diumenge, 27 de setembre de 2009

La socorrista

Tots els matins va a la piscina, amb el banyador, el gorro i les ulleres de natació. I embadalida mira a la socorrista. Li somriu i l'observa. I quan surt de la piscina la imagina i la somia. Els dies esdevenen hores perdudes, pensant en que al matí següent anirà a la piscina i la veurà. Cada dia la sent una mica més a prop, una mica més seva. Finalment, es decideix i li compra un llibre per Sant Jordi. Vestida de nedadora, va cap a ella i per primer cop li parla.

-T’he comprat un llibre- li diu.

I la socorrista somriu sorpresa, més bonica que mai. Conversa la socorrista i ella tartamudeja. L’endemà parlen una mica més i al dia següent una altra mica, i per fi la socorrista esmenta una festa.

-Aquest dissabte- li diu- Vindràs?

I ella marxa tan feliç, que s’oblida que les escales per anar als vestidors rellisquen i les baixa sense tocar-les, aterrant al replà amb un terrabastall de pataplam quina nata. S’aixeca tan ràpid com pot i dissimulant el mal que li fa una cama, es planta davant la seva cabina... i no troba la clau. Ha volat escales avall. No té escapatòria, ha de tornar a pujar, a veure la socorrista, a demanar-li una clau.

-Has caigut? T’has fet mal?- li pregunta sol·lícita.

- Noooo. Estic bé – es mor ella de vergonya.

- Però si tens la cuixa tota vermella. Vols que et curi?

- No, no. Que no és res, estic bé, de veritat- menteix, sentint també les galtes d’un roig intens.

El dissabte, arrastrant lleugerament la cama, que ja no està vermella sinó morada, va tota contenta a la festa. Beu, balla i riu. És la nit que els somnis s’han de fer realitat. Sense banyador, sense gorro, sense ulleres de nedar. Veu a la socorrista i la saluda. La mira una altra vegada embadalida. Ingènua i il·lusionada només se li acut somriure i dir:

- Es que m’encantes.

La socorrista la mira dolça i suament. Assenyala la noia del seu costat i li diu:

- Mira, et presento la meva nòvia.

Amb el pam, pam rítmic de la música electrònica, el catacrac de les il·lusions esmicolades, no el sent ningú. Marxa sola de la festa, coixa i plorosa. I el cel, sempre empàtic, la mulla amb el seu plor.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Això vaig escriure dilluns


Avui he acompanyat el meu germà a fer un anàlisis de sang. No se’l volia fer i només va acceptar quan jo em vaig oferir a acompanyar-lo i a portar-lo desprès amb el meu cotxe al taller. M’he hagut de llevar una hora abans. Tot i així he arribat a casa els meus pares vint minuts tard. Com que la meva mare ja havia enviat al meu pare al centre mèdic a agafar tanda, el pobre home estava una mica fart d’esperar-se quan hem arribat. El meu germà estava satisfet: ha aconseguit mobilitzar un munt de gent per un simple anàlisis de sang. Hem deixat el cotxe mal aparcat. Tenia gràcia un cotxe esportiu i amb només dues places, amb la targeta de minusvàlid.


Quan un cop a dins, la infermera li ha dit “aprieta el puño”, el meu germà ha fet cara d’interrogant. “Tanca la mà” li he dit jo. Generalment entén castellà, però crec que no sap què és el “puño”. Abans tampoc sabia què era una “servilleta” però jo li vaig explicar que volia dir tovalló i no se n’ha tornat a oblidar. Desprès hem anat a esmorzar amb el meu pare. El meu germà li ha fet il·lusió que hi anéssim tots tres. Ell no dissimula les seves emocions. Sempre sé si està alegre o trist, tranquil o nerviós. Desgraciadament també és fàcil saber quan està enfadat i millor no acostar-s’hi.


S’ha pres una Coca-cola, com sempre. Ja me’l emportava cap al taller quan m’ha dit que primer havíem de tornar a casa a buscar la seva bata. Després a l’autopista m’ha avisat de la sortida que havíem d’agafar. Sempre ho fa. És com un GPS. El problema és que com parla amb gestos, per saber què em diu l’haig de mirar i és una mica complicat conduir al mateix temps.


