva dona i filla segueixen sanes i estalvies), el banc no li ha embargat la casa, ni l'actual crisis l'ha deixat a l'atur. L'infortuni i la desgràcia no s'han acarnissat amb ell. A la seva vida tot és normal, anar fent com tothom, només que ell no esclata mai a riure. A vegades a la seva cara es pot dibuixar un somriure, però res no li fa prou gràcia, ni acudits, ni bromes, ni comèdies, ni el Polònia, com per obrir la boca i deixar anar una rialla. Ja no recorda ni com es fa ni què es sent. No està deprimit, ni amargat, ni té malt geni. Simplement, no riu. Passa la vida com tots nosaltres. Va a la feina, menja i dorm, besa la seva esposa, abraça la seva filla, toca la guitarra i de tant en tant, sospira. Quasi ningú s'ha adonat de la seva incapacitat. Alguns el qualifiquen de "seriot", altres el troben avorrit, i algun amic comenta que "ha canviat", però la majoria el veuen ben normal. Al cap i a la fi, només els beneits riuen a tota hora.

diumenge, 26 de setembre de 2010

¡Que nos pilla el Toro!

Ahir vam veure ¡Que nos pilla el toro! al petit i acollidor teatre-cafè Llantiol (les entrades surten per un mòdic preu de sis euros a atrapalo). Confesso que hi vam anar pel senzill motiu que una de les actrius és amiga de l'Òliba. Ara ja sabeu quines motivacions personals em porten a fer-li publicitat, tot i que podeu confiar en la meva integritat: si no m'haguès agradat no el recomanaria, i per altra banda, la veritat és que a l'amiga en qüestió només la conec de saludar-la un dia al bar on treballa. Sí, en realitat, ella és cambrera i en el seu temps lliure fa teatre... o potser és a l'inrevés... en fi que té dues feines.

De l'espectacle em va flipar que és tot aboslutament improvisat. Sobre una espècie de joc en que algú del públic escull una tarjeta que dóna als actors un escenari o un tema (per exemple, parc infantil) i el presentador demana al col·laborador del públic que digui una frase que d'alguna manera s'ha d'incorporar a l'obra (jo després d'uns segons eterns absolutament en blanc i amb una vintena llarga de parells d'ulls clavats en mi, vaig aconseguir murmurar "se acaba el tiempo"). Amb aquestes condicions els actors respresenten un breu esquetx. Sense temps per pensar, discutir, valorar ni acordar un argument i uns personatges. I tot i així els sortia tan bé, tan rodó i tan divertit que jo, fins al moment que em va tocar a mi, em creia que entre el públic hi havia uns quants infiltrats conxavats amb la companyia de teatre per pendre'ns el pél a la resta.



Fins aquí he complert amb el meu autoimposat paper de bona amiga d'amiga amb pretensions a convertir el blog en una revolucionària nova guia del ocio. I ara el motiu ocult, aquell que corre per l'inconscient i que quan treu el caparró fora, se l'ha d'agafar pels cabells i estirar-lo amb tota la mala llet. I és que em va quedar un estrany regust al sortir del teatre perquè una pregunta insidiosa em rondava pel cap: seria jo capaç de fer una cosa semblant? La resposta evident és no. Un no de dimensions col·losals. Perquè sóc una persona poc espontànea, amb molt sentit del rídicul i si em va costar dir una frase davant de tanta gent observant-me i esperant, imagineu-vos crear del no-res tota una obra de teatre.

El curiós és que no em treu el son no ser capaç de pujar una muntanya o de baixar un barranc, o no tenir ni idea de com es canvia la roda del cotxe, per exemple, però això de no poder improvisar una història i fer riure una mica al públic, em va posar de mal humor. Quina falta d'imaginació! Quina manca de gràcia, de salero, de creativitat...I així unes quantes idees d'aquestes súbtils que sembla que quasi no les hagi pensat, però sí, sí que ho he fet i allà estan, les cabrones, matxacant l'autoestima.


De moment, em puc consolar pensant que a l'hora d'improvisar paranoies sóc única.

divendres, 24 de setembre de 2010

Joe Black o la mort s'agafa vacances.

Veient l’altra dia la peli Joe Black a la tele, em va venir al cap la idea de que passaria si la Mort es declarés en vaga indefinida. Ja ho sé, ja ho sé, no és gaire original, de fet Saramago ja en va escriure un llibre sobre aquest tema. Però tot i així m’atreviré a escriure aquest post.

Seguint amb la peli, resulta que la Mort, un insípid Brad Pitt, decideix prendre un cos humà i agafar-se un merescut descans, després de tants segles o mil•lenis de feina impecable i implacable. I patatam, va el tio i s’enamora. I clar, ja sabeu que en aquest deliciós estat venen ganes de fer moltíssimes coses, però pencar no està entre elles. Així les vacances s’allarguen indefinidament.


Al cap d’uns dies comença a estendre’s l’alarma entre la policia i els funcionaris dels jutjats. El món segueix tan violent com sempre però de forma quasi miraculosa els apunyalats no la dinyen, els tirotejats sobreviuen o els que es tiren al tren acaben fets un nyap però vius contra tot pronòstic Els hospitals estan a petar. Els desnonats no expiren, els malats terminals allarguen la seva lenta agonia, les operacions més inversemblants són un èxit, les medicacions equivocades curen i, ai quin caos, no queden llits lliures. Els ferits s’amunteguen a les urgències i tant és que s’estiguin dos minuts esperant com dos dies, no n’hi ha ni un que estiri la pota. Mentrestant els familiars dels malats s’esperancen o es desesperen perquè el final anunciat no arriba.


A la Xina i als Estats Units estan tips d’intentar executar condemnats a mort sense èxit. Si es que l’hem electrocutat déu cops i el paio ja fa olor a cremat, però no hi ha manera que es mori!, s’exclamen els botxins. Els parents dels condemnats a mort de la Xina, ja pateixen per la factura, perquè enlloc de cobrar-los el preu d’una bala, els en faran pagar uns quants centenars a aquest pas. Al Cel, Déu ha encarregat un ERE per acomiadar el porter- Sant Pere- i uns quants àngels i és que la crisi és d’unes dimensions mai vistes. I a l’altre extrem, a l’Infern, Lucífer és queixa de que amb tan poc material inflamable se li estan apagant les flames.


El món sencer s’ha col•lapsat i, mentrestant, la Mort, tan odiada i denostada temps ençà, segueix de flirteig, aliena al caos que la seva nova situació està provocant. Així van passant, els dies, els mesos, fins i tot els anys. Sembla que els humans ja s’han acostumat a la nova situació. Han deixat estar el tema de les execucions, els caps de govern dels països més poderosos ja s’han reunit en secret i en públic per tractar el tema i han creat una nova institució mundial anomenada Comissió Mundial de la No-Mort, en la qual treballen uns quants enxufats que cobren sous multimilionaris i bàsicament no solucionen res.


Com a bolets han aparegut fundacions i associacions dedicades a crear cases d’acollida per als malferits i malalts que ja fa temps que s’haurien d’haver mort i han sorgit vàries plataformes reivindicatives del dret a no morir dignament. Una monja carmelita ha fet un vídeo a youtube acusant les empreses farmacèutiques de fer un complot contra la Mort, per condemnar-nos a tots a una vida malaltíssa i medicada infinita. Degut a l’augment vertiginós de la població la NASA està accelerant els seus esforços per trobar en algun punt de l’univers un nou planeta habitable. Les funeràries ja han fet totes fallida. En fi, que la vida continua, aquesta vegada literalment.


Però vet aquí, que la núvia de la Mort un bon dia se’n atipa. Mira noi, que estic farta d’aquesta cara de cadàver que fas i de que sempre vagis de negre i que, vaja, resumint, que n’he trobat un altre que em fa més el pes. I clar la Mort, com ens ha passat a tots, s’agafa un cabreig d’allò més terrible. I entre l’emprenyada i la depressió, decideix que no hi ha res a la vida (o la mort, en el seu cas), millor que una bona feina en la qual posar-hi totes les energies per intentar esborrar les ferides sagnants d’un cor maltractat. Amb empenta i mala llet, arrasa el planeta amb huracans, pluges torrencials, tsunamis, bombes terroristes, epidèmies, fam i guerra. I aquesta vegada les persones moren, però moren de veritat, expiren, estiren la pota, traspassen i la dinyen per tot arreu, per centenars i per milers, sense importar edat, ni sexe, riquesa o posició. La Mort arriba implacable per llevar-los la vida tant si els agrada com si no.


