dimarts, 22 de desembre de 2009

La mitja hora màgica


Em deia una amiga que ella té mitja hora al dia, així com positiva i activa i que l’aprofita per trucar a immobiliàries. Jo encara diria més, jo tinc cada dia mitja hora màgica.

Normalment el fet es produeix al matí, just abans o just després d’esmorzar, entre les 10 i les 11. Així perquè sí i sense causa aparent, m’embarga un amor il·limitat per totes les coses i persones, una bondat miraculosa, una pau d’esperit substancial, una cursileria una mica enganxosa i em sento flotar com si estigues levitant per sobre la taula de l'oficina amb les cames plegades i les mans tocant-se els palmells, com un monjo budista. Només em falta la túnica i seria clavadeta al Dalai Lama.

En aquest estat d’il·luminació, emprenc accions per lluitar contra la violència, la incomprensió i la incomunicació que assetgen la meva existència altra hora buida i superficial. I aleshores envio postals felicitant el nadal a tot quisqui (hi ha amigues meves que ja n’han rebut fins a tres), escric emails delirants de bon rotllo, planifico la compra de regals per un munt de gent que, més que col·laborar, descol·laboren (si no existeix aquesta paraula, l’haurien d’inventar) a la feina, convido a dinars i sopars a persones que m’importen un rave i, en general, faig el bé d’una manera absurda i indiscriminada.

I després, de sobte, s’acaba la mitja hora i caic de les altures de la meva santedat i em pego una, ara sí, santa nata contra la taula, que de poc un boli no em treu un ull, em clavo la grapadora a les dents, l’entrecuix topa amb el canto de la pantalla de l’ordinador i em trenco un parell de costelles, en rebotar contra el terra. I és que de cop, se’m passen les bones intencions, l’amor universal se’n va a fer punyetes i m’adono que, hòstia, la que acabo de liar, amb lo tranquil·leta i feliç que estava jo sent una egoista, una antipàtica i una tacanya.

Però ja és massa tard, les postals ja estan enviades, els emails corren per les línees telefòniques cap el seu destí, els convidats a dinar o sopar ja s’estan llepant els llavis amb impaciència, els regals estan encarregats, ja he dit sí al sopar d’empresa o he promès aquell augment de sou injustificat. Déu meu, quantes coses bones es poden fer en mitja hora, cago en tot!

Una de dues, o em converteixo en el Dalai Lama a jornada complerta o la meva mitja hora màgica acabarà amb mi.

7 comentaris:

  1. Em sembla fantàstic tenir aquesta mitja hora màgica. M'agrada!

    ResponElimina
  2. no et ressisteixis a la màgia... només mitja hora... :-)

    ResponElimina
  3. Compte amb els bolis, grapadores i cantos d'ordinador...perquè deuen fer un mal que t'hi...
    i continúa sent màgica, ni que sigui per mitja hora...
    Sempre et queda, per la resta..."l'ommmmmmmmmmmmmm..." :)

    Una mitja abraçada o abraçada i mitja!

    ResponElimina
  4. potser és durant aquest 30 minuts que una part de tu es deixa anar, ara bé s'ha de tenir cura de l'aterratge després de levitar, el Dalai Lama et porta molt avantatge, ell s'entrena des de fa molts anys....Bon Nadal coses2!!!

    ResponElimina
  5. Ja veig que totes ho heu posat de part de la mitja hora màgica.. ummmm... bé, sí que és bonica a la seva manera :))
    Ja vigilaré els aterratges, potser és millor no volar tan alt i mantenir-me més temps en estat il·luminat :)
    gràcies, vosaltres també sou màgiques.
    Bon Nadal!

    ResponElimina
  6. Sembla molt prosaic, però la meva mitja hora màgica és quan m'acabo de connectar de bon dematí i miro les entrades al correu que m'han arribat en tota la nit (me'n vaig a dormir d'hora).

    ResponElimina
  7. Helena, no em sembla prosaic, de fet mirar les entrades al correu és una de les coses que jo també faig al matí i també tenen a veure amb la meva mitja hora màgica. Gràcies pel comentari :))

    ResponElimina