dimarts, 27 d’octubre de 2009

D'amor i enamoraments



-Ja no em sento viva al teu costat- li diu ELLA. És una d’aquelles converses importants, el moment de sincerar-se, de dir-se les veritats per dures que siguin.

-Sí- respon la Berta- també fa temps que a mi em passa.

- Ha desaparegut aquella il·lusió del principi- continua ELLA, ignorant la intervenció de la Berta. Vol que quedi clar que és ELLA qui la deixa -No sento el mateix desig. La nostra relació està estancada. Penso que ho hauríem de deixar córrer, almenys un temps.

- És el que hauríem de fer, sí - murmura la Berta, amb esforç.

- És el millor per a totes dues- remata ELLA.

És el millor per a tu, egoista, pensa la Berta, però calla. Sap que en el fons hi està d’acord. O potser senzillament sap que toca estar-hi d’acord. Les dues són persones raonables, amb sentit comú, i saben que l’AMOR s’ha de viure amb lletres majúscules. AMOR o ENAMORAMENT i SEXE són les bases d’una vida satisfactòria... oi? Volen tornar a viure els nervis de les primeres cites, l’excitació del primer petó maldestre que sembla com si toquessis el cel, tornar a descobrir pas a pas la intimitat amb algú altre. Tampoc cal enumerar ara aquí els múltiples avantatges dels AMORs novells, ja que tothom els coneix i els anhela.

-Hauríem de passar una temporada sense veure’ns -ordena ELLA, tot i que pren la falsa forma d’una proposta.

- Sí, és el millor- repeteix la Berta, i una llàgrima se li escola galta avall.

Recomencen les seves vides, soles, solitàries fins i tot. ELLA enyora la Berta, especialment al llevar-se i quan cuina el trist sopar unipersonal. Abraça el coixí per adormir-se, magre substitut del cos tebi de la Berta. Però les perspectives de futur, les promeses dels nous AMORs que vindran, el somni de carícies diferents, li impedeixen despenjar el telèfon per dir un senzill, torna sisplau.

Comença a treballar en el seu DESTÍ. Fins i tot l’AMOR més pur requereix iniciativa, no apareix pas de sota les pedres. Consulta vàries pàgines de contactes d’internet. Obsessiva i esforçada respon casi una vintena d’anuncis. S’ha de crear una base de dades, amb noms, llocs de residència , feines, estudis, interessos, esports, etc, perquè sinó s’hauria fet un garbuix amb tanta noia resumint-se per escrit. Mail a mail, va descartant les candidates, immadures o massa grans, excessivament superficials o buf quin toston, depriments o estúpidament optimistes, mala ortografia o pedants, gustos insòlits o avorrits i així un llarg etcètera. Fins que queda una sola emailadora.

ELLA utilitza un alies, que mai se sap quina psicòpata, assassina o maníaca es pot amagar darrera la pantalla. Li amaga també el barri on viu i altres dades que poguessin permetre a l’altra identificar-la i perseguir-la un altre dia, rotllo Atracción Fatal, que en moments de paranoia reviu l’escena de la banyera i s’imagina ofegant-la i la boja ressuscitant, que és una veritat universal que les psicòpates mai es moren a la primera.

Quan toca parlar-li de la vida professional, li fa l’efecte que dir-li que està a l’atur no resulta del tot atractiu, així que s’autoconcedeix la feina que sempre a volgut tenir: editora. I què ha estudiat? Doncs, Econòmiques, perdó que ara és diu Administració i Direcció d’Empreses, queda molt poc romàntic. Filologia, millor, que sempre he estat una mica bohèmia, escriu. Si coneixeu algú que hagi estudiat Dret o Econòmiques, ai, un altre cop, ADE, i que mai s’hagi sentit bohemi, me’l presenteu, si us plau. Ironies, a part, es pot sostenir que no menteix, si ho mirem sota el prisma que es presenta com qui hauria de ser i no exactament com qui és. I a més, què podem dir, tots tenim el dret a reinventar-nos cada dia, si ens ve de gust. Potser, l’altra està fent el mateix, s’autojustifica ELLA.

No s’envien fotografies, això no fa per elles que estan buscant AMOR, però per si de cas, es descriuen somerament per assegurar-se que també tindran SEXE. Alçada, pes, color de cabells, edat, regularitat de les faccions. Aquí ELLA no l’enganya... gaire.

