dilluns, 30 de novembre de 2009

La conferenciant a la ciutat de l'amor

(Primera part: La conferenciant)

L’endemà la desperta la llum del nou dia que s’escola per entre les cortines mig obertes. En obrir els ulls, per un moment no es recorda de res. Té aquella estranya sensació de no saber on és. Però, ep, un moment, això no és una sensació, és que realment aquella no és la seva habitació i no té ni idea d’on és.

Es lleva d’un salt, espantada. Amb una ràpida llambregada al seu voltant, s’adona que és en una habitació d’hotel. S’acosta a l’escriptori que hi ha davant del llit i mira la capçalera d’uns fulls en blanc. “Hotel Hilton”, hi diu. Pren d’una revolada un menú que també descansa sobre la taula. Les lletres que conformen entrants, segons i postres, són escrites primer en francès i després en anglès. La clau sobre la taula, amb un número, 712.

De cop es gira cap a la finestra. S’hi acosta i descorre les cortines amb gest decidit. La Torre Eiffel s’alça davant seu. La vista és espectacular i el cel és d’un blau intens, sense cap núvol que amenaci el radiant sol. Es queda atònita. Poc a poc un somriure s’obre pas en el seu rostre i acaba en una gran rialla. Per una vegada la vida ha respost a les seves pregàries. És l’hora de prendre justa venjança de tanta infelicitat.

Es dutxa i es vesteix (ha trobat a seva maleta plena sobre una banqueta). La brusa amb un botó més descordat de l’habitual, la faldilla una mica més amunt, les sabates de tacó. Es mira al mirall feliç i decideix que avui no es recollirà el s cabells, no li fa cap falta, està prou guapa així amb la melena caient-li sobre les espatlles. Es pinta els llavis d’un vermell llampant i es llança un petó des del mirall.

No té ganes d’esmorzar a l’hotel així que surt al carrer i entra al primer cafè que troba. S’encén un cigarret tranquil·lament i espera que la cambrera la serveixi. Al cap d’un minuts se li acosta un noi morè, no gaire alt, vestit informalment, força atractiu.

-Perdoni, sabria dir-me quin metro haig d’agafar per anar al Louvre?- li pregunta el noi.

-No en tinc ni idea- respon ella, mentre li somriu de forma lleugerament maliciosa- Sóc estrangera. Estic aquí... estic aquí passant unes breus vacances.

-Ah, sí? Doncs la feia francesa, la veritat. Té un aire tan de París...- continua el noi allargant la conversa i mirant-la fixament als ulls i una mica més avall, també- Jo sóc francès, però de Tolouse i estic fent una mica de turisme per la capital. Vostè viatja sola?

-Sí.

-I li destorbaria si li fes companyia?- es llança el francès.

-No, és clar que no. Vol prendre alguna cosa?- diu ella mentre li fa un gest amb la mà perquè segui.

No cal que us entretingui amb tota la conversa de flirteig, ni amb el dia romàntic que passen la nova parella visitant la ciutat de l’amor, tot i que en aquest cas potser s’escauria la pregunta aquella de per què li diuen amor quan volen dir sexe. Però la nostra protagonista després d’una vida tan gris, es mereix totes les fases preliminars del sexe. El noi li diu coses boniques i la fa riure, la fa sentir única i especial, la porta de la mà cap on ella mai no havia estat mai, un món nou ple de felicitat i despreocupació. Sopen plegats en un restaurant típic francès, això és tirant a fosc. Al sortir, es besen per primer cop. Ell li demana amb veu dolça, que l’acompanyi al seu hotel i ella, és clar, li diu que sí amb els ulls ardents de desig.

L’hotel no és tan luxós com el Hilton, però l’habitació li sembla prou agradable. Per un moment, es sent una mica cohibida. Però el noi li prepara una beguda, s’asseu al seu costat, al llit, i li parla tranquil·lament, sense demostrar cap pressa o ansietat. Torna a entrar en calor i besant-se es deixen caure sobre el llit. Ell li va descordant els botons de la brusa.

