dilluns, 30 de novembre de 2009

La conferenciant a la ciutat de l'amor

(Primera part: La conferenciant)

L’endemà la desperta la llum del nou dia que s’escola per entre les cortines mig obertes. En obrir els ulls, per un moment no es recorda de res. Té aquella estranya sensació de no saber on és. Però, ep, un moment, això no és una sensació, és que realment aquella no és la seva habitació i no té ni idea d’on és.

Es lleva d’un salt, espantada. Amb una ràpida llambregada al seu voltant, s’adona que és en una habitació d’hotel. S’acosta a l’escriptori que hi ha davant del llit i mira la capçalera d’uns fulls en blanc. “Hotel Hilton”, hi diu. Pren d’una revolada un menú que també descansa sobre la taula. Les lletres que conformen entrants, segons i postres, són escrites primer en francès i després en anglès. La clau sobre la taula, amb un número, 712.

De cop es gira cap a la finestra. S’hi acosta i descorre les cortines amb gest decidit. La Torre Eiffel s’alça davant seu. La vista és espectacular i el cel és d’un blau intens, sense cap núvol que amenaci el radiant sol. Es queda atònita. Poc a poc un somriure s’obre pas en el seu rostre i acaba en una gran rialla. Per una vegada la vida ha respost a les seves pregàries. És l’hora de prendre justa venjança de tanta infelicitat.

Es dutxa i es vesteix (ha trobat a seva maleta plena sobre una banqueta). La brusa amb un botó més descordat de l’habitual, la faldilla una mica més amunt, les sabates de tacó. Es mira al mirall feliç i decideix que avui no es recollirà el s cabells, no li fa cap falta, està prou guapa així amb la melena caient-li sobre les espatlles. Es pinta els llavis d’un vermell llampant i es llança un petó des del mirall.

No té ganes d’esmorzar a l’hotel així que surt al carrer i entra al primer cafè que troba. S’encén un cigarret tranquil·lament i espera que la cambrera la serveixi. Al cap d’un minuts se li acosta un noi morè, no gaire alt, vestit informalment, força atractiu.

-Perdoni, sabria dir-me quin metro haig d’agafar per anar al Louvre?- li pregunta el noi.

-No en tinc ni idea- respon ella, mentre li somriu de forma lleugerament maliciosa- Sóc estrangera. Estic aquí... estic aquí passant unes breus vacances.

-Ah, sí? Doncs la feia francesa, la veritat. Té un aire tan de París...- continua el noi allargant la conversa i mirant-la fixament als ulls i una mica més avall, també- Jo sóc francès, però de Tolouse i estic fent una mica de turisme per la capital. Vostè viatja sola?

-Sí.

-I li destorbaria si li fes companyia?- es llança el francès.

-No, és clar que no. Vol prendre alguna cosa?- diu ella mentre li fa un gest amb la mà perquè segui.

No cal que us entretingui amb tota la conversa de flirteig, ni amb el dia romàntic que passen la nova parella visitant la ciutat de l’amor, tot i que en aquest cas potser s’escauria la pregunta aquella de per què li diuen amor quan volen dir sexe. Però la nostra protagonista després d’una vida tan gris, es mereix totes les fases preliminars del sexe. El noi li diu coses boniques i la fa riure, la fa sentir única i especial, la porta de la mà cap on ella mai no havia estat mai, un món nou ple de felicitat i despreocupació. Sopen plegats en un restaurant típic francès, això és tirant a fosc. Al sortir, es besen per primer cop. Ell li demana amb veu dolça, que l’acompanyi al seu hotel i ella, és clar, li diu que sí amb els ulls ardents de desig.

L’hotel no és tan luxós com el Hilton, però l’habitació li sembla prou agradable. Per un moment, es sent una mica cohibida. Però el noi li prepara una beguda, s’asseu al seu costat, al llit, i li parla tranquil·lament, sense demostrar cap pressa o ansietat. Torna a entrar en calor i besant-se es deixen caure sobre el llit. Ell li va descordant els botons de la brusa.

