dissabte, 28 de febrer de 2009

Trio l'habitació de Händel

Your woman will like your horse. Torno a llegir: Your woman will like your hose. Miro el diccionari, hose vol dir mànega... de regar. No crec que sigui spam per jardiners. A vegades obro el correu, millor dit els correus perquè tinc tres adreces d’email, com si esperés una revelació. I clar, no arriba mai.

T’han declarat culpable d’un crim que no vas cometre (informació supèrflua) i et condemnen a entrar en una d’aquestes tres habitacions: la primera està en flames, a la segona hi ha varis bojos armats amb ganes de matar-te i la tercera està plena de lleons que no han menjat res en els darrers tres anys. Quina elegeixes?

Sóc l’única que s’adona que si hi ha foc en una habitació, aviat cremarà tota la casa i serà igual quina hagi triat (no, aquesta no és la resposta correcta). Jo vaig per la vida com si cada elecció tingués trampa i calgués donar-li voltes i més voltes fins a trobar la solució. Però la realitat és molt més fàcil: les coses són allò que semblen i les millors decisions són les més simples.

Al facebook omplo test de personalitat que fan preguntes tipus:

Habitualment estàs:
a) Deprimit
b) Alegre
c) Drogat
d) Dormint


I desprès en funció de la resposta et diuen que tens un caràcter depressiu, extravertit, addictiu o vago. Jo trio alegre, perquè a) així no em dona cap dels altres tres resultats b) així puc dir que el test no l’ha encertat i que és una porqueria c) em costaria descartar una de les altres tres possibles i d) no me’n recordo: estava adormida, drogada i deprimida quan vaig fer el test.

L’any 2008 vas rebre 1000 trucades dels teus amics. Et van trucar 40 vegades per vendre’t un nou tractament per la cel·lulitis. La teva mare et va fer 1000 telefonades per preguntar-te si hi anaves a dinar. No saps com, un client va aconseguir el teu número i et va fer 30 trucades perdudes. El teu cunyat et va trucar 1000 vegades per demanar-te si estaves bé. 20 persones es van equivocar i van marcar el teu número. Vodafone et va trucar 1000 cops per dir-te que deixis movistar immediatament, és perjudicial per la teva salut. La teva ex es va recordar de tu en 10 ocasions. Quantes trucades vas rebre al 2008?

a) 4.100
b) 4.900
c) 5.900
d) 5.000

El meu telèfon mòbil no para de sonar, senyal de que sóc una persona molt popular... a movistar, perquè sempre truca el 609. Porten anys perseguint-me i jo sense agafar-los la trucada o bé directament tallant-la. Em truquen entre cinc i deu cops al dia. Quan es cansen paren una temporada i desprès tornen a la càrrega. Ha arribat un punt que ja no puc contestar perquè desprès d’haver ignorat centenars (no exagero) de trucades seves, ara ja no puc agafar el telèfon i dir-los, perdó, és que les anteriors 9.999 trucades m’estava dutxant, perquè es pensaran que sóc una espècie d’animal aquàtic. Ja sé que és una tonteria i que l’operador o la màquina que em truca no té ni idea de totes les vegades que els he fet un lleig, però em sento como si la meva actitud hagués creat un precedent del qual ja no em puc desfer.

Vestida para matar, amb sabates de tacó d'agulla de metre i mig incloses, (informació supèrflua i inventada) camines cap a l’opera per primera vegada. Estàs a 30 kilòmetres (i ets un rato massoca) i fas 3 km en una hora, però aleshores et perds i retrocedeixes 2 km. Quan tardes en arribar a l’òpera? (el GPS te’l compres l’endemà)
a) 29 hores
b) 30 hores
c) 28 hores
d) 32 hores

Una vegada vaig veure La flauta màgica, que és un dir que la vaig veure perquè els nostres seients estaven al galliner de sobre del galliner i el que veies era unes figuretes diminutes movent-se i cantant amb alemany amb una veu sorprenentment forta per uns barrufets. No em va agradar gens. En canvi ahir vaig descobrir que aparcar a Sants pot deixar de ser estressant si des de la ràdio t'abraça una òpera de Händel.