Quan hem arribat, el seu grup i el seu monitor estaven al jardí. El meu germà té la vida dividida en parcel·les i de la mateixa manera que si ens trobem algú del taller quan anem pel carrer l’ignora totalment i té un atac de vergonya, ara que estàvem al taller la ignorada he estat jo. El seu monitor li ha hagut de demanar que em digues adéu i ell ha aixecat la mà i m’ha mirat tímidament.


Desprès he anat a treballar i el meu dia ha deixat de ser especial.

dimarts, 15 de setembre de 2009

L'angelet va a l'Ikea



Un angelet m’ha xivat que a l’Ikea Hospitalet els dissabtes passen coses estranyes. Es veu que la gent hi van a comprar. Però no una o dues persones, sinó a centenars. Arriben en els seus cotxes utilitaris (això és, que no són descapotables biplaça amb un maleter que només hi cab un bonsai), es precipiten per les escales automàtiques, es prenen de les mans els uns als altres aquells mini papers i llapis amputats que et donen a l’entrada perquè juguis als vaixells (fila A, columna 3, skedo blanco marfil, tocado, ja has esguerrat el menjador) i s’atropellen pels passadissos intentant no ensopegar amb els mobles que no sé qui cony ha posat allà al mig (que no els van avisar que avui passaria per aquí una manifestació?).

Diu l’angelet, que ho sap de bona tinta, que arreu es senten converses surrealistes, tipus:

- Pere, t’agrada aquest sofà?

- No sé què dir-te... No ho veig clar... Potser quan aquests senyors, els seus quatre fills i l’àvia s’aixequin, me’n podré fer una idea millor.

- Va home, imagina’t que són la teva família.

- A la meva família no els convidem mai a casa.

- És que la teva mare...

- La meva mare què?!

Els crits posteriors no són il·lustratius, així que els obviem.

I quin és el secret de l’Ikea per atraure tanta gent, us preguntareu. No, no és per la publicitat independentista i republicana, que els veïns d’Arenys de Munt els toca l’Ikea Badalona. Tampoc és pels llibres en suec que pots trobar als prestatges dels mobles de mostra. Ni de bon tros és per gaudir de l’experiència de posar el teu cos al límit baixant uns paquets enormes d’unes lleixes altíssimes i arrastrant-los fins a la caixa i desprès fins al cotxe (en un dia a l’Ikea es cremen més calories que en deu hores al gimnàs, és un fet contrastat). Ni és pel plaer de trencar-se el cap pensant com t’ho faràs per encabir-ho tot dins el Twingo que t’ha deixat el teu germà.

Podria ser que fos per l’emoció de posar en pràctica l'habilitat moderna de triar entre les deu cues possibles, aquella en la que et faran l’immens favor de cobrar-te en menys de tres hores. Però resulta que els dissabtes posen una noia venent begudes i snacks entre la gent, per evitar desmais (paraula d’angelet) i, és clar, això li treu tota la gràcia a la competició.

Finalment segur que alguns de vosaltres, malpensats!, creieu que una gran part de la gent no hi van per comprar sinó per robar. No és estrany treure aquesta conclusió quan les alarmes antirobatori sonen sense parar, els guàrdies de seguretat semblen absolutament desbordats i a més veus l’angelet emportant-se d’estranquis una espelma sota l’ala. Però no us enganyeu, robar a l’Ikea un dissabte és insultantment fàcil per qualsevol cleptòman que cuidi una mica la seva reputació. El seu gran repte segueixen sent els productes de luxe del Corte Ingles.

I quin és secret, doncs? Diu l’angelet, que ho sap de boca del Sant Pare, que allò que mou multituds, el que porta la gent d’arreu del món a l’Ikea més pròxim, la clau del seu èxit no és altra que la possibilitat inèdita de comprar unes lleixes sense les fustes verticals on s’han de posar, una calaixera sense calaixos, un armari sense poms per obrir-ne les portes o un llit skoda quan volies un sofà skado. La sorpresa que t’endus al desfer el paquet un cop a casa, no es pot pagar amb diners.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Sóc un mal títol

Avui m’he llevat amb ganes de tenir un bon dia, fins que he xocat amb el termòmetre que impassible i despietat m’ha cridat l’alto. Així que ha tocat un altre dia, ja és el tercer, de no fer res.