Vaja que tot torna a la normalitat.

diumenge, 19 de setembre de 2010

A la ciutat on ara t'estàs

Vaig veure a les notícies que feien una manifestació de zombies a la teva ciutat. Vull dir a la ciutat que ara t'estàs. Em van venir ganes d'escriure't un mail. Però no ho vaig fer. Una trobada de gent guarnits de morts vivents no em va semblar una excusa prou bona.

I l'altre dia em va tornar a passar. Estava veient un documental sobre una cantant punki assassinada quan em vaig adonar que tot havia passat a la ciutat on ara vius. Immediatament em va tornar a passar pel cap la idea d'enviar-te un missatge. Però què t'hauria dit? Que a la teva nova ciutat violen i maten jovenenetes amb una cresta al cap? Que tinguissis compte perquè vius en un lloc molt perillós? Però és que no sóc la teva mare i no et puc escriure cartes per recomanrt-te que no parlis amb estranys, ni preguntar-te si ja menges bé i acomidar-me amb el típic "abriga't molt". A més, per tranquil·litat teva, haig d'afegir que el crim es va cometre fa uns quants anys i que ja han atrapat a l'assassí.

Però tant se val el que jo t'escrigui perquè aquest no és el problema. De fet jo sóc capaç d'escriure sobre qualsevol cosa. La qüestió és què em respondries tu. I el teu email, que mai no hauràs de redactar, em temo, és tan previsible que em sento com si ja l'haguès llegit. Insbustancials informacions sobre l'encant de la ciutat, una breu ressenya dels llocs que has visitat, una aclaparadora aglomeració de paraules ben ordenades, formals i correctes, plenes d'entusiasme i optimisme prou mesurat, farcit amb cares rodonetes que somriuen, treuen la llengua, piquen l'ullet o es sorprenen. Tot plegat innecessari i absurd.

Perquè l'únic que jo desitjo és que no retornis. No vull rebre cap missatge, ni que el teu nom s'esmenti en converses alienes, ni que per un segon m'angoixi la possibilitat de creuar-me amb tu a la sortida del pàrking, a la cua del supermercat o a les escales del metro. Vull que et quedis en aquesta nova ciutat tan llunyana, impossible d'imaginar perquè no hi he estat mai, que hi fixis la teva residència definitiva, que hi facis el que et doni la gana, tot menys tornar.

I això que jo dic és ben possible, perquè com només és una necessitat meva, no em cal pas que la realitat em seguexi. En tinc prou en situar-te en aquesta ciutat inaccessible per sempre més dins el meu cap. I així si algun dia sento el teu nom o et trobo per casualitat, em serà ben igual, perquè només sentiré o veuré el fanstama corporal de la persona que jo vaig conèixer. Bones formes i paraules buides que relliscaran per sobre meu com gotes d'aigua apenes perceptibles. Mentrestant tu seguiràs habitant a la ciutat llunyana on ara t'estàs.


dissabte, 4 de setembre de 2010

dimecres, 25 d’agost de 2010

Crítiques gastronòmiques: Espai Menorca

- Òliba, he pensat que podríem escriure un blog plegades...
- Ehhhh?!- cara d’incredulitat i estupor.
- Si mira, he pensat que podríem compartir un blog sobre alguna matèria que ens interessi a les dues...
- Sobre plantes! –exclama entusiasmada.
- Bé, jo més aviat pensava en pel·lícules, llibres, restaurants...
- Ahh... – fa un posat desil·lusionat- Doncs, no.
- Com?
- Que no.
- I si...
- Que no.
- Vale.

Pràctica que és una, vaig decidir començar el blog jo sola. Però quan m’hi anava a posar, em va fer pal tot això d’escollir una plantilla, omplir els links, etc, així que he pensat introduir-ho en aquest mateix blog.

Per començar descriure el meu perfil:

Hola, sóc Coses2, també coneguda com Empaná, Patosilla, Marmota i Osito de Goma. Sóc gèminis, mentre espero que els meus pares em confessin que sóc adoptada i que vaig néixer un 30 de febrer. Les meves aficions són per aquest ordre, dormir, escriure i llegir. M’agrada el cine i no massa el teatre. Passo dels concerts, massa gent. No sé si m’agrada cuinar i menjo com una llima. Sóc despistada i desordenada. El meu propòsit a la vida és arribar a caminar amb les espatlles rectes, la panxa encongida i el cap amunt... no sé si ho aconseguiré.

I ara comencem, primera crítica: Restaurant l’Espai Menorqui.

Preparant les nostres pròximes vacances a l’illa balear (que no hi anem per amor boig a Menorca, ni tant sols per efecte de l’anunci de l’ Estrella Damm, sinó per la pragmàtica raó que l’estada ens surt gratuïta) vam decidir sopar un dia en el citat restaurant per tal d’ambientar-nos.

La veritat que ambient, allò que es diu ambient, doncs poca cosa, perquè el restaurant estava més buit que l’illa del seu nom a l’hivern. La segona decepció va ser comprovar que el cambrer, un tio plasta, però que molt plasta, no tenia accent menorquí. Com que en els restaurants italians quan els cambrers tenen accent d’aquest país llatí, jo sempre sospito que són catalans a qui han donat un CD per aprendre a parlar amb accent italià, vaig atribuir la manca de parla menorquina en el local a dos possibles causes: a) (improbable) honestedat dels promotors del negoci, i b) (molt probable) inexistència de CDs amb accent menorquí.

Amb accent o sense, vaig decidir posar a prova els coneixements sobre Menorca del cambrer i amb aire intel·lectual vaig deixar caure:

- És veritat que la salsa maionesa és originària de Maó?

El cambrer va arrufar el nas, es va encongir d’espatlles i amb un, ara sí, inconfusible accent argentí va dir:

- Che... no sé. Este... es que jo soy de Ciutadella.

Així doncs, vam demanar patates braves, especialitat de la casa (i de la meitat dels bars de Barcelona) samfaina i albergínies farcides. Aquestes últimes, però, no van arribar mai a la taula, doncs el cuiner va considerar que era millor que tastéssim la sèpia. Traduït això volia dir, que, opció a) se’ls havien acabat les albergínies, o, opció b) la sèpia estava perillosament apunt de caducar i se la volien treure de sobre. Decidida a descartar aquesta darrera possibilitat i pensant en la nostra salut, qual gos de Baskerville vaig enfonsar el nas en la sèpia rastrejant l’olor a podrit. Estava tota concentrada ensumant, quan vaig sentir la veu de l’Òliba, en un to entre avergonyit i irritat, que deia:

-Patosilla, t’ha caigut el nas dins el meu plat. Vols fer el favor de treure’l !!

Vaig aixecar el cap com si hi tingués una molla. Em sentia com si m’haguessin enxampat fent una dolenteria i just en aquell moment el cambrer es va atansar cap a nosaltres preguntant:

-Todo bien?

De sobte es va quedar mirant-me la cara esgarrifat. Vaig sentir l’Òliba que em murmurava:

-Coses, que tens una pota de sèpia penjant del forat del nas.

I jo dissimulant, vaig somriure al cambrer i el més digna possible, amb el tros de peix ballant-me sota el nas, vaig dir-li:

-Sí, todo perfecto. Es que en Ibiza tomamos la sèpia esnifada, sabe... Gracias.

El cambrer va girar cua i l’Òliba em va arrencar la pota de sèpia de la fosa nassal amb brusquedat, mentre deia amb un sospir:

-Alguna cosa em diu que en aquest restaurant, no hi tornarem...

dimarts, 24 d’agost de 2010

El càmping quatre estrelles




Una parella de mossos d’esquadra es passegen pel càmping. Semblen més fora de lloc que nosaltres mateixes, així que me’ls miro amb curiositat. Acabem de tornar de la piscina. Allà tot estava tranquil. Els més menuts es banyaven a la piscina que no cobria i els adolescents feien tonteries a la gran. Nosaltres, com a quasi tot arreu d’aquell macro càmping quatre estrelles, estàvem una mica desplaçades. Dues dones que es fan petonets no tan discrets com les mirades que ens segueixen.