Molta gent creu que els animals són millors que les persones. Jo, a vegades, prefereixo la música i els llibres a les persones de veritat i em venen ganes de quedar-me a casa per sempre més.

Potser només és que haig d’aprendre a desviar l’atenció d’algunes persones i/o conductes.



dimarts, 24 de febrer de 2009

Site Meter


Ja fa temps, després de mirar-me trenta vegades un vídeo amb les instruccions, vaig aconseguir instal·lar-me un site meter al blog. Com en aquella època, pràcticament només hi entrava jo, em va servir bàsicament per autoespiar-me.

Vaig descobrir coses òbvies, com ara que normalment tinc aspecte de paella amb sangria (Castelldefels, Sitges, Vilanova i la Geltrú, Cubelles, Calafell) o que de tant en tant també faig pinta de calçots amb vi negre (Olivella, Vilafranca del Penedès, Olesa de Bonesvalls, Begues). Més estrany em va semblar veure’m al cor de Catalunya amb la barretina i esmorzant botifarra amb seques (Martorell, Sabadell, Manresa, Cardona, Igualada). Que tinc un geni una mica difícil ja ho sabia però mai hauria dit que em posava xula tant sovint, però pensarem en positiu, potser només sortia a fer un tomb per Chueca (no cal, oi?).

Els del meu poble tenim fama de tarambanes però no m'imaginava pas que les nostres connexions a internet fossin tan estrambòtiques. El meu site meter va desaparèixer amb un canvi de plantilla i vaig establir un ordre de prioritats: abans de tornar a mirar trenta vegades el vídeo de les instruccions, havia de portar les cortines a la tintoreria . I m’ha passat una mica com a la Isabel la Catòlica que va dir que no es rentaria fins haver expulsat els moros d’Espanya i al cap d’uns mesos els porcs fugien del palau. Les meves cortines segueixen igual i del site meter ni rastre.

En fi, aquest post es per dir-vos que els reis són els pares, que són falsos els finals dels contes perquè no es suïcidin els infants* i que la vostra estranya visitant de Las Palmas de Gran Canaria sóc jo.

Ara només em queda confessar que no suporto el Bruce Springsteen, que no em vaig acabar La sombra del Viento, que sense motiu i perquè sí, no m’agrada ni l’orxata, ni la primavera, ni París i que a vegades sóc molt plasta. Em sembla que no m’he deixat res, però per si de cas he pensat instal·lar-me un site meter al cap que em segueixi a tot arreu i m’enviï un report setmanal de les meves activitats clandestines.


*Joan Margarit Casa de Misericòrdia

dilluns, 23 de febrer de 2009

Vols ballar?

Dilluns de carnaval, dilluns de tranquil·litat. Els meus clients no truquen perquè estan refredats. Les plomes abriguen poc, sobretot si només te les poses al cap i deixes la resta a la intempèrie. Llàstima de l’esmorzar. Només passa al meu poble que tots els bars tenen el seu plasta? La d’avui creia que pel preu d’un cafè tenia dret a repetir a crits fins a deu vegades:

- A mi el que els altres pensin no m’importa !!

Un disco ratllat. I tots els altres sense atrevir-nos a dir-li que a nosaltres el que a ella no li importa, tampoc ens importa gens, o dit més clar:

- Calla, hòstia, calla.

Ara el millor, quan s’ha girat cap a la senyora de la taula del costat i li ha deixat anar:

- A tu tampoc t’importa, oi? Perquè a tu segur que també et critiquen molt.

Toma. Visca els bars de poble.

Desprès feina endarrerida. Recurs a trànsit sense possibilitats en temps record, cinc minuts. Un ratet jugant amb el traductor. Sabeu com es diuen en castellà els Mossos d’Esquadra? Bocados de Escuadra.

Cap al final del matí m’angoixo una estona, pensant en números que no em quadren. Al migdia a casa, a ballar. Ara quan no sé què fer ballo. Allibera tant com cridar al cotxe amb la ràdio a tope i és més entretingut que meditar.

