dijous, 26 de març de 2009

Quin espai ocupen dos mil parells de sabates?


Com demostrarem que una senyora vivia allà on no vivia?


Que carai diu l’article 13 de la Sexta Directiva?


Si no l’han enterrat i no l’han incinerat, què han fet aquesta gent amb el mort? (tres segons d’incertesa molt llargs) Què diu? Donat el cos a la ciència?... I ara jo què dic?... I la ciència passa per casa buscar-lo o li has de portar?


Per quin motiu una parella casada han de viure en pisos diferents en un mateix poble? I aquest motiu se’l creurà algú?


Quin és el valor de mercat? I l’interès de mercat? I sobretot, té algun interès el maleït mercat?


Per què no em truca el del banc? A quina cua han perdut la nostra hipoteca? A la de la caixera que han enviat de vacances indefinides a Hawai amb tots els mojitos pagats?


Qui i per a què va carregar quatre euros al compte de l’empresa? (la comptable no dorm amb aquesta pregunta)


Estàs estressada? Fas esport? Beus prou aigua? Fas exercicis per enfortir els músculs de la teva esquena? Dorms amb el coixí adequat? Has de canviar de matalàs? (si no estava estressada, desprès d’aquest email, ja ho estic).


Quin és el moment o l’import per dir-li prou a un morós?


A quin tarat se li pot acudir demanar una foto del comptador de l’electricitat amb la portada d’un diari per “indiciar la fecha”? Es pensarà el comptador que l’ha segrestat la milícia colombiana?


Es pot tenir vocació de comptable? No són vocació i comptabilitat dos conceptes antagònics per definició? Algú que no sigui jo i que no se’n aprofiti, li dirà a aquest xicot que està malbaratant els millors anys de la seva vida?


Són les set, plego?

diumenge, 22 de març de 2009

Miralls interiors



Fa un parell de diumenges em vaig llegir un article al setmanari d’ El Pais, que es deia Anatomia de la Autoestima i em va agradar perquè explicava d’una manera molt senzilla el problema de buscar en els altres allò que només nosaltres ens podem donar. No faré un resum de l’article però poso les cites:

Sólo si me siento valioso por ser como soy puedo aceptarme, puedo ser auténtico Jorge Bucay

Uno es lo que ama, no lo que le aman Charlie Kaufman

Si no lo encuentras dentro de ti ¿donde lo encontraràs? Alan Watts

Cada vez que se encuentre usted en el lado de la mayoría, es tiempo de hacer una pausa y reflexionar Mark Twain

Ese gozo que siento no me lo ha dado el mundo y, por tanto, el mundo no puede arrebatármelo Shirley Caesar

Aquest post és un viatge en el temps.

dissabte, 21 de març de 2009

Multes

O escric aquest post o m’haig de posar a redactar un recurs sobre una sanció que, hòstia, que jo recordi ja havíem guanyat el plet i ara torna a arribar. Venen ganes de dir allò tan sobat de que cabrons aquests d’Hisenda, però la veritat que per a què. Jo no m’hi trenco el cap, si tothom fos com cal, els advocats no existiríem, així que fins a cert punt ens alimentem de les neures de la gent (i de la seva avarícia també, per suposat). I els d’Hisenda són uns neuròtics més, una mica com el policia de l’anunci que s’està cagant en la seva merda de dia, fins que diu algo així com:

- Mira un descapotable i que feliços i contents que semblen - i se li il·lumina la cara mentre els fa el senyal d’alto i desenfunda la llibreteta de les multes.

Cada dia veig no un sinó dos policies municipals posant multes als cotxes aparcats al meu carrer. Ara està prohibit perquè fan obres, però la veritat és que els cotxes no molesten pas, però ells cada dia vinga a omplir fulls d’aquest grocs de regalet. Fins i tot li han posat la multa a un cotxe amb la tarja de minusvàlid. Que sí, home, que avui en dia tothom té una d’aquestes de minus (jo en tinc una i deixant de banda la meva minusvalia mental, estic perfectament) per tant, el del cotxe aparcat és un presumpte estafador, infractor, abusón que el minusvàlid era el cosí de la seva dona que a més es va morir l’any passat, segur, home, segur, que això no s’ho creu ningú. I nyaca, trenta euros per les escurades butxaques de l’ajuntament per ajudar a pagar aquella escultura d’en Subirachs que, en un deliri imaginatiu sense precedents, consisteix en el nom del poble en lletres gegants, molt informativa i considerada amb aquells que no saben a quin poble estan entrant perquè o tenen alzheimer i no recorden on anaven o són miops i no veuen els rètols de l’autopista i van de cap de setmana a boleo.