M’he llegit dos contes de Katherine Mansfield del llibre “Un viaje imprudente” i he gaudit de la seva prosa perfecte, del seu refinament i de la seva subtilesa... i no he entès res.

He mirat una i una altra vegada el google reader, però poques novetats. Entre aquesta nit i demà es publicaran un munt de posts (i els facebooks s’ompliran de fotos) però ara la gent segueix gaudint del seu cap de setmana i encara no els toca explicar-lo amb la, mai del tot innocent, intenció de fer-nos enveja.

He trobat un blog d’una noia que explica que quan va al cinema a vegades està tan cansada que fa una becaina. Així sense més. Tenia vint-i-tres comentaris. Si us explico que jo és posar el futbol a la tele i quedar-me clapada abans de comptar deu, m’escriureu vint-i-tres comentaris?

Desprès he començat a mirar títols d’entrades. Mola fer això amb el google reader. De tant en tant, un em crida l’atenció i em llegeixo el post. És difícil ser títol-original. N’hi ha que es decanten per la brevetat, una parauleta, màxim dos (estil americà) i d’altres per les frases llargues (estil del país). N’hi ha molts que es repeteixen i aleshores es numeren, tipus Avui plou I, Avui Plou II, Avui Plou III. A banda de les ganes de que pari de ploure, té la seva gràcia.

Jo només llegeixo blogs en català o castellà, però de títols n’hi ha en tots els idiomes, anglès, francès, italià... en alemany no gaires perquè, diguem, que té poc sex-appeal. N’hi ha d’obvis, per exemple si posa Nadal, el post no serà pas sobre la Setmana Santa, però n’hi ha d’altres d’indesxifrables, d’aquests que per més voltes que hi doni no veig la relació entre el títol i el text. Bé, el jeroglífic–blog és una varietat molt estesa o també pot ser, molt probablement, que la meva capacitat comprensiva sigui força limitada.

A la tarda m’ha trucat la meva mare per dir-me que ja havien arribat (estaven fora uns dies). Si la conversa ha durat més de quinze segons ja em semblaria molt. No sé per què m’ha hagut de tocar una mare tan telefònicament breu (i tan extensa en persona). De vegades no tinc ni temps de dir adéu que ja m’ha penjat.

També he vist llampegar i he sentit tronar. Ha marxat el corrent elèctric durant uns minuts. Ha estat el més emocionant del dia.

Ara estic pensant quin títol li posaré a aquest post. Podria ser tipus obvi-breu: Avui, o tipus llarg-enigmàtic: Segur que avui ha plogut a Costa Guinea (quina mania que m’ha agafat amb el tema de la pluja), però em sembla que en cap cas serà tipus carismàtic-atractiu que és l’únic que importa.

Pols oposats





La pel·lícula del vídeo és Unbreakable però aquí la van titular El protegido. A mi em sembla una retitulació (no se’n pot dir traducció) poc encertada perquè suggereix una força superior que protegeix al protagonista, quan de fet el que li passa és que ell senzillament és així. Així com? Un superheroi? Doncs, no exactament. És una persona que té un do natural i és que la seva resistència a la malaltia, als cops, a les caigudes és inaudita i la seva força és espectacular. No és immortal, ni és invencible, ni pot volar com el Superman, ni té l’oïda de la dona biònica, simplement és ultra resistent. Intrencable com diu el títol en anglès, que suposo que no es van atrevir a traduir literalment per por a que enlloc d’una peli, semblés un anunci de taules de plàstic.