I els oscars. No m’havia passat mai que m’agradessin tant els títols de crèdit del final d’una peli. Una mica preocupant que ja em veig llogant vídeos de Bollywood als paquis del Raval.

dissabte, 21 de febrer de 2009

El món s’està poblant de jos.

Neixen arreu Coses, Cosetes i Cosasses del número 3 a al infinit, ara en un hospital català amb la mare fullejant l’Hola, que per alguna cosa li acabaven de posar l’epidural, adés en una casa alemanya amb la partera cridant de dolor i cagant-se en la moda del part natural chez nous (aquí tocava una expressió en alemany però se’m resisteixen les paraules amb cinc consonants seguides). Aquesta espècie de plaga bíblica va començar dies enrere i encara durarà uns quants mesos més.

Una companya de feina, perdó subordinada (que no m’acostumo a això de ser jefa) ens va venir a veure ahir amb el seu nadó acabat de néixer. Me’l vaig mirar i vaig sospirar: tan patiment (8 hores de part!) per que aquest Coses34 o Coses627 o Coses77.983 (que ni idea de quans nens neixen al dia) quan sigui gran escrigui en el seu blog interplanetari, molt popular entre els lectors d’Urani, que té síndrome d’Eucaliptus a la inversa, traduït, que odia la seva mare (en una nota a peu de pàgina dirà expressió original de Macbollix recollida per Coses2, dues de les blogueres més famoses de principis de segle).

Deliris de grandesa a part, fa recança pensar en aquest terrible infortuni que pateix la terra i venen ganes de disparar contra totes les cigonyes parisenques. Potser tenim sort i el Bermejo té temps aquest cap de setmana. Perquè jo no puc, dissortadament, estic molt ocupada fins a finals d’any. I us preguntareu què haig de fer que sigui més important que salvar el món. Doncs, òbviament, enamorar-me. Però no de qualsevol manera, no. Haig de fer-ho total, perduda i apassionadament, com si fos un Romeu, una Julieta, una Ana Karenina (per favor, que se’m acudeixi ja un personatge famós i enamorat que no es vagi suïcidar!)... una Blancaneus o una Ventafocs (millor això que res), fins a la medul·la, amb totes les meves forces i concentrant-hi tots els meus pensaments del dia i somnis de la nit...

Aquest post és delirant, oi?

Però no més que l’horòscop xinès.

dijous, 19 de febrer de 2009

Moment actual: dia, notes, edito post, publico.

M´he comprat una petita llibreta que porto a tot arreu i vaig prenent notes. L'altre dia vaig escriure:

10:07 Esmorzar, diari, botiga a BCN que tanca. A la foto es llegeix cartell Fabrica de peines. Artículos de tocado. La notícia seria que seguís oberta.

12:00 Buf, buf, buf (i no estic cridant al meu estimat client Buf)

14:30 Dino sola perquè tinc síndrome d’Eucaliptus, perdó Èdip, a la inversa (Macbollix dixit). Traduït: segueixo enfadada amb el meu pare.

15.13 Televisió, notícies, ministre Bermejo diu que va anar a caçar per gaudir de la natura. Veig cérvols morts. M’hauria quedat més tranquil·la si hagués dit que hi havia anat per conspirar contra el PP.

16:45 Autovia, prostituta remena el cul. Quina son que fa conduir a 80 km/h!

17:15 Vinçon, miro llibretes Moleskine. Publicitat diu que les va utilitzar Hemingway. No m’agrada Hemingway. Passo.

17:16 Vinçon, coixins gegants ! Somio una sessió gestàltica amb un d’aquests, quina passada!
Foto mòbil:


17:55 Fulletó publicitari de psicòlegs de la competència, diu tractem addiccions a Internet. Sense comentaris.

19:05 Tinc un jo punyetero i un jo fart de que li facin la punyeta.

19:20 Què bona que està aquesta clara!

20:00 M’ho sembla a mi o aquesta conversa ja l’hem tinguda? És igual és divertida de totes maneres.

20:55 Cotxe, Balmes, miro finestra, centre estètica, cartell Sense Pels. Tu també vindràs aquesta tardor. M’ ho sembla a mi o estem al hivern?

22:06 Casa, i amb això es pot escriure un post?

