dimecres, 30 de desembre de 2009

Buscant pis I


Hi ha qui diu que quan et submergeixes en internet a la busca i captura d’un pis, et trobes amb fotos trucades, que per alguna cosa existeix el fotoshop i els de les immobiliàries també el saben fer servir.

Però, vet aquí, que jo puc constatar que no només hi ha persones que no tenen ni idea de retocar una foto, sinó que encara diria més, que no estan gens interessades en llogar el pis que anuncien. És la única explicació que trobo a publicar fotografies d’una cuina amb totes les portes dels armaris trencades (tan costava tancar-les o si calia enganxar-les amb cola abans de prémer el botonet de la càmera?), d’un lavabo amb una televisió al costat el seient del wc, just a sota del rentamans, que ni posant el cap entre les cames mentre t’alleuges, podries mirar-la, o d’un menjador amb un lluent sofà nou hàbilment retratat al costat de la rentadora (serà perquè et quedi clar que el pis es prou petit per omplir la rentadora sense aixecar-te del sofà?).


I aleshores ve quan em dic, ostres, aquest pis amb la nevera i la rentadora a la cuina, el sofà i la televisió al menjador i els armaris sencers, és una ganga i, aventurera, truco a l'agència que l'anuncia.

-Se.

-Bona tarda, és això Finques Sensecasa?

-Se.

-Ah, doncs, truco per l’anunci del pis del carrer Fetpols, 69.

-Seee... a veure, dues habitacions, 30 metres, un cinquè sense ascensor, 750 euros.- dit a tota castanya i sense entonació.

-Molt bé.

-Se. Però si els vols veure hauràs de trucar a partir del 7 de gener.

-D’acord. I el podré veure el mateix dia?

-Depèn. Si truques a última hora, no- dit amb to de son dos quarts de set i m’estàs tocant allò que no sona.

-I per què no quedem ara pel dia 7?

-Perquè no va així- em talla.

Déu meu, quina gent més rara, penso, serà millor seguir-li la corrent a la boja aquesta.

-I primera hora què és? A les 7? A les 8?

-Nooo! A les 9.30!

Quan penjo em sembla que el telèfon treu fum. Esperem que la noia estigui de millor humor al començar la jornada laboral que a les tardes, perquè si no, em sembla que no el veure mai aquest pis.

dimarts, 22 de desembre de 2009

La mitja hora màgica


Em deia una amiga que ella té mitja hora al dia, així com positiva i activa i que l’aprofita per trucar a immobiliàries. Jo encara diria més, jo tinc cada dia mitja hora màgica.

Normalment el fet es produeix al matí, just abans o just després d’esmorzar, entre les 10 i les 11. Així perquè sí i sense causa aparent, m’embarga un amor il·limitat per totes les coses i persones, una bondat miraculosa, una pau d’esperit substancial, una cursileria una mica enganxosa i em sento flotar com si estigues levitant per sobre la taula de l'oficina amb les cames plegades i les mans tocant-se els palmells, com un monjo budista. Només em falta la túnica i seria clavadeta al Dalai Lama.

En aquest estat d’il·luminació, emprenc accions per lluitar contra la violència, la incomprensió i la incomunicació que assetgen la meva existència altra hora buida i superficial. I aleshores envio postals felicitant el nadal a tot quisqui (hi ha amigues meves que ja n’han rebut fins a tres), escric emails delirants de bon rotllo, planifico la compra de regals per un munt de gent que, més que col·laborar, descol·laboren (si no existeix aquesta paraula, l’haurien d’inventar) a la feina, convido a dinars i sopars a persones que m’importen un rave i, en general, faig el bé d’una manera absurda i indiscriminada.

I després, de sobte, s’acaba la mitja hora i caic de les altures de la meva santedat i em pego una, ara sí, santa nata contra la taula, que de poc un boli no em treu un ull, em clavo la grapadora a les dents, l’entrecuix topa amb el canto de la pantalla de l’ordinador i em trenco un parell de costelles, en rebotar contra el terra. I és que de cop, se’m passen les bones intencions, l’amor universal se’n va a fer punyetes i m’adono que, hòstia, la que acabo de liar, amb lo tranquil·leta i feliç que estava jo sent una egoista, una antipàtica i una tacanya.