Faig càbales sobre què pot haver portat la policia a entrar en aquell campament d’harmonia familiar. Un accident, tal vegada. Algú que s’ha cremat amb el foc de gas. Però amb aquelles rulots enormes i super equipades, totes provistes de tendes adjacents que els fan de porxo, i alguns fins i tot amb neveres tan grans com la que tinc jo a casa, tot sembla tan ben organitzat que costa de creure que en aquí hi hagin accidents domèstics. Aquesta gent sembla haver fet això tota la vida. Si em diguessin que no tenen casa i que viuen tot l’any en aquest càmping, m’ho creuria.

Una baralla, potser? Impossible, aquí tothom actua com si es coneguessin de tota la vida. Saluden els seus veïns de parcel·la com si fossin vells amics. Ni idea del que es diuen, perquè la majoria són holandesos, però semblen formar part d’una comunitat pacífica i ben avinguda. Els nens corren amunt i avall amb les seves bicicletes, mentre les seves mares van a la perruqueria del càmping o a la bugaderia o a rentar els plats. Els adolescents s’ajunten amb colles, per anar a la platja (que és al final del càmping) a menjar pizzes que han comprat al restaurant. És un paradís d’harmonia, almenys aparentment.

La policia s’atura unes quantes parcel·les més enllà de la nostra. Un petit grup de gent s’arremolina al seu voltant. Parlen amb ells. Uns grups més petits miren i xiuxiuegen, una mica més apartats. Nosaltres ens en anem a cap a la petita plaça de davant del bar on hi ha muntat un escenari i fan un espectacle de màgia per entretenir la canalla. Comença a fer-se fosc i jo reprimeixo un badall. No tardem gaire en anar a dormir. No és pot dir que les nostres vacances hagin estat plenes de vida nocturna.

L’endemà al matí ens desperta d’hora la llum del sol, que es cola per l’entrada de la tenda que hem deixat oberta perquè entrés la fresca de la nit. No notem res estrany. Ens prenem un cafè al bar, visitem el bany i decidim anar a fer un vol per la platja. Sabem que caminant un parell de quilòmetres per la sorra podem arribar a la desembocadura del riu. Quan ens hi acostem, està ple de policia. Aquesta vegada en passa alguna de grossa, penso, en veure el desplegament. Ens atansem per fer-hi un cop d'ull. No podem veure res, però entre els curiosos hi ha gent ben informada. Ahir va desaparèixer una nena holandesa de dotze anys i avui han trobat el seu cadàver flotant al riu, ens explica una senyora que sembla estar-s’ho passant d’allò més bé.

Se’m posa la pell de gallina. Tornem cap al càmping i ara sí, que tot em sembla diferent. La gent parla en petits grups, els nens ja no corren pels llargs camins de terra, la gent camina amb el cap cot i la mirada baixa. Nosaltres vam arribar ahir, ningú ens coneix i estem en aquell lloc com un pop en un garatge. De sobte les mirades que ahir em semblaven mig curioses mig divertides, aquest matí se'm revelen receloses. Recordo la dita aquella de que tothom és jueu en algun lloc.

Recollim la nostra minúscula tenda i ens posem en marxa. A la sortida del càmping, de nou, la policia. No em sorprenc quan ens aturen. Em tremolen les cames, però almenys els mossos són d’aquí, com nosaltres. Ens pregunten quan vam arribar i cap a on anem. Ens demanen els DNIs. No, no vam sortir del càmping ahir al vespre, responem al seu interrogatori. Sí, viatgem soles. No, no coneixem ningú al càmping. La nostra parcel·la és la 14. Consulten un plànol. Esperem amb la respiració una mica agitada. Jo sé que estàvem a prop de la rulot de la nena desapareguda. Desapareguda. Aquesta no és la paraula. Em costa escriure les correctes: morta, assassinada.

Em pregunto si la vam veure quan encara era viva. Rossa i d'ulls blaus, segur. Prima, bonica i coqueta, imagino. Innocent. Vulnerable. Espero a veure si ens mostren una foto, però no ho fan. Potser no en tenen cap encara. Pregunten per les nostres professions i les nostres adreces. Ens demanen un número de telèfon mòbil i ens deixen marxar. Respiro alleujada, no sé ben bé per què. Estic delerosa per allunyar-me d’aquell lloc i al mateix temps, em costa posar-me en marxa. Em sento culpable, perquè des del mateix moment que vaig arribar al càmping paradisíac, vaig desitjar furtivament que alguna mà negra trenqués aquell miratge de perfecció.

Però com que no tinc poders malèvols m’he hagut de conformar amb fer-lo miques amb aquest relat inventat.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Saturn devorant un fill


Hivern de 1940, en un poble del Pirineu.

Els protagonistes.

El capità Negre. Un oficial de l’exèrcit franquista. Negre pel color del seu uniforme, pels seus ulls brillants, per la foscor de la seva ànima.

En Blau i en Verd. Dos detinguts acusats de col·laborar amb els maquis. No n’hi ha proves, però això és igual. En Blau i en Verd són germans. En Blau és pastor i en Verd és pagès. El primer sempre pensa en el blau del cel i el segon, en el verd dels seus camps.

El senyor Blanc. El pare d’en Blau i en Verd. Blanc pel color dels seus cabells, per la camisa que vesteix, per la puresa del seu cor.

La mare d’en Blau i el Verd i esposa del senyor Blanc és morta ja fa temps. El seu color és igual.

La història.

El senyor Blanc encorbat pel pes dels anys, pels disgustos viscuts, per les males collites, les sequeres i les riuades, els temps de guerra i un llarg etcètera que ens remuntaria a històries que ara no venen el cas, va a veure el capità Negre per suplicar-li clemència pel seus fills.

-Són l’únic que tinc en aquest món- li diu angoixat- Ja sóc massa gran per treballar. Si ells em falten, qui tindrà cura de mi, un pobre vell?

El capità Negre, reflexiona. Ell també tenia un pare, el general Groc, que va morir en una altra guerra, enmig d’un desert de sol groc ardent i sorra daurada.

-El comprenc senyor Blanc- diu el capità fosc, amb una guspira que li brilla als ulls- Farem un tracte. Com que no vull privar-lo de la seva única font de recursos, ergo la seva infame prole, li deixaré quedar-se amb un dels seus fills. Però haurà de triar vostè. Elegeixi’n un i jo l’alliberaré per manca de proves. Així seré caritatiu. L’altre, serà ajusticiat demà al matí, a trenc d’alba, culpable de col·laborar amb els rebels, vull dir, jueus, separatistes, maçons, traïdors a la pàtria, etc, vostè ja m’entén. Així donaré exemple al poble i la meva reputació negra com una nit sense lluna, quedarà intacta, vostè ja m’entén.

-Entendre’l, capità, allò que es diu entendre’l, no sé si l’entenc, però és ben clar, diàfan fins i tot, que això que em demana, no ho puc fer.

-Vostè mateix senyor Blanc, però si no accedeix a escollir un dels seus fills, demà, a trenc d’alba, els executaré a tots dos!- brama emprenyat el capità de nom obscur.

El senyor Blanc, sembla ara el senyor pàl·lid i tremola com una fulla. Pensa en el seu fill petit, en Blau, sempre amb el cap als núvols, i en el seu hereu, en Verd, responsable i pràctic. Si tingués seny, el senyor Blanc hauria de triar en Verd, que ja se sap, que els pastors no són mai a casa, sempre amunt i avall amb les maleïdes cabres. Però ai, el seny és un desertor de les situacions dramàtiques, així que el senyor Blanc, que sent debilitat pel seu fill petit, quasi sense esma, murmura:

- Deixi en llibertat en Blau i que Déu em perdoni.

Demà al matí, a trenc d’alba, els és usurpada als galls l’exclusiva de cantar la sortida del sol, per l’aterridor espetec dels fusells, que desperta tot els habitants del poble, excepte el senyor Blanc, que ha passat tota la nit del color del seu nom. Una estona després algú truca a la seva porta.

-Blau, Blau, fill meu !! –exclama l’ancià, mentre corre a obrir. Quasi s’abalança sobre el nou vingut però s’atura en sec.

-Hola, pare. No t’alegres de veure’m?

-I en Blau?- balbuceja el vell.