La persona que li descobreix al protagonista que és un superdotat, és precisament el seu revers. En Samuel L. Jackson interpreta el paper d’un home que ja al nèixer li diagnostiquen una malaltia raríssima que col·loquialment s’anomena ossos de vidre, doncs el seu esquelet és extremadament fràgil i es trenca amb el més mínim cop. Aquest home pensa que si existeix algú tan fràgil com ell, per lògica han d’existir persones que siguin el seu oposat i veu els còmics de superherois com una espècie de recull de llegendes populars que provenen del fet real que existeixen persones que són físicament superdotades.

Una de les coses curioses de la pel·lícula és que el protegit, el intrencable, és una persona trista, infeliç, com si el do que li ha estat entregat no li fes la vida més fàcil sinó tot el contrari.

Existeixen, ara sí parlo d’un cas real, una família al Pakistan que per una estranya mutació genètica tenen fills que no perceben dolor. Això que semblaria un regal de valor incalculable, (quanta gent amb malalties cròniques molt doloroses donaria el que fos per ser així) ha conduit aquests nens a una mort prematura. Al no tenir sensació de dolor, no tenen límits i poden caminar per sobre unes brases roents o llançar-se d’un segon pis, sense cap mena de temor. La majoria ja han mort degut a les lesions causades per les seves pròpies imprudències.

En tot cas, a mi, com a l’home de vidre de la peli, em va semblar natural que existissin persones indolores, perquè són el revers (o l'anvers) d’aquelles altres que pateixen de forma perpetua. En aquest món tot té cara i creu, blanc i negre.

L’altre dia llegint sobre el síndrome d’Asperger em va venir al cap aquesta dualitat. Aquesta malaltia (alguns diuen que no és tal, sinó que és senzillament una forma de ser) fa que les persones que la pateixen siguin incapaços de rebre missatges no verbals. En els casos més greus no poden interpretar un somriure o no senten res amb una abraçada. No capten les subtileses d’allò no dit, les segones intencions d’una frase, les implicacions d’un gest o una mirada. Amb la teoria del revers, si aquestes persones existeixen, ha d’haver-hi també qui percep el significat de cada moviment corporal, qui sent com si fossin crits les paraules no dites, qui mirant una cara rep un allau d’informació... Ha de ser un do terrible.

dissabte, 12 de setembre de 2009

Ara fa un any


Vaig escriure això:

"Jo em dedico, entre altres coses, al negoci de la mort. Tranquils, no sóc una assassina a sou. Però quan vaig a la Notaria li dic a l’oficial que desprès de la funerària ens toca a nosaltres. Ella riu i confessa que cada setmana busca les esqueles en el diari local per saber les herències que haurem de fer. Bé, ho deia, perquè ara està d’excedència i a mi no em cal consultar cap diari per saber que una de les pròximes herències que farem serà la del seu marit. Jo sempre dic que no em fa res fer-ho. Les persones no són els comptes bancaris i les propietats que deixen, siguin moltes o poques. A vegades els hereus s’emocionen quan firmen l’escriptura però la majoria només et diuen que estan atabalats amb tants papers i tanta burocràcia i que tenen ganes de que tot hagi passat. Normalment són gent gran. No em refereixo només als morts sinó també als hereus. I jo tinc paciència. M´agrada la gent gran. Per ells no m´importa anar al banc o a l´Ajuntament a fer gestions que els tocarien a ells. Només em falta anar a casa seva i remenar-los els calaixos buscant documents.
Jo faig la meva feina amb la mateixa eficiència i tranquil·litat tant si es tracta de difunts desconeguts, com del client que ens portava bombons d´Itàlia cada Nadal, com de la meva professora d’anglès (amb qui jo tenia una relació molt especial), com de la meva àvia. Només són papers, imports, números, llibres de família amb els noms de persones que ja no hi són.
I de sobte vaig a veure una pel·lícula que surt una dona amb els cabells blancs i els ulls blaus, anglesa i amb alzheimer, tant semblant a la meva professora d’anglès que sembla impossible i els ulls se’m omplen de llàgrimes.
El meu rellotge s’atura cada dia abans de canviar de dia com si no volgués que el temps avances. Jo el torno a posar a l’hora cada matí. No m´ hi identifico perquè jo sí vull que el futur s’esdevingui quan més aviat millor, perquè està ple de promeses. Només quan em recordo d´algunes persones que ja no hi són, voldria que el temps tornès enrere per ser per ells el que no vaig ser, per dir-los el que no els vaig dir, per donar-los el que no els vaig donar. Per ser per ells la que seré, per dir-los el que diré, per donar-los el que donaré."