Ella s’aparta els cabells de sobre la cara i, com si aquest gest hagués estat una senyal, sent una veu que flueix del seu interior, però que no és la seva, que li diu persuasiva “recorda, són meves les teves nits”. I repeteix “meves, i només meves”. El rostre se li enfosqueix i la seva mirada esdevé inexpressiva. Actuant com una autòmata, allarga dissimuladament la mà cap al bolso que ha deixat també sobre el llit. Amb compte que ell no la vegi, en treu un ganivet de cuina, llarg, punxegut i afilat. Amb un gest brusc i autoritari, s’incorpora per asseure´s sobre el noi. Te les cames plegades a cada banda del seu cos, el cul sobre el seu sexe i les mans darrera l’esquena amagant l’arma. El noi la mira una mica sorprès però de seguida li somriu excitat.

-Tanca els ulls- li ordena ella.

Encara amb el somriure als llavis, clou les parpelles, confiat. Ella aixeca el ganivet, l’agafa fort amb totes dues mans i amb un gest brutal l’apunyala. El ganivet li queda clavat sobre el cor. El noi deixa anar un crit sord, obre desmesuradament ulls, que mostren més sorpresa que dolor . Ella, impassible, li arrenca el ganivet i la sang brolla com si fos una font. Ell es tapa la ferida instintivament amb les mans, però no serveix de res. Mor en uns segons.

Sense immutar-se s’aixeca, es treu la roba bruta de sang, es renta al lavabo i es posa uns texans, una samarreta i un jersei que troba a l’armari. El noi no era gaire alt ni corpulent així que la seva roba li va bé. Surt sigil·losament de l’habitació. A la recepció, com si res, saluda amb un cop de cap el porter de nit que li diu:

-Bonne nuit, madame.

Agafa un taxi fins al seu hotel i, sense creuar paraula amb ningú, puja a l’habitació 712. S’asseu al llit i lentament la seva expressió va canviant fins a esdevenir agitada i nerviosa. Déu meu què he fet, pensa. I ara què, s’interroga morta de por. El porter l’ha vista entrar amb ell i sortir tota sola, la policia la trobarà aviat, es neguiteja. Com s’ho farà per fugir?

De sobte, la cara se li il·lumina amb un pensament, quasi somriu. Es desvesteix i es fica dins el llit, entre els suaus llençols de seda.

- Praga és a mil quilometres d’aquí- diu en veu alta- Demà vull ser a Praga. Serà meu el dia i teva la nit.

I cau en un son profund i tranquil.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Teràpia de ràbia



El dijous passat a la teràpia de grup, quan ens van fer la ja coneguda pregunta d’inici de “com esteu?”, es va fer un silenci incòmode. Estranyada, em vaig girar instintivament cap l’argentina, i la vaig veure fent morros i mirant fixament endavant. Feia por de veure, us ho juro. Però és que la bona senyora ha resultat ser força diferent a l’esperat. Ja fa un parells de setmanes, ens va regalar la següent confessió:

-Quiero estrangular a mi nuera.... Que digo, estrangularla, quiero matarla a hachazos, hacerla pedacitos.

I l’altre dia, devia seguir emprenyada, perquè quan va ser el seu torn de dir com estava, va dir amb veu de mala hòstia:

-No quiero hablar.- (miracle!).

-Nos quieres decir, al menos, como estás?- li va preguntar sol·lícit un dels psicòlegs.

-Que no quiero hablar.

- Carai, das miedo.

Mirada d’odi i un silenci rabiós. Per un instant, vaig tenir un atac paranoic i em vaig imaginar que ves a saber com, havia descobert el meu blog i llegit Teràpia de grup II i que estava a punt de desenfundar una destral del bolso per tallar-me a trossets tan prims que, en acabat, semblaria un roast beef.

També tenim al grup un noi que ja fa temps que ens delecta amb una fúria que sembla inesgotable, especialment dirigida al que ell considera una classe subhumana: els nens. A part de la putada de que el món està ple de nens, el noi en qüestió resulta que treballa de cap de manteniment en una escola. Imagineu-vos els pobres nens els de la seva escola que no els cal tenir por de vingui l’home del sac, perquè ja el veuen cada dia.

El darrer dijous tampoc va ser una excepció i va explicar el seu estat d’ànim amb una colèrica despotricada contra el món sencer i contra els nens en particulars. L’argentina, que sobre ella no volia parlar, però es veu que opinar sobre els altres si li venia de gust, va intervenir:

-Como no puedes matar a un niño porque tu moral te lo impide...

