diumenge, 28 de juny de 2009

Absències



Ara que no passen cotxes pel carrer de casa m’he adonat del molt que em molestaven. L’altre dia fins i tot vaig dormir amb la finestra oberta. Bé, fins a les sis del matí quan un borratxo em va despertar al crit de “Show must go on”. Es veu que encara no s’havia assabentat de la mort del Michael Jackson i seguia amb l’homenatge al Freddy Mercury.

Diuen que no t’adones de les coses bones fins que ja no les tens, però a mi sovint em passa a la inversa, que fins que algo no desapareix no em faig conscient del malament que em feia sentir. Com quan al entrar a un banc amb l’aire condicionat a tota castanya, se’m fa evident la calor que tenia abans (i la galipàndria que agafaré amb tant canvi de temperatura).

Igualment pot passar amb les persones. No sé quin llibre deia que no s’ha de fer mai tard a una cita amb un amic, perquè mentre espera, l’amic comença a pensar en tu i amb la irritació li venen al cap tots els teus defectes i es va adonant de tot allò que li molesta de tu. És durant la teva absència i precisament a causa d’aquesta que hi pensa. Si tardes gaire pot ser que per quan arribis, l’impacient amic ja hagi arribat a la conclusió de que, en realitat, no et suporta.

Aquesta darrera setmana he descobert com d’agradable ha estat aquest no ser-hi d’algunes persones. I un missatge i una gran alegria, m’han fet veure que d’altres absències han estat plenes d’enyorança.

dimecres, 24 de juny de 2009

Los padres escolapios nos llevan de excursión


Des de que vaig deixar l’escola, fa una pila d’anys, les meves escasses excursions han consistit en agafar el cotxe, fer uns quants quilòmetres, suar tinta per aparcar, fer una volta, amb una mica de sort visitar alguna cosa digna d’esment i de tres o quatre fotos i desprès, cap al restaurant, a afartar-nos de paella i sangria o el que sigui que ens vingui de gust. També he fet sortides de tipus calçotada, que són igual que l’anterior amb la variació que ja ni caminem, ni visitem res, anem directament al restaurant a empastifar-nos la cara i les mans i a riure i riure, amb cada copa de vi una mica més alt i una mica més sense motiu. La meva germana i el meu cunyat s’emporten sempre una tenda de campanya d’aquestes que es munten soles (no sé si s’ha de prémer un botonet o si n’hi ha prou amb dir unes paraules màgiques) i desprès de dinar, aturen el cotxe al voral de la carretera, planten la tenda i s’hi estiren a dintre per dormir la mona.

Però el diumenge passat va ser diferent. Em vaig apuntar a una excursió autèntica, de les de caminar i retrobar-te amb la natura i aquestes coses. Abans d’anar-hi em vaig llegir les instruccions tres vegades fins que les vaig haver memoritzat: dos litres d’aigua com a mínim, entrepà o carmanyola, calçat adequat per caminar impermeable (es referien a unes bambes que no deixen passar l’aigua, però jo em vaig emportar un impermeable), gorra o mocador, motxilla, crema pel sol i roba de bany. I s’hi havia d’anar esmorzada, deien en to sever, perquè no s’aturarien a fer-ho pel camí.

La motxilla i la gorra, els vaig haver de demanar al meu germà, que a més quan em va sentir parlar de l’entrepà, va córrer a buscar ma mare. Està clar que ell va copsar clarament el meu retorn a l’etapa escolar. Les instruccions no ho deien, però jo per si de cas també em vaig emportar unes quantes caixes de medicaments: pel maldecap, per la indigestió, per les contractures musculars, per la diarrea, per la taquicàrdia, per les pulmonies. Abans de sortir de casa, ja em vaig prendre un ibuprofè, per si les mosques.

L’excursió era per la Costa Brava i estava catalogada de fàcil i per aquest motiu va aplegar una gentada: unes trenta ties, que oscil·laven entre les vestides i equipades com si fossin maniquins de la secció de senderisme del Decathlon i les que es pensaven que fàcil vol dir fer una passejada i anaven tan felices amb un vestidet i el bocata dins d’una bossa del Capravo.

Desprès d’unes quantes vistes impressionants, una escalinata trenca cames i una llarga caminada per la muntanya, vam arribar a una platja magnífica a la que, oh sorpresa, s’hi podia accedir tranquil·lament amb cotxe. La platja era de fina sorra i tenia un parell de xiringuitos i una aigua transparent que semblava que ens reclames a crits. Però no podia, ser, hauria estat insultantment fàcil. El nostre objectiu era una platja molt definidorament anomenada Cala Estreta i que com a bona platja nudista estava on Jesús va perdre l’espardenya.