- En Blau és mort. Per cert, el capità Negre, em va explicar la vostra conversa. Va afegir que ell tampoc havia estat mai el preferit del seu pare, un tal general Groc, que va morir en un desert arrebossat de sorra groga fins a les celles. Després, el capità em va picar l’ullet.

El senyor Blanc i el seu fill Verd, es miren amb un esguard negre com una nit sense lluna.

diumenge, 27 de juny de 2010

Imaginant





Una parella jove discuteixen al tren. Ell parla més baix i no el puc sentir però es veu que no em perdo gran cosa:

-No dices más que estupideces. Esto es una cosa muy seria y me jode mucho que me respondas con gilipolleces, cariño.- li engega la noia indignada.

La discussió, pel que puc deduir dels trossos de conversa que m’arriben, versa sobre si el noi ha de pagar o no vuitanta euros al mes per una assegurança mèdica privada. La noia presenta la qüestió en termes dramàtics. Sembla que subscriure aquesta assegurança representi la garantia de viure sà i estalvi fins als noranta i escaig, mentre que la temeritat de prescindir-ne el portarà de cap un infaust hospici, a un llit brut de sang i vomitades, amb una suposada infermera que en realitat només ha estudiat per auxiliar administrativa, mirant-lo compassivament i dirigint-se a un home amb bata blanca:

-Què li sembla que hem de fer amb ell, doctor?

-I jo què sé. Jo només sóc cirugià.

-Però bé que és metge...

-Qui? Jo? Què dius! Jo sóc carnisser. Total, tallar, obrir, buidar... tot és el mateix.

Compungits es miren el malalt, fins que el carnisser exclama:

-I si li amputem una cama?

La infermera-administrativa li llança una mirada estupefacta.

-És que les amputacions són la meva especialitat- es justifica ell.

El tren s’atura en una estació i la parella es perd més enllà de les portes del vagó. Un altre passatger, vestit amb trajo i amb una voluminosa cartera sobre els genolls, pren decidit el seu telèfon mòbil per discutir amb el mecànic la reparació d’un cotxe. Acabada la conversa amb el taller, truca a la seva mare i segons sembla propietària del vehicle per explicar-li, peça per peça, les reparacions imprescindibles per motius de seguretat. Pneumàtics, amortidors i molles, han de ser tractats amb urgència. Déu meu, quina cafetera amb rodes, penso. M’imagino una dona de cabells blancs, molt mudada i excessivament maquillada, que fumant un cigarret amb una boquilla de plàstic, es puja dalt d’un cotxe dels anys seixanta, mentre tres homes forçuts empenyen el cotxe, i ella els crida:

-Vinga, vinga! Que faig tard al bingo!

El tren s’atura de nou i aquest cop sóc jo la en descendeixo per mesclar-me amb una multitud dispersa i atabalada, que torna de la feina o de les classes o de visitar a una tieta malalta per anar cap a casa o cap a una altre feina o unes altres classes o a visitar una altra tieta malalta. El metro em porta a casa de l’Òliba, que feliç i somrient em fa pujar al terrat, on una noia rossa i d’ulls blaus em saluda amb accent estranger. No goso preguntar i tu que hi fas aquí, fins que apareix un noi morè amb el cabell llarg recollit en una cua i amb vestimenta lleugerament hippy que l’Òliba, em presenta com en Joan, el cosí d’en Xavi (el veí). Ah, és clar, ara recordo que en Xavi rebia aquesta setmana la visita d’un cosí de València i aquesta noia deu ser la seva xicota. Alleujada perquè ja tothom em quadra, pregunto:

-I quan veu arribar?

-Jo ahir en avió- respon en Joan- I a ella la vaig conèixer a l’autobus i com no tenia on estar-se, la vaig portar cap aquí- afegeix, desmuntant la meva teoria de que són parella.

I tant, i tant, és d’allò més natural conèixer algú a l’autobus i oferir-li que es quedi a passar uns dies a casa del teu cosí... natural, en algun altre planeta on jo no dec haver estat mai, penso esparverada. Ràpidament la meva imaginació paranoica s’imagina la dolça joveneta rossa, que fa cara de no haver trencat mai un plat, llevant-se a mitjanit amb un ganivet de proporcions increïbles a les mans i apunyalant en Xavi i el cosí en un tres i no res.

A soles amb l’Òliba, li pregunto dissimulant el meu esverament:

-Però i aquesta noia, com és que s’està a casa el Xavi?

-És que no tenia enlloc on anar i està millor aquí amb nosaltres que som bona gent, que no pas en qualsevol altre lloc on vés a saber amb qui s’hagués pogut topar.

- Clar i tant. Jo també patia per la pobra noia.- responc aixecant una cella.

De tornada al terrat, m’assabento que ara en Joan està provant d’escriure relats.

-Yo leí uno en el autobus y era muy bueno- es manifesta la noia giri.

Començo a pensar que el viatge aquest en autobus, potser va ser com el vol en avió de la sèrie Perdidos, i vés a saber en quantes realitats paral·leles han estat aquests dos. Abandono el terrat per anar al sopar del grup de teràpia, mentre em pregunto si la meva imaginació és del tot normal.

divendres, 25 de juny de 2010

Las tres velas


Ahir a les 15.45, al Museu Sorolla, una dona de 35 anys, burlant els serveis de seguretat, es va llançar contra un quadro del famós pintor valencià, destrossant la valuosíssima tela amb un ganivet de tallar pernil. Segons fonts policials consultades per aquest diari, la dona volia apunyalar les tres figures femenines retratades per Sorolla, passejant per una platja amb tres velers al fons. El director del Museu, en una roda de premsa improvisada va confirmar als periodistes que les destrosses són irreparables. La dona, que va ser detinguda pocs minuts després de l’atac per membres de l’equip de seguretat del museu, va ser traslladada a la comissària, on després de prestar declaració, va passar a disposició judicial. La jutgessa, Maria del Carmen Sales Marimon, prendrà durant el dia d’avui una decisió sobre les mesures cautelars que s’han d’aplicar a la detinguda. S’espera que després de l’informe del psiquiatre forense, molt probablement la jutgessa ordenarà el seu ingrés en una institució per malalts mentals, com a mesura provisional mentre duri la instrucció del cas. Aquest diari ha pogut tenir accés al contingut del sumari, segons el qual, la imputada hauria declarat davant la jutgessa que les figures del quadro eren avantpassades seves i que estaven interferint en la seva vida actual, de manera que no li havia quedat altre sortida que eliminar-les. Segons les mateixes afirmacions de la detinguda, tot va començar arran de la seva participació en una web anomenada Relats Conjunts, en la que es presentava la famosa obra de Sorolla, com a inspiració per escriure un relat curt. La dona va participar, mitjançant el seu blog, en la citada proposta literària. Reproduïm a continuació, per el seu evident interès periodístic, el text que va escriure l’atacant del quadro i que segueix penjat en el seu blog:

- Per què vas de negre, besàvia?
- Que no ho saps que el meu marit va morir?!
- Però fa molt de temps d’això.
- Vint anys, dos mesos i cinc dies, exactament.
- I no creus que seria hora de deixar el dol?
- Quan mor el teu home, el dol es porta per sempre més.
- Doncs el meu marit va morir fa dos anys i jo només vaig vestir de negre el dia de l’enterrament.
- Vaig jurar ser-li fidel tota la vida i això faré. No hi ha dia que no el recordi i que no l’enyori. El negre del meu vestit és el senyal del meu compromís, del jurament que un dia vaig fer a l’home que sempre estimaré. I tu hauries de portar també el teu marit sempre en el teu cor, sigui quin sigui el color de la teva roba.
- Jo no puc, besàvia.
- I ara, per què?
- Perquè no el vaig estimar mai el meu marit.
- Mala dona! Caurà sobre teu el càstig de Déu, en pots estar segura.

- Àvia, és la mare aquesta que portes en braços?
- Sí. És la meva petita.
- I te l’estimes molt?
- Més que cap altra cosa al món.
- I ets feliç?
- No, no ho sóc. Però ho puc suportar pel bé de la meva filleta.
- I no t’agradaria marxar i deixar-ho tot enrere?
- La meva filla em lliga aquí.
- Jo també estimo el meu fill.
- Però no estàs disposada a sacrificar-te...
- Tinc dret a viure la meva pròpia vida.
- Ets una mala mare! No estimes el teu fill com cal.
- Això no és cert!
- Et tries a tu abans que a ell. No penses en el que és millor per ell.
- Para, àvia, sisplau.
- Te’n penediràs i aleshores ja serà massa tard.