-No m'ho impedeix la meva moral- la va tallar en sec, l’home del sac- m'ho impedeixen les lleis.

Jo i alguns més vàrem riure amb la sortida del noi, que a vegades sembla que gaudeixi fent una caricatura d’ell mateix, però l’argentina va concentrar la seva mirada furiosa en ell i va emmudir de nou. Ai, si les mirades matessin...

Amb aquest ambient tan relaxat, el noi que sembla de la sèrie Hotel Fawlty, va dir innocent:

-Pues yo estoy de buen humor.

-Tranquil que ja t’espatllarem el dia- li va respondre algú en conya.

Una noia va dir que estava cabrejada. Jo em vaig confessar de mal humor i un parell més es van quedar en un ni fu ni fa. Sorprenentment, l’habitual amant de Morfeo, que s’adorm dia sí, dia no, va contestar, la mar de despert, que ell havia entrat en una nova i excitant fase de la seva vida: estava emprenyat amb tothom.

-Sento molta ràbia i a la que algú em diu alguna cosa, salto immediatament i foto quatre crits- ens va explicar.

Si és que despertant la ràbia oculta de la gent som un grup genial. Però es veu que aquesta nova fase li crea alguns problemes a l’escola on treballa, atenció, de professor de religió, perquè fot mocs a tort i a dret a pobres nens espantats. Jo no vaig poder evitar imaginar-me’l, donant un cop de puny sobre la taula i cridant als seus alumnes:

- Calleu, me cago en Déu!!

Això sí, va poder comptar amb tot el recolzament de l’home del sac, que li va assegurar que totes les bronques que els clavés als nens, encara serien poques per compensar l’immens crim que suposa la seva mera existència.

Total, que no ens va estranyar gaire, que els terapeutes ens proposessin tractar el tema de la ràbia i l’enuig.

-Trieu de parella, la persona del grup que pitjor us caigui- ens van dir.

Uns quants es van aparellar ràpidament, suposo que per què tenien clar a qui no suportaven. Jo vaig pensar immediatament en l’argentina, però la imatge de la destral encara em perseguia, així que em vaig quedar asseguda esperant que algú altre m’escollís. L’home del sac, va venir cap a mi, no sé massa bé el per què, ja que en realitat ens portem molt bé, o potser només m’ho sembla a mi. El cas és que en aquell moment es va sentir la veu de l’argentina:

-Menos mal, porque yo lo mato.

Toma bon ambient i sentit de la convivència.

Ens vam passar uns minuts parlant per torns amb la nostra parella dels nostres cabrejos, els actuals primer i els de la infantesa després. Per acabar vam fer un exercici de relaxació i per connectar amb el “nostre nen interior”, personificat en un coixí que ens van donar a cada un. Quasi tots vam abraçar el nostre coixí carinyosament, que el cap i a la fi, per insuportables que siguin alguns nens, el coixí-nen era el nostre. L’home del sac va fer lo propi, però es veu que no es devien entendre gaire perquè tan bon punt ens van dir que l’exercici havia acabat, li va fotre un cop al coixí, que va sortir disparat.

Finalment vam fer la ronda de paraula de tancament, en la que vàries persones del grup es van emocionar. Però malgrat que tots vam semblar sortir més relaxats i menys combatius que a l'inici, m’estic plantejant alternar la teràpia amb classes de karate, només per si de cas, no sigui que algun dia acabem la teràpia repartint-nos garrotades.

dimecres, 25 de novembre de 2009

La conferenciant

“Les indemnitzacions pagades per les asseguradores contractades per les empreses per cobrir el risc d’acomiadaments...”

-Quin rotllo, no?

-Buf, i tant. Jo marxo que són més de les set i encara haig de fer unes compres.

Endevina la conferenciant les paraules que murmuren els assistents i observa consternada com, un a un, es van aixecant i marxant.

“... en expedients de regulació es poden satisfer en forma de capital o de prestacions periòdiques i en la part que excedeixen del legalment previst...”

Sempre li toquen a ella les exposicions més avorrides i a darrera hora. No és pas culpa meva, es diu. Ja han marxat tres més... Donaria el que fos per ser com d’altres companys que fan bromes i es posen el públic a la butxaca. Però ella no en sap de ser divertida. Una vegada que ho va provar, ningú va riure i encara va ser pitjor.