Però ja és massa tard, les postals ja estan enviades, els emails corren per les línees telefòniques cap el seu destí, els convidats a dinar o sopar ja s’estan llepant els llavis amb impaciència, els regals estan encarregats, ja he dit sí al sopar d’empresa o he promès aquell augment de sou injustificat. Déu meu, quantes coses bones es poden fer en mitja hora, cago en tot!

Una de dues, o em converteixo en el Dalai Lama a jornada complerta o la meva mitja hora màgica acabarà amb mi.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Senyals

Si mesurem els dies per senyals podria dir que avui ha estat un dia lúgubre. De bon matí, a banda, de la pluja, només engegar l’ordinador m’he topat amb una notícia de yahoo que parlava dels suïcides cèlebres. Més tard he ensopegat amb un enllaç que m’invitava a clicar per descobrir l’hora de la meva mort. Segur que si entro em demana que posi el meu nom, el dia del meu aniversari, el sexe, les meves aficions, l'adreça d'email, la professió, el número del telèfon mòbil, el compte corrent i el codi super secret de la visa i després em diu: hora de la mort 13.17. Però quin dia? I quin any? Ah, no, l’enllaç deia “hora de la mort”, a veure si llegim bé.


En fi, jo no ho he provat per si de cas, no sigui que em digui les 16.43, just quan són les 16.42 i que del susto, perdó espant, m’agafi un atac de cor i m’hi quedi. I seguint amb internet, també he llegit la notícia d’una actriu de 32 anys que s’ha mort d’una parada cardíaca. Serà que va clicar el link, però en anglès of course ?

I per acabar aquest desorganitzat escrit sobre senyals depriments, al tornar a casa m’he trobat una rata morta davant la porta d’entrada. Crec que s’havia ofegat. No feia cara d’haver clicat el link d’internet, així que suposo que la riuada i la mort l’han agafat desprevinguda. Pobreta. Bé, demà ja no hi serà, imagino que els gats del barri se la cruspiran. Tot i que amb la quantitat de menjar que la gent els dóna, potser ara s’han tornat selectius i passen dels cadàvers de rata.


Aquest post està començant a ser desagradable, oi? Deu ser que sóc una rebel (sense causa però incomparablement menys guapa que la Natalie Wood) i estic tipa de l’esperit de Nadal. Que ja em direu, on cony és la màgia del Nadal en un dia que no para de ploure, que les botigues són buides, que les llums decoratives del meu poble es veuen més esperpèntiques que mai i que les rates s’ofeguen a les portes de gent tan bona com jo, aquí em cau una llagrimeta, que no ens ho mereixem.

Ah sí, ara em recordo que avui varis clients agraïts m’han regalat un moneder (super xulo), una caixa de torró, una bossa de neules i, atenció, sis ampolles de vi, ai, que monos ells. Ostres, ara aquests m’han fotut enlaire la meva teoria de que avui era un dia de senyals depriments. Quina mala idea, no? Segur que ho han fet per fastiguejar-me. Però res, que jo no em deixo ensarronar tan fàcilment i és que qui no té un mal dia és perquè no vol.

divendres, 18 de desembre de 2009

Bratislava Christmas Market



Advertència: aquets relat pot ferir la sensibilitat de les persones romàntiques.

