dissabte, 31 de gener de 2009

Buscant un tango



Faig fotos sempre al mateix fins que em sembla que al final acabaré per gastar-ho. Però no sóc pas la única. El meu poble és fotogènic, lo qual ens ho posa fàcil als que com jo només posem la càmera en automàtic i premem el botó, clic, clic, clic. Però per altra banda, tot el que fotografio ja ho han fotografiat moltíssimes persones abans i ho faran tantes altres després, moltes d’elles amb resultats incomparablement millors.


D’igual manera que escric un dia sí i un altre també, hi sóc conscient que ni la meva prosa és gaire bona, ni les meves idees especialment originals. De fet això mateix que estic escrivint ara pertany a l’Ivan Klima, així que millor el cito:


“En el mundo viven casi cinco mil millones de personas, cada una de las cuales cree que su vida bastaría al menos para un relato. La sola idea produce vértigo. Si apareciera, o más bien se fabricara, un ente escribidor tan eficiente que fuese capaz de asimilar cinco mil millones de historias y luego eliminar de todo lo que tuvieran en común ¿qué quedaría? De cada vida apenas una frase, un instante de contemplación o de dolor.”


I quina frustració pensar què encara podria ser que quan arribi aquest moment únic ni tant sols el reconegui. Com a l’estiu aquella tarda que vam veure al final de la platja una estranya trobada de gent ballant tangos. L’autor desconegut de la foto, que he trobat (i mangat) a Internet, va copsar un moment irrepetible. I jo me’n vaig anar cap casa perquè tenia son i em feia mal la panxa.

Però no perdo l’esperança d’aconseguir-ho algun dia.

divendres, 30 de gener de 2009

Dues vides


La vida pertany als forts, als despietats, als decidits, als egoistes. A vegades hi ha qui intenta fer-te creure el contrari i que les bones accions, sempre t’acaben portant beneficis però no és cert. Aquesta setmana m’ha tocat fer valer la meva força i no m’ha agradat. Suposo que no és res de l’altre món dir-los a uns socis que de cap manera treballarem uns perquè els altres guanyin diners. Però no em va agradar haver-ho de dir. I tampoc és cap demostració d’egoisme especial dir-li a algú que fa un any que no paga que si no porta diners, no moure’m un sol dels seus papers. Però tampoc és divertit.

La gent quan algú no paga sempre diuen allò de que té molta cara, perquè és un pensament tranquil·litzador. Però no és veritat. Simplement no tenen diners i aleshores comença la lluita despietada dels creditors per repartir-se les engrunes, perquè, abans de quedar-se seca del tot, una empresa sempre pot pagar alguns deutes, no tots, però uns pocs sí. I no cobra el més pacient, ni el més generós, ni el que li fa vergonya insistir, ni el que es compadeix, tot el contrari, per endur-te el gat a l’aigua (i ja de passada ofegar-lo) cal ser dur, pressionar, amenaçar, fer xantatge. I mira, si tens sort el morós es posa gallet i te’l pots despatxar tranquil·lament sense remordiments, però per desgràcia n’hi ha que es disculpen, que es posen nerviosos i que els hi notes la por del que està vora la bancarrota i aleshores comença a saber-te greu i ja l’has cagada.



Ja sé que avui he escrit dos post sobre dues coses que no tenen res a veure l’una amb l’altra però es que a vegades sembla que la meva vida es parteixi en dos. Una vida que ocupa de la tarda del divendres a dilluns que és quan comença a diluir-se. Ja dimarts al matí, l’altra vida entra amb tota la seva força, aniquilant l’anterior, prenent-me totes les meves energies i no em deixa anar fins que arriba un altre cop la tarda del divendres i ja m’està permès oblidar-la per reprendre la primera de les meves vides. Un lio.

Dia de patates i olives



El meu cunyat no pot entendre que m’agradi estar sola. Quasi tots els caps de setmana em truca per preguntar-me si estic bé i per la manera com ho pregunta sembla que digui “ja sé que no, encara que diguis el contrari”. Ell mai a la vida ha suportat estar sol, per això no pot entendre que jo rebutgi una vegada i una altra les seves ofertes per anar a dinar, a prendre cafè, al cine o al que sigui. Diumenge passat crec que es va molestar perquè no vaig voler anar a dinar amb ells en un restaurant de muntanya perdut de la mà de Déu. Però es que feia sol i dia de passejada llarga (per descobrir que les obres eliminen paisatges i en creen de nous, què voleu que us digui a mi em van semblar molt millors perquè eren nous de trinca, llestos per estrenar) i dia també d’aperitiu al balcó, de patates fregides, olives i Coca-cola, i potser si hagués tingut companyia també de paella, però de cap manera feia dia de calçots i carn.




dimarts, 27 de gener de 2009

Serveis funeraris

La mútua, que haig de pagar obligatòriament, em cobra cada mes 2’62 euros per despeses d’enterrament. L’altre dia m’hi vaig fixar. També cobren per altres conceptes, com assistència sanitària o baixes laborals, però en el rebut només surt un número de telèfon i diu “informació serveis funeraris 902....”. M’ho mirava i vaig pensar, si em moro hi trucaré.

He fet càlculs: a 2’62 euros mensuals per despeses d'enterrament, a l’any pago 31’44 euros i com que porto deu anys a la mútua ja els en he pagat 314’40. Un enterrament costa de mitja uns 3000 euros, per tant la meva mútua creu que encara viure 85’42 anys més i que arribaré als 120 anys d’edat. Reconforta saber que tenen tanta fe en la meva salut. O això o és que pensen embolicar-me en una bossa de plàstic i llançar-me a l’abocador del Garraf. També podria ser que considerin l’eventualitat de que desaparegui. Ja se sap que als desapareguts no els cal enterrament. Com a molt em podrien posar una làpida al cementiri amb la inscripció:
“Aquí no reposen les restes mortals de Coses2
perquè no les trobem”.

