diumenge, 31 de maig de 2009

Cadires


Un dia passejant pel poble, vaig acabar entrant en una exposició de fotògrafs amateurs. Mirant les fotos vaig poder comprovar que els meus conciutadans viatgen als llocs més remots del planeta i càmera en mà retraten les meravelles de la natura i la diversitat de cultures. Sense menysprear el seu talent, em va semblar que és fàcil fotografiar allò que ja de per sí impressiona. Així que passant del rotllo national geogràfic em vaig posar a buscar les millors fotos d’allò més quotidià.

Un dels fotògrafs exposava una col·lecció de bodegons. No he entès mai aquesta mania de pintar taules amb menjar. No sé si la meva aversió per aquest particular gènere pictòric es deu als bodegons que hi havia a casa dels meus pares de petita (puc jurar que desprès de tants anys de veure’ls odio tots i cada un dels quadres que penjaven a les parets del pis on vivíem) o si és conseqüència del trauma que em van causar d’unes classes insofribles de dibuix (des de aleshores ni al pictionary vull jugar) en que ens obligaven a bodegonar, com si als onze anys et pogués inspirar el més mínim una taula amb una ampolla i una poma. En fi, que si no els puc veure ni en pintura, tampoc en fotografia.

Seguint amb l’exposició, entre d’ Àfrica i Àsia, em van agradar unes fotos de faroles, jo diria que del meu poble i vaig pensar que l’autora s’havia esforçat en buscar la bellesa de coses que a vegades ens passen desapercebudes. Però va ser al final en una paret mig amagades on vaig trobar unes fotos que em vaig quedar mirant embadalida. Eren fotos de cadires. Cadires que esperen o cadires abandonades, cadires al sol o sota la pluja, en filera o desordenades. Però sempre buides.

Al nostre equip de bàsquet l’any passat venia una noia que estudiava belles arts i feia fotografies de gent adormida, no com la resta de mortals per fer-los una broma als nostres amics, sinó perquè intentava copsar l’absència. Si ara me la tornés a trobar li diria que s’havia equivocat amb això de la gent sobant : la millor instantània de l’absència és una cadira buida.

Hi ha vegades en que l’absència esdevé una presència gairebé palpable. Jo puc sentir-la al meu costat mentre llegeixo en un cafè, asseguda en un banc de la rambla buscant records en cares desconegudes o quan em giro per abraçar el no res de l’altra banda del llit. Camina amb mi entre la gent i em fa companyia en les passejades solitàries. A vegades em pesa la seva invisible presència i altres em sembla dolça com la mel.

dissabte, 30 de maig de 2009

Ànem de casament

La setmana passada pensava que escriuria sobre un comiat de soltera i que aquesta que ho faria sobre el casament conseqüent. Creia que tindria material per dos post d’aquests irònics i satírics, criticant aquests ridículs esdeveniments (tota la parafernàlia de les bodes no m’agrada gens) però alguna cosa deu estar canviant en mi (Déu meu quina por) que m’ho vaig passar bé tant al comiat amb taper sexe inclòs (del que vaig sortir amb dues joguines, no diré més) com ahir al casament i sense excessiva ajuda de la barra lliure (tot i que reconec que hi vaig anar amb el meu cotxe i vaig tornar sense ell).

De tota manera no em puc resistir a comentar el sermó del mossèn que cada vegada que esmentava algun paratge de Palestina afegia un improcedent “que jo he visitat” i que al parlar de l’amor, que és tema principal de tota cerimònia d’aquest tipus, es va encallar en “l’amor aguanta, aguanta i aguanta” com si fos una anunci de piles alcalines i va continuar amb una proclama contra els programes de televisió que només ens mostren personatges que “no compleixen amb el compromís de l’amor” i ho va rematar amb un “si jo fos jove organitzaria una manifestació contra la televisió”. Una pena que ja sigui un senyor d’edat perquè seria una manifestació digna de veure. I també és digne d’elogi la seva capacitat d’el·lipsis perquè no va esmentar la paraula divorci ni un sol cop.

Ja al convit em vaig passar tot l’aperitiu bavejant darrera la meva neboda. Desprès d’un any i escaig fent-me la dura, haig de reconèixer que m’ha robat el cor. I és que ara quan li pregunten “on és la tieta Coses2?” es gira i em mira i així ha vençut les meves ja dèbils resistències.

Un cop la nena va estar al seu llit de casa els avis, em vaig dedicar a mirar els vestits de la gent. És divertit observar com cada persona adapta la disfressa d’anem mudats rotllo casament, a la seva especial personalitat. Jo aquesta vegada em vaig deixar estar de vestits manllevats de princeseta i vaig lluir un bon traje del tipus tinc ploma i “pregúntame” .