-T’estimo molt.
-Jo a tu més.
-No, jo més.
-Jo t’estimo segur tres quilos més que tu.
-L’amor no es mesura en quilos, coseta meva.
-I en què es mesura, dolcet meu?
-En accions. En allò que estàs disposat a fer per l’altre. Jo per exemple, per a tu seria capaç d’anar caminant fins a Montserrat.
-Descalça?
-També.
-Doncs, jo per tu aniria fins a la fi del món, amor meu.
-El món no té fi, reina del meu cor.
-Doncs aniria fins al pol nord.
-A peu?
-I en trineu.
-Doncs, així t’agradarà la sorpresa que t’he preparat.
-Què dius, amor? M’has preparat una sorpresa. Què bonic!
-Aquí tens, vida meva (i li allarga un sobre)
-Ai quins nervis més dolços. A veure que diu... un bitllet d’avió! És un viatge!! Que bé!... Per anar a... (canviant l’expressió de sobte) a Bratislava...
- Quina il·lusió, veritat?
-Però a Bratislava no fa molt fred?
-Quinze graus sota zero. Però hi ha mercats de Nadal. Ja veuràs que bé que ens ho passarem!
-Tu t’has tornat boja! Jo no vaig a la Bratispava, aquesta o com es digui, ni de conya!
-Però, què dius?
-Que no m’agrada el fred, ni el Nadal.
-Però l’important és que estarem juntes.
-Jo no vaig enlloc. Ves-hi tu si vols.
-Però ja he comprat els bitllets i reservat l’hotel i ara no em tornaran els diners.
-És el teu problema. Haver-m’ho preguntat abans.
-Mira que ets egoista!
-Jo? La que només pensa en si mateixa ets tu, que planifiques viatges sense pensar en el que a mi m'agrada i sense preguntar-me.
-Ves-te’n a la merda.
-Ves-te’n tu a la merda.
-No, tu te’n vas a la merda tres vegades més que jo.
-Tu te’n vas a la merda fins a la fi del món.
-I tu fins el pol nord.


dimarts, 15 de desembre de 2009

De projeccions

Fa ja unes setmanes, un dissabte, la meva mare em va trucar per dir-me que s’havia mort l’àvia del meu cosí. La bona dona, que per poc no arriba a centenària, no era parenta meva i feia anys i panys que no ens havíem vist. Recordo que quan de petita anava a jugar a casa de la meva tia, a vegades, ella hi era. Impressionava amb els seus cabells blancs i sempre vestida de negre, amb un dol rigorós per la mort del seu marit, que li va durar dècades. Era una dona amable però molt seriosa. Gràcies a ella, el meu germà va descobrir el seu autèntic nom.

- Antonio, ven siéntate a mi lado- li deia amb veu greu

- Toni, ves-hi, que l’Antonio ets tu- li dèiem jo i les meves germanes.

- Antonio, a ver, como estás?- seguia ella, quan el tenia al costat. I el meu germà se la mirava entre al·lucinat i espantat.

Com sempre m’estic desviant del tema. Estava explicant que la meva mare em va telefonar per informar-me de la mort de la nonagenària senyora. Pot no semblar gran cosa, però el cert és que la meva mare, excepte quan va de viatge, em telefona ben poques vegades. Jo vaig deduir de la trucada que la meva assistència a l’enterrament estava fora de tot dubte. I em vaig emprenyar. Una estupidesa però va ser així. Com que em vaig molestar per al que a mi em semblava una imposició de la meva mare, vaig decidir que no hi aniria. Bé, entre que em vaig cabrejar i que vaig prendre la decisió, van passar unes quantes hores. Un cop vaig haver decidit que no tenia cap obligació d’anar a aquell coi d’enterrament, em vaig tranquil·litzar immeditament.

I sabeu que vaig fer l’endemà? Doncs, tan feliç (si es pot dir així, donada l’ocasió) me’n vaig anar a l’església per assistir al funeral en qüestió. Li vaig donar el condol al meu cosí i vaig portar amb el cotxe la meva tia a casa seva, contenta de fer-li aquest favor.

Per entendre bé aquesta història, us heu de fixar que en cap moment he dit que la meva mare, de fet, em vagi exigir res.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Ànima bessona

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part:
La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part:
Praga i Kafka)



Seguint-lo a ell, ha arribat a Berlin. Està contenta de llevar-se al Radisson i contemplar la decoració moderna de la seva habitació. Estava tipa de Praga i de la pensió de mala mort (ai quina expressió més encertada). Mandrosa es lliura al plaer del luxós bufet de l’esmorzar. Una copa de xampagne per començar el dia. Devora pastes, ous passats per aigua i fruites estrambòtiques i somriu irònica quan al marxar la cambrera li desitja bon Nadal. La nit passada va matar un home vestit de Papa Noel . Sí, i tant, bon Nadal.