“... vint dies per any treballat, han de tributar com a rendiments del treball en la base general de l’impost, sense dret a reducció...”

La veu li comença tremolar de ganes de plorar. Respira profundament i tira endavant fins que ja només queden cinc persones: un home gras de mitjana edat que s’ha quedat dormit, dues noies joves que ja porten una bona estona xerrant entre elles en veu baixa, completament alienes al que ella explica, l’organitzadora de la conferència que fa cara d’estar pensant que farà avui per sopar i dos homes més que segurament només són allà perquè no els ve de gust tornar a casa a sentir les queixes de les seves dones o perquè la sogra va arribar ahir de visita.

“...del quaranta per cent per a rendiments obtinguts de forma irregular en el temps, que preveu la Llei 35/1995. Això és tot. Moltes gràcies per la seva atenció.”

Recull els seus papers, es posa l’abric i marxa cap a casa sense pràcticament escoltar les poc convincents felicitacions de l’organitzadora. Es fica dins el metro entre la multitud que camina ràpida i decidida. Quan està comprant el bitllet a la màquina expenedora, un home l’empeny i li cau la cartera i les monedes a terra. L’home no s’atura per disculpar-se. S’ajup a recollir les monedes, una per una, esquivant cames i sabates. Algú s’exclama perquè destorba el pas i una noia jove que espera per utilitzar la màquina, bufa exasperada. Camina pels passadissos, puja i baixa del vagó, es col·loca com pot entre la gentada a les escales automàtiques, i en tota aquesta estona es sent invisible. Ni un sol cop una mirada s’atura en ella.

Camina pels foscos carrers fins a casa. A l’entrar crida, amb més voluntat que gràcia:

-Hola!

Un silenci sepulcral és la resposta. Es treu l’abric, deixa el bolso i la cartera i entra al menjador. Sobre la taula hi ha una nota.

“No puc suportar-ho més. Et deixo”, llegeix.

Per un moment pensa en el Roky. Però dona, no siguis absurda, els gossos no saben escriure, es diu. Tarda uns segons en adonar-se de que la nota és d’en Manel, el seu marit. Confosa s’asseu al sofà i de forma una mica automàtica, crida el gos. El silenci, tossut, li respon. Torna a mirar la nota, que encara té a la mà.

“PD. M’he endut en Roky i la televisió (ens la va regalar la meva mare).”

Surt del seu estat d’estupor i plora, gemega, somica, sense noció del temps, fins que, rendida, es queda adormida al sofà. A les dues de la matinada, es desperta amb la cara banyada de llàgrimes. S’aixeca a buscar un somnífer i es fica al llit. Voldria ser a mil quilometres d’aquí, pensa i potser fins i tot, ho diu en veu alta. En un estat de semi vigília, li sembla sentir una veu llunyana que pregunta:

- I què em donaries a canvi?

- Les nits, les meves nits et donaria- murmura, abans de caure en un profund son químic.

(continuarà)

diumenge, 22 de novembre de 2009

Concurs: un bloc de contes, relats i pensaments

En Ramon, en el seu blog Opinalia, ens proposa un concurs d'entrades. Jo trobo que és una gran idea, donat que a vegades quan descobrim un nou blog no ens entretenim a llegir tot el que ja s'ha escrit i gràcies a aquesta proposta podem rescatar de l'oblit alguns dels millors posts de la xarxa.

Us deixo l'adreça del blog del concurs:

Animeu-vos !

dimecres, 18 de novembre de 2009

Festa d'aniversari


Va estirar el braç enrere i primer lentament i després accelerant bruscament la velocitat perquè fos un cop sec, va fer xocar la raqueta d’esquaix contra la pilota amb tota la ràbia de que n’era capaç. La pilota va sortir disparada com una bala, va rebotar contra la paret i es va perdre en les altures de la pista per anar a caure a la del costat. Frustrat per la mala jugada , va cridar:

-La pilota!!!