Aquest post és macabre, però ja posats: heu pensat mai les vegades que podríeu haver mort? Descomptant les típiques morts no esdevingudes per accidents de trànsit evitats in extremis per un cop de volant ràpid, una frenada agònica, unes mil·lèsimes de segon providencials, quantes vegades creieu que heu estat a punt de passar a l’altre barri?

A una amiga meva li va faltar poc per escanyar-se amb un sandvitx. Per sort estava en un restaurant i un cambrer li va fer allò que sempre surt a les pel·lícules: la va abraçar per darrera i pressionant amb les mans l’abdomen cap amunt li va fer escopir el tros de pa. Des de que m’ho va explicar em miro els paquets de pa Bimbo de reüll.

Jo el dia de la ventada vaig estar a punt de passar a millor vida esclafada per una taula voladora. Per sort es va fer miques contra la vorera, però uns segons abans i m’hagués esberlat el cap. O uns segons desprès i el cap perjudicat hagués estat el d’aquell senyor amb qui vaig creuar una mirada de què poc que ens ha anat.

Fa una sensació estranya pensar que has estat tan a prop de morir-te. I vés quin final més ridícul amb una taula al cap. Com la meva amiga, que quasi la dinya d’una mossegada a un entrepà. El que en diuen morir-se d’una patada de conill. Però posats a triar em quedo amb el cop de vent i la taula assassina perquè, ja fatalment ferida però encara conscient, potser encara hauria tingut temps de fer una darrera trucada telefònica. I és clar, hauria trucat al servei funerari de la meva mútua, a qui si no?

diumenge, 25 de gener de 2009

El vent, les onades i les palmeres

A saber si van ser les obres o el vent el que em va deixar sense llum ahir al matí. Sense llum, sense aigua calenta, sense cafè per esmorzar, sense internet per matar el temps...

Quan el vent bufa de contra el mar, les onades es fan punkis i els surt una cresta d’escuma de punta.


Des d’un altre punt de vista es transformen en locomotores de vapor que deixen una estela de fum d’escuma.


Però amb el vent les que es posen insuportables són les palmeres. A algunes els agafa per asseure’s (i esclafar) els bancs del passeig


N´hi ha alguna altra que se'n va de tapes.



I alguna més que es suïcida sense motiu aparent.






Però la qüestió és: cabran totes als contenidors?









divendres, 23 de gener de 2009

De què podríem parlar avui?



Podríem parlar de fets recents. De que vaig anar a veure un partit de bàsquet i, així sense previ avís, vaig adquirir el súper poder de fer-me invisible, segons la crònica que algú n’ha escrit. O potser és que la narradora es va adonar que més que animar, m’ho mirava amb escepticisme. On els altres veuen alguna cosa emocionant jo veig una pilota, dues anelles i un munt de gent nerviosa perquè la pilota no entra a l’anella que volen o entra massa sovint a la que no volen. I et demanen que en això hi posis el cor.

També podríem parlar de sopars en restaurants sense cambrers ni ajudants de cuina, només els clients i el xef, al que, és clar, cal ajudar a fer el menjar perquè si no demà potser encara hi seríem. De fotos amb davantal blanc i barret de cuiner, de com s'embolica un rotllo primavera perquè no es desgavelli al fregir-lo o de biquinis fashion (biquinis comestibles i que no es compren en un sex shop).

I desprès venen els matins de son, de molta son i de cansament de tot i tothom. Els matins d’arribar tard, de mirar massa internet, de llegir blogs que per no entendre ja no entenc ni les fotos, d’energies malgastades en discussions dialèctiques buides, de feina en la que no em concentro, de gent que em fan preguntes absurdes i que contesto d’esma, de problemes que s’engreixen amb la meva desídia i d’emails que catalitzen emocions en moments inoportuns.

dijous, 22 de gener de 2009

Dents de somni en poesies de les que em desperto

Jo no llegeixo poesia, ho confesso, però com que m’he adonat que els altres blogs pengen poesies mentre jo poso acudits dolents, he intentat fer una mica de recerca. Així va ser com vaig ensopegar amb la següent estrofa:

El infierno debe ser
como un desamor de adolescente,
como una dentadura postiza cayendo sobre un sexo,
o como el dolor del cáncer. *

Quan la vaig llegir, vaig saber que podia dir adéu a la meva idea d’escriure un post amb una poesia bonica a l'encapçalament. D’adolescent m’agradava una poesia que començava “Madrid es una ciudad de un millón de cadávares”. Està clar que Madrid ha crescut però el meu gust tètric morbós s’ha quedat com estava.

Em va impactar la imatge fastigosa de la dentadura postissa caient sobre un sexe. No sé si és una metàfora i significa alguna cosa que jo no sé entendre. Només sé que em va fer pensar en els somnis que tinc darrerament. Somio que em miro al mirall i les dents em cauen o es desfan o es torcen. Són somnis força angoixosos.

Jo coneixia una noia que assegurava que podia programar els seus somnis. Abans d’anar a dormir pensava el que volia somiar i ho somiava. Així de senzill, així de fàcil. Jo no he arribat a tant però sí puc desfer-me dels mals sons. Quan ja no puc més, m’adono que estic somiant i, en aquest moment tan estrany en que somio que somio, em dic “això és un somni i vull despertar”. A vegades m’ho haig de repetir vàries vegades però finalment em desperto.

Potser hauria de seguir amb els acudits dolents.


* Ana Martín Puigpelat

dilluns, 19 de gener de 2009

Tres pastangues i dues llesques de pa

De motllo amb margarina (ni tan sols mantega amb tot el seu colesterol), vet aquí el dinar d’avui. No hi havia res més a la nevera. Bé, sí hi havia altres coses però estaven a punt de posar-se a caminar soles. I desprès a treballar amb cara de conill famèlic. Abans a mi m’agradava cuinar, o això em pensava, i de sobte vaig deixar de fer-ho. Però es que abans potser vol dir fa tres anys. Ara el dia que em faig una truita de patata és la gran festa. I la cosa lluny de millorar empitjora i ara ja ni tan sols tinc ganes d’anar a comprar.