Ni Déu


Aquesta és la foto del rellotge del campanar de l'església que el vent va trencar. L'amic que me la va enviar va dir "ara jo no queda ni Déu".

dimarts, 17 de febrer de 2009

La vida és feta d'una sola por i moltes covardies*

Tinc una foto d’un rellotge sense hores perquè se les va endur el vent. Una altre dia us la penjo perquè avui estic cansada. Aquest matí m’han despertat les obres enlloc del despertador. No sé que ha passat. Segurament que ha sonat, l’he parat i he seguit dormint. Sempre arribo tard, això no és una novetat, però avui també feia tard a una cita amb uns clients. A sobre no he parat de trobar-me gent pel carrer que volien parlar-me. És la llei de Murphy que quan estic avorrida no trobo mai ningú i que quan tinc pressa tothom em persegueix. Desprès d’això el matí m’ha passat ràpid entre trucades i visites inesperades. A mi no m’agrada res que sigui inesperat. Sóc una maníaca de la previsió. Moltes vegades faig esperar la gent només per donar-me temps a fer-me a la idea que els haig de rebre. Un minut de preparació és millor que res.

Aquesta tarda la meva germana i jo em fet els comptes de la vella: en un paper de 10x10 cm unes quantes sumes i restes, un parell de percentatges i, en menys espai i temps del que es tarda en fer la llista de la compra, ens han sortit uns números que ens perseguiran els pròxims vint anys. Algunes xifres quan més petit i cutre és el paper en que les apuntes menys por fan. Si les haguéssim fet en excel, encara estaríem contenint la respiració. I encara ni hi ha d’altres que ni tant sols ens atrevim a escriure-les, amb pensar-les així ràpid unes mil·lèsimes de segon un cop el dia, ja anem servides.

*Joan Margarit "Càlcul d' estructures"

dissabte, 14 de febrer de 2009

Doctor, és molt greu?

Els irlandesos recorden on eren i que feien quan van rebre la notícia de que havien disparat a la Veronica Guerin. Aquí tothom prou gran recorda el dia que va morir en Franco o del atemptat del 23-F. No és només que recordin el fet en sí, això ho recordem tots i també tenim tots al cap les imatges televisives. Es recorden del seu dia. Un company de feina fins i tot recordava que un dia, quan tenia cinc anys, la seva mare plorava i quan li va preguntar que li passava, li va respondre que havien matat en Kennedy. Suposo que el nen és va quedar igual amb la resposta, però les llàgrimes de la seva mare, que no la mort d’un president, el van impactar prou per conservar-ho en la memòria fins que va ser capaç d’entendre-ho.

Els de la meva quinta acostumem a recordar el 23 F. Jo reconec que no en tinc cap record, però m’ho han explicat tantes vegades que he acabat per tenir unes situacions imaginàries tan sòlidament fixades en la memòria que em costa recordar que no les recordo de veritat. Una mica embolicat, oi?

A l’escala del pis on vivia de petita hi havia un replà molt gran amb una petita habitació pels comptadors de l’electricitat. Tots els veïns hi deixàvem les bicicletes i moltes altres coses, fins que un dia van robar. Jo vaig estar molt temps convençuda que, asseguda als esglaons de més amunt de l’escala i mirant per les escletxes de la barana, havia vist els lladres en acció. Desprès vaig descobrir que m’ho havia imaginat, simplement perquè em vaig fer prou gran per saber que els lladres de bicicletes no van vestits de negre, amb guants i passamuntanyes negres, com si sortissin en un sèrie de dibuixos animats, que era tal i com apareixien en el meu record fictici.





Amb l’edat els meus records imaginaris han perdut innocència i s’han tornat més resistents al anàlisis de la lògica. Es colen entre els records dels fets de veritat, i s’hi amaguen durant anys fins que esdevenen part de la memòria i em resulta pràcticament impossible descobrir-los.