L’altre dia vaig llegir un blog d’una tia que era advocada i semblava l’Agustina de Aragón,(que no tinc ni idea de qui era o què va fer però m’ha semblat que pegava posar el seu nom aquí) així en plan jo em prenc súper seriosament la meva feina perquè lluito per la justícia del món mundial i ja de passada si no els hi fa res li treuen la multa de 100 euros prescrita a aquesta senyora, que és una qüestió de drets humans, dret a la defensa, dret a la igualtat i sobretot dret a fer de tot això una qüestió moral, personal, indignant i tot el que calgui sempre per anar-me’n a casa feta una fúria carregada de raó, de principis, de dogmes varis i mai, mai, ni sota tortura inconstitucional, admetre que total faig recursos de multes per gent que van cometre la infracció (que sí, que sí, que la senyora va aparcar en doble fila i foteu-vos tots) i desprès hàbilment esquiven les notificacions, però hòstia és que em paguen i la tipa aquella de la Justícia (els advocats li diem Justi, que ja tenim confiança) amb la bena als ulls i tot el dia amunt i avall amb les balances, fa pinta de sonada i, el que és pitjor, d’insolvent.


Potser és que em va fer enveja perquè jo no tinc ni causa, ni vocació, ni la Justi em fa perdre el cap, ni els d’Hisenda em semblen uns cabrons (al menys no tots), i només critico els policies urbans multadors dels meu carrer, perquè, d’això, sí, jo també en tinc una d’aquestes de trenta euros, que em va fer mandra guardar el cotxe al pàrking.

dissabte, 14 de març de 2009

El llibre de l'agraïment

L’altre dia vaig anar a l’Fnac i enlloc de fer com abans i anar directament a per les novel•les, em vaig entretenir a mirar el mostrador d’esoterisme. Em va semblar curiós que molts dels llibres que hi havia, en realitat, més que esotèrics eren d’autoajuda narrats d’una forma més original. Així va ser com vaig trobar El Caballero de la Armadura Oxidada i me’l vaig comprar perquè em van agradar els dibuixets i el primer paràgraf.

Podria haver estat pitjor i haver sortit de la botiga amb La princesa que creía en los cuentos de hadas, que és una espècie de guia per desintoxicar-se de la malèfica influència dels contes de fades i que, atenció, porta 56 edicions! No tot és tan innocent com sembla, que la Ventafocs és un conte que inculca a les nenes els valors de la submissió, l'obediència i el patiment. Serà per això que jo sempre vaig preferir la Caputxeta Vermella, que era un mica fresca ella, allà al mig del bosc flirtejant amb el guaperas del llop.

També, podria haver-me comprat el Llibre de l’Agraïment. Ja sé que jo sóc desagraïda i m’agrada queixar-me, d’aquí la bronca del Rafa d’ahir que a mi m’ha fet emprenyar força, això sí, amb vint-i-quatre hores de retard que jo sempre vaig a l’horari d’Austràlia (o és a la inversa i a Oceania, avui és demà?). M’estic desviant, deia que per un preu mòdic podria haver tornat a casa amb un llibre on a cada pàgina només hi ha una cita rotllo Paulo Coelho desprès d'empassar-se un sucrer i la resta del full en blanc perquè servidora o la que sigui que s’hagi comprat el llibre, l’ompli cada dia donant gràcies. Per exemple, jo dijous hauria escrit:

“Dono gràcies per la contractura muscular de la meva espatlla esquerra perquè m’ha proporcionat l'oportunitat de valorar adequadament la importància d’unes pastilles anomenades relaxants musculars, perquè em brindarà la possibilitat de retrobar-me amb en Xavier que a més de ser un bon paio té la incommensurable virtut de ser fisioterapeuta i sobretot perquè em deslliura de l’obligació de tornar a penjar les cortines (sí, per fi les he rentat!)”.

I avui hauria pogut seguir dient:

“Dono gràcies per la migranya perquè els dolors són com les preocupacions, quan en tens una d'important, les altres desapareixen, de manera que avui no em fa mal l’espatlla”.

Si és que quan comences a donar gràcies, és com una droga, no pots parar.

I ara em copiaré una frase del blog de la Mac que em va fer riure i us diré que si per un casual teniu un Llibre de l’Agraïment a casa, no interioritzeu el contingut d’aquest post. En qualsevol cas, us dono ja d’avançada permís perquè us sumeu a l’opinió del Rafa de que sóc una desagraïda i una queixica, que sí que ho sóc, però, ves per on, avui no em ve de gust canviar.

Per no fer-vos pensar: la relació de la cançó amb el text és que també vaig sortir de l’Fnac amb un cd de l’Amy Macdonald. En dono gràcies.

dilluns, 9 de març de 2009

Habilitats modernes


Els urbanites, ni que siguem una mica de poble, en l’actual societat cosmopolita, de supermercats immensos, grans magatzems, fnacs, fast-foods, i aeroports massificats, hem desenvolupat una habilitat innovadora i fonamental: saber escollir la cua més ràpida.