Un conill entra en una botiga i demana:
-Que tenen pastanagues?
Li diuen que no, que s’han acabat i que torni en dues setmanes.

L’endemà torna a la botiga i pregunta:
- Que tenen pastangues?
Li contesten que torni en dues setmanes i que s’hi torna abans li trencaran les dents.

L’endemà el conill va a la botiga i diu:
- Que tenen pastanagues?
Li responen que no i li trenquen les dents.

Al dia següent hi torna i pregunta:
- Que tenen suc de pastanagues?

Quan estic a casa no tinc ganes de fer res, a part de llegir, escriure en aquí, escoltar les tres-centes cançons del pendrive (gracias Mac) o dormir. La casa està desordenada. Encara tinc una caixa amb els jerseis d’hivern i quan en vull un, remeno la caixa fins que el trobo. Em fa mandra ordenar l’armari de la roba que està tan ple que rebenta. També fa mesos que tinc uns plats i unes tasses per llençar i allà segueixen, sobre els fogons de la cuina esperant que m’inspiri. Les cortines criden porta’ns a la tintoreria i últimament fins i tot em costa posar la rentadora. I al cotxe li toca la revisió i ha de passar la ITV, però quan fer-ho? L’aixeta de la banyera fa mesos que goteja i les parets em miren acusadorament buides perquè hi falten quadres. Quan va ser que vaig dir que em compraria un sofà nou? A l’estiu? Necessito un altre bolso perquè el que tinc està apunt de trencar-se. No m’agrada comprar bolsos, ni cinturons, ni paraigües. També em cal un rellotge nou, sense complex de ventafocs (s’atura cada dia a mitjanit).


I si li explico a en Rafa em diu “¿por qué no te cuidas?”. A sobre això. Ara però tinc coartada (sabíeu que en anglès es diu alibi, que és una paraula que a mi sempre m’ha fet gràcia) i quan penso que potser em tracto amb negligència, em dic, però ei he deixat de fumar. Però ni d’això estic del tot segura perquè a vegades crec que no ho faig pel bé de la meva salut sinó pel pur plaer de privar-me d’una cosa que m’agrada, per masoquisme. En Millas diu que el místic es pensa que les coses bones venen gratuïtament i l’asceta que primer cal patir per aconseguir-les. Jo dec ser asceta, doncs. O menys que asceta, perquè ni tant sols espero que les privacions em portin res de bo.

Tres pastanagues i dues llesques de pa amb margarina.

diumenge, 18 de gener de 2009

El meu nom és Harvey Milk



Ja quan vam veure el tràiler de la pel·lícula El meu nom és Harvey Milk, li vaig dir a la Mac que aquesta tocava per compromís, perquè si no anem nosaltres a veure els biopics sobre màrtirs gais, qui hi anirà?

Jo tenia un amic alemany que no anava a veure les pel·lícules del Tom Cruise per por que un sol cèntim de la seva butxaca anés a parar a l’església de la cienciologia. Doncs, ahir jo vaig anar al cine amb l’esperança que algun cèntim de la meva butxaca arribi a alguna persona compromesa amb la lluita dels drets homosexuals. Pel mateix motiu em vaig fer sòcia d’Amnistia Internacional. I aquí acaba la meva contribució al “moviment”, a no ser que comprar novel·les infumables d’Egales a Antinous es consideri comprometre’s amb la causa gai-lèsbica.

I aquí surt un dels temes de la pel·lícula, el poder dels gais, exercit amb els mitjans que la nostra societat posa el nostre abast que són, entre d’altres, el poder del consumidor. Així com el meu amic alemany exercia el seu poder ateu quan no anava a veure les pel·lícules del Tom Cruise, els homosexuals exercim el nostre quan ens gastem els diners en negocis d'ambient. En Harvey Milk era un defensor a ultrança d’aquesta forma de poder. A mi em costa creure-hi perquè jo sé del cert que quan em gasto els diners en un restaurant gai cap part dels meus diners no anirà a parar al “moviment” però sí a regalar-li un rolex a l’amant de torn. Així doncs, no és més senzill que em gasti els diners on em doni la gana?

M’agraden els bars d’ambient, malgrat que la majoria són força cutres i com que m’agraden hi vaig i m’hi gasto els diners simplement perquè un cop allà, doncs resulta que tinc set. I les editorials i llibreries d’ambient ? A vegades em resulta dur pensar que els meus diners omplen les butxaques de persones que tenen el mal gust de publicar alguns dels llibres de qualitat ínfima que desgraciadament s'editen sota el segell de “literatura lèsbica”. Però també m’enfada que al Fnac sigui possible trobar els llibres ordenats per qualsevol temàtica imaginable, però mai sota el rètol “homosexual”. Ni tant sols a la seva pàgina web (ni tampoc a la de la Casa del Libro) hi ha manera de trobar els llibres organitzats per aquesta temàtica. Hi ha qui defensa que és innecessari, perquè realment aquesta temàtica no existeix. Jo personalment, durant una època de la meva vida, vaig sentir la necessitat de llegir novel·les amb protagonistes lesbianes. No sé massa bé el per què, suposo que per poder-me reconèixer en els personatges, farta d’una societat i una cultura tan ferotgement heterosexual que durant anys no m’havia retornat mai la meva pròpia imatge. I sí, hòstia, hagués estat còmode poder anar al Fnac i dir avui em ve de gust comprar-me un llibre d’ambient i apa allà els tingues tots bens posadets a la seva prestatgeria corresponent amb el seu rètol. I segurament això hagués contribuït a fer-me sentir més “normal” que no pas haver de buscar una llibreria especialitzada on venen des de les novel·les més victorianes de l’E.M. Forster fins a un munt de pel·lícules porno.

