diumenge, 1 de novembre de 2009

La Nena Sirena


La mare es va sorprendre de trobar el seu fill retallant una fotografia del diari. Es va acostar per fer-hi un cop d’ull i va llegir el titular “Mor als deu anys la Nena Sirena americana”. L’article explicava la dura història de la Shilon Pepin, una nena amb una malaltia congènita, anomenada sirenomèlia, que afectava a les seves extremitats inferiors. A més li mancaven varis òrgans, com l’úter, la bufeta i l’intestí gruixut. La seva curta vida havia estat un via crucis d’hospitals i operacions. Però, malgrat tot, a la fotografia, una nena pleneta (segurament inflada per efecte de medicaments i no pas per una generosa alimentació) somreia feliç, tan innocent que era impossible no retornar-li el somriure. La mare, però, va pensar que aquella notícia no era una lectura adequada per un nen de només nou anys.

-És un treball per l’escola?- li va preguntar, mentre mentalment ja desenfundava l’espasa per matar la mestra.

- No. La vull per penjar-la a la meva habitació -va respondre el nen.

-Però, carinyo, no és una sirena de veritat. És una nena que estava malalta i que s’ha... que ara està al cel.

-No està al cel -va interrompre el nen amb veu ferma- Està nedant al mar.

I dit això, amb el tros de diari a la mà, va sortir corrent cap a la seva habitació. La mare es va quedar palplantada al mig del menjador, entre sorpresa i preocupada però va decidir deixar-ho estar, de moment.

Al cap d’uns dies, un dissabte al matí, mentre esmorzaven, el nen parlava alegrament.

-Aquesta nit m’ha visitat la Nena Sirena i hem nedat junts envoltats de peixos de colors.

-Fill, ho has somiat- va intervenir el pare amb to indulgent.

El nen va continuar, indiferent a les paraules del seu pare:

-La Nena Sirena diu que us divorciareu d’aquí tres anys. Vol que us digui que no heu de discutir davant meu, ni barallar-vos per la meva custòdia perquè em podríeu traumatitzar.

A la mare li va caure la cullera plena de melmelada i el pare es va abocar el cafè amb llet per sobre el xandall. Aquell vespre, quan el nen ja dormia, van decidir que el portarien al psicòleg el mateix dilluns.

El terapeuta en va tenir prou amb tres sessions per determinar la causa de tot plegat:

-Pateix estrés encomanat per les dures vivències dels seus companys i amics d’escola que són víctimes innocents d’una epidèmia incontrolable de divorcis paterns.

Els pares van acceptar el diagnòstic com a correcte. Al cap i a la fi, feia només uns mesos havien donat per bones les explicacions d’un conseller conductual de gossos que els havia assegurat que el seu petit fox terrier es creia que era el pater familia i l’amo de la casa, mentre que ells eren un simples i subordinats membres de la manada. El assessor caní els va donar una llista tan llarga i complicada d’exercicis per redreçar la personalitat del gos, que finalment van optar per regalar-lo a un amic amb un marcat complex d’inferioritat, pensant que segurament s’avindrien.

Així que quan el psicòleg infantil els va assegurar que al nen li passaria aviat i que només calia que li reiteressin sovint el seu amor mutu i cap a ell, van sospirar alleujats. S’ho van prendre, però, molt seriosament. La mare cada matí despertava al seu fill amb un:

-Bon dia, és hora de llevar-se. El pare i jo ens estimem molt i tots dos t’estimem.

I el nen responia:

-Mama, jo vull viure amb tu però que em deixis anar a veure el papa sempre que vulgui.

El pare al tornar de la feina, abraçava el seu fill i li deia a cau d’orella:

-Estimo molt la teva mare i també a tu.

I el nen responia:

-Quan et sentis culpable després del divorci, vull que em portis a Disneyland Paris.

Després de repetir aquestes absurdes converses dia rere dia i setmana rere setmana, els pares, esgotats, van decidir provar la psicologia tradicional. Li van prohibir al nen esmentar el divorci i la Nena Sirena, sota amenaça de castigar-lo sense veure la televisió de per vida. El nen va passar tres angoixosos segons debatent-se entre la separació dels seus estimats pares i la televisió, passat els quals, no cal que us digui que va triar, oi?

D’aquesta manera la tranquil·litat va tornar a la família, fins que un dia a casa l’àvia, aquesta, amb un cop d’originalitat, li va preguntar al nen:

-I tu què vols ser de gran?

- Diu la Nena...- la mirada fulminant del pare va interrompre la resposta i va haver de tornar a començar- Diu una amiga meva, que de gran seré científic i que ajudaré a prevenir malalties com la se... la de les nenes sirenes. Seré famós i guanyaré molts diners.

-Què simpàtica la teva amiga- va riure l’àvia i els pares van somriure alleujats.

Però el nen es va animar i va continuar:

-Iaia, també diu la meva amiga que et digui que t’estimo perquè aviat et moriràs.

Els pares es van quedar blancs. Anaven a intervenir però l’àvia els va silenciar amb un gest. Acaronant-li el cap, i mirant-lo amorosament, va respondre:

-Sí, rei meu, ja ho sé. A mi també m’ho ha dit.


Dedicat a la Shilon Pepin.

5 comentaris:

  1. Buffff cada dia escrius millor! hi ha tendresa, una miqueta d'humor ( quan menciones allò del gos i les feines que el psicòleg els hi va posar...per exemple...)i una mica de màgia, com ha de ser...Pobrissona nena sirena! per cert en allò de la Marató de Tv3 que fan per a recaptar diners, enguany és per les anomenades malalties rares ( per infreqüents)Cal investigar per prevenir... Bé Coses2 reitero cada dia escrius millor! felicitats!

    ResponElimina
  2. Boníssim! Jo també he llegit la notícia de la nena sirena i m'ha cridat l'atenció una malaltia tan rara.

    ResponElimina
  3. Elvira, gràcies, ets sempre molt generosa amb els teus comentaris. No sé si ho faig millor, el que és segur és que vaig canviant o evolucionant, segons es miri. Ja miraré la Marató de TV3, però només una estona, que aquests programes m'atabalen una mica.

    Kweilan, no m'acostumo a fixar en aquest tipus de notícies però el primer que vaig veure va ser el somriure de la nena i em va cridar l'atenció el titular, també. M'alegro que t'hagui agradat ;-)

    ResponElimina
  4. A mi també m'ha agradat... Encara no ho sé si cada dia ho fas millor, serà qüestió de llegir-te més!
    Bona reflexió la que s'entreveu entre línies.

    ResponElimina