Doctor, és molt greu?








divendres, 13 de febrer de 2009

Hi ha moltes maneres curioses de morir

Ja sé que sóc pesada amb el tema, però no puc evitar-ho. Sembla que al meu voltant conspiren per fer-m’hi pensar. Una amiga m’explica molt afectada la història que va llegir al diari d’un adolescent (16 anys) que va fer una aposta amb un barman per qui bevia més xupitos de tequila. La trampa és que mentre el professional de les copes es prenia falsos xupitos, perquè només hi havia aigua, el pobre noi se’n va fotre 42 dels autèntics, que el van conduir primer a un coma etílic i, en un mes, a l’altre barri. Uns marxen tan ràpid i tan injustament mentre a països ultra catòlics hi ha qui necessita 17 anys per acabar una vida que fa els mateixos anys que ja no és tal. Des de quan creure en Déu és incompatible amb el sentit comú i la compassió?

Un company de feina porta la reclamació contra l’ajuntament per la mort d’una dona que va anar a la platja tan d’hora que la va atropellar la màquina de netejar la sorra. "Però si va a tres per hora", m’exclamo jo. I una altra companya salta “i diuen que a quien madruga Dios le ayuda!”. Seria que la senyora necessitava ajuda per deixar aquest món.

El meu pare diu que la crisis immobiliària el durà a la ruïna. Potser sí, potser no. La meva germana i jo ens esforcem per ajudar-lo i, per què no reconèixer-ho, ens ajudem nosaltres mateixes també. Però ben segur que avui no ens mereixíem el seu numeret al dinar de l’empresa.

Sembla que la vida paga malament les bones accions, quan jo em pensava que només era morosa. Crec que si segueixo esperant a cobrar, no només acabaré per estar d’acord amb la Mac quan diu “qué pena de vida”, sinó que faré com els Dupont i Dupond i encara diré més: “qué puta pena de vida”.

Avui al dinar parlaven d’uns clients que són pare i fill. Del primer deien que era refotut i del segon que era massa bo. Quan parlaven del pare el seu to de veu tenia un fons de ràbia i d’enveja però quan ho feien del fill, el to contenia compassió i menyspreu. Estic segura que quan parlen del meu pare i de mi, la refotuda dec ser jo. I és que no sóc com “L’idiota” del Dostoievski que de tan bona persona que era, tothom el va acabar prenent per curt.

Hi ha qui em diu que enfadar-se és bo: doncs no hi ha dubte que avui ho estic. I se’m fot si el dia que se’m emporti per davant una maleïda màquina de netejar la sorra, el únic que poden dir de mi és “què filla de puta que era”, perquè començo a pensar que això voldrà dir que no he marxat d’aquest món sense dir i fer unes quantes coses que, hòstia, quines ganes que en tinc.

dimecres, 11 de febrer de 2009

El curiós cas de Benjamin Button

La Mac opina que si vull parlar d’aquesta pel·lícula hauria de donar informació tipus quants globus d’or ha guanyat i quantes són les seves nominacions a l’oscar. Però com que això no ho sé i passo de buscar-ho, podria fer el que faig sempre: dir que he vist aquesta peli per desprès, passar a parlar del que em doni la gana. Però avui, no. Parlaré de la pel·lícula, al menys una mica.

L’argument és en un home que neix vell i al llarg de la seva vida va fent-se més jove fins arribar a mori (ai se m’ha escapat el final!) sent un nadó. La pel·lícula està basada en un relat curt d’Scott Fitzgerald i no sé si en altres aspectes és fidel al relat, però curta no és. Dues hores quaranta cinc minuts. No vull pensar que passaria si el mateix director un dia adaptés Guerra i Pau. Acudit fàcil. Coneixeu la frase cèlebre de Woddy Allen? “Vaig fer un curs de lectura ràpida i vaig llegir Guerra i Pau en vint minuts. Crec que deia alguna cosa de Rússia”.


Tornant al Curiós cas de les dues hores quaranta cinc minuts, a la meva germana li va semblar un malbaratament de minuts curiosos i va dir que era pretensiós donar tantes voltes a un argument tan simple com un home que viu contra el temps. No sé si les adolescents del cinema ho haurien expressat igual, però el cas es que a elles també els va semblar irritant que en Brat Pitt tardés dues hores en arribar als 40 anys. Quan per fi va aparèixer a la pantalla sense maquillatge sóc matusalem, en una escena clavada a l’anunci Azur de Puig (amb veler, mar blava de fons i mirada perduda en l’horitzó) les ja impacients adolescents es van veure desbordades per les hormones i es van sentir crits d’alegria i excitació al pati de butaques.