Pel camí vam parar a dinar, les del sector light, als xiringuitos amb una cervesa fresqueta, i les del dur, (i jo camuflada, entre elles) a una esplanada d’herba acompanyant l’entrepà amb uns quants glops d’aigua calenta. Però podria haver estat pitjor, que l’organitzadora de l’excursió volia que dinéssim a les runes d’un poblat iber i així si hagués passat algun guiri per allà, a més de quatre pedres, hauria pogut contemplar l’impagable espectable d’unes quantes iberes de pura raça alimentant-se entre rialles i crits.



Finalment vam arribar a la nostra platja estreta i plena d’algues, però que també gaudia d’altres avantatges, com ara pau i tranquil·litat. Bé, almenys devia ser així abans de que nosaltres arribéssim. Ens vam repartir al llarg, que no a l'ample, de la platja i en un ferotge atac del síndrome del metro (jo denomino així al comportament d’alguna gent de ciutat que en llocs quasi buits tenen la mania d’enganxar-se a les poques persones que hi ha) ens vam tirar a sobre d’una pobra noia que intentava llegir.

Per fi, un banyet fresc i gratificant, vaig pensar. Però no comptava amb el factor Costa Brava. Això és que quan poses un peu a l’aigua, enlloc de sorra, trobes pedres cobertes d’algues relliscoses i comences a balancejar-te com si fossis una patinadora inexperta fins que aterres de cul, de cap o de costat dins l’aigua, no fresca, sinó congelada. En aquest punt, vaig decidir que seria millor fer veure que nedava una mica. I dic fer veure, perquè els habitants del meu poble tenim el mal costum de nedar força malament, perquè els nostres pares en comptes de portar-nos a la piscina per que ens n’ensenyessin, es limitaven a deixar-nos a la vora del mar (amb sorra, molta sorra i sense pedres) i dir-nos, apa nena, neda una mica, sí així molt bé, mou una miqueta més els peus i no t’oblidis de treure el cap, molt bé, va, trenta segons més i ja podem tornar a casa que encara haig de fer el dinar.

Així que estava jo concentrada en la meva imitació de natació, intentant recordar les pel·lícules de l’Esther Williams, quan dues braçades i quatre segons mes tard, a l’anar a posar els peus en alguna pedra relliscosa, em vaig adonar que havien desaparegut i que en el seu lloc només hi havia... aigua! Merda! Jo estic acostumada a platges que amablement et concedeixen mig kilòmetre de marge abans no t’arriba l’aigua al melic. L’Esther Williams es va esfumar i només em venien al cap escenes de Titànic. Quina pel·lícula més angoixosa, desprès de veure-la vaig somiar que m’ofegava cada nit durant una setmana.

L’espardenya de Jesús no sé si hi era en aquella platja, però els que segur que brillaven per la seva absència eren els socorristes, així que vaig haver de sortir pel meu propi peu (quina expressió més desafortunada) de l’aigua fins que vaig poder trepitjar no ja terra ferma, però almenys, algues inestables.

Desprès d’això la resta d’excursió va ser un pur tràmit: puja, baixa, ai Déu que m’agafa vertigen, puja, baixa, buf, buf, que em quedo sense respiració, puja , baixa, compte que rellisco i em mato, puja, baixa, que això ja s’acaba.

Un cop de tornada al poble només vam necessitar tres quarts d’hora buscant infructuosament un bar obert i posteriorment tres hores més de retencions dalt del cotxe, per adonar-nos que a la Costa Brava els bars pleguen a les set perquè els seus amos se’n van a casa a veure les notícies del trànsit i a fer-se un tip de riure a costa dels pobres pixa pins que acaben de marxar.

Bé, a mi també em fa molta gràcia als vespres dels diumenges d’estiu mirar-me la fila de llumetes a les muntanyes que es perfilen darrera el cementiri, que no és altre cosa que la cua de cotxes aturats a la carretera de les Costes. Algun dia m’havia de tocar a mi també ser a l’altra banda i malgrat que per aquest post potser no ho sembli, m’ho vaig passar molt bé fent de diumengera.

diumenge, 14 de juny de 2009

Com de bé em coneixes?

1.El nom de Coses2 es deu a que:

a) la meva germana gran es diu Cosesquepassen.
b) em vaig equivocar i vaig premer el 2 per error.
c) el 2 és el meu número de la sort.
d) a un sobrenom que em diuen algunes persones.

2. Les passades vacances vaig anar a:

a) Xina, que fan uns ratolins amb allioli per llepar-se els dits.
b) Tailàndia, la selva és el meu habitat natural.
c) Iemen, encara tinc les cicatrius de la metralla.
d) al sud de França a passejar-me tranquil·lament.

3. Practico el següent esport:

a) sóc un as de les caniques.
b) cada dia corro 23’5 kilòmetres.
c) cap, l’esport no fa per mi, perquè resulta que cansa.
d) corro amunt i avall en una pista de bàsquet

4. Fa uns mesos que intento deixar:

a) la cocaïna.
b) el tabac.
c) els chupa-chups de coca-cola.
d) l’addicció a Internet (avui he recaigut).