- Tieta, tu que vas ser una dona soltera i independent, em deus entendre.
- Jo també he fet sacrificis.
- Ah sí? Quins?
- El desig, l’amor...
- Estaves enamorada d’un home, tieta?
- No. Jo era com tu. Sospirava secretament per la meva cunyada. L’espiava quan es desvestia per anar a dormir, acaronava les seves galtes quan dormia la migdiada al jardí, tremolava per una paraula seva... i tenia una gelosia terrible del meu germà.
- I li vas dir a ella?
- Això mai! Vaig patir la meva desgràcia en silenci, fingint-me feliç pel bé de la meva família.
- Tenim dret a expressar els nostres sentiments!
- Parla per tu, egoista! Fas mal als altres, ho saps?
- No és la meva intenció.
- L’infern n’és ple de bones intencions
.

dimarts, 15 de juny de 2010

De vocabulari

No m’arboro pas per admetre que el meu català, baldament sigui la meva llengua materna, pateix de manca de vocabulari. En aquesta sendera de reflexió em trobava, quan em va passar pel magí fer una llambregada a algun clàssic de la literatura per si en podia escatir quelcom. D’aquesta guisa, porto uns quants jorns que quan arribo a la llar, afadigada de la feina, llegeixo, o almenys ho provo, Silas Marner de George Eliot, traduïda per Josep Carner. A pleret intento capir aquesta història d’un vell i gasiu teixidor que acerbament malmenat pels seus i bandejat de la seva ciutat nadiua, s’instal·la en uns topants desconeguts on es consagra a la feina i a la gasiveria, malfiant-se de son proïsme, sol i vern, fins que un acte de rapissaria el descomparteix d’allò que li és la saba de la vida: el seu tresor colgat. A l’ensems que aquest trontoll sembla portar-lo a la vora de les timbes de la follia, el mena a la fretura de iniciar una nova existència amb la tramesa per atzar d’un infant de dos anys a la seva llar. No estic segura de xalar amb aquesta lectura i confesso que un pregon capolament m’envaeix cada vetlla, baldament haig d’admetre que ha estat causa d’alguna subtil trasmudança en el meu estil, que espero no us hagi paregut en excés infatuada.

divendres, 21 de maig de 2010

Forasters vingueren...


Quan van arribar en Pere Domic, la seva dona, l’Amèlia, i els seus tres fills, tots els habitants del poble es van adonar que s’acostava una desgràcia. Els nou vinguts es van instal·lar en l’antiga casa de colònies, coneguda també com Cal Llop Negre, que quedava a la vora mateix del pantà, a una mitja hora caminant per la carretera. Només això ja era suficient mal auguri. El primer que li van preguntar a l’Amèlia, quan comprava a la botiga de queviures del poble, va ser:

-I com és que us esteu a la casa de colònies? Si està en ruïnes...- va deixar caure la Sra Pons, propietària de la botiga, dissimulant un interès morbós.

-L’hem comprada. És una preciositat i ens uns quants mesos l’haurem arreglada- va respondre l’Amèlia, alegre i innocent.- Teníem tantes ganes de marxar de ciutat i aquest poble és ideal.

La paraula ideal va ressonar en les orelles de la Sra. Pons, durant uns quants segons. Ideal, ideal. Quina bestiesa i quina gent més estúpida, va pensar, mentre li responia amb un somriure lleugerament sorneguer:

-I tant, aquí us hi trobareu molt bé.

Ben aviat, tot el poble, grans i petits, homes i dones, van saber que l'estranya familia de ciutat trobava la seva nova llar ideal. Això va provocar no poques bromes i rialles cruels que es van esvair, però, de seguida. S’acostava alguna cosa massa fosca perquè la burla durés gaire.

L’antiga casa de colònies, era, de fet, una masia de pedra i fusta. Havia pertanyut a la família Puigmal, temps ençà, els pagesos més rics no només del poble sinó de tota la comarca. Els Puigmal havien ampliat l’antiga masia, amb pretensions de donar-li un aire més senyorial, i al davant hi havien plantat un jardí de rosers i camèlies. El camí de l’entrada estava escoltat per dues fileres de xiprers podats en forma cilíndrica. També havien fet talar bona part del bosc de pinedes i alzines que l’envoltava, per substituir-lo per roures i acàcies. Tots aquells canvis no van agradar, com és natural, a un poble regit per estrictes i no escrites normes d’austeritat que menystenien qualsevol demostració forassenyada de riquesa o excentricitat. L’enveja és un sentiment molt obscur i provocar-la, una temeritat.

La casa va ser batejada com a Cal Llop Negre, després de la desaparició d’un dels fills dels Puigmal, l’estiu del 1936. El nen només era un nadó i una calorosa nit de primers de juliol la seva mare el va deixar al bressol de l’habitació amb la balconada oberta. Una criada va sentir uns plors i gemecs i va anar a donar un cop d’ull. El seu ensurt va ser enorme en descobrir el bressol buit i taques de sang que conduïen al jardí. En sortir precipitadament a fora, va afirmar haver vist un llop negre fugint amb el nounat entre els ullals. Aquella mateixa nit es va organitzar una batuda d’homes per rastrejar el bosc en busca del nen i el seu ferotge raptor, però no va servir de res. Tant el llop com el nen van desaparèixer sense deixar rastre.

En un altre moment, segurament s'hauria esbrinat alguna cosa més, però la coincidència, poc dies després, amb l’esclat de la guerra va sumir les autoritats en d'altres preocupacions més urgents i es van oblidar dels Puigmal i la seva desgràcia. Més endavant s’haurien de penedir de no haver-se esmerçat prou a resoldre l’enigma d’aquella desaparició, perquè els fets que havien de venir, canviarien per sempre la vida del poble i els seus habitants.

dimecres, 5 de maig de 2010

De palmeres i cocos


Sabieu que a Cuba, cada any moren unes quantes persones esclafades per cocos que cauen de les palmeres? (Bé, cau el coco i alguna cosa més, que de fet, el coco va tot embolicadet dins d’una espècie de closca peluda que he llegit a la viquipèdia que es diu pericarpi fibrós). Us imagineu a Cuba de vacances, ridículament vestits amb uns pantalons curts i una camisa de flors, quan pataplaf, t’aixafa un coco gegant? ... Jo, sí. Sóc així de rara.

Quan m’ho van explicar em va venir al cap aquella vegada, al meu poble, que en anar a buscar el cotxe que havia deixat aparcat al passeig marítim, em vaig trobar una palmera enorme espatarrada contra el terra, just al costat. Un home va sortir de la botiga del davant, per donar-me la bona nova:

-Quina sort que has tingut! La palmera s’ha desplomat i per ben poc no t’ha esclafat el cotxe. Ha estat per un cop de vent- em va informar tot content.

Jo vaig aixecar la vista al cel per donar gràcies a l'omnipotent i omnipresent personatge que diuen que hi habita. Gràcies Senyor per dirigir aquesta feixuga palmera uns centímetres més enllà del meu automòbil, murmurava, quan em vaig adonar que el sol lluïa esplendorós i que ni un núvol creuava el firmament. Umm, què estrany. Em vaig llepar el dit índex, vaig assenyalar al Senyor, una mica mosca, i vaig esperar uns segons.

-No fa gens de vent- li vaig respondre a l’home, mentre continuava amb el dit ensalivat acusadorament alçat.

- Ha estat un tornado- em va respondre ell, engrescat.

Ostres, ara resulta que tinc que donar gràcies al Totpoderòs perquè, sense venir a tomb, ha llançat un tornado contra aquesta pobra palmera i no m’ha destrossat el cotxe de miracle, vaig pensar. Total, que vaig deixar córrer la idea de ser agraïda i vaig arribar a la conclusió que tots els paradisos amaguen un peatge. Envoltats de sol, llum, sorra blanca, palmeres esbeltes i amb un mojito a la mà, no pensem que en qualsevol moment s’aixecarà una ona gegant i ens engolirà, que tremolarà el terra i les cases s’esfondraran, que un tornado s’empassarà un palmera i la deixarà caure sobre el nostre cotxe o un coco triarà el nostre cap com a pista d’aterratge.