Però si tinc els meus dubtes sobre la idea de que els diners homosexuals hagin d’anar a negocis també homosexuals, el que de cap manera no puc entendre són les lesbianes que els molesten els negocis, les activitats o els aconteixements que porten el segell gai o lèsbic. D’acord el vi gai és una parida, però hi què? Si hi ha gent que li ve de gust, doncs que se’l begin i que els aprofiti. I si no em molesta consumir en productes obertament heterosexuals (perquè mireu-vos la publicitat de la tele i digueu-me quin producte no es ven com fet i dirigit als heterosexuals exclusivament) doncs, perquè m’ha de molestar que un vi porti l’etiqueta gai? I sí, els Eurogames són sobretot un negoci, però ostres, no tenim també dret nosaltres a divertir-nos i no és veritat que a vegades ens agrada fer-ho estant en companyia de persones que comparteixen la nostra orientació sexual? I sí no t’agraden, doncs no hi vas, però per mi és incomprensible que una lesbiana que mai a la vida ens ha enviat un article de diari parlant de la discriminació dels homosexuals al món, consumeixi un sol minut del seu temps i de la seva energia en enviar-nos no un sinó dos articles criticant la celebració dels Eurogames.

He acabat per pensar que hi ha persones que no suporten la idea de pertànyer a una minoria i que es passen la vida lluitant contra la evidència de que no som ni serem mai com la resta. Reconec que a la meva família apleguem un munt de minories i això em converteix en especialment sensible als comentaris de la gent. Desprès de passar-me mitja vida aguantant estoicament comentaris homofóbics, per mi ha estat una gran decepció comprovar que ara amb les meves noves amistats haig de seguir aguantant des de comentaris de “el negro ese” fins a “quina pena que a la tele ja no surten humoristes imitant mongis”. I aquestes persones demanen que se les tracti amb respecte?

La única diferència entre nosaltres i aquestes altres minories, és que els homosexuals som la única minoria del món que per formar-ne part t’hi has d’autointegrar. Ningú li demana a un negre si vol pertànyer a la minoria negre o si prefereix fer veure que és blanc (bé crec que existeix el cas, però és força estrany). I aquí ve una altra dels poders que posa de manifest en Harvey Milk, la força de la visibilitat. Una contradicció evident perquè ell mateix es va passar al closet fins passats els quaranta anys, però desprès, amb la fúria del convers, no només va predicar que calia que tots els homosexuals sortissin de l’armari perquè això ajudaria a la gent a conèixer-los i acceptar-los, sinó que, segons he llegit a internet, no va tenir escrúpols per fer pública la homosexualitat d’un home que va salvar la vida al president dels Estats Units, malgrat que l’heroi en qüestió volia mantenir la seva privacitat i que això li va costar perdre la relació amb el seu pare.

En un moment de la pel·lícula, en Milk defensa la importància de la visibilitat i demana a tots els seus col·laboradors que comencin donant exemple i que ho diguin a tothom, pares, amics, jefes, clients. En aquesta escena em vaig imaginar a mi mateixa en la situació i vaig tenir una sensació d’inquietud.

No tinc problemes amb la meva família, malgrat que amb el meu pare no parlem del tema i que la meva germana segueix mostrant a vegades certa incomoditat. Sobre els amics, doncs, haig de reconèixer que me’n queda algun que no ho sap. N’hi ha d’altres que ho saben però, una mica com amb el meu pare, no en parlem. I la culpa és meva, està clar. Els companys de feina no crec que tinguessin una gran sorpresa, però jo no els ho he dit mai. I no parlem dels clients. D’aquests encara n’hi ha molts que em pregunten si tinc marit o novio i jo els dic que no i prou. De fet la meva única sortida de l´armari remarcable en els darrers dos anys, ha estat amb el ginecòleg i perquè m’hi vaig veure obligada quan va començar a preguntar:
- Prens anticonceptius?
- No.
- Utilitzes preservatius?
- No.
- Marcha atràs?
-...

En aquest punt no vaig poder seguir suportant l’absurditat de la conversa i vaig confessar.

En general em refugio en allò tan utilitzat, de no em cal, estic bé així o quina necessitat d’explicar intimitats a la gent. Però l’altre dia em vaig sorprendre desitjant que algú se li escapés un comentari obertament bollo al facebook, com a manera de sortir de l’armari amb les meves cosines. Li vaig dir a la Mac i amablement es va oferir a escriure al meu mur “Què tal? Te has tirado alguna tia últimamente?”, però finalment em va fer vergonya i em vaig rajar.

I entre aquesta vida amb un peu fora i un altre dintre l’armari, sumat al fet que fa pocs anys que milito a les files del lesbianisme, sempre em costa defensar les meves idees sobre la homosexualitat, com si tingués por que algú em digui “però tu covardica, quin dret tens a opinar”. Però avui, malgrat que jo tinc els deures a mig fer, m´he pres la llibertat d’opinar i vist lo llarg que m´ha quedat el post, no m’he quedat pas curta.

dissabte, 17 de gener de 2009

Blog-realitat

Des de que torno a tenir blog em passo els dies pensant i descartant idees per escriure-hi. A vegades em sorprenc preocupada, i si no se’m acut res, i si la meva vida esdevé un desert sense res interessant per explicar i si, i si. Aleshores ve quan començo a viure la blog-realitat. Això és viure la vida, narrant-la mentalment com si escrivís al blog. I enlloc de sentir penso que sento, narro que sento, observo que sento. Tampoc és que sigui una novetat perquè de sempre he tingut tendència a desdoblar-me i observar-me com si fos la narradora en tercera persona de la meva pròpia biografia. L’efecte és que res em toca directament perquè jo no hi sóc. Sospeso les coses que em passen mentre m’estan passant i m’escolto parlar i a vegades fins i tot discrepo del que estic dient. Ahir mentre sopava amb les meves cosines em sentia tan feliç d’estar amb elles, tan alegres i tan divertides, però vaig començar a pensar que em sentia tan feliç, enlloc de simplement sentir-m’hi fins que vaig acabar per espatllar-ho. Segurament que ho vaig fer a propòsit, els sentiments cursis m’estaven ofegant. Desprès amb l’ajuda de l’alcohol vaig aconseguir reunificar-me i vaig ser una sola la major part de la nit.
Aquest post és molt kafkià, però deu ser culpa del llibre “Los objetos nos llaman” de Juan José Millás que diu coses com “Vicente permaneció solo en la cocina,intercambiando unas palabras con su amigo invisible, la única relación personal que había logrado conservar desde el colegio” o “desconfio tanto de lo que pienso que sólo tengo la impresión de acertar cuando me contradigo” que a mi em fascinen i penso que em fascinen, narro que em fascinen, observo que em fascinen, fins que ja no sé si em fascinen.