Els seus mails són cada cop més íntims. Són dos cors en comunicació directe. ELLA explica aquelles emocions que sempre ha mantingut ocultes, fins i tot a la Berta, despulla els seus temors i inseguretats, però també les seves fantasies i desitjos més atrevits. Li dóna el millor i més profund d’ELLA mateixa. S’avenen tan bé, que ELLA sent que ha trobat la PERSONA, la PARELLA, la tan sobada MITJA TARONJA, que mai he sabut perquè precisament ha de ser aquesta meitat de cítric, jo sempre he pensat que busco la meva mitja patata. En fi, deixem-ho, que aquest no és el relat de les meves desventures amoroses.

Arriba, inevitablement, el dia de trobar-se, de veure’s, a més del cor, també una mica d’anatomia. ELLA té molta por. Tem no agradar-li. No està,en canvi, preocupada per la perspectiva contrària: sap segur que la trobarà atractiva, no pot ser d’altra manera. Així és l'AMOR a primer email, versió moderna i inversa de l'AMOR a primera vista.

Han quedat en un cafè que totes dues coneixen. Han decidit identificar-se amb un llibre: les dues portaran la mateixa novel·la. ELLA arriba lleugerament tard, per culpa del metro que s’espatlla perquè han caigut quatre gotes. Quan entra, la veu, o millor dit, la intueix, d’esquena, asseguda a una taula, i s’hi acosta silenciosament. Per sobre la seva espatlla llegeix el títol del llibre que reposa sobre la taula i, amb un intent de sonar alegre i despreocupada, li diu:

- Hola, hola, ja sóc aquí - ELLA té poca memòria històrica i no s’adona de la ridícula cita.

La noia de la taula es gira somrient i es queda glaçada en veure-la. ELLA, estupefacta, es sent a si mateixa dir amb veu tremolosa:

- Hola Berta.



La Hikaru Utada ens explica el mateix però en japonès.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Cuinant plaer

- Per què em segueixes quan ens banyem?- pregunto.

- Perquè vull ser a prop teu.

Em capbusso dins l’aigua i amb els ulls oberts m’hi acosto. Poso les mans en la seva cintura i emergeixo altre cop a la superfície. Dreta, palplantada davant seu, amb les meves mans estrenyent-li suament els malucs. Els nostres caps a tocar un de l’altre.

Volia escriure sobre la noia que ven menjar preparat. Havia de ser una història sensual, quasi eròtica. Però la meva imaginació és molt tossuda i no es deixa enganyar tan fàcilment. La noia de la botiga de menjar, és alta i corpulenta. Sensual tota ella, des de les cuixes, passant pels seus pits grossos fins a la salvatge melena negra. Els llavis carnosos, els ulls grans, rodons i foscos. Qui podria no desitjar-la?

L’altre dia menjant les seves llenties, em vaig sentir com si les hagués preparat especialment per a mi. Enlloc de xoriço, portaven bolets.

- Jo no menjo carn- em va dir un dia- Haig de fer provar a algú altre els plats de carn que cuino.

Que difícil ha de ser preparar menjar que no tastes, vaig pensar. Però no, perquè sempre cuinem pels altres. Cuinar és l’art de donar plaer. És com acariciar un altre cos, és com portar a l’altre amb els nostres dits a l’orgasme.

Me la imagino amassant la pasta amb les seves mans grans i dits prims, batent els ous per la crema amb tossut caràcter, barrejant-la amb les mores i després abocant-ho sobre el motllo cobert de la pasta, escalfant el forn, ficant el pastís dintre, calculant els minuts impacient. I sense haver-ne provat ni un bocinet ja té dins a la boca el tast del plaer que donarà. Es delecta en les boques alienes que mossegaran, les llengües que xuclaran, la crema que es desfarà en els paladars, els llavis que murmuraran “què bo”.

- He aconseguit que deixis el pastís de poma- em va dir somrient. El pastís de poma, no el cuina ella, vet aquí la seva satisfacció.