Però això no vol dir que els paradisos siguin llocs pitjors que els altres, tot al contrari. Posaré un exemple. Aquest matí a prop de Drassanes, estava a punt d’entrar a un bar a pendre’m un cafè, quan m’he creuat en una espècie de manifestació de treballadors acomiadats, que, convenientment identificats amb uns adhesius al pit, unes poques pancartes, un megàfon i uns quants xiulets, seguien a una dona i li cridaven les següents floretes “Esa que va delante despide a la gente” y “Esa que va delante es una hija de puta”.

Plovisquejava, el dia era fosc i l’espectacle depriment. Però, ei, no tot estava perdut: hi havia una palmera. Així que mirant l’escena, de sobte m’he imaginat a un Déu sindicalista emprenyat, bufant amb força i enviant un tornado directament cap a la palmera, que després de girar una mica sobre ella mateixa, es desploma i fulmina a la dona en qüestió. Pataplaf, una palmera esclafada contra l’humit asfalt i un cos inert a sota.

Que haurien fet els treballadors? Cridar “Esa que la ha chafado la palmera, despide a la gente”? O “Esa que la ha chafado la palmera es una hija de puta” ?

Ho veieu? No em direu que no és mil vegades millor que si t’ha de caure a sobre una palmera o aixafar-te un coco, sigui a la platja amb un sol espaterrant, uns pantalons curts, una camisa de flors i un somriure babau a la cara.

dissabte, 1 de maig de 2010

Històries de Lisboa


Diumenge, dimarts i dijous eren les seves nits. A la menuda taverna li reservaven una cadira en un racó. Arrastrant la seva cama inútil, hi arribava ben d’hora. No es volia perdre ni una cançó. La propietària la saludava amb un somriure i una breu conversa sobre el temps i com anava el negoci. Quan feia bo, el local s’omplia de turistes, en canvi, a l’hivern eren més els portuguesos que si deixaven caure per fer un mos o una cervesa. La propietària preferia els estrangers perquè gastaven més, però a ella li feia ràbia la seva cara de badocs.

Els músics la saludaven alegres i li preguntaven com anava la vida. Ella tenia ben poca cosa per explicar, doncs a banda d’aquelles nits de fados, res trencava la seva monotonia de soledat i mitja pobresa, però orgullosa, responia amb un silenci misteriós o amb una mirada lúgubre. Amb el seu hermetisme protegia un passat buit i un present frustrant. Preferia que li suposessin amors tràgics i patiments terribles, que imaginessin truculentes històries sobre la seva cama esguerrada, que els rumors li forgessin una existència inventada de passió i dolor. Guardava amb cura el secret dels seus cinquanta i llargs anys de llastimosa mediocritat, la vulgar realitat de que la seva cama era un defecte de naixement i el seus grans amors el Cary Grant i el Brad Pitt.

Cap al final de la nit, quan els turistes ja anaven pels postres i se’ls escapava algun badall, era el seu torn. Recollia la crossa, s’aixecava i tant solemne i digna com podia caminava entre les taules per situar-se davant dels músics. Tenia un repertori escàs que no anava més enllà de deu cançons. Només alguna vegada a l’hivern, quan el públic era del país, li semblava que valia la pena arriscar-se amb alguna novetat.

La seva veu potent semblava massa enorme per la petita taverna i el seu lament profund de les penes no viscudes feia trontollar les copes. Amb ella la trista nostàlgia dels fados esdevenia drama i tragèdia i a ningú deixava indiferent. Recollia amb fingida humilitat els aplaudiments i els bravos del seu escàs públic que, en realitat, eren per a ella com gotes d’aigua dolça per a un nàufrag. Sempre sentia recança quan havia de deixar pas a un altre cantant, com si en acabar la seva breu actuació, se li escapés una mica més la vida, li fugís dels dits una darrera oportunitat de quelcom més.

El més trist era quan la propietària anunciava el final de la vetllada i com els altres cantants feia una volta entre les taules intentant vendre alguns dels seus CDs. Amb la crossa a una mà i els compacts a l’altra li resultava difícil mantenir el seu posat superb, però li calien prou els diners com per esforçar-s’hi cada nit.

Quan de matinada els llums s’apagaven i els clients es dispersaven, després de acomiadar-se, tornava cap a casa, arrastrant la cama dolenta pels carrerons foscos i empinats de l’Alfama, fingint-se capficada en els seus records dolorosos, mentre mentalment calculava les hores que faltaven per la pròxima nit a la taverna.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Madrid-Barça (post no apte per culers acèrrims)

Estava jo a la perruqueria feliçment entretinguda mirant les fotos de les filles de la Letizia (com han crescut aquestes nenes!) i escoltant a mitges la conversa entre la noia que porta l’estètica i una senyora francesa a qui li feien la manicura, pensant Déu meu quina senyora més francesa-xominista i quina paciència aquesta noia, quan de sobte vaig sentir a aquesta última quasi cridar:

-Como que usted es del Madrid??!! Pero como se puede ser del Madrid!!

Es veu que en aquest país nostre, està més ben vist ser francesa que ser del Madrid. I és clar, em direu, és que amb el primer s’hi neix i en canvi, el segon s’escull. I tal i com va dir la noia-estètica-culer:

-Pero si el Madrid es muy prepotente!

I tant, vaig pensar, ni punt de comparació amb la gent del Barça que són tots tan humils. Una mica a imatge i “semejanza” del seu president que va manifestar, així com si res, que després de dirigir el Barcelona es sentia preparat per presidir la Generalitat. Què diu aquest home, amb un bagatge com aquest no hauria de rebaixar-se a un càrrec tan insultament fàcil, què carai.

Alguns de vosaltres direu que altres menys experimentats han arribat a càrrecs molt importants. Però, vés per on, ara no tinc ganes de parlar d’aquests altres, sóc així de capritxosa. Així que segueixo amb la meva injusta dissertació.

Per més inri, el no-citat president barcelonista pretén portar-nos cap a la independència. Però no veu aquest bon home que aquesta anormalitat (permeteu-me l’expressió i no us enfadeu gaire) d’un sol país, un únic club, no té futur en una nació lliure i ja autodeterminada? Perquè hi ha algun país on tothom, sense excepció, veneri el mateix club de futbol, ignorant o menyspreant qualsevol altre opció? I què seria el Barça sense el Madrid? És com imaginar Tarragona sense Reus, Sabadell sense Terrassa o Sitges sense Vilanova o fins i tot, Barcelona sense allò que abans en deien la gent “de províncies”, després “de comarques” i ara, amb un deliri de vocabulari políticament correcte, s’ha convertit en “el territori” (és veu que els de ciutat viuen en un núvol). Inclús en el meu petit poble existeixen dos clubs socials i fins no fa gaire, ser d’un o l’altre et definia més que ser pobre o ric, de dretes o d’esquerres.

Jo proposo que de cara a preparar-nos per una futura i per ara incerta, secessió de l’Estat Espanyol, ens hauríem de començar a plantejar democratitzar l’esport patri i tenir una mica més de varietat. Vist que el pobre Espanyol, malgrat tenir una tradició catalana i molts seguidors autòctons dels quals (oh miracle!) n’hi ha un bon grapat que no són fatxes, té poc futur per causa del seu desafortunat nom, caldria que algú inventés un altre gran equip català. Perquè si tal com clamen els sempre humils culers, el Barça és més que un club, jo no em resigno a pertànyer a un país que no sigui més que un club. I ja posats, que fos més que un esport de masses, també estaria bé.

dilluns, 5 d’abril de 2010

D’excursió (en cotxe) pel parc del Garraf


Vam canviar els papers i convertida en improvisada i poc informada guia de la comarca, vam anar en cotxe fins a Port Ginesta per pujar a la Plana Novella en cotxe. De camí ens vam aturar en una Pleta que feia les funcions d’oficina turística, amb un encarregat que no sé com se li dóna la flora i fauna però que em va quedar clar que les persones més aviat li destorbàvem. Passant d’ell, vam aprofitar per saquejar l’oficina i en vam sortir carregades d’uns llibrets gratuïts amb un munt de rutes pels parcs de la província de Barcelona.

