dissabte, 12 de desembre de 2009

Wreck of the day

M'he decidit a posar-li text al post.

Vint cigarrets al dia són molts. I són més els caps de setmana. I el pitjor és adonar-se que amb llevo amb la sola idea d’encendre el primer cigarret i que a la feina, busco excuses per a poder sortir a fer qualsevol encàrrec i així poder fumar caminant o millor saltant pels carrers en obres. Mentre busco l’encenedor en el desordre del meu bolso, compto els locals buits. És hivern en un any de crisis. Fumar també es propi de les crisis, de les personals, siguin o no econòmiques.


Al sopar d’empresa, espero impacient que els altres acabin de menjar per poder fumar. Jo mateixa crec que menjo més ràpid, per poder omplir-me la boca de fum tòxic. Sóc un núvol de fum mentre, un a un, els meus companys van obrin els seus regals d’amic invisible. Jo m’he negat a jugar. Sóc així de rara i com que sóc la jefa, només la meva germana i un company amb qui tinc confiança, s’han atrevit a confirmar el meu diagnòstic. Els altres han fet veure que no se’n adonaven. Però, què voleu que us digui, jo em sento molt més tranquil·la. Odio obrir regals, davant de disset parells d’ulls. I tampoc m’agrada comprar regals, que si són divertits ningú entén el meu particular sentit de l’humor i si no ho són, doncs, encara pitjor.

I mentre fumo i contemplo de reüll com els altres es diverteixen, penso que passaria si organitzéssim els sopars com si fossin teràpies de grup. Cada persona hauria de dir com es sent allà assegut rodejat de companys de feina i per què ha vingut. Uns dirien, sóc aquí per compromís, per quedar bé, uns altres admetrien que només venen perquè és una de les poques excuses que tenen al llarg de l’any per sortir sense la parella. Algú confessaria que el seu únic objectiu és emborratxar-se i només uns pocs dirien que realment hi són perquè gaudeixen de la companyia. Jo hauria de respondre que hi he anat perquè em van insistir i no se’m dóna bé ni dir mentides, ni dir no.


Podríem continuar preguntant-nos els uns als altres que és el que més en agrada d’aquests sopars i el que més odiem. I també, com a plat fort, podríem fer una ronda en que cada persona parlés d’allò que li fa més por o vergonya que els companys descobreixin. Un exercici de valentia. Un obrir el cor de veritat per dir allò que temem que els altres no entenguin. Potser així se’m passarien les ganes de fumar. Deixaria d’avorrir-me als sopars i no em caldrien tres gintònics per tenir ganes de parlar amb algú (no sempre me’ls prenc, l’alternativa és anar-me’n a casa).

Amb una calada de cigarret, torno a la realitat, seguim tots allà, enganxats a les bromes de sempre, a les converses trivials, a les mentides o les mitges veritats, fins que finalment ens en anem tots a dormir amb la mateixa sensació de buit. O potser només sóc jo la que marxo amb aquest sentiment, qui sap. I omplo el meu buit de fum, un cigarret rere l’altre.

Nota: perquè la cançó i el text encaixin només heu de canviar "love" per "sopar d'empresa".

5 comentaris:

  1. Molt maca la cançó....i és d'agraïr que hi surti la lletra, el meu anglès està massa rovellat però puc entendre alguna cosa and if this is givin... Coses2...per cert he vist que t'has apuntat a a això dels personatges itinerants i jo doncs mira també m'he animat....a veure què en surt...Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  2. Doncs l'he posat així perquè de fet d'aquesta cançó, com totes les de l'Anna Nalick, m'agrada tant o més, la lletra que la música.
    M'alegro que tu també t'haguis apuntat a personatges itinerants, ens ho passarem bé!

    ResponElimina
  3. Agafaré el diccionari i m'hi posaré, perquè em vaig quedar amb l'anglès de l'egebé i el bup...:(
    M'ha encantat descobrir l'Anna Nalick, no la coneixia! Així que...te'n dono les gràcies!

    Bon relat...alguna cosa de mi hi he trobat...!
    Jo com que treballava...aquest any me l'he estalviat!

    ResponElimina
  4. Bon text....a mi em passa una cosa si no semblant molt propera...enlloc de sopar d'empresa posa-hi dinar de nadal d'escola (bé d'institut) per sort no ens fem regalets...l'equip directiu ens fa un "detallet" però el dinar cadascú se'l paga..Genial si fos com la tècnica de la cadira buida de la gestalt...poder dir, això sí amb assertivitat, a cadascú el que pensem...sí seria l'òstia fer una mena de teràpia de grup...

    ResponElimina
  5. Fanal Blau, doncs quina sort que te n'hagis lliurat. Perque la majoria ens queixem, però acabem pringant.
    Espero que t'agradin altres cançons de l'Anna Nalick.

    Elvira, de fet potser ni hauria prou amb que la gent parlessim una mica més de cor i ens escoltessim els uns als altres... Però suposo que un sopar o un dinar de nadal és el lloc menys adequat per una conversa amb contingut real. Gràcies pel comentari.

    ResponElimina