dilluns, 12 de gener de 2009

De llocs robats




Sabeu que hi ha qui diu que les persones et roben els llocs?* Coneixes algú i hi comparteixes els teus paisatges habituals i sense adonar-te’n els arbres, les cases, la sorra, fins i tot el mar es van impregnant de la seva presència, i quan desprès aquest algú desapareix de la teva vida, t’adones que no pots tornar a aquest llocs sense recordar-la. Si les emocions que et desperta tornar-hi són massa fortes, doncs apa, t’han robat un espai, un paisatge, un mar, una sorra que abans et pertanyia. Ara fa un temps, jo em vaig esforçar perquè això no passés, perquè ostres el meu poble ja és prou petit, així que vaig retornar a tots els bars, restaurants, carrers, foragitant fantasmes i sentimentalismes. Ho vaig fer amb decisió... i vaig fracassar. Perquè l’altre dia em vaig adonar que cada cop que surto a passejar els meus peus em porten cap al sud, quan abans moltes vegades giraven al nord, per fer aquella altra passejada molt menys transitada i per un camí pedregós, que de poc no em trenco la sandàlia aquell primer dia. I eren el meu mar, les meves vistes, les meves platges...

* Desde mi ventana

diumenge, 11 de gener de 2009

Facebook

Tothom diu que el facebook serveix per retrobar-se amb vells amics. Jo, com sóc de poble, no el puc pas utilitzar per retrobar-me amb els amics de l’escola perquè ja els vaig veient, tant els que em cauen bé com els que no. De fet, hi ha un bar de copes que és com un facebook en viu, perquè no pares de trobar-te amb fantasmes del passat (ai, aquell amb el que jugava al carrer de casa, ostres aquell altre a qui vaig fer el primer petó, ui merda aquella altra a qui vaig fer aquella putada) i vas dient hola, hola i movent el cap a forma de salutació, mentre que la meva amiga de la infantesa (que no em cal buscar al facebook perquè seguim sent amigues) em va informant de la vida d’aquells que saludem (s’ha separat del marit, perquè ha conegut un argentí irresistible, imagina’ t amb dos fills petits, la tal s’ha liat amb la seva millor amiga que per cert té nòvio i està apunt de casar-se) i, clar, als cinc minuts tinc ganes de fugir i perdre’m per qualsevol dels bars del centre plens de barcelonins i estrangers, que afortunadament no conec de res.

Descartats els amics de l’escola, vaig pensar que podia utilitzar el facebook per contactar amb antics amics de la universitat. Em vaig asseure davant l’ordinador i la ment se’m va quedar en blanc. I no és que fos una insociable i per això no em recordo de ningú (malpensats!) al contrari la meva facultat era petita i coneixia força gent. El problema va ser que em vaig imaginar les converses quan contactéssim:

- Jo treballo a Lopez & Garcia Advocats, els coneixes, no? Ara desprès de molts anys treballant moltíssim he aconseguit que em facin sòcia i estic força contenta. Porto uns casos molt interessants i tinc possibilitats de millorar encara una mica més la meva posició. M´he casat i tinc una filla. Tots els caps de setmana que podem marxem a la Cerdanya i els estius anem a la Costa Brava. I tu què tal?

Segur, que esteu pensant, doncs tampoc és tan greu. Però és que cal llegir entre línees i aleshores diu així:

-Jo treballo a un super bufet pijo de Passeig de Gràcia on només per posar-hi els peus et foten 100 euros. Desprès d’anys currant com una esclava, apunyalant per l’esquena a tots els meus col·legues i llepant el cul dels meus caps incansablement he aconseguit que m’ascendissin. Ara ja no porto cap cas, perquè tinc uns esclaus, vull dir passants, que em fan la feina i encara aspiro a explotar-los una mica més i acabar de forrar-me. Tinc un marit presentable i avorrit i una filla que no sé quina cara fa perquè no la veig mai. Els caps de setmana vaig a fer el pijo als camps de golf o les pistes d’esquí a la Cerdanya i a seguir llepant el cul dels meus caps i/o els meus clients. A l’estiu faig al mateix però a la Costa Brava.

Ja sé que m’estic passant una mica però creieu-me que si em poses a buscar pel facebook els amics de la facultat amb més d’un i de dos, tindríem un intercanvi d’informació d’aquest estil. Però també és veritat que altres segurament no seria així. I encara seria pitjor, perquè seria senzillament igual que l’anterior però sense el component vaig triomfant per la vida i simplement seria un intercanvi d’informació insubstancial i avorrida. Però d’acord, podria donar-los a les persones el benefici del dubte i provar-ho i qui diu que un o dos no em sorprendrien.

Però aleshores arribem al problema capital i és què cony els explico jo. Exemple patètic:

-Hola, jo treballo a l’empresa familiar, força avorrit tot plegat. Segueixo soltera, sí. Sense fills. I ja està.

No m’ha quedat gaire bé. A veure tornem a provar-ho:

-Hola, jo dirigeixo l’empresa familiar, és una feina interessant. No m’he volgut comprometre i estic gaudint dels anys més plens de la maduresa abans de fer el pas de tenir descendència.

