dimarts, 25 d’agost de 2009

Lliçons urbanes


Al meu poble, cada dia un home toca l’acordió entre les taules de les terrasses dels restaurants. No és cap gran meravella però aconsegueix desgranar les notes de les cançons de manera, si més no, correcta. Tocava tot sol, fins que va trobar novia. Com que l’amor és generós, li va proposar treballar amb ell. Li va donar una pandereta i ella, tota concentrada, la fa sonar amb el palmell de la mà. De forma mecànica, pausada, inalterable, cada trenta segons la pandereta i la mà es troben per conformar un, diguem, soroll, absolutament indiferent al ritme de la música. Últimament la noia s’ha deixat anar una mica més i, de tant en tant, també sacseja la pandereta fent dringar els seus platets. Això sí, fidel al seu estil, sempre sense cap connexió amb la melodia de l’acordió.


Gràcies a ells, ara tot el poble sabem que l’amor no només és generós i cec, sinó també sord.

diumenge, 16 d’agost de 2009

divendres, 14 d’agost de 2009

De paradisos i aventures




Un turista britànic va interposar una reclamació desprès d’unes vacances a Espanya, perquè, ostres quina putada, resulta que estava ple d’espanyols. A un altre li va molestar que tots els restaurants de la India servissin curri. Un grup d’anglesos va presentar una queixa després de fer cua en un xiringito perquè no tenien aire condicionat a l’exterior. Una senyora del mateix país es va exclamar de que no l’haguessin avisada de que al mar hi havia peixos. I un altre, ves a saber si parent de l’anterior, va trobar increïble que ningú no li hagués explicat que els mosquits podien picar.

Un test del facebook em va dir, l’altre dia, com una faceta oculta de la meva personalitat, que era "aventurera". Comparada amb alguns anglesos potser ho sóc, però la veritat que el mateix dia, més tard, a la platja de la Marbella, també a mi em va passar pel cap enviar una queixa a l’Ajuntament de Barcelona perquè la sorra era massa polsosa. Si és que jugant a vòlei, vaig quedar feta un fàstic i m’acabava de rentar els pantalons curts!

Una vegada vaig fer un viatge per la costa de Càdiz, que diuen que encara és força “verge”. Perquè us en feu una idea, tanqueu els ulls i imagineu una platja quilomètrica de fina sorra blanca, amb l’aigua transparent de tons blaus turquesa i amb molt poca gent. Paradisíac, oi?

Doncs ara obriu els ulls i veieu el no-parking en el que els ocupants dels quatre kilòmetres de platja han de deixar el cotxe, sense quasi espai per passar, els clàxons a tot drap, la gent cridant-se com energúmens i més d’un cotxe immobilitzat perquè se li han enfonsat les rodes a la sorra. Els paradisos tenen els seus peatges.

Ben pensat potser m’hauria de demanar la nacionalitat britànica i és que jo sóc de les que creu que de visita en una ciutat desconeguda, quan no tens cap turista al teu voltant, vol dir que estan a punt d’atracar-te.

dilluns, 3 d’agost de 2009

¿Qué les pasa que no notan el bombo?

Estava jo tan tranquil·la a la feina, ara no recordo si mirant el google reader, escrivint un correu personal o jugant al solitari, quan de sobte m’ha arribat un email amb un remitent desconegut. L’he obert intrigada i m’ha sorprès comprovar que provenia d’una adreça de la nostra empresa i que a més al peu del missatge, signava amb la nostra raó social. “Algú ens està usurpant la personalitat corporativa” he pensat ( perquè jo sóc així i penso en paraules llargues). Ja estava redactant un email amb un crucifix i un all de fons de pantalla que deia “Vade retro satanàs! Abandona aquest cos empresarial, esperit maligne!” quan m’ha vingut al cap el noi que vam contractar fa uns mesos per la recepció de l’oficina que tenim a una altra població. Si és que sóc una empresària modèlica i de tant en tant fins i tot em recordo del nom de tots els nostres treballadors.

Bé passat aquest primer moment d’angoixa, m’he posat a llegir el mail. “Agradaria” “poguessis” “sisplau” “si no és molèstia”... ai, si és que sembla que li envií un email al Papa (el de Roma dic, perquè al meu ningú li enviava correus bàsicament perquè no els obria). Però entrant a fons en el contingut, a veure què diu... Ein? Resulta que m’envia un document, m’encarrega una feina (que truqui a un client) i té la barra de demanar-me que li contesti l’email per confirmar-li que l’he rebut ! Un dia d’aquests passarà la dona de fer feines a veure'm per recordar-me que faci el favor de no arribar sempre tan tard.

Aleshores és quan haig de posar en pràctica el que he après amb un llibre que es diu “Assertivitat i altres maneres de quedar bé”. D’acord, no és diu així, però és que ara no recordo el títol complert i no tinc ganes de buscar-lo. Però el primer que em ve al cap del manual de com ser perfecte i que no es noti, és que entre els dret de tota persona assertiva hi ha el dret a no ser-ho. Dret a no ser perfecte i a que es noti. I és que quines ganes d’explicar-li ara a aquest que no m’ha demanar confirmació de la recepció dels emails i que no pot programar i controlar la meva feina com si ell fos el meu cap i no a la inversa.

Així que he programat una regla per tots els emails entrants i quan el meu súper empleat torracollons al cap d’una hora (que plasta el paio) m’ha tornat a enviar el mateix correu, automàticament s’ha generat un missatge de resposta informant-lo alegrament de la meva desaparició voluntària per causa d’unes vacances imprevistes fins el dia 31. Aquí es sent una rialla perversa. Així que ara treballo d’incògnit. Dit índex apuntant al cel, sobre els llavis. No ho dieu a ningú.