Amb permís (o sense) dels nuvis, el vencedor de la nit, sens dubte el meu cunyat francès: impressionant lo guapíssim que estava.

I aquesta és la música que desgraciadament no va sonar i que jo vull dedicar a l'Elena en agraïment per una vetllada musical.

dimecres, 20 de maig de 2009

Del futbol a les vacances

Jo només llegeixo La Vanguardia un cop cada dos mesos: quan vaig a la perruqueria. No sé si és un problema meu o del diari però amb prou feines aconsegueixo ocupar una mitja hora. L’altre dia vaig llegir, en diagonal, un article que parlava de lo saníssimes psiquiàtricament parlant que són les celebracions del Barça. Es veu que això d’identificar-se amb un col·lectiu i expressar eufòria és la mar de bó per la salut. El que no deia l’article és com afecten a l’equilibri mental dels que no ens agrada el futbol.

També explicava el fenomen dels que portats per una alegria de tipus destructiva l’emprenen a cops contra aparadors de botigues i mobiliari urbà. Mencionava alguna cosa de les frustracions. Que d’això si acaba de guanyar el seu equip no entenc perquè es senten frustrats. Igual és que el missatge subliminal era que els violents aquests de fet són seguidors del Madrid camuflats. Bé diguem que aquesta part de l’article va ser una diagonal amb molta pendent.

Desprès seguia explicant el problema de que la majoria de la gent té feines avorrides i monòtones amb escassa o nul·la capacitat de decisió i que això els aboca a buscar altres maneres de sentir-se vius, ja sigui cridant goooool en un bar, tenint aventures amoroses o d’altra mena (no aclaria de quin altre tipus podien ser, per tant queda a la lliure imaginació de cada un) o bé fent viatges exòtics.

Així que em vaig posar a pensar en la meva feina. Monòtona? Avorrida? Bé, fer una declaració de la renda no dóna precisament sensació de viure al límit, però en general tinc més emocions de les que voldria. Molta gent es sentirien satisfets amb la meitat de varietat de la que jo gaudeixo.

I decisió? Doncs a mi el que em passa és que venen a demanar-me que decideixi sobre un munt de coses i jo sempre miro els meus interlocutors com preguntant-los què he fet jo per merèixer això, que jo no vull decidir res de res, jo me’n vull anar a casa i amagar-me sota el llit. Però és clar, no ho puc fer, més que res perquè sota el llit no hi passo mai l’aspirador i m’embrutaria tota aquesta roba nova i elegant que m’he comprat amb l’esperança de que es creguin que de veritat sóc la seva jefa.

El cas és que l’article em va semblar perfecte per explicar la meva aversió als viatges aventurers. Ara quan algú em demani perquè no vull anar a Tailàndia a dormir al ras enmig de la selva, a la Xina a menjar ratolins vius o al Iemen a esquivar atacs terroristes, m’excusaré en que la meva (súper) feina em proporciona una vida tan emocionalment entretinguda (ai Déu meu ens demandarà aquell client per negligència professional, oeoeoeoe he guanyat un recurs, resem per l’aprovació de la hipoteca, etc) que només espero frisosa les vacances per poder avorrir-me a cor que vols.

diumenge, 17 de maig de 2009

Tots els camins porten a Roma


Mentre firmem una herència a la Notaria descobreixo que una de les hereves és la dona d’un client amb el que vaig parlar ahir i que totes elles són cosines i tieta, respectivament, d’una altra que rebre a la tarda. A la recepció de la Notaria es troben amb una veïna seva, que és la mare d’una amiga meva que és també la neboda del propietari d’un dels pisos on tenim les oficines, la filla del qual viu amb l’ex-marit d’una ex-companya de feina que és la germana del nostre apoderat. Roma.

Mentre elles parlen amb la veïna, surt del lavabo una altra clienta que aprofita per reclamar-me una feina que porta retard. La plasta de la porta del lavabo és la cunyada del que va ser el meu professor a l’autoescola i també és la germana d’un amic i soci del meu pare. El seu nebot, o sigui, el fill de l’amic del meu pare, està casat amb la germana d’una companya de la feina. Roma.

Ja sense les meves clientes tornant a l’oficina saludo una noia que conec i que ara també li porto una herència . És la filla d’un que treballava per el meu pare fins que el va acomiadar perquè esnifava coca a la feina, que era nebot de la senyora que causa l’herència que porto i que era molt amiga dels meus pares. Aquesta senyora era la cunyada de la meva professora d’anglès i el seu fill és un company de feina. Roma.