I segur que també prepara el tabulé pensant en mi, i la vedella amb curri i el pastís de verdures i potser, fins i tot, el pollastre amb prunes. Llepo la pruna dins la boca, dolça i banyada en el suc del rostit, la xuclo fins que es desfà i només en queda l’os. Faig un petó a l’aire i amb la llengua empenyo el pinyol, amb restes de pruna enganxats, perquè surti entremig dels llavis oliosos. I ella ve cap a mi, per recollir-lo amb la seva boca molsuda. Un petó amb gust de pruna i suc de pollastre rostit.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Móns paral·lels




Els va costar força trobar l’apartament ideal a Berlin. Però era important fer una elecció acurada, tal i com ella no es va cansar de repetir-li. Hauria de passar moltes hores sola a casa mentre ell treballava.

- Però tu també treballaràs- li deia ell.

- Sí, però ho faré a casa i és imprescindible que m’hi trobi a gust i que m’inspiri per escriure.

Ja feia anys que s’havia acostumat a tolerar el que ell anomenava les excentricitats literàries de la seva dona, així que una vegada més la va deixar fer.

Per fi, desprès d’un llarg peregrinatge per quasi totes les immobiliàries del que havia estat el Berlin est (l’oest va ser descartat, ja el primer dia, per la seva manca “d’autenticitat”) i de visitar un munt de pisos i cases, la seva dona sobtadament va exclamar:

- Aquest és el nostre lloc!

-Carinyo, és un apartament motl bonic- va començar ell amb compte- però ja t’has adonat que en aquest barri hi ha molta prostitució?

-I això què importa?- va respondre ella, tallant.

-Com vulguis, només és que em creia que et repel·lia veure... putes.

Com que era veritat, ella va optar per canviar de tema i va fer una relació detallada de tots els avantatges del pis: sostres alts, parquet, acabats de bona qualitat, banys i cuina remodelats amb un gust exquisit i sobretot aquella magnífica façana de principis del segle XX, la portalada de l’entrada, l’escalinata senyorial, l’ascensor de ferro forjat (que s’espatllarà dia sí, dia no, va pensar sense dir-ho, el marit), la història, la serenor, la màgia que desprenen les parets.

Heu provat mai de discutir amb una escriptora? És impossible guanyar. El seu marit ja ho sabia, així que es va rendir ja per avançat. Un cop es van haver instal·lat en el nou pis, no sense abans repetir en innumerables botiges de mobles, un procés d’elecció idèntic al descrit, ella per fi va poder començar a treballar en “òptimes condicions”.

A Barcelona ja havia acumulat un munt d’idees sobre el tema de la seva nova novel·la, però un cop a Berlín, impregnada de la història de la ciutat i d’una “estranya força que sembla sorgir de les parets d’aquesta casa” (bajanades romàntiques, en deia el seu home) es va trobar inesperadament escrivint sobre una família de jueus alemanys.

Golberg, va ser el cognom que va triar. I vivien en aquell mateix apartament seu (una bona escriptora ho aprofita tot) tal i com devia ser als anys trenta. A l’antic menjador imaginari hi havia al costat de la finestra un rellotge de pèndol i un gerro verd enorme. En una taula sempre tenien una planta o un ram de flors.

Es va capbussar per complet en la història d’aquella família i per suposat, inevitablement, en el nazisme i la terrible època que els havia tocat viure als seus personatges de ficció. Va dedicar tot un capítol al dia en que les temudes SS van presentar-se a casa seva. "Eren tres quarts de dues", va escriure, "i va ser com si el temps del món s’aturés amb aquells dos cops secs a la porta”.

Aquella novel·la se li va presentar com una revelació. Les paraules fluïen soles. A vegades li semblava que a les nits somiava el que havia d’escriure l’endemà. Mai havia escrit tan febrilment i tan clarament al mateix temps. Amb un temps record va tenir enllestit el llibre. Casualment, aquella nit tenien uns amics convidats a sopar. Exaltada, gairebé eufòrica, els va explicar l’argument del seu llibre.

- I com es diuen els protagonistes?- va preguntar amablement un dels convidats.

- Goldberg és el cognom familiar...

- Ah, clar- va somriure l’altre.

- Perdona? – va dir ella, sorpresa.

- Com la família jueva que vivia aquí- va continuar l’amic. I en copsar la cara astorada d’ella, va afegir- Que no has vist la petita placa daurada que hi ha a la vorera, just al costat de la porta d’entrada? Hi ha plaques com aquestes per tot Berlín. Hi diu el nom de les famílies jueves que abans de l’holocaust varen viure a cada casa. És una manera de recordar-los.

