dilluns, 27 de juliol de 2009

Estiu


Passen els llargs dies d’estiu amb els seus matins de feina estressant, les tòrrides tardes i els vespres inquiets. Allò que no s’ha fet durant mesos, la posposada revisió del dentista, les últimes sessions de teràpia, la feina endarrerida, tot esclata en els últims dies de juliol com si l’agost fos un abisme insalvable.

La pujada de les temperatures em provoca un descens en picat de la tensió, em prenc cinc cafès diaris per vèncer no sé si la son o l’efecte relaxant de les pastilles que em recepta el neuròleg (no anem gaire sincronitzats el meu metge i jo) i les migranyes m’empipen més que mai, segurament per demostrar que tots els meus esforços són inútils.

He encarregat la felicitat en forma de descapotable biplaça per mitjans del mes d’agost i mentrestant per anar assajant això de fer el que em dóna la gana, acabo ballant sobre la barra d’un bar i les paraules, escrites o pronunciades, se m’escapen sense control, provocant catàstrofes que finalment només són petits terratrèmols que únicament destorben el meu son.

Turandot es suïcida al Palau Robert, enlloc de menjar perdius per sempre més, com havia fet fins ara, i dissipa el meu malestar per un malentès que ha mogut algun ressort desconegut. El Rafa em diu que si em penso que estic al consultori de l'Elena Francis, quan intento esquivar un tema i un ratet més tard em demana que posi data final. Però sense ell per recordar-me que sóc jo la meva millor consellera, com m'ho faré?

El castell de Cardona aixeca les seves torres impressionants vers el cel i el seu fantasma de l’habitació 712, posa el meu escepticisme en un carrer sense sortida. Un dia acabaré escrivint un post com l’article de Francisco Gonzalez Ledesma Usted no va a creer esto

dijous, 16 de juliol de 2009

Grans esperances

Abans de topar-me de nassos amb mort, i que això provoques records escabrosos, estava escrivint una sèrie de posts utilitzant com a títol-inspiració noms de cançons de Pastora. (Atenció, no confondre amb un altre grup que es diu Pastoral i que té perles com Enredándose en el Aire i El deseo del loco suicida preso). Aprofito per advertir-vos que guardeu en pany i clau els títols dels vostres post perquè últimament estic molt títol-manguis.

El cas és que a la cançó de Grandes despedidas jo sempre li deia Grandes Esperanzas. Igual que canvio el carrer Padilla pel de la Patilla i el de Blai per Bali (si és que li pega cantitat dir-se així) o que als bars d’ambient gays veig maripiojos enlloc de mariliendres (dit amb tot el carinyo). Però la confusió de la cançó de Pastora convindreu que és molt novel·lesca. I casualment l’altre dia llegint Historias de Londres d’Enric González, quan parlava dels pubs de la zona de la City, vaig ensopegar amb això:

“Dirty Dick es uno de los mejores pubs de la City. El “sucio Dick” del rótulo era Nathaniel Bentley, un ferretero que vivió en el número 46 de Leadenhall Street. El día de su boda, con el banquete ya dispuesto, la novia falleció repentinamente y Bentley, abrumado por el dolor, cerró la sala donde debía celebrarse el festejo para no abrirla nunca más. Los manjares del banquete se pudrieron y Bentley también: no volvió a lavarse o afeitarse y se dejó morir muy lentamente, rodeado de inmundicias y cadáveres de gatos. De ahí el apodo de Dirty Dick. Cuando el ferretero falleció, en 1819, convertido en una auténtica leyenda, el dueño de un pub de Bishopsgate compró la basura amontonada por Bentley y expuso en su establecimiento, rebautizado como Dirty Dick’s, los restos del banquete y los cadáveres de los gatos. Charles Dickens vio muchas veces aquella miserable decoración y se inspiró en la tragedia de Dirty Dick para crear el personaje de Miss Haversham en Grandes Esperanzas. La parafernalia del pobre Dick fue retirada en 1985, pero aún se exhibe en el pub algún gato momificado”.