En fi, de tot en diuen comunicar-se avui en dia. Realment el que hauria de dir és:

-Hola jo treballo a l’empresa familiar i mira m’està bé perquè guanyo diners i no tinc caps. No m’he casat ni he tingut fills. Des de fa uns anys surto amb noies i tampoc és que em vagi molt bé, perquè ara mateix no tinc parella, però sóc més feliç que abans.

Doncs, ara a provar-ho perquè un noi que vaig conèixer en una estada a Anglaterra ara fa 13 anys, m´ha trobat pel facebook i estic en el moment que haig de deixar anar alguna d’aquestes frases. A veure quina trio.

dijous, 8 de gener de 2009

Sense veu, sense neu


Tothom parla de neu, doncs AQUI NO HA NEVAT. Ni ganes la veritat, que ara fa quatre anys ja va nevar un dia i vam anar tot el poble en massa a fer-nos fotos a la platja, que a les 10 del matí d’un dia entre setmana el passeig semblava el metro en hora punta i ara ja tenim tots les fotos (menys el meu pare que va dir que això feia de tontos) i ja no ens cal que torni a nevar fins d’aquí posem 10 anys quan ja no ens en recordem i se'ns hagi mort el disc dur de l’ordinador amb totes les fotos, ai Déu meu, que em vaig oblidar fer-ne còpies.

Així que no cal, gràcies. I ja posats podria pujar una mica la temperatura perquè tampoc cal que la Guàrdia Urbana es dediqui a tirar sal als revolts perquè se suposa que hi ha gel, però per mi que ho fan només perquè els deu fer gràcia o potser perquè la sal està a punt de caducar-los. Però en fi, sí, un parell de graus més seria tot una mica més agradable, com per exemple la passejada per Barcelona d’ avui. (Per cert, fan rebaixes al Nespresso? Perquè hi havia una gentada atacant la botiga).

I del refredat, molt millor, gràcies. Tinc una mica de tos i em fa mal el pit, però només de tant en tant... al tossir, al empassar i al respirar. També m’estic quedant sense veu. És una sensació rara obrir la boca per parlar i que només et surtin galls. Aquesta tarda he intentat treballar sense parlar. Resultat, tinc una llista de trucades per fer demà de almenys mitja pàgina. La pròxima vegada que em preguntin la professió diré “parlar per telèfon”.

Sóc una exagerada. De fet, a vegades també escric emails.

dimarts, 6 de gener de 2009

Ostres, un tomàquet que parla!

Jo només em constipo un cop l’any com a màxim, però deu per ser la falta de costum que visc cada símptoma com si fos la fi del món. L’estadística és de 2’1. ¿Recordeu la conversa a l’ascensor del Jack Lemon i la Shirley Maclean a la peli de El apartamento? Algo així com que sóc una insolidària perquè si només tinc un refredat a l’any algú altre ha de carregar amb el que a mi em falta per arribar a la mitja i per culpa meva a aquest algú li toquen 3’2 constipats anuals. Vist així, sóc una mala persona. I vist des d’algun altre punt de vista, potser també.
Dos tomàquets a la nevera i un li diu a l’altre:
- Ei, escolta
I l’altre respon:
- Ostres, un tomàquet que parla !

Sempre que estenia la roba perquè s’assequés, pensava que les peces de robes estaven vives, que sentien i fins i tot que em parlaven. Ja fa temps que vaig deixar d’imaginar-m’ho perquè m’angoixava clavar-los pinces a éssers vius. Ara només tinc una bola del poder màgica i una planta que em saluda quan arribo a casa.
Passava un home per un carreró, quan va sentir que deien
- Quinze, quinze, quinze
Ja de més a prop, va veure un petit forat i es va acostar a mirar. Aleshores, van començar a dir:
- Setze, setze, setze

¿No seria guai penjar-ho al blog i que aquest fos capaç d’anar comptant, els que es paren a llegir-ho? Perdoneu l'acudit, però és que a vegades quan llegeixo blogs em sento una mica com mirant pel petit forat, amb l'altre gent comptant, un altre babau, un altre babau...
Tinc el cap espès i les orelles tapades, plego.
Error el teclat no funciona. Pulseu F1 per continuar

diumenge, 4 de gener de 2009

Hola, em dic Coses2 i sóc addicta

El pitjor de fumar és com t’ho fas per no sortir del foc i caure a les brases. El més típic és substituir el tabac pel menjar. A mi aquesta possibilitat no em preocupa gaire, perquè amb lo buida que està habitualment la meva nevera, com no em mengi una cama... Seriosament, mai he sigut una persona de menjar molt i en qualsevol cas tampoc passaria res si m’engreixés (de fet des de l’estiu he perdut cinc kilos sense proposar-m’ho, així que tinc marge).

La darrera vegada que vaig deixar de fumar, el meu consum d’alcohol va augmentar espectacularment i no només em refereixo a que al sortir de marxa necessitava un got a la mà constantment, per oblidar allò que em faltava entre els dits, sinó que fins i tot a casa les cerveses i les ampolles de vi tenien una vida efímera. Suposo que no només era la falta de nicotina sinó que s’hi sumaven altres coses, però el cert era que als vespres necessitava alguna cosa que m’ajudés a afluixar la tensió.


Per sort, ara tinc unes pastilles que em va donar el neuròleg per la migranya, que malauradament tenen un efecte zero sobre el maldecap, però en canvi tenen la virtut de deixar-me ko i fer-me dormir de 9 a 10 hores diàries com si tornès a tenir 10 anys. (Tranquils, que em va assegurar el metge, que aquestes pastilles no engantxen.)

La meva nova addicció és un derivat del tabac, els xiclets de nicotina. Quan noto que l’ansietat de fum s’accelera, em poso un xiclet d’aquests fastigosos a la boca, que em rasquen el coll i em fan tossir com si m’haguès fumat un paquet de Ducados, i sorprenentment em sento millor. També utilitzo les infusions, que són una manera d’entretenir-me: entre que poso el bullidor, la bosseta a la tassa i anar xarrupant i cremant-me la llengua, doncs em passa ràpid una mitja hora. Però tampoc és tant temps, no?