A l'escriptora semblava que li faltava l'aire de tan agitada que estava. L’amic, que no ho era tant, començava a gaudir amb l’impacte de les seves paraules, així que va seguir burxant:

- Ja has visitat la sinagoga i el museu jueu? Són en aquest mateix carrer... No us heu adonat que viviu al bell mig de l’antic barri jueu? – i va rematar amb- Potser t’hauries d’haver documentat una mica abans d’escriure la novel·la.

No aporta res a aquest relat com de malament va acabar aquell sopar, així que ho deixem aquí. L’endemà, l’escriptora, entre humiliada i enfurismada, va sortir ben d’hora cap al museu jueu. Al final del recorregut, el museu explicava, com no, els dramàtics fets de l’holocaust. Però per fer-ho més càlid, personal i humà, es centrava en la història real d’una família en concret: els Golberg. Hi havia retrats de tots els membres de la família. Tots i cada un tenien els mateixos noms i eren idèntics als personatges que ella havia creat. També hi havia fotografies de casa seva, amb un finestral, un rellotge de pèndol i un gerro enorme que semblava verd (la foto era en blanc i negre). Sobre una taula una planta. El rellotge marcava tres quarts de dues.


Relats conjunts

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Venda telefònica

Al arribar a la ciutat, em vaig veure amb la necessitat d’aconseguir una feina ràpidament. Com que mai havia fet de cambrera i no m’abellia la idea de treballar de dependenta en una botiga, vaig acabar trobant una feina de venda telefònica. Consistia en trucar i trucar en nom de Gas Natural, oferint aparells de descalcificació de l’aigua (un invent que transforma l’aigua salada de l’aixeta que fa anys i panys que suporten tantes poblacions catalanes, en aigua deliciosament insípida). Oferíem a més un finançament en molt bones condicions. Però jo no treballava per Gas Natural, sinó per una empresa subcontractada i, segons em vaig assabentar més tard, el finançament, que feia Gas Natural de fet era exclusivament per calderes, de manera que no sé si podríem parlar d’engany, però sí que era tot plegat, un negoci una mica tèrbol. En qualsevol cas, jo en aquell moment no n’era conscient, o millor dit, per ser sincera, poc m’importava.

Junt amb mi van començar a treballar una vintena de dones. Ens varen fer uns cursos velocitat de la llum, sobre tècniques de venda telefònica, que resumidament consistia en engegar el nostre rotllo prou ràpid i amb prou fermesa perquè la persona a l’altra banda del fil, no fos capaç d’aturar-nos. També li havíem de transmetre la idea que estava davant d’una oportunitat única i que si no l’aprofitava se’n penediria tota la vida.

Ens van instal·lar en una sala enorme i mig buida, amb les parets brutes i rascades, sense finestres ni cap mena de llum natural. L’aire estava enrarit pel fum dels cigarrets (era l’època pre llei del tabac) i feia una desagradable olor a tancat i a suor. Malgrat tot, el primer dia, tant jo com les meves companyes, vam començar a treballar amb entusiasme. I vinga a trucar i trucar, amb veu alegre i sonora, alta i segura.

De seguida em vaig adonar que allò no feia per mi. Els meus interlocutors em tallaven contínuament, alguns de manera amable i molts d’altres de forma abrupta. El meu rànquing de vendes era patètic. Com que necessitava els diners, vaig decidir continuar fins que em sortís una altre feina o fins que m’acomiadessin, cosa que em semblava que no tardaria gaire en succeir. Vaig oblidar-me per complet de les instruccions i vaig adoptar el meu to de veu natural: pausat i suau. Sorprenentment vaig comprovar que no em tallaven tan sovint i les veus a l’altra banda del telèfon van començar a dir:

- És que avui tinc un mal dia.

- I doncs? Què li passa?- responia jo, sol·licita i relaxada.

- Es que he anat al metge i m’han de fer unes proves.