Ni sisplau ni hòsties. Segur de que el seu crit faria l’efecte d’una ordre d’obligat compliment per els pobres jugadors de l’altra pista, es va quedar palplantat amb el cap aixecat i la vista fixa en el tros buit entre el mur de separació i el sostre, esperant el retorn de la pilota. Pràcticament no la va veure venir. Com un llampec, va copsar alguna cosa en moviment rapidíssim que venia directe cap als seus ulls i després va notar un cop de pilota, dura com una pedra, al bell mig del front. El següent va ser només foscor i amb prou feines la sensació de que les cames se li havien tornat de plastilina i el seu cos queia.

Quan va tornar a obrir els ulls va veure la cara amoïnada de la Joana.

-Estàs bé? Estàs bé?- repetia.

-Sí, sí. No ha estat res.

Lentament es va incorporar fins quedar assegut sobre la pista.

-He tingut una visió.- va dir mirant a la Joana.

- Vols que cridi un metge?

- He vist una festa... era el meu aniversari.

- Avui és el teu aniversari, carinyo i la festa la farem aquesta nit- el va interrompre ella- Crido un metge?

-No, no era la festa d’avui. Era una festa al jardí d’una gran mansió, amb una piscina espectacular. Tothom anava amb vestits de nit. Les dones escotades i ...

-Doncs quin fred.

-No feia fred. Era l’estiu.

-Amor, el teu aniversari és al novembre, sempre fa fred.

-Doncs en aquesta festa no en feia- va respondre irritat- Totes les persones eren molt xic, riques, famoses i glamuroses.

-I vols dir que era el teu aniversari?- va riure la Joana.

-Sí, ho era- va dir emprenyat- I jo era com ells.

-Ric i famós? Ara sí que crido un metge.

-No te’n riguis! He vist el meu futur.

-Sí, apa, ara has tingut un flashforward.

-Digues el que vulguis. – i es va posar dret d’un sal- Me’n vaig.

-On vas?- va fer la Joana, preocupada altre cop.

- A casa a fer la maleta.

- Eh?

-Doncs això que marxo, et deixo, haig fer realitat el meu futur, tinc coses a fer.

Va marxar tot decidit. La Joana, òbviament el va seguir. Li va demanar que s’esperés, que anés a veure un metge, li va dir que s’havia tornat boig, que havia perdut el cap, que no sabia el que es feia, però tot va ser inútil.

Desprès de marxar de casa, es va recloure en un pis de mala mort que va llogar per quatre duros, va deixar la seva feina i es va posar a fer l’únic que realment sabia fer: escriure. Relats, contes, novel·les, guions, poemes, de tot i més. Ho va enviar a editorials, setmanaris, revistes, productores... Li va costar molt que algú li fes cas, però poc a poc van anar apareixent les oportunitats i al cap d’uns mesos el van cridar d’una productora d’una sèrie perquè els havia agradat una idea seva. Va haver de treballar molt, però la sèrie es va fer realitat i va ser tot un èxit, primer a escala nacional i després internacional.

Els americans, que tenen bon ull pels nous talents, el van fixar. Se’n va anar a viure a Los Angeles. En un parell d’anys, els directors més aclamats de Hollywood es barallaven pels seus guions. Va començar a guanyar allò que se’n diu pasta gansa. Va conèixer una jove actriu,guapíssima, alta, rossa i amb ulls blaus, com la Kim Bassinger fa deu anys, vaja. No tenien molt en comú ni molta conversa, però tampoc era important.

Quan es va sentir a la cúspide, va decidir comprar-se una casa. Va buscar i rebuscar fins que en va trobar una que fos clavada a la de la seva visió de la pista d’esquaix. L’octubre s’acabava i l’etern estiu de Califòrnia era ideal per fer una festa al jardí vora la piscina. Va començar els preparatius per la seva gran festa d’aniversari. Sabia que havia arribat l’hora. Va contractar una banda famosa de pop per tocar, els millors cuiners de la ciutat es van encarregar del càtering, caixes i caixes de xampagne van arribar de França, i el més important, els convidats eren tots famosos, rics i glamurosos i encara més, tots ells, es delien per assistir-hi: era la festa de l’any, que dic, de la dècada!

Unes hores abans de que la festa comences, una mica inquiet, va sortir al jardí a fer unes últimes comprovacions. Volia que tot fos perfecte. En sortir al porxo, no es va adonar que acaben de fregar i el peu li va relliscar endavant i, com una fitxa de dominó que empenyem suament amb el dit, va caure lentament enrere i va picar amb el cap a terra.

