dissabte, 25 d’abril de 2009

La guia dels objectes indiferents

Una vegada em van regalar un llibre dedicat i amb una petita rosa vermella dibuixada. No va ser per Sant Jordi. De fet el que em va fer el regal era guiri i no crec ni que coneixès les nostres tradicions. Fent un incís, així de tipus cínic, diré que no sé si Sant Jordi és el dia al món que més llibres es venen, però ben segur que és el dia de l’any que es compren més llibres destinats a no ser llegits mai per ningú. I també afegiré que no estic d’acord amb aquesta idea tan estesa que tant se val el llibre que et llegeixis, l’important és llegir. Segur que s’enriqueix més el llenguatge, s’exercita més la capacitat de comprensió d’un text i la reflexió sobre el mateix, llegint les indicacions d’un paquet d’aspirines que amb alguns dels llibres habitualment tops de vendes del Sant Jordi.

Ara que ja he descarregat la meva elitista mala baba, puc seguir amb la meva història. Us explicava que em van regalar un llibre amb una dedicatòria breu i bonica que em va commoure segurament perquè el noi que l’havia escrit estava enamorat de mi i jo, doncs, no ho estava pas d’ell. El llibre era la Guia del autoestopista galáctico però en anglès. Vaig tenir la paciència de llegir-me’l suposo perquè en aquella època el meu anglès era millor i perquè tenia molta més moral que ara. Malgrat el que vaig suar per entendre’l, vaig riure molt llegint-lo i desprès vaig seguir, aquest cop en castellà, amb altres llibres de la sèrie. No em pregunteu gran cosa sobre tots ells perquè en tinc un record agradable i divertit però molt borrós.

Però estàvem amb el llibre dedicat. A mi de sempre m’han preocupat poc els llibres com a objecte. Molts dels meus llibres preferits els he llegit de la biblioteca o me’ls han deixat o han passat de les meves mans a les de les meves germanes o les de la meva mare i en algun punt d’aquest intercanvi familiar s’han perdut per no retornar més (i a la inversa també, que les meves prestatgeries són plenes de llibres manllevats a la meva família). Però vet aquí que aquell llibre dedicat era diferent així que quan la meva germana me’l va demanar li vaig deixar de mala gana i amb una sèrie d’advertències sobre el seu valor i els seus deures de conservació. I dec ser una agorera perquè va haver de ser precisament aquell llibre el que va relliscar de les seves mans, en un dia de pluja torrencial, quan saltava per creuar un dels torrents del poble.

Així va ser com l’aigua es va emportar l’únic llibre que tenia i que m’importava i amb un sentiment quasi d'alleujament vaig retornar al meu món habitual replet d’objectes que m’eren absolutament indiferents. Perquè fins i tot estimar un objecte té un preu.

dijous, 16 d’abril de 2009

Passant pàgines

Tinc dues amigues que es barallen cada hivern i es reconcilien cada estiu (parlo d’amistat exclusivament, que les meves amigues són heteros militants) . Porten anys d’aquest pal. El primer hivern que es van barallar va ser en un viatge a Madrid pel pont de la Puríssima i el motiu, un cambrer argentí a qui les dues van assetjar tan descaradament al restaurant que jo i la meva germana vam passar una mica de vergonya. El cambrer no va durar més que una nit, de fet, només unes hores, uns quants petons i alguna grapejada, però el refredament de la seva amistat es va prolongar durant mesos fins que van tornar a venir les calors de l’estiu. I així han seguit any rere any. Aquest darrer hivern no ha estat una excepció. Ara com que ja és primavera fins i tot fora del Corte Ingles, toca començar la reconciliació. Serà per això que avui una d’elles ha m’ha trucat a la feina amb l’urgentíssima necessitat de preguntar-me si havia vist a l’altra amiga durant aquests dies de festa. I jo m’he quedat de pasta moniato perquè m’ha semblat que rebia una trucada si no del més enllà sí del més enrere, perquè ja fa temps que em vaig desconnectar de les seves estranyes anades i vingudes.

La gent entren i surten de les nostres vides i els que una vegada eren el centre del nostre món acaben convertits en una trucada molesta. Aquest no és un post d’exaltació de l’amistat al llarg dels anys, està clar. Tinc una altra amiga que ens vam conèixer de tan petites (érem veïnes) que no ho puc recordar. I ara podria dir que hem estat amigues tota la vida, fent així un el·lipsi d’allò que no interessa esmentar, però amb sinceritat, dels divuit anys als vint-i-llargs, ens vam prendre un descans. Per res en especial, senzillament va ser així, les nostres vides es van separar (tot el que es poden separar en un poble tan petit) i desprès es varen tornar a trobar.

La vida no és com el facebook, no podem acumular totes les persones que hem conegut al llarg dels anys i fer-les coincidir en el moment actual. Acabaríem bojos si ho féssim. Les persones passen. I no té res a veure amb estimar-les. Deixar-les marxar no és fàcil, al menys per mi no ho és. No sabeu com m’hauria agradat, avui quan m’ha trucat, poder sentir per la meva amiga, alguna altra cosa que no fos avorriment. Fa dos anys va ser a la primera persona a qui vaig acudir per dir-li que havia trencat amb la meva parella (ai, em sembla que aquesta frase porta el subjecte i el complement indirecte invertits) i ara les nostres converses no van més enllà d’esgarrapar una mica la superfície de les coses. Enrere queden més de quinze anys compartits. I pel futur només esperar si un altre dia ens tornarem a trobar.


dimecres, 15 d’abril de 2009

En un mar de núvols



No teniu mai la sensació de no poder ser a tot arreu? I de no poder controlar les fases de la vida? Jo aquesta Setmana Santa havia de passar temps amb la meva neboda i també tenia el propòsit de fer-li fotos. Una mica per compensar que el cap de setmana anterior ja vaig desaparèixer. I enlloc d’això m’ha agafat una vena social i m’he passat els dies de festa, veient gent, parlant, escoltant, bevent (no sempre alcohol malpensades!), robant geranis, creuant torrents amb l’aigua fins el genoll, rient per culpa de fotos de primera comunió i d’orla genials, ballant, demanant el compte de dues coca-coles amb en Mariano aixecant la poteta i buscant el cotxe en el parking equivocat.

Serà que la vida és això. La darrera vegada que recordo haver pensat en escriure alguna cosa en aquí estava mirant un mar de núvols. Desprès vaig deixar de processar les experiències. Tot un descans, ja em perdonareu.

divendres, 3 d’abril de 2009

Fred als peus




L’altre dia vaig veure El lector. D’una primera part eròtica i entretinguda es passa a una segona, que a mi em va semblar freda i que no transmetia l’emoció que hauria. No sé si jo vaig anar al cinema amb els sentiments refredats o va ser la pel·lícula que em va encomanar la seva gelor, però segur que vaig sortir del cine sota zero. I així he seguit uns quants dies: al frigorífic de la meva vida. Una existència de tons grisos, blancs i blau pàl·lids, de parets despullades en pisos que sobtadament esdevenen altre cop grans i buits, de solituds insensibles, d’emocions adormides, de roba funcional, d’horaris estrictes, de feina avorrida, d’ordre simètric, de frases curtes i silencis llargs. Dies d’humitat i fred als peus.

Una altra vegada viatjo en el temps: quan aquest post es publiqui jo estaré en un avió llegint La soledad de los números primos, que segur em servirà per recordar-me que no tots volem o podem dissoldre'ns en l'anonimat de la majoria.