Per tal de no accelerar el meu ja inevitable acomiadament, intentava que les meves companyes de feina no s’adonessin del contingut de la conversa, per això, anava responent de forma neutra amb “ah sí?” “ja” “clar, clar”. I lluny de desanimar-se la veu a l’altra banda parlava cada vegada més i més. Quan finalment acabaven i es feia un silenci una mica llarg, jo tranquil·lament els tornava a esmentar el motiu de la trucada. Aleshores, la majoria de vegades, em deien coses tipus “Doncs, em sap greu, però amb la pensió que cobro no m’ho puc permetre” o “Mira és que sóc la dona de fer feines, però quan vingui la meva jefa, ja li comentaré”. Però, de tant en tant, algú em responia “Ah, sí, d’acord, envia’m l’instal·lador”.

Passat el primer mes la meva llista de vendes seguia sent raquítica, però de manera inesperada, el meu cap, només em va dir:

- No està malament, però podries fer-ho molt millor.

Carai, vaig pensar jo, hauré de fer-ho molt pitjor si no vull quedar-me de per vida tancada en aquesta sala fosca i pudent. Així que quan la gent semblava que ja no sabien que més dir-me, jo tornava a la carrega amb la màquina miracle de l’aigua, però afegia, contradient tot el que ens havien ensenyat:

-Potser si no n’està segura, s’ho vol pensar.

- Sí, sí, millor m’ho rumio uns dies.

- D’acord ja la tornaré a trucar.

I al cap d’un parell de dies marcava de nou el seu número i els preguntava:

- Què tal? Com li va? Ja ha solucionat aquell problema amb la seva cunyada?- o el que sigui que m’haguessin explicat.

A algunes persones les trucava cada setmana, a d’altres cada dia, i fil per randa m’anaven desgranant la seva vida. Però sempre arribava un moment en que s’esgotaven, els silencis es feien llargs, les pauses denses i ells mateixos tornaven a l’origen de la trucada i em deien “Sobre la descalcificadora, em sap greu però no podrà ser”. Però cada cop més, acabaven amb un “Sí, em sembla que la compraré” o “Ja he convençut a la meva jefa per instal·lar-la”.

Al acabar el segon mes, el meu cap, estava contentíssim amb mi i ni li passava pel seu cap de cap la idea d'acomiadar-me. Jo em vaig encomanar del seu entusiasme i fent volar coloms, ja somiava amb escriure un manual de vendes, que seria un best-seller mundial, sobre el meu nou i revolucionari mètode de comercialització.

I en aquestes tonteries estava pensant, quan un dia en una trucada, desprès del rotllo comercial prefabricat,una veu que em va sonar lleugerament familiar va dir:

- Et trobes bé?

-Sí. Per què? – vaig respondre sorpresa.

-Hem parlat cada dia durant les dues darreres setmanes i ahir, ja et vaig comprar la descalcificadora.

- ...

- Sóc la Y. Em recordes? T’he explicat la meva separació i la malaltia del meu fill.

- Ah, doncs em dec haver confós de número, ho sento- vaig aconseguir dir en un murmuri casi inaudible.

Les dues ens vam quedar callades. Jo no sabia el per què però no volia penjar. Desprès d’una pausa que em va semblar eterna, em va preguntar dolçament:

- Què volies dir-me?

I sense saber com, vaig començar a parlar i parlar. Li vaig explicar la meva vida, les meves intimitats més ben guardades i les meves pors més inconfessables. Ella responia “ah sí?”, “ja” o “clar, clar”. Quan vaig haver acabat em sentia com si peses deu quilos menys.

Aquell dia, unes hores més tard, em vaig acomiadar de la feina.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Univers Simenon

Per intentar semblar una mica més culta del que realment sóc ( i per enveja del bloc de la Kweilan), se m’ha acudit escriure sobre llibres. De fet, volia escriure sobre un autor: Georges Simenon, perquè em sembla que estic a punt de dir-li adéu-siau. A la lectura dels seus llibres, em refereixo, que a ell no el conec de res i a més fa temps que ...(cria malves) , ei, que aquest post és seriós, volia dir que fa temps que ja no és entre nosaltres..( nosaltres qui?), ai, a veure, que fa temps que ha passat a millor vida, (ara sembles la teva àvia), carai, que fa anys que va morir (buf, no hi ha res com la simplicitat).