La foscor es va estendre com una taca i després va deixar pas a una imatge d’ell mateix en la seva festa d’aniversari. Però no hi havia ni mansió, ni piscina, ni rics, ni famosos, només un pis senzill i atrotinat i la Joana, i els seus amics de sempre, tots cantant “Anys, per molts anys!!”. I tot era autèntic i aquella gent l’estimaven tan, sense importar-los si era famós o no, si tenia diners o quatre rals, o si la seva nòvia s’assemblava poc o molt a la Kim Bassinger.

I precisament va ser la cara de la seva Kim Bassinger, el primer que va veure quan va obrir els ulls:

-Are you ok?- li preguntava amb accent americà.

-Sí, sí... – va respondre- però veuràs... és que me’n haig d’anar. ..haig de fer realitat el meu passat.

dilluns, 16 de novembre de 2009

No m'escriguis més

-No m’escriguis més.
-I això que és?
-El títol d’un post.
-I per què aquest?
-Perquè és una frase que no em puc treure del cap.
Rumia.
-I de què anirà el post?
-De que un dia vaig llegir aquesta ordre en un mail i l’endemà em vaig cremar els dits amb cafè bullent.
-I és verídic?
-Sí. Mira la cremada- allargant la mà
-Buf, devia de fer mal...
-Sí. La cremada també em va fer mal.
Pausa.
-I per què t’ho van escriure?
-Perquè jo ho vaig voler.
-A sí? Que estrany, no?
-No. Sóc així.
-De rara...
-De boja- somrient.
-No ho sembles.
-Enganyo.
Silenci.
-I també et vas cremar perquè vas voler?
-No, això va ser un accident.
-Com va ser?
-Tenia son. No havia dormit bé.
Pensa.
-I ho fàs?.
-El què?
-No escriure.
-És clar. Sóc obedient. Per això ho vaig voler.
-No t’entenc
-Jo tampoc ho entenc.
-Ah. Doncs deu ser difícil...
-Sí.

dimecres, 11 de novembre de 2009

El cielo es azul, la tierra blanca

"Había metido la pata. Un adulto debe evitar palabras que puedan desconcertar a los demás, y nunca debe decir nada de lo que pueda avergonzarse a la mañana siguiente."

"Yo, sin embargo, todavía no me podía considerar una “adulta” hecha y derecha. Cuando iba a la escuela primaria era bastante madura. Empecé a estudiar primaria y luego pase a bachillerato, pero mi nivel de madurez disminuía a medida que pasaban los años. Nunca me he llevado muy bien con el tiempo."

"Los temores nocturnos son como bolas de nieve que acaban formando un alud si no se detienen a tiempo."

"Divertida. Dolorosa. Agradable. Dulce. Amarga. Salada. Cosquillosa. Picante. Fría. Caliente. Tibia.
¿Qué clase de vida había llevado hasta entonces?"

"¿Qué estaba haciendo con mi vida? Estaba en una isla que no conocía, arrastrando los pies por un camino desconocido y había perdido de vista al maestro, a quien creía conocer pero en realidad tampoco conocía. No me quedaba otra opción que emborracharme. Había oído decir que las especialidades gastronómicas de la isla eran el pulpo, la oreja marina y la langosta. Comería orejas marinas hasta reventar."

Tsukiko, la protagonista d’aquesta novel·la,té 38 anys. L’autora és Hiromi Kawakami.



diumenge, 8 de novembre de 2009

Teràpia de grup II

Sabia que existien crisis de parella, crisis econòmiques, crisis familiars, crisis dels trenta i dels quaranta, crisis post menopàusiques, crisis d’amistat i un llarg etcètera, però mai havia sentit parlar de les crisis de grup, fins que dijous passat, a la teràpia, els nostres psicòlegs ens van plantejar si estàvem en crisis.

Resulta que som un grup de tímids introvertits i que quan ens pregunten, "Com esteu avui?", en lloc de contestar tots BIEN !!!, com quan els pallassos de la tele cridaven allò de "Como estan ustedes?", doncs, es fa un silenci incòmode que s’allarga fins que pràcticament ens obliguen a participar.