No sé si jo seré capaç de prendrem una cervesa al costat de la mòmia d’una gat. I ara el tema mòmia em podria portar a l’antic egipte, la tomba del Tutankamón, a l’exposició del Museu Marítim, a la història del seu descobriment (article del Clio d’aquest mes) per acabar amb la Cleopatra que oh, curiositat era d’una dinastia grega i no pas egípcia, però unes probes d’ADN fetes a la mòmia de la seva germanastra han descobert que tenia sang negra i per tant, la imatge de la Cleopatra-Liz Taylor-blanca-com-el-paper es dilueix per deixar pas a una Cleopatra-Jennifer-Bale-ningú-diria-que-sóc-negra; o també em podria posar a parlar de la mòmia del Lenin, que diuen que fa més iuio que si anessis a veure la tomba del Dràcula, o de la de l’Eva Peron, que pobra dona, un cop estirada la pota, va tenir un anar i venir d’allò més entretingut i misteriós. (Sí, sí, ja tocava un punt, agafeu aire).Però mira avui no en tinc ganes d’explicar-vos totes aquestes coses. Quina sort que teniu, no?

Em sembla que la única gran esperança d'aquest post és el comiat, sigui gran o petit, però ja.


dimarts, 14 de juliol de 2009




Ja que hem entrat en temes escabrosos, si us sembla, seguirem, A la facultat al darrer curs, vaig fer unes pràctiques en un Jutjat Penal. De fet només consistien en anar al Jutjat alguns matins i que ens expliquessin com funcionava. Vam veure alguns judicis, i vam poder seguir alguns dels casos que s’instruïen. Em recordo de molt poca cosa, excepte d’un dels expedients que vam poder fullejar.

Era una àvia assassinada pel seu marit. La va matar clavant-li repetides vegades un punxó per cosir espardenyes. Eren una parella que semblava treta d’un d’aquells anuncis de fabada asturiana, però en versió gore. En aquella època encara no es parlava de la violència de gènere i la història ens va semblar fins i tot divertida. Naturalment a l’expedient hi havia fotografies. Una de les noies que feia pràctiques amb mi, mirant una de les fotos de l’escenari del crim va preguntar que era aquell líquid al costat del cos. El secretari del jutjat, li va respondre que era orina de la víctima. Jo estava intentant mirar-me les fotos fredament, veure-hi només una imatge, com n’havia vist tantes a la televisió o al cine, sense posar-hi cap sentiment, sense imaginar-me res. Però el detall de la pobra vella pixant-se de por a sobre, em va colpir. De sobte sabia quina havia estat la seva darrera emoció: una por espantosa. Ja no m'ho semblava gens de divertit.

Aquell dia vaig decidir que el dia de guàrdia que passaríem al jutjat, si hi havia un aixecament de cadàver, no calia que comptessin amb mi. No n’hi va haver cap. Les meves companyes de pràctiques es van sentir molt decebudes.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Crim

Aquest matí m’he llevat amb un record a càmera lenta. No n’havia tingut mai cap abans.

Baixo per un dels carrers estrets del centre. Una ambulància em barra el pas. Penso que algun giri ha begut de massa. Segueixo endavant. Rodejo l’ambulància. Cada pas és llarguíssim i cada gest dura segons. Esquivo la gent que miren. Sento una veu de dona que s’esgarrifa:

-Quanta sang!

A mi m’és igual. La sang no em fa angúnia. Només vull passar. Un peu davant de l’altre i ja sóc al costat de la llitera. Sola de sobte. Miro el ferit. Un noi jove. Els de les emergències li han tret les gasses. Preparen una espècie de paper de plata per tapar-lo. Veig el seu tors nu i cobert de sang. I una terrible ferida al pit just a sobre el cor. En carn viva. A un metre de mi. Això és la mort, però jo el veig, el vull veure, viu. Li miro la cara. Ja no porta la respiració assistida, però encara té un tub a la boca. Aixeco la vista i veig gent al portal de l’estanc. Rostres joves, silenciosos i angoixats.

Giro el cap altre cop endavant. Un pas i un altre. Ja torno a ser entre la gent. Em creuo amb un home que empeny un cotxet amb una criatura. Vull dir-li que s’aturi, que no pot continuar, que els ulls del nen no poden veure el que han vist els meus. Però per parlar hauria de sortir del meu estat d’estupor i no vull fer-ho. Només vull seguir endavant. Un peu davant de l’altre. Seguir. Caminar. No m’aturo ni em giro quan els xicles esfereïdors d’una dona trenquen el silenci darrera meu. Algú murmura:

- És mort, és mort.