Les promeses només s'han complert en part i encara no sóc ni de bon tros la que voldria ser. Va bé recordar-ho.

dimecres, 9 de setembre de 2009

Tedi (i un vídeo de Ràdio Cincinnati)

Estirat a l’entrada d’un parking. Desmaiat, inconscient, marejat, qui sap. Un núvol de gent l’envolta. Un noi sembla que truca a urgències. Com que l’entrada de l’aparcament fa pendent té el cap més avall que els peus. Això als socorristes improvisats no els agrada. Decideixen moure’l. Entre uns quans amb penes i treballs (és un home corpulent) l’aixequen i maldestrament el fan aterrar de nou, ara sobre la vorera. Una senyora els renya. Intueixo més que sento, que els diu que no han fet bé de tocar-lo. No sé per què hem de ser un país tan inútil en el tema dels primers auxilis. Intento seguir mirant, posar interès. La gent té curiositat en aquestes situacions. S’acosten demanen què passa, s’ofereixen per si poden fer alguna cosa, comenten la jugada. Però a mi em rellisca, no puc evitar-ho.

A l’entrada de la ronda litoral, en un voral hi ha un cotxe completament carbonitzat. Està senyalitzat amb uns quants cons. No té rodes. Em sorprenc preguntant-me si es devien cremar junt amb el cotxe o si els hi han robades desprès. Però, ei, em dic, aquest cotxe és la resta d’un accident probablement dramàtic. Intento imaginar-me la policia, les ambulàncies, taques de sang a l’asfalt, una sabata al mig de la calçada. A la televisió en els accidents de trànsit, sempre apareixen sabates orfes de peus. Res, no hi ha manera, segueixo veient només el cotxe cremat, res més que una deixalla.

Una dona mig nua i amb uns tacons de pam i mig creua imprudentment l’autovia amb gest arrogant i provocatiu. A Radio Cincinnati (sèrie de riure de l’any de la picor que feien a TV3) una dona espectacular i curta de roba li deia a un dels reporters:

- Em dedico a la professió més antiga del món.

- Ostres, ets pagesa?!

La noia avui-tinc-ganes-que-m’atropellin també és pagesa. Ara diuen que si ho regularan, ho prohibiran, que si el masclisme, la violència, les drogues, l’explotació de persones, etc... La gent tenen una opinió, s’indignen, protesten, les defensen, les utilitzen, jo que sé, alguna cosa, però jo només tinc ganes de badallar.

Què em passa? Per què tot m’és indiferent? Primer pensava que tenia desamor. Ho busco al diccionari: mancança d’amor, desafecció. Però no és suficient. És quelcom més, o millor dit, quelcom menys, perquè no només em manca l’amor, sinó tota la gama d’emocions i sentiments possibles. Desprès he pensat que era tedi. No a l’estil normal de oh m’avorreixo, sinó tipus Moravia. Però m’he imaginat la següent conversa:

- Coses2, què et passa que estàs rara?

- És que tinc tedi.

- Tesi?

- No, tedi.

- Tens un ós Teddy?

- No, T E D I. Tedi d’avorriment.

- Ah, així estàs avorrida...

- No. El que em passa es que veig un got i enlloc de pensar que és un got que serveix per beure aigua i que per tant, existeix i en conseqüència jo també existeixo, la idea del got em sembla absurda i aleshores jo també sóc un absurd. Tinc incapacitat per relacionar-me amb els objectes, les coses, les persones. Això es tedi. *

- Ahh... T’has tornat a fumar un porro?! Mira que ho saps que no et senten bé!

Per això, enlloc de tedi, ara dic que tinc la grip. M’ha costat una mica que el termòmetre em seguis la corrent. Estava encaparrat en no moure’s de trenta cinc i tindré tedi, però morta encara no estic. Finalment me l’he posat a la boca i ha pujat fins a trenta set amb dues dècimes. Per quan torni als trenta sis i mig, m’hauré d’anar pensant una altra coartada.