Ahir a la tarda quan ja no podia més vaig decidir anar al cine, que és un lloc d’aquests allunyats de qualsevol rastre de fum i nicotina. Dues hores de descans, vaig pensar, però com vaig triar “Austràlia”, doncs, em van regalar una hora més. La peli, que no sé quin desmemoriat ha comparat amb “Lo que el viento se llevó”, proporciona una bona dosis d’aventura i entreteniment però els seus protagonistes són tan bons i políticament correctes (quina nostàlgia de l’Escarlata O’Hara maltractant els seus esclaus negres!) que un cop surts del cine els oblides instantàneament.

El que no se’m van oblidar van ser les ganes de fumar i de tornada a casa, el desig era tan fort que jo crec que va ser per això que em vaig asseure al sofà i vaig començar a plorar. Alguna cosa més va ajudar, que unes herbes verinoses embolicades en un paper blanc i amb un filtre, no són suficients per inspirar llàgrimes, però sens dubte la desagradable sensació d’haver de contenir un impuls, va fer que l’energia anés a descarregar-se per un altre lloc.

Tinc un amic que quan va deixar de fumar es va fer addicte als Chupa-chups de Coca-Cola, fins que un dia, tornant de la feina, es va quedar sense i va córrer a la botiga de caramels de l’estació, però el destí es va conjurar en contra seva, i els Chupa-chups de Coca-cola s’havien esgotat, i clar, quin remei, es va haver de comprar un paquet de tabac. Serà veritat que algunes persones tenim una naturalesa addictiva i ens passem la vida penjats sempre d’una cosa o una altra, quan no de vàries a la vegada i això sense parlar de l’addicció als somnis o a les persones, que aquestes encara porten més tela.

El meu bon propòsit del 2009 es superar totes, però totes, les meves addiccions, que com a propòsit complicat no està gens malament, i esperem que a més de complir-se sigui a agradable a llarg termini perquè a curt, cada vegada que hi penso torno a tenir ganes de plorar.

divendres, 2 de gener de 2009

El primer paquet de l'any




encara per obrir i que duri...


Ricard Cor de Lleó

A Ricard I rei d’ Anglaterra, duc de Normandia i Aquitània i compte d’Anjou, conegut com Ricard Cor de Lleó, li importava un rave Anglaterra excepte pel fet que li atorgava el títol de Rei. El que realment el preocupaven eren els seus dominis francesos i va ser en aquest país on va passar gran part de la seva vida. Ni tant sols sabia anglès, cosa que es veu que no era rara en els monarques del seu país.

Resulta que lluny de ser el monarca platònic i absent en nom del qual Robin Hood lluitava per la justícia contra la tirania de l’usurpador del tron, el seu germà Joan, doncs en Ricard era un home egoista, cruel i despietat fins i tot per l’època, i mira que el nivell estava alt. En les seva famosa tercera creuada, desprès de conquerir Acra, tenia en el seu poder 2.700 presoners musulmans. Va intentar negociar amb Saladí però al fracassar les converses, no s’ho va pensar dos cops i va executar els presoners. No és d’estranyar que durant molt temps les mares musulmanes els diguessin als seus nens petits per fer-los por “portat bé o vindrà el Rei Ricard i t’atraparà”. Per cert, que a Grècia, l’home del sac som els catalans, però aquesta és una altra història, que sempre m’enredo.

Estàvem amb Ricard Cor de Lleó assassinant presoners indefensos. Es diu que les negociacions prèvies a l’execució eren sobre la Vera Creu, un senyor tros de creu, una relíquia religiosa amb molt valor simbòlic pels creuats cristians, que creien que era la veritable creu en la que havia estat crucificat Jesús i que estava en mans del Sultà Saladí. Aquest anava donant llargues a Ricard, jugant-se la vida de tants i tants dels seus i finalment a Ricard se li va esgotar la paciència i apel·lant a allò tan absurd dels designis de Déu, va organitzar una carnisseria. Saladí en revenja, ja veus, va enviar la Vera Creu a Damasc, inabastable i perduda per sempre pels cristians. Aquest episodi de la història, és d’aquells que et fa preguntar-te en que cony pensaven els reis i els sultans, quan prenien decisions.

Hi ha molts historiadors que sostenen que Ricard era homosexual, altres diuen que bisexual. Us el poso amb una foto amb el seu amiguet en Felip August, rei de França i se’ls veu amb una mica de ploma, oi? Però com en la història que jo estic explicant l’homosexualitat no hi pinta res, en passem.


L’excusa de Ricard per carregar-se els presoners musulmans era que resultava molt car el seu manteniment i que no podia avançar en la seva creuada portant-los en caravana. Però que feia Ricard I a terres d’ Israel?

Doncs hi havia anat amb els seus creuats per recuperar Jerusalem, que havia caigut en mans dels musulmans, de Saladí, concretament. Els medievals creien que la ciutat Santa no podia estar en mans dels infidels i que l’havien de reconquerir. Sabien tan poc dels musulmans, que en una negociació amb Saladí, Ricard li va proposar que entregués Jerusalem com dient-li per nosaltres és un lloc sant i a tu tant se te’n dona. I Saladí va haver-li d’enviar el seu germà perquè expliqués al monarca anglès que Jerusalem és també una ciutat sagrada pels musulmans, perquè ara no recordo què hi va fer Mahoma.


El Sultà Saladí governava Jerusalem de forma més o menys magnànima. Va perdonar la vida dels seus habitants cristians quan la va conquerir, però els va obligar a pagar un impost per poder-s’hi quedar. No està massa clar si el tal Saladí era tan bona persona com algunes cròniques ens el presenten, però es veu que no era especialment sanguinari ni cruel, de fet quasi mai executava els enemics il·lustres que capturava sinó que els tractava amb hospitalitat, complia la seva paraula i no trencava les treves pactades i a més era un governant i administrador hàbil. Totes aquestes qualitats sembla que no eren habituals a l’època i per això la història el sol deixar en bon lloc.


