dissabte, 28 de novembre de 2009

Teràpia de ràbia



El dijous passat a la teràpia de grup, quan ens van fer la ja coneguda pregunta d’inici de “com esteu?”, es va fer un silenci incòmode. Estranyada, em vaig girar instintivament cap l’argentina, i la vaig veure fent morros i mirant fixament endavant. Feia por de veure, us ho juro. Però és que la bona senyora ha resultat ser força diferent a l’esperat. Ja fa un parells de setmanes, ens va regalar la següent confessió:

-Quiero estrangular a mi nuera.... Que digo, estrangularla, quiero matarla a hachazos, hacerla pedacitos.

I l’altre dia, devia seguir emprenyada, perquè quan va ser el seu torn de dir com estava, va dir amb veu de mala hòstia:

-No quiero hablar.- (miracle!).

-Nos quieres decir, al menos, como estás?- li va preguntar sol·lícit un dels psicòlegs.

-Que no quiero hablar.

- Carai, das miedo.

Mirada d’odi i un silenci rabiós. Per un instant, vaig tenir un atac paranoic i em vaig imaginar que ves a saber com, havia descobert el meu blog i llegit Teràpia de grup II i que estava a punt de desenfundar una destral del bolso per tallar-me a trossets tan prims que, en acabat, semblaria un roast beef.

També tenim al grup un noi que ja fa temps que ens delecta amb una fúria que sembla inesgotable, especialment dirigida al que ell considera una classe subhumana: els nens. A part de la putada de que el món està ple de nens, el noi en qüestió resulta que treballa de cap de manteniment en una escola. Imagineu-vos els pobres nens els de la seva escola que no els cal tenir por de vingui l’home del sac, perquè ja el veuen cada dia.

El darrer dijous tampoc va ser una excepció i va explicar el seu estat d’ànim amb una colèrica despotricada contra el món sencer i contra els nens en particulars. L’argentina, que sobre ella no volia parlar, però es veu que opinar sobre els altres si li venia de gust, va intervenir:

-Como no puedes matar a un niño porque tu moral te lo impide...

-No m'ho impedeix la meva moral- la va tallar en sec, l’home del sac- m'ho impedeixen les lleis.

Jo i alguns més vàrem riure amb la sortida del noi, que a vegades sembla que gaudeixi fent una caricatura d’ell mateix, però l’argentina va concentrar la seva mirada furiosa en ell i va emmudir de nou. Ai, si les mirades matessin...

Amb aquest ambient tan relaxat, el noi que sembla de la sèrie Hotel Fawlty, va dir innocent:

-Pues yo estoy de buen humor.

-Tranquil que ja t’espatllarem el dia- li va respondre algú en conya.

Una noia va dir que estava cabrejada. Jo em vaig confessar de mal humor i un parell més es van quedar en un ni fu ni fa. Sorprenentment, l’habitual amant de Morfeo, que s’adorm dia sí, dia no, va contestar, la mar de despert, que ell havia entrat en una nova i excitant fase de la seva vida: estava emprenyat amb tothom.

-Sento molta ràbia i a la que algú em diu alguna cosa, salto immediatament i foto quatre crits- ens va explicar.

Si és que despertant la ràbia oculta de la gent som un grup genial. Però es veu que aquesta nova fase li crea alguns problemes a l’escola on treballa, atenció, de professor de religió, perquè fot mocs a tort i a dret a pobres nens espantats. Jo no vaig poder evitar imaginar-me’l, donant un cop de puny sobre la taula i cridant als seus alumnes:

- Calleu, me cago en Déu!!

Això sí, va poder comptar amb tot el recolzament de l’home del sac, que li va assegurar que totes les bronques que els clavés als nens, encara serien poques per compensar l’immens crim que suposa la seva mera existència.

Total, que no ens va estranyar gaire, que els terapeutes ens proposessin tractar el tema de la ràbia i l’enuig.

-Trieu de parella, la persona del grup que pitjor us caigui- ens van dir.

Uns quants es van aparellar ràpidament, suposo que per què tenien clar a qui no suportaven. Jo vaig pensar immediatament en l’argentina, però la imatge de la destral encara em perseguia, així que em vaig quedar asseguda esperant que algú altre m’escollís. L’home del sac, va venir cap a mi, no sé massa bé el per què, ja que en realitat ens portem molt bé, o potser només m’ho sembla a mi. El cas és que en aquell moment es va sentir la veu de l’argentina:

-Menos mal, porque yo lo mato.

Toma bon ambient i sentit de la convivència.

Ens vam passar uns minuts parlant per torns amb la nostra parella dels nostres cabrejos, els actuals primer i els de la infantesa després. Per acabar vam fer un exercici de relaxació i per connectar amb el “nostre nen interior”, personificat en un coixí que ens van donar a cada un. Quasi tots vam abraçar el nostre coixí carinyosament, que el cap i a la fi, per insuportables que siguin alguns nens, el coixí-nen era el nostre. L’home del sac va fer lo propi, però es veu que no es devien entendre gaire perquè tan bon punt ens van dir que l’exercici havia acabat, li va fotre un cop al coixí, que va sortir disparat.

Finalment vam fer la ronda de paraula de tancament, en la que vàries persones del grup es van emocionar. Però malgrat que tots vam semblar sortir més relaxats i menys combatius que a l'inici, m’estic plantejant alternar la teràpia amb classes de karate, només per si de cas, no sigui que algun dia acabem la teràpia repartint-nos garrotades.

8 comentaris:

  1. ja ja espero que la senyora argentina no descobreixi el teu bloc, a mi i tot em fa agafar por i això que ni la conec! Espero que els terapeutes siguin prou assenyats per evitar les garrotades...

    ResponElimina
  2. Accepteu espectadors? Es pot entrar amb càmera? :)

    ResponElimina
  3. Accepteu espectadors? Es pot entrar amb càmera? :)

    ResponElimina
  4. Elvira FR, sí la senyora argentina passa del carinyos extrem a la més pura fúria, de tota manera no crec que arribem a les mans... però uns quants crits si que podria passar :))

    Marlene, jajaja, ho podria proposar ;-)

    ResponElimina
  5. La senyora argentina fa por però aquest que vol matar nens, què vols que et digui...I espero que ningú d'aquests tingui bloc i es pugui reconèxier en això que expliques. Llavors si que necessitaries ser una experta en arts marcials :)

    ResponElimina
  6. Ai Kweilan, que m'has fet agafar por altre cop. Bé, tal i com són els psicólegs encara convertirien el meu blog en matèria per una sessió de teràpia :))

    ResponElimina
  7. no t'amoïnis...de vegades la força se'n va per la boca...;);
    osti tú, quina sessió més potent!!! :)

    ResponElimina
  8. És allò de "perro ladrador...", no?
    Darrerament les sessions són força intenses, sí. Suposo que ens anem coneixent i deixant anar i va sortint el millor i el pitjor de tots. :)

    ResponElimina