dimarts, 15 de desembre de 2009

De projeccions

Fa ja unes setmanes, un dissabte, la meva mare em va trucar per dir-me que s’havia mort l’àvia del meu cosí. La bona dona, que per poc no arriba a centenària, no era parenta meva i feia anys i panys que no ens havíem vist. Recordo que quan de petita anava a jugar a casa de la meva tia, a vegades, ella hi era. Impressionava amb els seus cabells blancs i sempre vestida de negre, amb un dol rigorós per la mort del seu marit, que li va durar dècades. Era una dona amable però molt seriosa. Gràcies a ella, el meu germà va descobrir el seu autèntic nom.

- Antonio, ven siéntate a mi lado- li deia amb veu greu

- Toni, ves-hi, que l’Antonio ets tu- li dèiem jo i les meves germanes.

- Antonio, a ver, como estás?- seguia ella, quan el tenia al costat. I el meu germà se la mirava entre al·lucinat i espantat.

Com sempre m’estic desviant del tema. Estava explicant que la meva mare em va telefonar per informar-me de la mort de la nonagenària senyora. Pot no semblar gran cosa, però el cert és que la meva mare, excepte quan va de viatge, em telefona ben poques vegades. Jo vaig deduir de la trucada que la meva assistència a l’enterrament estava fora de tot dubte. I em vaig emprenyar. Una estupidesa però va ser així. Com que em vaig molestar per al que a mi em semblava una imposició de la meva mare, vaig decidir que no hi aniria. Bé, entre que em vaig cabrejar i que vaig prendre la decisió, van passar unes quantes hores. Un cop vaig haver decidit que no tenia cap obligació d’anar a aquell coi d’enterrament, em vaig tranquil·litzar immeditament.

I sabeu que vaig fer l’endemà? Doncs, tan feliç (si es pot dir així, donada l’ocasió) me’n vaig anar a l’església per assistir al funeral en qüestió. Li vaig donar el condol al meu cosí i vaig portar amb el cotxe la meva tia a casa seva, contenta de fer-li aquest favor.

Per entendre bé aquesta història, us heu de fixar que en cap moment he dit que la meva mare, de fet, em vagi exigir res.

5 comentaris:

  1. No cal que ens diguin res tot ens ho munten nosaltres en el nostre cap ....per això hi vas acabar anant-hi quan per dedins ja t'havies convençut que no hi anaves per obligació de fora sino per la teva "autoobligació" des de dins....

    ResponElimina
  2. La paraula obligació i jo tenim una mala relació perquè tendeixo a inventar-me obligacions per tot arreu i a més tinc la barra d'encolomar-les als altres (sempre és més fàcil enfadar-se amb algú altre que amb una mateixa). Un cop em vaig deixar d'obligacions, em vaig adonar que volia anar al funeral perquè no em costava res i perquè m'estimo (no molt, però sí una mica) al meu cosí i molt a la meva tia. És complicat, tot plegat.

    ResponElimina
  3. Entre la racionalitat i l'impuls, sóc de l'opinió que hem de deixar-nos dur. No se sap mai on et portaran els teus peus!

    ResponElimina
  4. Què bé que se t'ha entès i què bé que ho has explicat! :)

    ResponElimina
  5. Rosa, moltes gràcies pel teu comentari. A mi em costa deixar de banda la racionalitat i al final em passa que els impulsos prenen la força d'un huracà i poden acabar tenint una part destructiva... Però sí cal escoltar l'instint, i deixar-lo fer, és important.

    Fanal Blau, gràcies... no tenia molt clar si s'entenia... el mérit també és vostre, que sabeu llegir més enllà de les paraules. Sóc molt afortunada amb els/les lector/es que tinc.

    ResponElimina