Fent una passejada pensada per ciutadans avesats a l’asfalt i al metro, vam poder observar unes quantes plantes, arbustos i arbres degudament identificats amb cartellets: “olivera”, “farigola”, “romaní”, “margalló”. Deu ser una iniciativa del Carod Rovira que l’altre dia en una entrevista a TV·3 va clamar contra l’empobriment del llenguatge que ho resumeix tot en plantes, arbres, peixos, ocells, sense diferenciar. En tot cas li queda molta feina per fer al pobre Carod, perquè ja a la Plana Novella, vaig poder comprovar una vegada més que el turisme massiu ja no identifica esglésies, palaus, monestirs, catedrals, etc sinó que només veu “castillos” vagi on vagi.

Acorant el meu escàs vocabulari, vam donar un tomb pels jardins del palau que ara fa funcions de monestir budista. No vam tenir temps de fer la visita guiada per l’interior, però vam poder comprovar com els monjos budistes ja fa uns anys que estan explorant la vessant més materialista de la seva immaculada espiritualitat i tenen muntat un xiringito que no vegis, amb bar i restaurant i botiga de souvenirs inclosa, tot saltejat d’unes quantes fotos de nens orfes del Katamandú perquè no sigui dit.

De tornada a l’aparcament, mentre ens dedicàvem a l’acte poc rústic de fumar-nos un cigarret recolzades en el descapotable, vam veure un grup de persones que tot just arribaven. Una de les noies era cega i sembla que malgrat no li havien dit, havia endevinat que es dirigien al Garraf. Entusiasmada una altra noia li preguntava “I com ho has sabut?” amb cara d’esperar una resposta de cega de pel·lícula tipus “Pel lleuger flaire de farigola, mesclat amb un toc d’espígol mediterrani dins d’una brisa lleugerament humida de vora el mar” o bé “Perquè per sobre les vostres veus he pogut escoltar el remor de les onades del mar i el cruixir de les rodes del cotxe en passar per sobre el terra porós propi del Garraf”. La resposta de la noia, però, va ser força menys romàntica: “Només se m’ha acudit que potser anàvem al Garraf”. L’acompanyant, que no es resignava a la prosaica realitat, li deixa anar “Aaah, així ets clarivident!”. Ai, és que hi ha gent que malgrat tenir la vista perfectament, no veuen tres dalt d’un burro.

De tornada per la menys transitada i estretíssima carretera d’Olivella, vaig haver de contenir l’entusiasme de la meva copilot que s’hauria quedat a viure a cada masia que vèiem, mentre jo comptava els kilòmetres que faltaven per retornar a la civilització.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Coses de ciutat

L’altre dia vam anar a un dels mercats de Gràcia. Era molt tard i la majoria de les parades estaven tancant. Hi havia gent esperant que els donessin la verdura i la fruita passades. Algunes peces estaven podrides però altres tenien cops o estaven massa madures per vendre, però eren comestibles. Una noia jove ens va fulminar amb la mirada. Temia que li féssim la competència i ella, ens va dir amb els ulls, ja portava molta estona esperant. Finalment entre ella i una senyora gran es van repartir el botí desprès de remenar sense manies un cubell d’escombraries. Pobres? Potser només gent que els costa arribar a final de mes o simplement garrepes. La meva guia privilegiada, va afirmar que la dona gran estva farcida de diners.

Fora el mercat, més gent esperava, la majoria immigrants, al voltant d’uns homes que havien recopilat unes poques caixes de menjar “escombraria”. Un dels homes els donava uns sobres de sopa en pols. Semblaven  contents però seguien esperant amb mirades àvides. La meva guia em va explicar que l’home pertanyia a un grup religiós i organitzava la recollida de les verdures inservibles  per la venda, per després donar-ho a famílies necessitades. Jo m’ho mirava, ho reconec, absolutament flipada.

Una vegada més la ciutat em va sorprendre, no precisament pel seu exuberant disseny ni pel seu cosmopolitisme.

dilluns, 22 de març de 2010

I va esclatar la guerra

El nostre grup de teràpia camina a passos de gegant cap a l’autodestrucció. I no, no té res a veure amb la senyora argentina que va desaparèixer un bon dia sense deixar rastre. Per no deixar, ni tant sols va quedar una espurna d’enyorança. Jo em pensava que amb aquesta benvinguda absència ja havia arribat la tranquil•litat, però no comptava amb la capacitat natural i inesgotable que tenim les persones per barallar-nos.

Ja portàvem un parell de mals entesos resolts amb sessions força tenses, quan l’altre dia vam descobrir que un dels nostres companys ha superat el seu odi vers als nens: ara ens odia a nosaltres. La darrera sessió se la va passar emmurriat, quasi sense parlar i sense participar, posant-nos a tots ben nerviosos. La raó del seu cabreig és que un dia va perdre jugant a indis. Sí, sí, no faig conya.

Vam fer un exercici de relaxació en el que sobrevolàvem un campament indi i poc a poc ens hi anàvem acostant. “Ara trieu una de les persones de la tribu que esteu veient i que sereu vosaltres” ens va dir el terapeuta. Ja cada un amb el seu personatge i el nom que havíem triat (Riu Tranquil, Toro Sentado, Fletxa Veloç, etc), ens vam asseure en grup, vam elegir un nom de tribu (Peus Vermells) i vam haver d’idear un conflicte. Se’ns va ocórrer una sequera que ens deixava sense aliments. Vam escenificar, com si fos una representació teatral, les baralles entre tots els de la tribu davant l’angoixant situació de falta d’aliment, que bàsicament van consistir en un intercanvi de retrets.

Aleshores els terapeutes es van dir que la solució per la nostra fam era matar a un de nosaltres i menjar-nos-el i que ens havíem de posar d’acord per decidir a qui sacrificar. El ex-odia-nens s’havia auto erigit en jefe de la tribu i no parava de repetir frases tipus “aquí mano jo” i “es fa el que jo dic, que per això sóc el cap”, i clar, no ens va costar gaire posar-nos d’acord per fer-ne carn a la brasa i de passada alliberar-nos de la seva dictadura. Però deu ser veritat que fins i tot els tirans tenen el seu corazoncito, perquè al pobre noi li va doldre tant l’assassinat caníbal que va haver d’anar al lavabo, no sé si per amagar les llàgrimes o la mala hòstia.

Total que aquesta mort figurada li ha desencadenat “un sentiment de desànim amb la vida en general i amb el grup en particular”. Alguna cosa així ens va dir, atenció, ja una setmana després de la mort figurada, però com allò de perquè li diuen amor quan volen dir sexe, no vaig entendre perquè ara d’una pataleta en diuen “desànim”. En fi, que l’ambient al grup es pot tallar amb un ganivet i estem a punt de començar a practicar si no el karate físic, almenys el judo verbal.

dimecres, 3 de març de 2010

El final... potser

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part:
La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part:
Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona)
(Cinquena part: Nadal a Roma)





Cinquanta parells d’ulls clavats en ella, esperant les seves paraules. Unes gotes de suor al front, les mans sobtadament fredes i la seva veu titubejant:

-El personatge de la meva novel·la ignora la fina línea que separa el bé del mal, l’ambició del delicte, l’ego de l’assassinat...

Aixeca el cap dels fulls que llegeix i comprova sorpresa que els assistents l’escolten atents, concentrats, gairebé fervorosos. La seva veu continua més ferma. Poc a poc deixa de llegir i el discurs va fluint dels seus llavis mentre mira directament als ulls admiratius dels oients. El públic riu les seves bromes, somriu amb les ironies, es posa seriós en els moments dramàtics. L’escolten, la segueixen, l’adoren, l’estimen.

Aquesta nit en matarà un d’ells, pensa. Vol veure aquesta mirada de reverència fins a l’últim segon, fins l’instant final, en que l’adoració es transformarà en sorpresa i en pànic en sentir la freda fulla del ganivet penetrar el seu cos.

Arriba el torn de preguntes:

- Com se li va acudir l’argument de la història?- li demana una noia jove amb la cara plena de granets.

- Va ser una nit a Roma. Una nit especial en que alguna cosa va morir i una altra va néixer.

- Quant temps ha dedicat a escriure la novel·la?- pregunta un home gran.

- Poc. Va aparèixer en l’ordinador portàtil quasi com per art de màgia.