Només vull seguir endavant. Un peu davant de l’altre. Caminar. Seguir .

dilluns, 6 de juliol de 2009

Diumenge de ressaca

Si un dilluns al sortir de casa un colom se’t caga a la jaqueta, tens un mal dia.

Si vas al dentista un dimarts i t’equivoques de consulta i vas a la del costat, en la qual, naturalment no tens hora, tens un dia raret.

Si aprofitant que és dimecres i estàs de bon humor, una clienta et munta un drama shakesperià per un error, tens un dia clarament millorable.

Si un dijous qualsevol t’oblides les claus de casa i en pocs minuts de diferència estavelles el cotxe contra una columna pel pàrking, tens un dia lamentable.

Si la tarda lliure d’un divendres vas al supermercat, et distreus, t’emportes un carro que no és teu i desprès et trobes per un dels passadissos l’amo del carro cridant embogit “Me han robado el carrito, me han robado el carrito!”, tens un dia per oblidar.

Si un dissabte viatger a la sala dels equipatges de l’aeroport, la teva maleta no surt per la cinta, tens un dia extraviat.

I si un diumenge et lleves amb ressaca, doncs... tens un dia collonut!




Nota: Aquest post està basat en fets reals.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Basterebbe una volta

Tomàquets verds fregits amb un formatge cremós, salsa de guacamole per sobre i acompanyats d’amanida, regats amb un vi negre de Castella la Manxa, de cuyo nombre no puedo acordarme. Si algun cop aneu al Rita Blue, a la Plaça de Sant Agustí, no deixeu de demanar-los. I desprès les fajitas de bolets amb foie o de pollastre tandori i també mojitos. Però sobretot no us oblideu dels tomàquets. Us embriagaran, us extasiaran, us alienaran i us transportaran. Ni que només sigui una vegada.


dijous, 2 de juliol de 2009

De rellotges suïssos





M’he comprat un rellotge nou i així he jubilat el que tenia, el rellotge dels ferrocarrils suïssos. Que si els trens al país alpí funcionen tant bé com el meu ex-rellotge, deu ser tot un espectacle, amb tots els trens aturats a la mitjanit perquè als refotuts rellotges no els ve de gust canviar de dia. També deu ser curiós agafar un tren el dia 33 d’un mes, perquè als rellotges dels ferrocarrils suissos tots els mesos tenen 39 dies.


Però, el meu nou rellotge també és made in Switzerland i, malgrat el desgavell dels seus trens i dels rellotges dels seus ferroviaris, es veu que és una cosa boníssima, perquè la dependenta de la joieria m’ho va recalcar amb un to que no deixava marge pel dubte. Infalibles, aquests suïssos, sí senyor, i dels paios del tren que organitzen un caos cada mitjanit i viuen en un món de mesos de quasi 40 dies, ni cas, que segur que són tots emigrants espanyols, que jo en conec un parell que es diuen Lopez i Garcia. I és igual també que, com va dir el Graham Green, en cents d’anys d’història Suïssa només pugui presumir d’haver inventat el rellotge de cucut (un gran invent que la meva àvia en tenia un i a mi de petita em fascinava).

El meu nou rellotge a més és water resistant que també és un gran què, perquè ja se sap que no hi ha res com dutxar-se amb el rellotge posat i així puc ser en tot moment conscient de que una altra vegada faré tard a la feina.

Els rellotges, segurament per això de que els fan tots en aquest país de gent tan desperta i espavilada, han canviat poc al llarg dels anys. Ara no cal donar-los corda i funcionen amb unes piles diminutes, però això és tot. No fan rellotges que facin fotos, naveguin per internet i portin incorporada agenda personal. Ni rellotges que et parlin i quan vas caminant pel carrer et diguin "A cien metros gire a la izquierda" o histéricament et repeteixin "Dé la vuelta, dé la vuelta" com si anessis camí de l'infern. O potser sí que els fabriquen i jo no me’n he assabentat, que a mi els invents electrònics nous em rellisquen força.

Jo no sé a les altres persones, però a mi els rellotges em duren anys, de manera que quan me’n compro un de nou em sento com si canvies de cicle vital. Rellotge nou, hores noves, dies nous, vida nova.

I així el meu nou rellotge assenyalarà les hores de la meva llibertat condicional, que és com anomeno jo a la jornada intensiva, fins que arribin les tan esperades vacances.