A mi, en canvi, em va agradar la pel·lícula, sobretot les parts més surrealistes, com el personatge de la Tilda Swinton nadant per creuar el canal de la Mànega, l’accident de la Kate Blanchett amb tot el cúmul de lamentables coincidències que podrien no haver-se produït, el rellotge que marca el temps a la inversa o l’home que li van caure set llamps.

A més la història d'amor dels dos protagonistes em va fer pensar si era possible estimar algú al llarg de tota una vida, malgrat que durant la major part d'aquesta vida, les necessitats d'un i de l'altre no coincidissin. La resposta que em vaig donar és que no, que això només pot passar en la ficció. Potser en Carles d'Anglaterra i la Camilla Parker Bowles no hi estarien d'acord.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Qui va matar Cain?


Mato el temps al facebook segrestant amigues amb l’esperança que alguna li agafi síndrome d’Estocolm. Observo que el clàssic “estat civil” ha estat substituït per la més moderna “situació sentimental”. Què podria passar si la gent contestès sincerament: infeliçment casada, casat i amb amant, a punt de dir-li que vull el divorci, etc
Faig test tontos: un em diu que la meva professió ideal és “vago”, i amb pijama a les tres de la tarda m’estranyo: manta jo? Segueixo amb un test d’intel·ligència insultantment fàcil i dubto en una pregunta:
A tots els homes de cabell roig els agrada el color verd. L’Alfred té el cabell roig. Si les dues afirmacions anterior són certes, respon quina de les següents també és certa:
a) A l’Alfred li agrada el color verd.
b) A l’Alfred no li agrada el color verd .
c) Impossible de determinar.

Jo responc c) perquè com sé que l’Alfred és un home. Ni idea de si és la correcta, però demostra que jo sempre imagino coses que no toquen. Millor fem un test d'intel·ligència creativa.

Un home arriba a un cruïlla i no sap si ha d’agafar el camí de la dreta o el de l’esquerra per arribar al poble. A la cruïlla hi ha un casa en la que viuen dos germanes, una que sempre diu la veritat i l’altre que sempre menteix. L’home pica a la porta i obre una de les germanes. Quina pregunta li ha de fer per saber quin camí ha de prendre?

De tots els defectes possibles que poden tenir les persones el pitjor per a mi és la insinceritat. El meu món està fet de confiances fràgils, que es fan miques amb la més petita mentida i quan en recullo els trossets esmicolats per tornar-les a construir, mai tornen a quedar com l’original.


Aquesta creu està feta de monedes. Com ho fas, movent únicament una sola moneda, perquè la creu quedi proporcionada. Hi ha dos moviments possibles.

L’altre dia al bàsquet vaig adonar-me que mai puc obrir la porta del vestuari tota sola i vaig pensar que no podré fer mai una escena tipus ara m’emprenyo us engego a la merda i marxo tota digna, perquè hauria de tornar a demanar-los que m’ajudessin a obrir la porta. És com una amiga que explicava que havia marxat indignada amb un gest aquí us quedeu i després va haver de tornar, perdó es que m’he deixat el bolso. Ara la millor una que és va aixecar a mig sopar en un restaurant i amb tota la supèrbia va llançar al mig de la taula un bitllet de 50 euros (les que van quedar es van demanar una ampolla de cava a la seva salut) i quan la història va començar a córrer pels emails, tothom volia anar a sopar amb ella a veure si s’ofenia i amb sort queien 50 € més.

Qui va matar Cain?