El telefona per passar el dia junts. A la tarda ell ha de fer una altra presentació del seu llibre, en una renombrada llibreria de la Unter den Linden (l’ Avinguda Sota els Til·lers). Hi aniran plegats i aprofitaran el pica a pica posterior, per xerrar tranquil·lament amb els assistents. És un bon lloc per conèixer gent i escollir una víctima, pensa ella amb delit. Espera que ell sigui més prudent que a Praga i no mati a l’encarregada de la llibreria. És francament de mal gust carregar-se a l’amfitriona de la trobada, pensa, altre cop irònica.


Des del primer dia, quan es van trobar a Praga en aquella primera presentació, es van adonar que estaven units per un destí comú. Per a ella, havia estat una revelació, conèixer algú que gaudia dels seu desig durant el dia i pagava cada nit el seu preu, sense ombra de remordiment.

-Què vas demanar a canvi?- li va preguntar un dia, mentre prenien un cafè.

-La immortalitat- va dir ell- Però no la física, sinó l’autèntica, aquella que perviurà més enllà de mi mateix.

-Perdona, no et segueixo.

- Res, dona- va respondre rient- que vaig desitjar ser un escriptor d’èxit en vida i passar a la posteritat. Vaig demanar la genialitat.

-Caram- va dir ella pensativa- potser jo em vaig vendre per poca cosa... Bé, regatejar no ha estat mai el meu fort.

I tots dos varen riure alegres. Després mentre visitaven la casa de Freud, van planificar el seu primer assassinat conjunt. Varen acostar-se a una parella anglesa, que semblaven avorrits l’un de l’altre i que van estar encantats de conversar amb ells i després d’acceptar la seva invitació a sopar. Tots dos eren professors universitaris i es van passar la vetllada parlant de bajanades intel·lectuals. Si haguessin sabut que seria el seu últim sopar, potser haurien dit alguna cosa amb una mica més de seny i menys parafernàlia. Va ser divertit fer-los la rosca, mentre d’amagat es picaven l’ullet. Es van desfer d’ells, en un carreró fosc, on els van conduir amb la falsa pretensió de que allà hi havia amagat un dels millors clubs de jazz de la ciutat. Ell es va ocupar de la dona, agafant-la pel cap i girant-li amb un cop sec i brusc, de manera que li va trencar el coll com si fos un pollastre. Ella, fidel al seu estil, va apunyalar l’home i es va esquitxar la roba de sang.

-Sempre t’embrutes tant?- li va preguntar ell sorneguer- Apa, posa’t el meu abric, que sembles una carnissera.

Van quedar-se a Praga quasi una setmana, durant la qual, ell li va ensenyar alguns dels trucs de l’ofici. Era evident que gaudien de la seva mútua companyia, així que van decidir trobar-se a Berlin. Ell va volar ahir al matí amb Easy Jet i ella, a la nit, amb dolços somnis.

Es troben a l’Hotel Adlon, on ell està allotjat i passen el matí en un museu perquè fa massa fred per passejar. Dinen en un restaurant alegre i bulliciós i aprofiten per explicar-se els respectius assassinats de la nit passada. La història del Papa Noel el fa riure. Ell per la seva banda, es va citar amb una noia que havia conegut xatejant. Internet, sempre proporciona víctimes fàcils, li explica.

-Però la policia no et pot seguir el rastre ?

-No, si sempre et connectes en llocs diferents, locutoris d’internet, biblioteques, bars...

- I avui, què ? Ja tinc ganes d’anar a la presentació i triar alguna de les teves admiradores.

Ella somriu, però ell, de sobte, s’ha posat seriós:

-Això no pot ser. Ja ens vam arriscar prou a Praga. Has de pensar que jo no em desplaço cents de quilometres només amb un pensament abans d’anar a dormir- mentre parla va sonant cada vegada més enutjat.- Jo haig de ser curós amb les víctimes i no em puc permetre que les relacionin amb mi.

-Està bé, perdona, no hi havia pensat- diu ella, una mica decebuda. És la primera vegada que ell demostra por.

-Anirem a un mercat de Nadal, després de la presentació i t’ensenyaré com matar, enmig d’una multitud, sense que ningú se’n adoni. Ja veuràs que bé que ho passarem.