No es tracta només de no anar a bulto i no col·locar-se darrera la fila més llarga, ni tampoc és suficient amb tenir els reflexos ràpids i les cames lleugeres per sortir disparat quan obren una nova caixa, no. L’habilitat inclou també capacitats pel càlcul mental. Penseu en les vegades que plantats davant les caixes d’un supermercat, heu començat a fer avaluacions del tipus: a la cua de la dreta hi ha dos persones menys però la senyora del davant porta el carro tan ple que podrà alimentar els seus tretze fills durant un mes (sí, fa pinta de l’opus) i en canvi a la cua de l’esquerra hi ha més gent però aquella noia llarga i prima només porta tres pastanagues i un paquet de pa de motllo (aprofiteu per saludar-me!), per tant, sumo persones, resto productes, multiplico per en quina cua no hi ha nens i em queda clarament que ens aquests tres minuts ja se’m han colat cinc persones.

També és important estar dotat per la psicologia per calar a la primera aquells que fan pinta de demanar-li a la dependenta que descrigui el sabor, color i aroma de cada un dels vint-i-quatre cafès del Nespresso, per acabar dient-li que ja s’ho pensaran i tornaran un altre dia, espera que ens apuntem el teu nom, aquest que portes aquí penjat de la xapeta de l’americana i directament preguntarem per tu, oi que no et fa res?, i quan per fi acaben, desprès de 45 minuts esperant estoicament, et trobes que la teva cua s’ha cancel·lat perquè la dependenta acaba de presentar la seva dimissió irrevocable.

I quina és la utilitat d’aquesta nova i difícil habilitat? Doncs òbviament anar més ràpid, direu. Però de veritat uns minuts de més o de menys són tan importants? Realment tenim sempre tanta pressa? No serà que l’autèntic i ocult objectiu que ens mou, és la competència: que els altres no vagin més ràpid que nosaltres o a la inversa ser nosaltres qui els passem al davant. No importen els minuts estalviats o perduts, el que està en joc és ser la reina del mambo o ser una pringada: envejar o que m’envegin.

En quant a la foto, és el resultat de posar les paraules colas supermercado al google imatges...

divendres, 6 de març de 2009

Àries variables


Amb la meva nova dèria per la música clàssica vaig llegir una informació que em va fer gràcia. Resulta que les operes barroques estan formades bàsicament de dos tipus de composicions, els recitatius i les àries. En els primers un sol o varis personatges, per dir-ho simple, parlen cantant i els seus diàlegs fan avançar l’acció. En canvi les àries les interpreta un solista i l’important és la música, el lluïment del cantant i el sentiment. No aporten res a l’acció o l’argument de l’òpera, malgrat que musicalment són les parts més boniques.

Aprofitant aquesta desafecció de les àries per l’argument, en les representacions feien una cosa que es deia pasticcios, una mica com pegats. Agafaven una òpera i en funció dels instruments dels que disposaven o de la música que els anava millor als cantants o de les preferències del públic, canviaven les àries. Tan era que fossin d’una altra òpera i de diferent compositor, només calia que els sentiments que expressaven estiguessin en consonància amb el que acabava de passar. Després d’un fet tràgic, per exemple, no podien col·locar una ària rotllo que feliç que sóc. És fa una mica estrany comprovar que fàcilment reemplaçables són les expressions de sentiments, com si fóssin comodins, vàlids per qualsevol jugada.

Així va ser com Händel va escriure una òpera, l’Oreste. Només va composar de nou els recitatius i algunes altres peces. Per les àries va utilitzar les d’anteriors obres seves, les que millors resultats li havien donat. Vaja que el paio es va fer un Grandes Éxitos.

Jo ara llegeixo blogs com si escoltes una òpera barroca. Quan llegeixo un post amb quatre frases abstractes d’aquelles impersonals (en el sentit que qualsevol persona les podria subscriure), intemporals, inconcretes, intot, em dic, toma ària. O després de cinc posts llegint la vida i miracles del gos de l’autora, murmuro per a mi mateixa, quin pal de recitatiu, mentre clico el suprimir del google reader.

No és que uns siguin millors que els altres, això depèn de l'autor i també dels gustos de servidora, clar. Però és curiós que la majoria s’adapten bé a aquesta classificació, malgrat que ara no sé si acabo d’escriure una ària o un recitatiu. I no si val a comentar que és igual perquè és un pal de post (Mac que yo también te conozco, rosco).

Com aplicar el tema dels pasticcios als blogs ho deixo per ments despertes i amb poc amor pels drets d’autor.