5. Per guanyar-me les garrofes:

a) faig veure que sé de lleis.
b) sóc cirurgiana, cada dia salvo vides.
c) venc droga a la porta d’un col·legi.
d) qui ha dit treballar?

6. Em vull comprar:

a) un tractor, sóc molt de la terra.
b) un quatre per quatre gegant.
c) un descapotable.
d) una targeta de metro.

7. En Rafa és:

a) el meu psicòleg.
b) el meu amic invisible.
c) el meu gos.
d) el meu pare.

8. Quan vaig a un bar:

a) escalfo un tamboret a la barra.
b) sóc la reina de la pista de ball !!
c) m’adormo al primer sofà que trobo.
d) m’emborratxo fins a perdre el sentit.

9. Pateixo la següent malaltia crònica:

a) alzheimer juvenil
b) esquizofrènia paranoide amb deliris de grandesa
c) estic sana com una manzana
d) putes migranyes

10. Sóc:

a) d’un poble d’alta muntanya, per això no paro de publicar fotos amb neu.
b) d'una població costanera i el mar és el meu model fotogràfic particular.
c) ciutadana del món
d) xarnega como la vida misma i del Raval com la Maruja Torres.

(Nota: entre les persones que facin el test i superin el 50% d'encerts sortejaré una volta en la resposta correcta de la pregunta 6)

dissabte, 13 de juny de 2009

Exquisidament vulgar


En una llibreria un home que es vol comprar “Els homes que no estimaven les dones”, li pregunta innocentment al dependent:

- En què es diferencien la sexta edició de la sèptima edició ?

- Mmm. .. en que la sexta edició és la sexta edició i la sèptima edició és la sèptima edició.

- Aaahh, vale... Em quedaré la sexta edició, doncs.

Li explico a una amiga i diu:

- No es deuria haver llegit un llibre en sa vida i segur que el comprava per la seva dona.

- No ho sé. El que és segur és que no es dedicava al negoci editorial- responc jo.

Però el cert és que a mi la badada del pobre home, em va semblar quasi tendre, mentre que em va desagradar l’arrogància del dependent.

En qualsevol cas, molta gent convindrà a dir que es tractava d’un home vulgar.

Però què és vulgar? La incultura és vulgar i el coneixement exquisit. Les faltes d’ortografia són vulgars, els barbarismes, com ara pato i barco (dos dels meus preferits) són vulgars.

La poesia és exquisida, l’amor passional i dolorós també compta amb molt bona reputació, la sensibilitat extrema, tipus Juan Ramon Jiménez que va haver de marxar d’una habitació perquè el va ferir el color llampant i desafortunat d’uns coixins, és la rehòstia.

Jo també dec ser vulgar. Hi ha qui fins i tot ha tingut la necessitat de fer-m’ho saber ni que fos de manera indirecte. No descobriré la vacuna de la grip del porc, ni escriuré cap best seller, ni arribaré a presidenta del país. Ni tan sols tinc cap especial preocupació per destacar per damunt de la majoria. Sóc una persona anodina. Tampoc vaig pel món buscant les singularitats dels altres, ja m'està bé la gent normal i corrent, sense artificials complicacions.

Diu en Benedetti a Vivir Adrede que la senzillesa és una de les virtuts més complicades. Així que potser, paradoxalment, no som tan vulgars. I fins i tot podria passar que ser un mateix sigui una capacitat exquisida, que preguntar quina diferència hi ha entre dues edicions i quedar-se tan a gust perquè se te’n fot què en pugui pensar el dependent sigui d’allò més especial i que viure sense complexes sigui la rehòstia.




diumenge, 7 de juny de 2009

Esternuts i etc

Si mai entreu al Benetton de Passeig de Gràcia, feu-me cas i no us acosteu a uns pantalons que hi ha just a l’entrada. Per què? Doncs és que jo vaig passar per allà una fatídica tarda d’aquesta setmana i impunement hi vaig tossir a sobre. Va ser una venjança perquè vaig constatar que aquesta botiga porta anys i panys venen la mateixa roba. Un insult a l’originalitat i al concepte de la moda.

D’acord, d’acord, és una excusa. De fet em va agafar tos i tenia les mans ocupades. També teniu sort de no ser clientes meves, perquè el divendres vaig esternudar sobre uns quans documents de la renda aliens. Espero que els clients no demanin per emportar-se’ls i exclamin: “quines estranyes taquetes que té aquest paper!".