Ell vol semblar altre cop alegre i despreocupat i ella li somriu de nou, però no es queda del tot convençuda. Realment es diverteix tant com vol fer veure, es pregunta. La seva relació ha topat amb la primera esquerda.




dissabte, 12 de desembre de 2009

Wreck of the day

M'he decidit a posar-li text al post.

Vint cigarrets al dia són molts. I són més els caps de setmana. I el pitjor és adonar-se que amb llevo amb la sola idea d’encendre el primer cigarret i que a la feina, busco excuses per a poder sortir a fer qualsevol encàrrec i així poder fumar caminant o millor saltant pels carrers en obres. Mentre busco l’encenedor en el desordre del meu bolso, compto els locals buits. És hivern en un any de crisis. Fumar també es propi de les crisis, de les personals, siguin o no econòmiques.


Al sopar d’empresa, espero impacient que els altres acabin de menjar per poder fumar. Jo mateixa crec que menjo més ràpid, per poder omplir-me la boca de fum tòxic. Sóc un núvol de fum mentre, un a un, els meus companys van obrin els seus regals d’amic invisible. Jo m’he negat a jugar. Sóc així de rara i com que sóc la jefa, només la meva germana i un company amb qui tinc confiança, s’han atrevit a confirmar el meu diagnòstic. Els altres han fet veure que no se’n adonaven. Però, què voleu que us digui, jo em sento molt més tranquil·la. Odio obrir regals, davant de disset parells d’ulls. I tampoc m’agrada comprar regals, que si són divertits ningú entén el meu particular sentit de l’humor i si no ho són, doncs, encara pitjor.

I mentre fumo i contemplo de reüll com els altres es diverteixen, penso que passaria si organitzéssim els sopars com si fossin teràpies de grup. Cada persona hauria de dir com es sent allà assegut rodejat de companys de feina i per què ha vingut. Uns dirien, sóc aquí per compromís, per quedar bé, uns altres admetrien que només venen perquè és una de les poques excuses que tenen al llarg de l’any per sortir sense la parella. Algú confessaria que el seu únic objectiu és emborratxar-se i només uns pocs dirien que realment hi són perquè gaudeixen de la companyia. Jo hauria de respondre que hi he anat perquè em van insistir i no se’m dóna bé ni dir mentides, ni dir no.


Podríem continuar preguntant-nos els uns als altres que és el que més en agrada d’aquests sopars i el que més odiem. I també, com a plat fort, podríem fer una ronda en que cada persona parlés d’allò que li fa més por o vergonya que els companys descobreixin. Un exercici de valentia. Un obrir el cor de veritat per dir allò que temem que els altres no entenguin. Potser així se’m passarien les ganes de fumar. Deixaria d’avorrir-me als sopars i no em caldrien tres gintònics per tenir ganes de parlar amb algú (no sempre me’ls prenc, l’alternativa és anar-me’n a casa).

Amb una calada de cigarret, torno a la realitat, seguim tots allà, enganxats a les bromes de sempre, a les converses trivials, a les mentides o les mitges veritats, fins que finalment ens en anem tots a dormir amb la mateixa sensació de buit. O potser només sóc jo la que marxo amb aquest sentiment, qui sap. I omplo el meu buit de fum, un cigarret rere l’altre.

Nota: perquè la cançó i el text encaixin només heu de canviar "love" per "sopar d'empresa".