D’això deia, que crec que li donaré unes llargues vacances a la seva obra, molt abans d’haver-me ni tant sols acostat a esgotar-la. I és que l’home va dir, vaig a escriure una mica i patapam, tres-centes novel•les, no sé quants relats i un munt d’articles periodístics. No res comparat amb la Corin Tellado que va superar els 10.000 títols. A una velocitat de vertigen produïa una història cada setmana. La pobra dona, vinga a imaginar vides farcides de romanticisme, (què t’empatolles si no ’has llegit mai cap llibre seu), mentre ella feia una vida quasi monacal de dormir, menjar i escriure. En canvi, el Simenon (que era més espavilat), segons va afirmar ell mateix, se’n va anar al llit (o a un altre lloc) amb unes 30.000 dones (mil avall, mil amunt). Clar que això només demostra que era un fatxenda.

Posant-me seriosa (per fi ! ) l’univers Simenon em comença a pesar. Persones amb una vida aparentment corrent, avorrida fins i tot, que fan com si visquessin, però sense viure realment, sense arrelar sentiments profunds per res i per ningú, sense amor, i que acaben convertides en criminals. L’assassinat és la falsa sortida dels personatges de Simenon.

Les seves novel•les són certament una mica repetitives, però com deia l’Ivan Klima a Amor y Basura, les persones només tenim un únic argument, una sola obsessió, un sol turment crec que en deia ell (què dramàtic) i tant si expliquem històries alienes com pròpies, no fem més que repetir-lo una i altra vegada. Jo no estic tan segura de que tinguem un únic argument (quan has estat tu mai segura de res?), però si és veritat que no en tenim d’infinits (ja veig, tu ets de la teoria del grapat...).

A tot això m’estic desviant (com sempre), el que volia dir és que he arribat un moment de la meva vida que ja no tinc més ganes de llegir sobre carències, buits existencials i vides sense sentit (ni se’t passi pel cap canviar el títol del blog !). Ha arribat l’hora de començar a omplir, de llegir per comprendre millor la vida i per sentir-me bé, que no més alegre necessariament. I abans de que us penseu que em proposo empassar-me les obres completes de Paulo Coelho (això mai!), afegiré que crec que el meu propòsit no està renyit amb la bona literatura.

Però potser, paradoxes de la vida, hauré de fer com un personatge simenonià i convertir-me en assassina, per acabar amb alguns aspectes de la meva personalitat (Déu meu ! Socors, que aquesta tia em pela!)

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Teràpia de grup

Un grup de dotze persones desconegudes, més dos psicòlegs, o potser hauria de dir terapeutes gestàltics, bé el que sigui, i de rebot una observadora que llibreta i boli en mà, doncs això, ens observava a traves de les seves ulleres de miop (tant costava trobar una mirona que almenys tingués bona vista?).

Per relaxar-nos, o com a mínim intentar-ho, ens vam estar una estona fent el passerell: caminant , movent-nos per la sala, remenant el cul , girant els turmells, fent anar als braços com hèlices, etc.

Després va tocar un exercici, o potser hauria de dir un joc o una teràpia (que difícil el vocabulari d’aquest post), que consistia en triar parella (com al cole a les classes de gimnàstica), asseure’s i apa dir-li a l’altra persona tot el que la seva cara et suggeria: que si fas pinta de ser mestressa de casa (la receptora d’aquest comentari es va ofendre profundament), que si tens cara de fumador (aquesta premonició va ser meva), que si em semblés simpàtic i detallista i tal i tal i l’altre allà aguantant la pluja de regalets sense dir ni piu, esperant a que li toqui el torn de repartir adjectius a cegues. I desprès canvi de parella, com als salons de ball. I un altre vals de paraules tal vegada encertades.

Desprès un ratet a escriure en una llibreta. Que si m’haguessin dit que no me la podia emportar a casa no hi hauria escrit tantes tonteries. I en ronda de grup a parlar:

- Hola em dic Coses2 i sóc alcohòlica. Porto sòbria deu minuts- em vaig prendre una canya abans d’entrar.

Que no, que és broma. Vull dir que no vaig dir que era alcohòlica, que la cervesa sí que me la vaig beure.

El que vam fer va ser explicar un per un com ens havíem sentit durant l’exercici-joc-teràpia. I aquí va començar la diversió. El primer va dir que li havia semblat fantàstic i que s’ho havia passat de conya. Vaig flipar perquè havia estat la meva primera parella i feia cara de qualsevol cosa menys de passar-ho bé.