Així que els responsables del grup ens van preguntar com estàvem vivint la teràpia. I com no, ens vam quedar tots callats. Finalment, vam anar parlant i va resultar que al loro que no estamos tan mal, o sigui que la crisis es va dissoldre com una tempesta en un got d’aigua. Però per si de cas, un dels terapeutes havia fitxat un nou crac: una senyora argentina.

Coneixeu algun argentí que parli poc? Doncs això, que els nostres silencis incòmodes, han passat a millor vida, vilment assassinats per monòlegs amb accent bonarense. Li van demanar a la bona dona que es presentés i va dir “Yo soy agua y estoy en constante movimiento fluyendo” i acte seguit va començar a parlar dels seus estimadíssims néts i a plorar d’emoció. Mentre ella s’enrotllava amb els ulls plens de llàgrimes, el noi del seu costat pesava figues tan descaradament que jo em prou feines em podia contenir el riure.

Aleshores, ens vam haver de presentar nosaltres també “de forma creativa” i un altre noi, amb una mica de conya, va dir “Jo sóc foc i tempesta” i després jo vaig seguir, “Jo sóc géminis i, per tant, aire” i és que realment, comparada amb la senyora argentina, em sentia molt lleugera. El noi del meu costat es va bloquejar amb això de ser creatiu i només va aconseguir dir “Jo em dic Jordi”. Però cap problema, l’argentina li va prendre el relleu i va dir "Yo estoy aquí descalza y con los pies desnudos y estoy desnuda ante vosotros, aquí delante vuestro, abriendo mi corazón ante unos desconocidos" i bla, bla, bla i altre cop els ulls plorosos, mentre el pobre Jordi se la mirava atònit.

Després ens vam estirar a terra i vam fer un exercici de relaxació. El noi que abans pesava figues, va superar aquesta fase transitòria del son i directament es va quedar adormit com un tronc i els seus roncs es sentien per tota la sala. Aquí jo ja no em vaig poder contenir i vaig tenir un atac de riure. Amb esforç vaig aconseguir parar de riure i finalment, em vaig relaxar. De fet, em vaig relaxar tant, que em va costar aixecar-me i tornar altre cop a l’activitat. Diria que la transició va ser més ràpida per l’argentina, que tres segons després de que ens diguessin “obriu els ulls”, ja estava obrint la boca també.

Vam seguir dibuixant en unes cartolines el jardí que havíem visualitzat durant la relaxació. El Rafa, un dels terapeutes, li va demanar silenci a l’argentina i ella en va fer cas a mitges. Jo vaig pintar el meu jardí, com vaig poder, oblidant la vergonya que em fa dibuixar en públic. Després vam posar comentaris als jardins dels altres i per últim, vam fer una ràpida ronda de paraula, en la que, miraculosament, el nou crac, no va parlar gaire.

Al marxar, en Juan, un noi gai, ros amb ulls blaus i que, per la roba i el posat, sembla tret de la sèrie anglesa L’hotel Fawlty, em va acompanyar un tros i em va dir rient, "Esta senyora nueva nos va a contar de todo. No veas lo que nos espera."

Doncs, això, prepareu-vos pel que us espera en pròxims posts...

diumenge, 1 de novembre de 2009

La Nena Sirena


La mare es va sorprendre de trobar el seu fill retallant una fotografia del diari. Es va acostar per fer-hi un cop d’ull i va llegir el titular “Mor als deu anys la Nena Sirena americana”. L’article explicava la dura història de la Shilon Pepin, una nena amb una malaltia congènita, anomenada sirenomèlia, que afectava a les seves extremitats inferiors. A més li mancaven varis òrgans, com l’úter, la bufeta i l’intestí gruixut. La seva curta vida havia estat un via crucis d’hospitals i operacions. Però, malgrat tot, a la fotografia, una nena pleneta (segurament inflada per efecte de medicaments i no pas per una generosa alimentació) somreia feliç, tan innocent que era impossible no retornar-li el somriure. La mare, però, va pensar que aquella notícia no era una lectura adequada per un nen de només nou anys.

-És un treball per l’escola?- li va preguntar, mentre mentalment ja desenfundava l’espasa per matar la mestra.