diumenge, 6 de desembre de 2009

Consulta piscològica

-Vull que em guareixi d’aquesta obsessió anormal.
-I ara! Per què dius què és anormal?
-Home, estic bojament enamorada d’una noia que és en tot el meu oposat...
-Bé, els pols oposats sovint s’atrauen.
-.. i que em maltracta
-Et maltracta? Com?
-Doncs de paraula. Em diu unes coses...
-Per exemple?
-L’altre dia, a la platja, vaig portar a totes les meves amigues el meu llibre de poesia dedicat...
-Un per cada una?
-Sí. Excepte per ella perquè diu que la poesia és una cosa inútil i que no li agrada llegir. A més diu que les meves poesies són de pre-adolescent.
-I bé?
-Que es va enfadar perquè no n’hi vaig portar un.
-I això és tot?
-Nooo. Em van demanar que llegís en veu alta alguna de les poesies i sap què va fer ella? Es va quedar adormida!
-Tampoc és tan greu. A mi també... Vull dir que conec gent a qui la poesia també els fa venir son. I digue’m, ha passat alguna cosa entre vosaltres?
-Com ara què?
-Que si només sou amigues o alguna cosa més?
-Ja li dic que estic enamorada d’ella.
(impacient) -Que si heu tingut relacions sexuals, et pregunto.
-No, és clar que no.
-Per què “és clar que no”?
-Doncs perquè jo no sóc així.
-Així com?
-Ja m’enten.
-No.
-Ella ho va intentar però jo no vaig voler... Una nit, de marxa, en una discoteca, em va dir que com que jo no tenia experiència amb noies, si volia podíem passar la nit juntes i ella m’ensenyaria.
-I què li vas dir?
-Em vaig enfadar.
-Aaahh, i què va passar?
-Es va anar a demanar una copa i quan va tornar em va dir “mira millor n’aprens primer i quan estiguis ensenyada, ja en tornarem a parlar”.
-I tu et vas enfadar més, oi?
-Sí. És que és una neardental ! No té tacte, ni sensibilitat, ni ni ni...
-Calma’t que t’estàs posant vermella com si anessis a explotar.
-Com vol que estigui, si estic enamorada d’una picapiedra!
-No serà, que en els fons t’agrada perquè voldries ser com ella?
-Com diu?
-Tu ets tan bona noia, tan innocent, tan càndida i prudent, que costa de creure. Segur que dins teu també hi ha aquesta dona primitiva que actua de forma primària.
-Vostè creu?
-N’estic segur. Per què no proves a comportar-te com ho faria ella?
(dubta uns segons)
-Ves-te’n a la merda!
-Eh?
-Que te’n vagis a la merda. Aquestes sessions són una estupidesa!
-Com t’atreveixes a parlar-me així!
-Perquè tu m’ho has demanat, tros d’ase.
-Però què dius?!
(recobrant un to normal) – Que fa un moment m’ha dit que em comportes com ella.
-Aaah.... (fa una breu pausa) I ella diu aquestes coses?
-Sí
-Doncs, potser sí que tens un problema...

dissabte, 5 de desembre de 2009

Praga i Kafka

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part: La conferenciant a la ciutat de l'amor)


Es desperta, de nou, en un lloc desconegut, però aquest cop només li cal un cop d’ull per adonar-se que no és ni de lluny el Hilton. L’habitació és càlida i acollidora, però està decorada amb senzillesa. Els llençols aspres de pensió barata li rasquen les cames nues. No hi ha ni televisió (que total per què la vol, si tampoc l’entendria), ni moble bar, ni menú de servei d’habitació. Fins i tot, la seva maleta sembla més vella i gastada en aquell ambient.

Obre les cortines i un cel cobert i gris la rep. Plou gotes fines i invisibles que endevina en bassals inquiets. Es vesteix amb texans i un jersei de coll alt. Agafa un jaqueta perquè tot apunta a un dia fred. Les parets de la recepció de l’hostal necessiten de fa anys una mà de pintura i la dona que li dona el bon dia en un anglès titubejant té un posat lleugerament melancòlic.

Igual que ahir, surt a buscar un cafè on esmorzar, però els seus pensaments són molt lluny de l’alegria de París. El seu marit, en Roky, en Pierre (el noi que ahir va matar) ronden al seu voltant com fantasmes enganxosos dels que no es pot desfer. No sent, però, remordiment. La culpa i el penediment, són judicis de valors, que ella no es pot permetre. Ha entrat en un nou món, on no hi té cabuda la moral, el bo i dolent, que ens ensenyen de petits i que no són més que una trampa per fer-nos obeir. Senzillament, sent. Sap que els seus dies seran d’ara en endavant vida i les seves nits, mort. Com combinar ambdues coses? Com viure sabent que allò que cada dia ha trobat,viscut i sentit a la nit ho matarà?