Però estàvem amb Ricard a Acra i avançant cap al Sud, on va vèncer l’exèrcit de Saladí a la batalla d’Arsurf, i desprès es va instal·lar a Ascaló. En aquest moment la conquesta de Jerusalem semblava ja un fet i en Saladí i els seus s’encomanaven a Ala perquè es veien perduts. Ricard va posar en marxa els seus creuats dos cops, un en ple rigor d’hivern i l’altra amb l’arribada del bon temps, i les dues vegades es va quedar a les portes de Jerusalem i sorprenentment no la va atacar. Diuen que no creia que la podria conservar desprès de la conquesta, quan molts dels creuats, que eren peregrins, un cop aconseguida la fita, abandonarien Israel o Palestina, com li vulgueu dir, per tornar als seus països.

Però a mi em sembla més aviat que el valent Ricard, l’home d’una ferotgia increïble, el lluitador mític, quan estava a punt d’aconseguir la victòria definitiva, amb els musulmans de Jerusalem entregats a la desesperació i el pànic, era incapaç de decidir-se i els dubtes i la por el consumien. La por a què? Diuen que a la derrota, però pels fets sembla que més aviat tenia por a la victòria definitiva, al triomf absolut, a arribar a la cúspide, a sobrepassar la història. És un fet que es repeteix al llarg de la història, que grans homes que sembla que no tinguin por de res i quan ja han fet el més difícil i han aconseguit victòries contra tot pronòstic i es troben només a un pas de guanyar la partida, el valor els abandona, els dubtes els turmenten i són incapaços de fer la jugada final que als ha de dur al triomf, perquè resulta que aquest els espanta més que mil enemics ferotges.

Un altre dia us explicaré quan li va passar això mateix a Hitler i quina és la meva teoria sobre el caràcter d’aquests homes. Perdó per totes les errades històriques que hi pugui haver en el que acabo d’explicar. Perdó també pel rotllo. Ara ja sabeu que m'agradaria haver estudiat i sobre què miro documentals a la tele.

dijous, 1 de gener de 2009

Digue'm quin dia vas nèixer i et diré qui ets

Frívola, superficial, mentidera, diu l’horòscop de mi. No sé perquè deixem que les estrelles i els planetes ens parlin així, a qualsevol altre li fotríem un ventallot . Però t’ho diu Mercuri i apa, fins i tot, et prens un temps per pensar-hi (que no sé per què, ja que si sóc tan superficial potser no caldria). La veritat és que si et concentres prou pots acabar per identificar-te amb qualsevol adjectiu, perquè tots ho som tot. I qui no ha mentit mai?


Frívol , segons el diccionari: 1 De poc pes, sense consistència ni serietat. 2 Que li agraden les coses vanes. (Ningú diria que Mercuri m’ha vist comprant roba i cremant la targeta de crèdit).
Però què són exactament les coses vanes? Que no tenen sinó aparença, sense realitat, sense fonament. (Ai, ai, qui s’ha xivat a les estrelles i els ha dit que vull un descapotable?).
La persona vana també és qui té el desig d'ésser notat, frívol.
Com sempre passa amb els diccionaris, les definicions t’acaben retornant a la paraula amb la qual has iniciat la recerca. Així que sóc frívola perquè sóc vana i sóc vana perquè sóc frívola. I sóc superficial perquè estic escrivint sobre tot això sense prendre-m’ho seriosament.


I per què no?* Cada dia una història sense sentit, sense transcendència, maquillada a conveniència. Res de confessions, fora sentiments profunds, ni rastre d’emocions sinceres. Parlem una mica de coses divertides, si us plau, ballem i fem el tonto, juguem com si fóssim nens, posem-nos gorros de Nadal i perruques rosses, fingim que res no ens preocupa, intercanviem informació intranscendent i no ens posem tristos, ni tràgics, ni cursis, que la vida corre veloç i no tenim temps per entretenir-nos en tot això i cada dia ens esperen mil somriures, precedits de mil bromes, mil plaers, mil alegries, mil frivolitats, mil coses vanes i buides, moltes de les quals en buidaran les butxaques també. I qui avui busqui paraules profundes i sinceres, que canviï de blog i que blasmi l'horòscop.








*Aquesta és la pregunta dels capritxosos quan la pregunta correcte és per què?,segons l'Erich Fromm, que era un senyor que no va conèixer la força de persuassió de Mercuri.

Hola, me llamo Robert

Al pis on vivia abans, un dia van trucar a la porta i al obrir em vaig trobar amb un xicot ros amb un somriure d’ orella a orella que em va dir una cosa com:

- Hola, me llamo Robert, soy inglés y soy tu nuevo vecino. Me dedico a dar masajes en casa (¿?)

Obviament li vaig dir el meu nom i em vaig oferir per qualsevol cosa que necessités. Em va resultar curiosa la seva manera de presentar-se i els meus amics feien broma dient que després d’això, jo li havia de portar un pastís de mores fet a casa, rotllo pel·lícula yanki. El cas és que l´altre dia vaig tornar a pensar en ell quan em vaig trobar a l’escala el meu nou veí, amb qui no havia parlat mai i que em va dir amb cara seria i un to sec:

-No tindràs un allargo?

Així, sense ni hola, ni sóc tal, ni res de res. I quan desprès de mirar-ho li vaig dir que no, va afegir:

-Ah, vale.

I clar, em vaig recordar d’en Robert que quan me’l trobo pel carrer encara em saluda amb el seu encantador somriure i una vegada més vaig pensar que els anglesos són una gent magnífica (no us havia parlat mai encara de la meva anglofília, oi?).

En fi, que aquest matí he tornat a tenir notícies del meu nou veí, i he pensat que potser seria hora d’invertir una tendència i que podria trucar a la porta de casa seva i dir-li amb el millor dels meus somriures:

-Hola, em dic Coses2, sóc la teva veïna i al teu llit li falta oli.