- Pensava que tindria tant éxit?- diu un altre.

- Jo no, però un vell amic meu, lamentablement ja mort, estava absolutament convençut que seria una gran obra.

Les seves respostes imprecises i una mica misterioses augmenten la fascinació del públic. Una dona molt elegant i tranquil·la aixeca el braç. En començar a parlar es fa evident que la senyora no participa de l’ambient d’adulació que impregna la llibreria.

-No creu que el final, amb l’assassinat de la noia, l’ànima bessona del protagonista, l’altra assassina que també ha venut la seva ànima, és una mica masclista?

- Perdó?
La pregunta l’ha descol·locat i com un llampec sent retornar la seva passada existència de conferenciant fracassada.

-Sí, masclista- continua la senyora sense pietat- perquè el protagonista menysté les capacitats del sexe femení. Les dones potser som físicament menys fortes però molt més astutes. Em sembla poc creïble que la noia caigui en una trampa tan òbvia.

-Deixi’m que li digui que té tota la raó- somriu irònica la conferenciant, recobrant el domini de la situació- Les dones som més desconfiades i també més maquiavèl·liques. En escriure la novel·la em vaig voler posar en la psique d’un home, per això la vaig narrar en primera persona. I crec que ho vaig aconseguir tant que potser vaig acabar per tenir síndrome d’Estocolm- aquí es senten algunes rialles- Les novel·les són ficció, però crec que a la vida real tot hauria anat d’una altra manera... És clar, que a la vida real, ningú no es ven l’ànima, oi?

dimarts, 2 de març de 2010

Doble assassinat

Podeu llegir un primer final al relat per capítols de La conferenciant escrit per en Josep B.

El meu final ja quasi està a punt i arribarà ben aviat.

dilluns, 15 de febrer de 2010

En venda


Pou, patí, jardí i bigues de fusta. Un llit tou i un rosari penjat a la paret. Déu vos guard, diu a l’entrada. A vegades la imatge del sant portàtil que toca uns dies a cada veí i quan et canses de mirar-lo, tanques les seves portes de fusta, de casa de nines. Les escales difícils, el terra inclinat. La teulada sobre els nostres caps. El misteri de la sitja de raïm. El retrat dels besavis, tan guapos que costa de creure, cabells rojos i rossos, ulls verds verds i blaus que s’amaguen darrera tons sèpia.

Margarites que apretarien a córrer si tinguessin cames, en sentir les nostres veus infantils contant m’estima, no m’estima. Un petit gronxador. La riera al cap de vall del carrer i l’enorme garrofer que anomenàvem nostre només perquè hi jugàvem.

Dinars llargs de festa major, de sopa, carn d’olla, canelons i sarsuela. Carrers sense asfaltar i cotxes amb pedres a les rodes perquè no llisquin pendent avall. Cadires als portals i veïnes que ens saluden. Veus andaluses barrejades amb accents catalans que diuen antes, per favor, naltrus, aiga i fesoletes.

Figues i panellets. Castanyes i síndries. Cistelles cobertes amb fulles verdes. I raïm, sempre raïm. Preat i odiat. Qui no sap en aquesta terra quan és la verema? Terres de vi pobre i collites a repartir amb l’amo. Diumenges de missa, palmes i palmons, mones de pasqua amb ous durs. Fred i sol, estufes de butà i mànegues d’aigua per dutxes improvisades.

I ara diners. Quant ens pagareu per la nostra casa? Quant ens donareu pels nostres records? Per quin preu deixarem enrere un passat de sòbries renúncies, fe senzilla i pobresa amb gust d’amor? La casa de la meva àvia es ven. Algú la vol?

Avui m'han fet un regal


El meu post De llocs robats ha quedat finalista als premis d'Un bloc de contes, relats i pensaments.


Moltes gràcies a tots!




dimecres, 10 de febrer de 2010

L'exercici de la llei

A la meva universitat van fer una prova pilot per fer pràctiques en bufets d’advocats. La idea era superar el clàssic problema de les facultats del nostre país que només ofereixen una preparació teòrica. Les pràctiques no consistien de fet en treballar, sinó senzillament en acompanyar un advocat en el seu dia a dia, per veure judicis, assistir a reunions amb clients o viure en directe una negociació. A mi i a dos companys més ens va tocar un noi jove amb qui de seguida vam establir una relació alegre i fluida. Era tan diferent als professors distants i superiors de la universitat, que ens vam sentir molt afortunats de poder aprendre amb aquell advocat divertit que ens tractava com iguals i que no tenia problema a prendre’s una cervesa amb nosaltres al final del dia. Però a la meva inicial felicitat aviat li van començar a sortir esquerdes.


Els primers dies ja vaig poder constatar que aquell noi era com una espècie de caixa registradora. Quan rebia un client nou no parava cap atenció al problema que li exposava, únicament li interessava quants diners en podia treure. Ens resumia els casos en xifres d’honoraris i a vegades deia coses com “un plet molt suculent, llàstima que no hi ha cap possibilitat de guanyar”. Òbviament tots els litigis es cobraven per endavant. La clau de l’ofici semblava consistir en satisfer al client al principi, per més esbojarrades i absurdes que fossin les seves pretensions (“si home té tota la raó”, “no hi ha dret”, “una injustícia i tant” els deia amb cinisme) amb la intenció de treure-li una provisió de fons el més elevada possible per després embarcar-lo en un procediment llarg, tediós i condemnat al fracàs.


Les negociacions dels contractes eren, en canvi, lleugerament més nobles, doncs enlloc d’enredar el seu propi client, l’advocat només tenia com objectiu estafar a la part contrària mitjançant clàusules indesxifrables, confoses o manifestament il·legals. A sobre sempre intentava que fos precisament l’altra part qui pagués els honoraris. Una cosa així com cornut i pagar el beure.


Però l’experiència més desagradable encara estava per arribar. Els meus companys i jo esperàvem amb ànsia poder assistir a un judici. Quan finalment va arribar el dia d’acompanyar el nostre mentor, vam quedar per trobar-nos als jutjats. Ens va sorprendre trobar el jove advocat, habitualment extrovertit i alegre, en un estat d’ànim apagat i apàtic. Estava, fins i tot, una mica pàl·lid. Silenciosos vam esperar una bona estona al passadís fins que una oficial del jutjat ens va comunicar que en uns minuts ja entraríem a la sala. Aleshores, el noi ens va indicar amb un cop de cap que el seguíssim. Darrera seu ens vam ficar dins els lavabos i desprès de comprovar que no hi havia ningú més, ens va dir en to misteriós: “Ara veureu com es fa per aconseguir l’actitud adequada per un judici”. Va demanar a un dels meus companys que vigilés la porta per si venia algú i es va treure de la butxaca un sobre de pols blanca, la va buidar sobre el màrmol de la pica i amb la targeta de crèdit la va ordenar formant unes ratlles. Ens vam quedar tots tres allà, plantats, mirant bocabadats com esnifava la cocaïna sense dir ni una paraula. “Apa, ja està! Som-hi!”, va quasi cridar l’advocat, que semblava haver tornat de cop a la vida.


Durant el judici, un tema civil aparentment sense massa importància, l’advocat va demostrar una gran agressivitat, va interrogar els testimonis com si aquella fos una causa de vida o mort, va interrompre constantment a l’altra part amb el propòsit de fer-los posar nerviosos i va fer un al·legat final dur, sense estalviar-se acusacions desmesurades. Els clients, asseguts al nostre costat, somreien satisfets amb el show que estava desplegant el seu lletrat. I de fet, era molt convincent, de manera que calia força sentit comú i serenitat sumats a alguns coneixements de dret, per adonar-se que tot plegat només era fum.

Habitualment els dies de les pràctiques, feia una bona part del trajecte de tornada a casa amb els meus companys, parlant animadament de tot el que havíem après. Aquell dia, en canvi, ens vam separar ràpid amb algun pretext i no vam comentar res del que havia passat. Jo crec que tots tres frisàvem per quedar-nos sols amb els nostres pensaments.

No tinc ni idea d'on els van portar les seves reflexions, però jo em vaig adonar amb tristesa que fer-se gran volia dir assumir decisions irreversibles i vaig enyorar el temps de la infantesa, quan els adults et pregunten allò de “què vols ser de gran?” i pots canviar la resposta cada dia si et ve de gust.