Camina distreta pels carrers, amb la pluja mullant-li la cara. Entra en una llibreria, amb la intenció d’escalfar-se una mica i acaba fullejant els únics llibres que entén: les guies turístiques sobre Praga, que hi són pràcticament en tots els idiomes. Finalment en compra una en castellà, més per tenir alguna cosa per llegir, que no pas perquè tingui ganes de visitar la ciutat.

Entra en un cafè i mentre esmorza, s’adona que té por d’aixecar la vista i que la seva mirada es creui amb la d’algú altre. Ella porta la mort a sobre, ningú que s’acosti a ella, està segur de poder viure per explicar-ho. Per evitar doncs, qualsevol contacte, llegeix la guia. Passa les pàgines sense concentrar-se, fins que troba un text que parla de la Praga de Kafka. Aquest cèlebre escriptor txec va escriure en aquella mateixa ciutat. La metamorfosis i El procés, malgrat que ho va fer en alemany. És difícil relacionar-lo amb la ciutat, perquè no hi ha escriptor més reclòs en un univers propi i malaltís que Kafka. Com ella mateixa, es diu, que malgrat ser on és, no és enlloc més que dins la seva pròpia ment.

Retorna a la llibreria i demana si tenen La metamorfosis en anglès. El dependent amb un anglès rudimentari, que no va gaire més enllà del necessari per vendre guies turístiques, li fa entendre que no tenen novel·les en altres llengües, però amable, li anota l’adreça d’una altra llibreria. Amb l’ajuda del plànol que incorpora la seva guia, desprès d’agafar un autobús i un tramvia, aconsegueix arribar fins a la llibreria que molt imaginativament és diu “International Book Shop”. La dependenta, que parla un anglès excel·lent, li assenyala el prestatge on podrà trobar tots els escriptors txecs haguts i per haver, que han estat traduïts a la llengua més internacional. És una noia rossa, culta i somrient, que, encara que no ho diu, li demostra que troba la seva elecció poc original. Hi ha tants escriptors txecs quasi desconeguts, que val la pena llegir, li comenta, mentre en cita uns quants.

-Em quedaré La metamorfosis, gràcies- li diu després d'escoltar-la pacientment. La dependenta, sembla profundament decebuda, però li somriu igualment.

- Demà tindrem un escriptor nord americà que vindrà a presentar la seva darrera novel·la. Potser li agradaria venir- continua la dependenta, mentre li allargà un fulletó publicitari.

Demà. Però ella no té demà... O potser sí. Una nova idea, ronda la seva ment, primer com una possibilitat i poc a poc madura cap a una certesa.

Amb el llibre de Kafka, torna a la seva habitació de l’hostal, on passa la resta del dia, tancada, llegint, pensant i fumant. Quan arriba el crepuscle, que incendia la ciutat amb els seus tons rogencs, surt a donar un tomb. Ja no plou i el cel s’ha mig aclarit. Menja una pizza en un restaurant que pretén imitar l’estil italià amb tovalles de quadres blancs i vermells incloses.

Al sortir-ne, ja s’ha fet negra nit. Vagareja per carrers foscos i deserts. Arraulit en un portal, veu un sense sostre. En acostar-s’hi, comprova que dorm. Una olor indescriptible a brutícia, alcohol i misèria la colpeix. Aguantant la respiració, treu el ganivet de la bossa. Es tan a prop de l’home que pot sentir la seva respiració. És l’hora, diu la veu dins seu, mentre una set de sang li torba els sentits. Sense dubtar, com si ho hagués fet tota la vida, li talla el coll, ràpida i destra. Irresistiblement, suca els dits en la sang que brolla i s’humiteja els llavis amb ella. El vagabund obre els ulls i emet un ronc que vol ser un gemec. La seva mirada, que ja no hi veu, esdevé de vidre.

-Ja tens el que volies- diu ella en veu alta.

I s’allunya corrents de la víctima, fins a girar la cantonada, on recobra el seu caminar tranquil. Fa via cap a l'hostal i en ficar-se dins el llit, murmura:

- Demà tornaré a ser aquí. Encara no he acabat amb Praga.