Us heu fixat mai en el comportament de la gent quan volen caure bé a algú nou ? És la fase de la seducció, en la que tothom mostra la seva cara més amable, és quan es repeteixen les anècdotes divertides (jo no suporto això d’anar explicant sempre les mateixes històries, acaben per fer-se pesades) i s’amaguen les que no ho són tant. Sóc jo la única que troba que llegir bromes escrites en un paper en mig d’un sopar és ridícul ? Mare de Déu hem arribat al punt que la nostra cabdill de la dictadura de la majoria, llegeix discursos als sopars i és obligatori riure. Necessito un sopar de dissidència al Poble Sec. I consti que a la meva manera m’ho vaig passar bé, perquè estar sempre en permanent desacord pot ser d’allò més entretingut.


L’home ha de preguntar : “què respondria la teva germana a la pregunta quin camí haig d’agafar per arribar al poble?”.
Pots agafar una moneda i quedar-te-la o pots posar una moneda sobre una altra.
Cain va matar Abel. Ningú va matar Cain.

dijous, 5 de febrer de 2009

Ser optimista és un deure moral... o no?


Avui el cel està pessimista, igual que jo. Lleugerament, si més no. Deu ser la pluja, deu ser el hivern, deu ser que des de fa uns dies a primera hora de la tarda m’agafa molta son i ja no em marxa fins al vespre.

Ahir a les quatre mentre conduïa, fent un esforç perquè ulls no se’m tanquessin, per distreure’m vaig posar la ràdio. Un senyor que deia ser filòsof (encara queden persones amb aquesta professió!) sostenia que el pessimisme està sobrevalorat en la nostra societat i que en els temps actuals –m’imagino que es referia a la crisis- és un deure moral ser optimista. Per la seva veu pausada i trista, ningú diria que s’ho creia. Faltaria també veure què passa si li dius això a algun dels que perden la feina cada dia. Potser aquest algú, de professió paleta i no filòsof, consideraria que és un deure moral fotre’t un ventallot.

Però el filòsof radiofònic pot comptar almenys amb un adepte: el meu dentista. Jo m’he passat un any i mig visitant-lo quasi cada mes i ara que ja he acabat el tractament, no sabeu com m’alegro de no haver de sentir més els seus “molt ben fet”, “felicitats per la bona feina”, “endavant que ho aconseguiràs” amb els punys tancats i els polzes amunt en un gest d’entusiasme al més pur estil ianki. Tot plegat una mica forçat, una mica carton-piedra. Suposo que esperava de mi alguna reacció més que un mig somriure. Al principi, creieu-me que ho vaig intentar, però desprès em vaig conformar amb la idea de ser la menys expressiva i entusiasta de les seves pacients.

Avui m’ha enviat un email en que anunciava que tenia un blog. De tipus professional, s’entén, que el meu dentista i jo no tenim cap relació d’altre tipus. El seu blog és com ell, d’un optimisme bel·ligerant. En un post, d’aquests de vergonya aliena, ha reproduït el missatge que li va enviar una clienta (suposadament, perquè fa olor de que se l’ha escrit ell mateix):

“Hola J. !
Demà tinc consulta, però volia ensenyar-te la primera vegada que surto en 1 foto rient! Això no té preu!!!!!!!!! ( bueno sí, però tu ja m’entens, jajajaja). De pas així coneixes a la família..
1 petó.
Y.”

Dit així el meu dentista sembla un Messies de pago enviat a aquest món per ressuscitar els somriures dels àlbums familiars. Però de fet es dedica a fer uns tractaments d’ortodòncia amb un sistema nou que només serveix per corregir petites imperfeccions, re-col·locar dents que amb el pas dels anys s’han desplaçat una mica. Estic segura que el somriure de la tal Y. era d’allò més normal abans del tractament. Això sí, ara ja és senzillament perfecte.

Crec que tots els clients del meu dentista, jo inclosa, som una mica frikis, perquè a més de l’obsessió amb l’ordre meticulós de les nostres dents, a sobre volem una ortodòncia invisible. Malaguanyat tant optimisme per una causa tan frívola com la nostra. Molt millor en Rafa, quan s’assenyala la calba o es pessiga el michelin i diu “¿Y por esto no soy perfecto?¡ Venga, ya!”