* Resum d'un símil que utilitza Alberto Moravia a la novel·la El tedio.

divendres, 4 de setembre de 2009

La Grip A



La dona de la neteja de l’oficina té la grip i molta febre. . “Ja és aquí” em va escriure, fa uns dies, la meva germana en un sms en to tètric. Es referia a la possibilitat de que la grip A hagi arribat a la nostra oficina i que a base de petons (sí, a mi molts clients em petonegen), encaixades de mà, esternuts incontrolats, mans fregant poms de porta, lavabos compartits, acabéssim amb tota la plantilla i de passada amb mig poble.

Jo estava de vacances quan la nostra treballadora, a cops d’escombra i de baieta, anava escampant el virus per l’oficina. Em va passar pel cap, tornar a la feina i llepar la taula a veure si encara quedava alguna resta contaminada de quan ella hi havia passat el drap. Ves a saber, potser toquejant els fulls i els objectes que ella devia apartar per poder netejar (la meva taula és sempre un desordre complet) i desprès posant-me les mans a la cara, la malaltia encara podria venir fins a mi. I no és només una idea mig suïcida ni tampoc la perspectiva de passar-me una setmana com a mínim a casa sense treballar.

La grip espanyola va matar més gent que la primera guerra mundial però no va ser fins que va mutar que es va convertir en esgarrifosament mortal. I els que havien patit el primer brot més benigne, tenien la sort d’estar immunitzats. Ara diuen que dues terceres parts de la població acabarem passant la malaltia, així que per a què allargar-ho més i augmentar les possibilitats de acabar agafant un virus més virulent ?

Enlloc de vacunes podrien repartir potets amb el virus. Planifiques quina setmana et va millor, a veure ara no, que tinc molta feina i encara no m’han aprovat l’assegurança de vida, la primera quinzena d’octubre tampoc, que si m’hi quedo desprès el record els aixafarà a la meva família el pont del Pilar, mira a primers de novembre que no estic gaire ocupada i coincideix amb Tots Sants, perfecte, vinga va un glopet i apa al llit a passar la febrada. I així ja estaríem. Hi hauria baixes, és clar, moltes de fet, però menys que si la grip evoluciona a pitjor i es converteix en la pesta del segle XXI.

Sí ja sé aquest post sembla entre apocalíptic i cínic, però realment és el que s’anomena una reacció contrafòbica. Com la gent que té vertigen i es llancen en paracaigudes. Un conseller del Nixon, estant a la presó, va matar una rata i desprès se la va menjar. No cal dir que li feien una por i un fàstic quasi invencibles. Per cert, Hitler i Franco també eren contrafobics. No us ho creieu? Doncs funciona de la següent manera:

Descartada una actuació tipus, hola es esto la Moncloa? llamo para que me dé una hora con el señor Presidente porque tengo la solución para evitar una pandemia mundial... clac... oiga?... oiga?, em queda organitzar una nova secta, partit polític, plataforma, força militar o millor tot a la vegada, formada per gent a la que hauré convençut que s’acosta la fi del món i que anomenaré Força de Salvament Nacional (poc original però es que Coses2 i Altres Il·luminats, no tenia gantxo). Si coincideixo amb un moment de crisi econòmica, social i política (penseu com la meva idea podria acabar ràpidament amb l’atur) i per motius, ara sí, cínics, obtinc el suport, o almenys connivència, de determinats poders fàctics: l’Esglèsia, l’Exèrcit, la banca, les grans empreses, el Circulo de Lectores, doncs podria arribar a governar el país i nyaca, dedicar-me a matar gent a glopets de virus de la Grip A.

Sembla una bogeria però també ho era exterminar sis milions de jueus per preservar la puresa de la raça ària. Tranquil·litzeu-vos, que per sort jo no sóc contrafòbica sinó només fòbica a seques, així que no estic cridada a convertir-me en una genocida, sinó que només puc aspirar a entretenir i fer riure amb les meves idees de bomber.