Quan va ser el meu torn vaig ser més sincera i de passada mal educada i vaig confessar que m’alegrava que s’hagués acabat. El del meu costat, es va posar poètic i ens va delectar amb una metàfora: ell ho havia viscut com una primera cita, amb les pessigolletes a l’estómac, la il·lusió i els nervis de passar-ho malament i voler que duri per sempre, al mateix temps. Ai que maco. La següent va dir que havia notat una terrible escalfor a l’escot. Clar, vaig pensar jo, com que t’ha tocat amb el de la primera cita... millor ho deixo aquí.

La meva segona parella, una noia amb cara simpàtica, estava emprenyada perquè li havíem clitxat de seguida la pinta de bona persona i ella havia vingut a la teràpia per ser dolenta, carai! Tia, que això és una teràpia de grup, no un càsting per treballar al túnel del terror...

Un home de mitjana edat es va estar una bona estona gaudint del so de la seva pròpia veu i en un lapsus va confondre la claustrofòbia amb l’agorafòbia , que a més va transmutar en agarrofòbia i jo em vaig haver de passar cinc minuts mirant-me el dit gros del peu per tal de no riure.

El darrer del grup, un noi amb mirada francament inquietant, ens va exemplificar amb el seu discurs el significat de la paraula paranoia. Jo estic convençuda de que és una llebre, o sigui, que està pagat pels organitzadors per animar-nos la teràpia amb la seva cara de boig autèntic (els altres, en comparació, només som bojos d’estar per casa).

Sí, ja sé que amb aquesta actitud irònic-cínica estic llençant els meus diners i el meu temps, però és que no puc evitar-ho. Sóc com una bevedora que després d’una reunió d’AA es pren un gintònic. Ai, quina set que m’està agafant...


dissabte, 3 d’octubre de 2009

Forastera



Ahir vaig sentir parlar quasi una hora sobre els problemes de l’educació al nostre país. Aules obertes per aparcar nens poc espavilats, alumnes que no entenen ni castellà ni català, deixalles de la nostra cultura de treballar molt i menjar ràpid, noms de cursos que no reconec, argot inintel·ligible, desídia, falta de motivació, nivell baix. I amb vergonya reconec que amb prou feines vaig aconseguir posar interès en la conversa. El món dels adolescents m’és absolutament indiferent. Em va fer sentir gran en adonar-me que estic tan desconnectada d’una generació que ja em cau lluny. A mesura que vagin passant els anys cada vegada aniré comprenent menys la nostra societat, fins que arribarà un moment que seré com els meus pares que viuen en un món que pràcticament ja no existeix més enllà de la seva memòria.

I la ciutat, que tampoc comprenc, que em resulta tan aliena. Ja no tinc ganes d’imaginar-me escales amb olor a coliflor bullida o a caldo de pollastre. Ni edificis grisos, no prou vells per ser antics ni prou nous per ser moderns. La lletjor d’alguns barris em segueix espantant. I sobretot els seus bars. M’acostumaré a algun cop a la carn crua sota un vidre a la barra, banyada de la llum groga de bareto cutre? Als lavabos vells i bruts? Al dringar de tres-centes monedes de la màquina escurabutxaques? Però per sobre de tot, crec que mai aconseguiré pair la cara de merda de vida que fan clients i cambrers, la pinta de ludòpata del guanyador del premi ni la senyora amb bata d’estar per casa que intenta parlar amb un veí i el crida:

- Carlos! Carlos!

I l’home absort en el seu cigarret i la copa gelada de cervesa (estil hortera) no es dóna per al·ludit fins que finalment es gira i respon:

- Que me llamo Luís...

- Ay, sí, es verdad – no es talla la senyora- Tú tienes tele esta de la nueva o de la de antes? Es que yo no veo Antena3.

- Como nueva? De pantalla plana?

Déu meu, quin nivell de conversa, hòstia, que la senyora es refereix a la TDT, totxot!, em venen ganes de cridar-li, però clar, jo no sóc del barri i no hi pinto res ni en el bar ni en la conversa. Quines ganes de fugir! De tornar corrents a casa, a una casa tan gran que comença quan baixo del tren, quan agafo la sortida de l’autopista o quan veig la benzinera al final de la carretera. Ja sento l’escalfor al cos, malgrat que hi fa més fred, i una dolça suavitat que tot ho embolcalla.