Ella s’aparta els cabells de sobre la cara i, com si aquest gest hagués estat una senyal, sent una veu que flueix del seu interior, però que no és la seva, que li diu persuasiva “recorda, són meves les teves nits”. I repeteix “meves, i només meves”. El rostre se li enfosqueix i la seva mirada esdevé inexpressiva. Actuant com una autòmata, allarga dissimuladament la mà cap al bolso que ha deixat també sobre el llit. Amb compte que ell no la vegi, en treu un ganivet de cuina, llarg, punxegut i afilat. Amb un gest brusc i autoritari, s’incorpora per asseure´s sobre el noi. Te les cames plegades a cada banda del seu cos, el cul sobre el seu sexe i les mans darrera l’esquena amagant l’arma. El noi la mira una mica sorprès però de seguida li somriu excitat.

-Tanca els ulls- li ordena ella.

Encara amb el somriure als llavis, clou les parpelles, confiat. Ella aixeca el ganivet, l’agafa fort amb totes dues mans i amb un gest brutal l’apunyala. El ganivet li queda clavat sobre el cor. El noi deixa anar un crit sord, obre desmesuradament ulls, que mostren més sorpresa que dolor . Ella, impassible, li arrenca el ganivet i la sang brolla com si fos una font. Ell es tapa la ferida instintivament amb les mans, però no serveix de res. Mor en uns segons.

Sense immutar-se s’aixeca, es treu la roba bruta de sang, es renta al lavabo i es posa uns texans, una samarreta i un jersei que troba a l’armari. El noi no era gaire alt ni corpulent així que la seva roba li va bé. Surt sigil·losament de l’habitació. A la recepció, com si res, saluda amb un cop de cap el porter de nit que li diu:

-Bonne nuit, madame.

Agafa un taxi fins al seu hotel i, sense creuar paraula amb ningú, puja a l’habitació 712. S’asseu al llit i lentament la seva expressió va canviant fins a esdevenir agitada i nerviosa. Déu meu què he fet, pensa. I ara què, s’interroga morta de por. El porter l’ha vista entrar amb ell i sortir tota sola, la policia la trobarà aviat, es neguiteja. Com s’ho farà per fugir?

De sobte, la cara se li il·lumina amb un pensament, quasi somriu. Es desvesteix i es fica dins el llit, entre els suaus llençols de seda.

- Praga és a mil quilometres d’aquí- diu en veu alta- Demà vull ser a Praga. Serà meu el dia i teva la nit.

I cau en un son profund i tranquil.

9 comentaris:

  1. Quina por no? a mi em fan por aquestes històries ...i tot això no ha estat pas per la frustració de la primera conferència oi? Molt bona història i ben escrita. No si jo ja tenia raó....ets una crack coses2!!!

    ResponElimina
  2. Gràcies ELvira. Bé,les frustracions desencadenen ràbia, no?

    ResponElimina
  3. T'he trobat tot tot fent un tomb per els blogs, i al llegir aquesta història m'he quedat enganxat en el teu blog,
    Està molt ben escrita.¡¡

    ResponElimina
  4. Wow! M'apunto a redir-te que bé que escrius, coses!
    De vegades em vénen relats...però em costa tant després sentir-me'n satisfeta...

    ResponElimina
  5. Gràcies, Fanal blau. Això que dius a mi també em passava. De fet, la major part de vegades començava els relats i no els acabava. Jo he anat fent poc a poc. Anar escrivint primer sobre coses que m'han passat i que sempre són més fàcils i he tardat com un any en passar a la ficció. Suposo que és com fer esport, que no es pot començar corrent la marató. Bé, quin rotllo que t'he fotut. T'ho explico per si la meva experiència et serveix. Un altre cop, gràcies.

    ResponElimina
  6. i què passarà a Praga? anirà a visitar la consulta del dr. freud? a mi em va sorprendre-la veure que tenia pintades de vermell les parets... què més et puc dir que ja no sàpigues? m'agrada com escrius!!!! :-)
    petons

    ResponElimina
  7. Ai Calaix, no em temptis que porto dies donant voltes a la possibilitat d'escriure una tercera part;-) De vermell? El color de la sang? Jejeje! Gràcies !

    ResponElimina