dimecres, 25 de novembre de 2009

La conferenciant

“Les indemnitzacions pagades per les asseguradores contractades per les empreses per cobrir el risc d’acomiadaments...”

-Quin rotllo, no?

-Buf, i tant. Jo marxo que són més de les set i encara haig de fer unes compres.

Endevina la conferenciant les paraules que murmuren els assistents i observa consternada com, un a un, es van aixecant i marxant.

“... en expedients de regulació es poden satisfer en forma de capital o de prestacions periòdiques i en la part que excedeixen del legalment previst...”

Sempre li toquen a ella les exposicions més avorrides i a darrera hora. No és pas culpa meva, es diu. Ja han marxat tres més... Donaria el que fos per ser com d’altres companys que fan bromes i es posen el públic a la butxaca. Però ella no en sap de ser divertida. Una vegada que ho va provar, ningú va riure i encara va ser pitjor.

“... vint dies per any treballat, han de tributar com a rendiments del treball en la base general de l’impost, sense dret a reducció...”

La veu li comença tremolar de ganes de plorar. Respira profundament i tira endavant fins que ja només queden cinc persones: un home gras de mitjana edat que s’ha quedat dormit, dues noies joves que ja porten una bona estona xerrant entre elles en veu baixa, completament alienes al que ella explica, l’organitzadora de la conferència que fa cara d’estar pensant que farà avui per sopar i dos homes més que segurament només són allà perquè no els ve de gust tornar a casa a sentir les queixes de les seves dones o perquè la sogra va arribar ahir de visita.

“...del quaranta per cent per a rendiments obtinguts de forma irregular en el temps, que preveu la Llei 35/1995. Això és tot. Moltes gràcies per la seva atenció.”

Recull els seus papers, es posa l’abric i marxa cap a casa sense pràcticament escoltar les poc convincents felicitacions de l’organitzadora. Es fica dins el metro entre la multitud que camina ràpida i decidida. Quan està comprant el bitllet a la màquina expenedora, un home l’empeny i li cau la cartera i les monedes a terra. L’home no s’atura per disculpar-se. S’ajup a recollir les monedes, una per una, esquivant cames i sabates. Algú s’exclama perquè destorba el pas i una noia jove que espera per utilitzar la màquina, bufa exasperada. Camina pels passadissos, puja i baixa del vagó, es col·loca com pot entre la gentada a les escales automàtiques, i en tota aquesta estona es sent invisible. Ni un sol cop una mirada s’atura en ella.

Camina pels foscos carrers fins a casa. A l’entrar crida, amb més voluntat que gràcia:

-Hola!

Un silenci sepulcral és la resposta. Es treu l’abric, deixa el bolso i la cartera i entra al menjador. Sobre la taula hi ha una nota.

“No puc suportar-ho més. Et deixo”, llegeix.

Per un moment pensa en el Roky. Però dona, no siguis absurda, els gossos no saben escriure, es diu. Tarda uns segons en adonar-se de que la nota és d’en Manel, el seu marit. Confosa s’asseu al sofà i de forma una mica automàtica, crida el gos. El silenci, tossut, li respon. Torna a mirar la nota, que encara té a la mà.

“PD. M’he endut en Roky i la televisió (ens la va regalar la meva mare).”

Surt del seu estat d’estupor i plora, gemega, somica, sense noció del temps, fins que, rendida, es queda adormida al sofà. A les dues de la matinada, es desperta amb la cara banyada de llàgrimes. S’aixeca a buscar un somnífer i es fica al llit. Voldria ser a mil quilometres d’aquí, pensa i potser fins i tot, ho diu en veu alta. En un estat de semi vigília, li sembla sentir una veu llunyana que pregunta:

- I què em donaries a canvi?

- Les nits, les meves nits et donaria- murmura, abans de caure en un profund son químic.

(continuarà)

5 comentaris:

  1. Ostres, coses2!!! he vist l'escena, del principi al final!!!
    m'agrada com escrius, noia!
    Esperaré la continuació...:)

    ResponElimina
  2. Jo tb esperaré...m'ha enganxat des del començament.

    ResponElimina
  3. Per quant el següent capítol? és millor que les sèries de la tele...jo ho enviaria a algun lloc..va seriosament...t'ho havia dit mai que ets escriptora?

    ResponElimina
  4. Sempre hi ha algu, a qui les coses encara li van pitjor.

    Excelent! Ho has descrit tan bé, que era com si l'estigués veient tota l'estona.

    Resto a l'espera del següent capítol!!!

    Gràcies per deixar-me comentari en la teva visita.
    =)

    ResponElimina
  5. Gràcies a totes. Espero que la segona part no us decebi. Sobre el quan, doncs en breu, potser pel pont, que tindré més temps.

    Elvira, gràcies pel compliment, però crec que amb les meves professions "oficials" ja vaig prou atabalada :))

    ResponElimina