Desprès de plegar, mentre espero per treure diners del caixer s’atura a parlar amb mi una amiga de la meva germana i comentem el comiat de soltera d’una amiga seva i meva que és casa amb un dels millors amics del meu cunyat. El comiat de soltera l’organitza una altra ex alumna de la mateixa escola, el pare de la qual és molt amic d’un dels nostres caps de comptabilitat. Roma

No em direu que no és asfixiant...

dilluns, 11 de maig de 2009

La reina del sentimentalisme




El cap de setmana passat vaig veure La reina Victòria i com era d’esperar em va encantar perquè a la que apareixen reis i reines en una pel·lícula, jo perdo el món de vista, una mica com la Marlene amb els vampirs. Però la Mac em va renyar perquè en l’escena, segons ella, més emotiva, a mi em va agafar el riure.

El Príncep Albert acabava de rebre un tret al protegir amb el seu cos a la seva estimada esposa, la jove reina del títol, d’un maníac assassí. Ja fora de perill però encara fet caldo, el pobre príncep jeia al seu llit, quan la seva avergonyida esposa (s’havien barallat la nit abans) se li abalança a sobre per preguntar-li perquè ho havia fet i ell, malgrat que no devia pas estar en el seu millor moment, li fa una declaració d’amor d’aquelles tan de pel·lícula (en podeu veure un trosset al vídeo). I jo vaig començar a riure perquè tot plegat em va recordar una altra escena però aquesta real (que no reial).

En un partit de bàsquet, una jugadora del nostre equip va sortir literalment volant pels aires, desprès d’un xoc més o menys fortuït amb una rival. Després d’un aterratge que només de veure’l feien mal tots els ossos, una companya se li va llançar a sobre per demanar-li si estava bé.

- Aiiiii, la cama...- va dir la jugadora voladora amb un gest de dolor.

- T’has fet mal a la cama?- va inquirir l’altra, excitada i angoixada.

- Nooo.... Que m’estàs aixafant la cama. Surt de sobre, sisplau!

Així que veient la pel·lícula em vaig imaginar el Princep Albert, enlloc de proclamant als quatre vents el seu amor incondicional, dient-li a la seva estimada Victòria alguna cosa com ara: “Reina, que m’aixafes el braç ferit. Surt de sobre meu! ”.

I el cas és que això no hauria canviat per a res la història. Perquè ell ja acabava de parar-li una bala que li anava destinada. Desprès d’un acte com aquest, les declaracions d’amor sobren.

Sí ja sé que aquestes heroïcitats també són molt de pel·lícula i que no tots podem anar per vida fent d’escuts humans (ni ganes), però per expressar certs sentiments millor si les paraules hi passen de puntetes, perquè res més traïdor a un sentiment autèntic que una frase cursi.



diumenge, 3 de maig de 2009

I l'ascendent?

Ara que m’ha agafat la vena de l'astrologia, l’altre dia en un sopar vaig descobrir que per poder sostenir converses absurdes i surrealistes sobre aquesta qüestió no n’hi ha prou amb dir jo sóc gèminis i no us preocupeu que avui el Mr Hide l’he deixat a casa, sinó que cal a més endinsar-se en les complexitats d’una cosa que anomenen l’ascendent.

Així que al arribar a casa vaig entrar en una pàgina d’internet (no em recordo com m’ho feia jo abans de que existís internet per satisfer totes les meves dèries passatgeres i superficials de coneixement típiques del meu voluble signe) i vaig posar l’hora del meu naixement sobre el que em semblava recordar que m’havia dit la meva mare que va ser poc desprès de la mitjanit.

Com que el resultat em va semblar altament impertinent (a l'igual que em passa amb les descripcions dels gèminis en general) vaig pensar que potser me’n havia d’assegurar. Així que avui dinant amb els meus pares, he deixat caure la pregunta.

Sempre he tingut la impressió que jo sóc el fruit d’una mala digestió. I és que quan li pregunto a la meva mare pel meu naixement, ella invariablement comença a parlar d’una paella. Es veu que es va posar de part un diumenge al migdia just desprès d’atipar-se en un restaurant d'un arròs deliciós. I avui tampoc ha estat una excepció, així que ha començat a delectar-se recordant la increible paella. Semblava que fes cinc minuts que se l’acabava de menjar.

- Ja, però i l’hora? – m’he impacientat.

- Doncs a l’hora de dinar, sobre les dues.

- No, dic l’hora del meu naixement.

- Aaahhh... doncs no ho recordo.....devia ser les cap a les deu de la nit

- Pensava que havies dit que va ser al voltant de la mitjanit- he intentat ajudar.

- Ummm, doncs potser sí... però va ser abans de les dotze segur.

- Vols dir? – he dubtat jo- Creia que la paella va ser un diumenge però que jo vaig néixer ja en dilluns.

- No, no. Va ser el mateix diumenge.

En aquí la meva germana ha intervingut:

- Ho pots consultar a internet.

- A internet surt a quina hora vaig néixer?- he flipat.