- No. La vull per penjar-la a la meva habitació -va respondre el nen.

-Però, carinyo, no és una sirena de veritat. És una nena que estava malalta i que s’ha... que ara està al cel.

-No està al cel -va interrompre el nen amb veu ferma- Està nedant al mar.

I dit això, amb el tros de diari a la mà, va sortir corrent cap a la seva habitació. La mare es va quedar palplantada al mig del menjador, entre sorpresa i preocupada però va decidir deixar-ho estar, de moment.

Al cap d’uns dies, un dissabte al matí, mentre esmorzaven, el nen parlava alegrament.

-Aquesta nit m’ha visitat la Nena Sirena i hem nedat junts envoltats de peixos de colors.

-Fill, ho has somiat- va intervenir el pare amb to indulgent.

El nen va continuar, indiferent a les paraules del seu pare:

-La Nena Sirena diu que us divorciareu d’aquí tres anys. Vol que us digui que no heu de discutir davant meu, ni barallar-vos per la meva custòdia perquè em podríeu traumatitzar.

A la mare li va caure la cullera plena de melmelada i el pare es va abocar el cafè amb llet per sobre el xandall. Aquell vespre, quan el nen ja dormia, van decidir que el portarien al psicòleg el mateix dilluns.

El terapeuta en va tenir prou amb tres sessions per determinar la causa de tot plegat:

-Pateix estrés encomanat per les dures vivències dels seus companys i amics d’escola que són víctimes innocents d’una epidèmia incontrolable de divorcis paterns.

Els pares van acceptar el diagnòstic com a correcte. Al cap i a la fi, feia només uns mesos havien donat per bones les explicacions d’un conseller conductual de gossos que els havia assegurat que el seu petit fox terrier es creia que era el pater familia i l’amo de la casa, mentre que ells eren un simples i subordinats membres de la manada. El assessor caní els va donar una llista tan llarga i complicada d’exercicis per redreçar la personalitat del gos, que finalment van optar per regalar-lo a un amic amb un marcat complex d’inferioritat, pensant que segurament s’avindrien.

Així que quan el psicòleg infantil els va assegurar que al nen li passaria aviat i que només calia que li reiteressin sovint el seu amor mutu i cap a ell, van sospirar alleujats. S’ho van prendre, però, molt seriosament. La mare cada matí despertava al seu fill amb un:

-Bon dia, és hora de llevar-se. El pare i jo ens estimem molt i tots dos t’estimem.

I el nen responia:

-Mama, jo vull viure amb tu però que em deixis anar a veure el papa sempre que vulgui.

El pare al tornar de la feina, abraçava el seu fill i li deia a cau d’orella:

-Estimo molt la teva mare i també a tu.

I el nen responia:

-Quan et sentis culpable després del divorci, vull que em portis a Disneyland Paris.

Després de repetir aquestes absurdes converses dia rere dia i setmana rere setmana, els pares, esgotats, van decidir provar la psicologia tradicional. Li van prohibir al nen esmentar el divorci i la Nena Sirena, sota amenaça de castigar-lo sense veure la televisió de per vida. El nen va passar tres angoixosos segons debatent-se entre la separació dels seus estimats pares i la televisió, passat els quals, no cal que us digui que va triar, oi?

D’aquesta manera la tranquil·litat va tornar a la família, fins que un dia a casa l’àvia, aquesta, amb un cop d’originalitat, li va preguntar al nen:

-I tu què vols ser de gran?

- Diu la Nena...- la mirada fulminant del pare va interrompre la resposta i va haver de tornar a començar- Diu una amiga meva, que de gran seré científic i que ajudaré a prevenir malalties com la se... la de les nenes sirenes. Seré famós i guanyaré molts diners.

-Què simpàtica la teva amiga- va riure l’àvia i els pares van somriure alleujats.

Però el nen es va animar i va continuar:

-Iaia, també diu la meva amiga que et digui que t’estimo perquè aviat et moriràs.

Els pares es van quedar blancs. Anaven a intervenir però l’àvia els va silenciar amb un gest. Acaronant-li el cap, i mirant-lo amorosament, va respondre:

-Sí, rei meu, ja ho sé. A mi també m’ho ha dit.


Dedicat a la Shilon Pepin.