dimarts, 3 de febrer de 2009

El director




En aquesta pel·lícula hi ha moltes coses per entretenir-se, però a mi em va recordar quan era petita. Jo també estudiava a un col·legi religiós i el director que era un capella, s’assemblava a la monja de la pel·lícula. Li teníem autèntica por i a ell això li encantava. Recordo que al arribar a l’escola ens havíem de posar al pati amb els de la nostra classe en fila de dos i així pujar en perfecte ordre i silenci fins a l’aula. I clar, no ho fèiem. De tant en tant, el director passava per allà es mosquejava perquè fèiem massa xivarri i aleshores ens feia baixar altre cop al pati i tornar a pujar. I quan érem a l’aula, deia que no havia sortit prou bé i vinga, una altre vegada al pati a tornar a formar i a pujar. Tres, quatre, cinc vegades, fins que semblàvem soldats caminant en formació en un silenci sepulcral només trencat pel ressonar de les nostres passes. A vegades també entrava en mig d’una classe i posava ordre a crits, humiliant alumnes i professors tot en un pack. Com a bon escolapi la seva vocació no tenia horaris ni festius, així que els alumnes conflictius s’havien de quedar desprès de classe o anar a l’escola el cap de setmana. Els que van tenir la mala sort de que els donés alguna classe a EGB (jo me’n vaig escapar) van ser testimonis i/o víctimes de les estirades d’orelles, dels cops o simplement de les humiliacions verbals. Ja sé que l’home tenia la convicció que la disciplina era una lliçó que havíem d’aprendre i que no feia més que aplicar uns mètodes d’ensenyament antiquats. Però per mi que tot això eren excuses perquè en el fons se li notava que gaudia.

En canvi, quan el vaig tenir de professor a BUP, les seves classes eren interessants i divertides i la seva manera de tractar-nos, si no simpàtica, era almenys respectuosa. Sé que en aquesta etapa alguns alumnes l’anaven a veure els caps de setmana, ja no castigats sinó per gust, li explicaven els seus problemes i trobaven en ell un amic fidel i discret.

Jo no m’hi vaig acostar mai gaire, una mica per rancúnia per sobretot perquè no vaig aconseguir mai deixar de veure el sàdic que ens aterria uns anys abans. De fet crec que em seguia fent por. Potser fins i tot ara me’l trobaria i m’espantaria.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Ai demà quan ho llegeixi

Em prenc un parell de copes i penso que tinc tantes idees bones sobre les que escriure però al cap d’un moment em dic què depriment tot plegat, passo, passo, passo, que quan vaig començar la segona versió de mateixa (incís- incís del incís em sembla que això del incís ho llegit en un altre lloc- a la vida real l’altre dia em vaig quadrar i els vaig dir que el meu nom era tal qual sense 2 al darrera) em vaig proposar fugir dels mals rotllos, perquè si estan bé els moments em poso el cor a la mà o no em dóna la gana de posar-me la samarreta que ara estic ofesa, encara estan millor els que relativitzes i dius buf, buf què no n’hi ha per tant i et rius al sopar i els dius ha estat un moment no em dóna la gana i què, però sense baixar del burro que no me la penso posar i ai ai ai que encara estic borratxa i m’ he perdut. D’això, que mola escriure tal com penso, sense punts, us foteu si es fa pesat, que sóc moderna, que un paio va guanyar un premi Nadal així, sense ni un puto punt, que a les dues pàgines et marejaves, i que em prenc un aquarius, no perquè sigui esportista sinó perquè una amiga em va dir que era collonut per la ressaca i jo he decidit adelantar-me als aconteixements i me’l foto encara en plena borratxera per prevenir, mira que sóc previsora. I demà em llevaré amb mal de cap i ho apuntaré en un calendari perquè ara ni les migranyes de quin agobio ( o quina ressaca), estan lliures de control i no sé que cony posaré en el calendari sobre quan tinc la menstruació perquè la meva regla s’ha tornat riu andalús i apareix i desapareix, però no cal patir que un metge em va dir que eren nervis, tot i que jo no estic pas nerviosa, que la vida s’ ha convertit en una espècie d’anar fent ni fu ni fa, però ei els metges sempre tenen raó sobretot quan et diuen que estàs de puta mare. S’ha acabat el post-experiment-borratxera-espontani, me’n vaig a dormir.