- No, dona, a internet sortirà si el dia del teu naixement era diumenge o dilluns.

Així que un cop a casa he tornat a entrar en aquest llibre infinit que és internet quasi suplicant, abans de les dotze sisplau, sisplau . Per què? Doncs per això:

"Ascendent de Gèminis si vas néixer entre les 22.00 i les 00.00 hores
El teu ascendent és Aquari. Intel·ligent, entusiasta, summament emotiu, sensible, intuïtiu, obert a les noves idees. Sap escoltar, ajudar i aconsellar als altres. La seva alegria és contagiosa, però no és tan sociable com es pensa. Buscarà pertànyer a un grup, però només assistirà quan estigui de bon humor perquè no li agrada sentir-se obligat ni manipulat per ningú. En les seves relacions emocionals tendeix a confondre l’amor amb l’amistat i la llàstima i es sent compromès a ajudar al més desemparat o al que pateix i tot això el fa caure en innumerables situacions complicades. Per això se li recomana analitzar bé els seus sentiments abans d’iniciar una situació amorosa. Destaca com a cantant, periodista, músic, bibliotecari i escriptor."

Però els fets són sempre tossuts i el 4 de juny d’aquell fatídic any havia de ser per força un dilluns i el resultat ineludible el següent:

"Ascendent de Gèminis si vas néixer entre les 0:00 i les 2.00 hores
El teu ascendent és Piscis.
Tremendament emotiu, somiador vanitós i cregut. El més important per a ell és la seva persona. Intel·ligent, s’interessa pels seus amics en general, però rara vegada en ningú en especial. Gaudeix cridant l’atenció i té comportaments de gran estrella. O està molt content o molt enfadat, sempre va als extrems. Molt eficient en la seva feina, però una fatxa en la seva vida emocional. Ambiciós, amant del luxe, la comoditat i la bona vida. Però també sap ser una persona adaptable, si així convé als seus interessos futurs. Gelós; difícilment oblida una ofensa. Es fixa fites molt altes, que quasi sempre aconsegueix, perquè no li té por a la feina. Compta amb molts admiradors i amics malgrat ser com és."

Déu meu, si amb prou feines hi ha dues paraules agradables i el millor que diu de nosaltres és que som treballadors. I no em direu que la última frase no és com una punyalada per l’esquena. Què passa que el que va escriure la pàgina l’acabava de deixar la seva nòvia, casualment una gèminis ascendent piscis?

Desprès d’això em sembla que em tornaré a convertir al racionalisme fanàtic i quan algú enceti una conversa sobre l’horòscop diré tota digna, “a mi es que no m’interessen aquestes distraccions acientífiques”, creuant els dits d’una mà i tocant fusta amb l’altra.

divendres, 1 de maig de 2009

Pedres


El Rafa em diu que tinc un aire misteriós i enigmàtic. Doncs sona bé, li responc rient.

La única manera de guardar un secret és no esmentar-lo mai. En el mateix moment en que deixem caure una pista indesxifrable (o això ens sembla), que no trenquem un silenci sospitós, que sospirem ostensible i inexplicablement o fem qualsevol altre cosa que serveixi per informar a una altra persona, ei mira, mira que tinc un secret, estem fent la primera passa per deixar de tenir-lo. D’una manera immadura volem que l’altre ens pregunti, ens forci, ens endevini, ens resolgui com si fóssim un jeroglífic o ens completi com un puzle. És un altre dels nostres plans ocults, una d’aquelles també secretes motivacions que mouen els nostres actes i les nostres paraules en la direcció oposada al que sentim. Quan diem tinc un secret que no vull explicar-te, el que realment volem dir és em moro de ganes de que sàpigues allò que t’amago.

Els plans ocults són fascinants i al mateix temps tan simples, com la dita aquella de dime de que presumes y te diré de que careces. Quasi sempre som el contrari de la imatge que amb més empeny volem projectar. La persona més dolça és, a la fi, la més cruel, la més forta se sent terriblement insegura, la més valenta es mor de por, la més optimista està buida i deprimida, la més humil s’infla d’orgull, la més triomfal perd cada dia una batalla, la més bondadosa teixeix teranyines invisibles per atrapar-nos.

I quantes vegades els posts dels blogs no són més que exemples de tot això.

I quantes vegades no són més que pedres llançades amagant desprès la mà.

Potser no sembla cap gran avenç que ara puc dir que sé quan faig mal i que en faig (o intento fer-ne, perquè ja se sap que no fa mal qui vol sinó només qui pot) amb coneixement, sense excusar-me, ni amagar-me, amb la tranquil·litat de saber que no puc o no vull fer una altra cosa. Però és viu millor així, amb consciència i amb un punt de divertida ironia, que ser una santa o fer-ho veure, és molt avorrit.