Però el pitjor l’accident del certificat de la mútua que una pobra senyora em va deixar, dissabte passat, en un sobre per sota la porta de l’oficina. A la nit un de tants incívics que pol·lulen per aquest món i en particular per aquest poble (o és que us pensàveu que era la única?), a l’entrar o sortir de la discoteca del costat, va tenir una necessitat urgent i va alleujar la seva càrrega just a la nostra porta i el líquid groc es va esmunyir per sota i va fer surar el sobre com si fos un vaixell a la deriva. Vam haver de posar el certificat a assecar al balcó durant dos dies i tot i així ha quedat arrugat i d’un color sèpia, com si fos un pergamí antic.

Sí, aquest post va de guarrades. I segur que algú el llegirà i dirà, “quina porqueria de post !". I és que cada vegada que obrim la boca (o el blog) tenim un 50% de possibilitats de no agradar. Paraula de psicòleg de revista dominical d’El País. Per això, no ens hem de preocupar quan algú ens digui, “no estic d’acord” o més directament “això és una puta merda” perquè en el primer cas, només hem de pensar que pertany al club de l’altre 50% del món i en el segon cas, que pertany al club de l’ altre 80% de mal educats mundials (estadística casolana, dixit).

Deia també el senyor psicòleg d’El Pais, que cada dia ens creuem amb aproximadament un 10% de persones que o ens miren malament o ens critiquen o simplement no ens suporten. Per no parlar de les que es pixen a les nostres portes o esternuden sobre els nostres papers . Jo he pensat que un 10% no és gaire, tot i que depèn del col·lectiu al que ho apliquem.

Diria que a la feina em critica un 98% que per alguna cosa sóc la jefa. El 2% que no diu pestes de mi, està format per la meva germana i l’apoderat que té síndrome d’Estocolm i sempre va amb l’empresa. En canvi, em sembla molt pensar que un 10% dels meus clients no em suporten (espereu, espereu que ja veureu com us surt la renda aquesta any, panda de desagraïts!). Amb el meu equip de bàsquet, el tema depèn de la situació. Això és, a la pista m’odia un 50% i l’altre 50% senzillament m’adora, segons siguin les que els hi ha tocat jugar amb mi o bé les del grup rival, així per aquest ordre, respectivament.

Finalment pel que fa a aquest blog, segur que el 10% dels que em llegeixen cada dia, no m’envien mal de ojo per via internàutica, pel contundent fet que per complir l’estadística caldrien com a mínim 10 lectors en un sol dia i no crec ni que els tingui en un mes... Està bé, podem admetre que cada dia em llegeix entre una i cap persona i que, en el primer cas, un 10% del seu inconscient, en realitat, m’odia (si és del conscient, no volem comentaris, gràcies). Al cap i a la fi qui no ha experimentat mai sentiments contradictoris?

Com jo, que vull que m’estimi un 100% dels meus clients, mentre em dedico a contaminar de babes i mocs els seus papers. Per cert, tanqueu ràpid la pàgina que m’està començant a picar el nas...

dimarts, 2 de juny de 2009



Estic oficialment malalta. Aquest matí fins i tot tenia febre. Un metge portuguès m’ha posat un pal a la boca i m’ha dit que tenia faringitis. M’ha receptat antibiòtics i antiinflamatoris i m’ha dit que demà ja estaria bé. De fet, crec que ja em trobo molt millor, però no aniré a treballar. No tinc forces per enfrontar-me a tota aquella muntanya de feina pendent.

M’he trobat a la meva mare pel carrer quan anava cap al centre mèdic. M’ha posat la mà al front com feia amb mi i les meves germanes quan érem petites per saber si teníem febre. Es veu que això de posar la mà al front i mesurar-te la temperatura és una capacitat especial que només t’és concedida quan ets mare. M’ha dit que em trucaria a casa més tard. No ho ha fet. Segurament ja se n’ha oblidat. Estic acostumada a ocupar un espai petit entre les preocupacions de ma mare. I ja em sembla bé.

De camí a la farmàcia m’he comprat l’esmorzar, El País i una revista de cuina. He fullejat les receptes de la revista. El problema ve quan ja no entenc ni la llista d’ingredients. De tota manera, crec que m’atreviré amb les escalopes a la marroquina o la crema de pèsols amb ou poché o l’amanida d’arròs...

Del diari m’he llegit una article sobre la Susan Boyle. Deia que la societat actual confon l’èxit amb la fama i no és el mateix. Jo encara diria més, es confon l’èxit amb la felicitat i tampoc és el mateix. Hi havia també un comentari d’un psicòleg amb el títol de "Los podridos sueños". Se li notava que l’autor de petit devia somiar amb ser astronauta com a mínim. Està bé, però, que algú ens recordi que si tothom complís els seus somnis ningú recolliria les escombraries o ningú us faria la declaració de la renda (jo no us la faria, us ho ben asseguro) i que ser realista no equival a fracassar. O almenys això m’ha semblat entendre perquè tinc el cap una mica espès.