dimecres, 18 de novembre de 2009

Festa d'aniversari


Va estirar el braç enrere i primer lentament i després accelerant bruscament la velocitat perquè fos un cop sec, va fer xocar la raqueta d’esquaix contra la pilota amb tota la ràbia de que n’era capaç. La pilota va sortir disparada com una bala, va rebotar contra la paret i es va perdre en les altures de la pista per anar a caure a la del costat. Frustrat per la mala jugada , va cridar:

-La pilota!!!

Ni sisplau ni hòsties. Segur de que el seu crit faria l’efecte d’una ordre d’obligat compliment per els pobres jugadors de l’altra pista, es va quedar palplantat amb el cap aixecat i la vista fixa en el tros buit entre el mur de separació i el sostre, esperant el retorn de la pilota. Pràcticament no la va veure venir. Com un llampec, va copsar alguna cosa en moviment rapidíssim que venia directe cap als seus ulls i després va notar un cop de pilota, dura com una pedra, al bell mig del front. El següent va ser només foscor i amb prou feines la sensació de que les cames se li havien tornat de plastilina i el seu cos queia.

Quan va tornar a obrir els ulls va veure la cara amoïnada de la Joana.

-Estàs bé? Estàs bé?- repetia.

-Sí, sí. No ha estat res.

Lentament es va incorporar fins quedar assegut sobre la pista.

-He tingut una visió.- va dir mirant a la Joana.

- Vols que cridi un metge?

- He vist una festa... era el meu aniversari.

- Avui és el teu aniversari, carinyo i la festa la farem aquesta nit- el va interrompre ella- Crido un metge?

-No, no era la festa d’avui. Era una festa al jardí d’una gran mansió, amb una piscina espectacular. Tothom anava amb vestits de nit. Les dones escotades i ...

-Doncs quin fred.

-No feia fred. Era l’estiu.

-Amor, el teu aniversari és al novembre, sempre fa fred.

-Doncs en aquesta festa no en feia- va respondre irritat- Totes les persones eren molt xic, riques, famoses i glamuroses.

-I vols dir que era el teu aniversari?- va riure la Joana.

-Sí, ho era- va dir emprenyat- I jo era com ells.

-Ric i famós? Ara sí que crido un metge.

-No te’n riguis! He vist el meu futur.

-Sí, apa, ara has tingut un flashforward.

-Digues el que vulguis. – i es va posar dret d’un sal- Me’n vaig.

-On vas?- va fer la Joana, preocupada altre cop.

- A casa a fer la maleta.

- Eh?

-Doncs això que marxo, et deixo, haig fer realitat el meu futur, tinc coses a fer.

Va marxar tot decidit. La Joana, òbviament el va seguir. Li va demanar que s’esperés, que anés a veure un metge, li va dir que s’havia tornat boig, que havia perdut el cap, que no sabia el que es feia, però tot va ser inútil.

Desprès de marxar de casa, es va recloure en un pis de mala mort que va llogar per quatre duros, va deixar la seva feina i es va posar a fer l’únic que realment sabia fer: escriure. Relats, contes, novel·les, guions, poemes, de tot i més. Ho va enviar a editorials, setmanaris, revistes, productores... Li va costar molt que algú li fes cas, però poc a poc van anar apareixent les oportunitats i al cap d’uns mesos el van cridar d’una productora d’una sèrie perquè els havia agradat una idea seva. Va haver de treballar molt, però la sèrie es va fer realitat i va ser tot un èxit, primer a escala nacional i després internacional.

Els americans, que tenen bon ull pels nous talents, el van fixar. Se’n va anar a viure a Los Angeles. En un parell d’anys, els directors més aclamats de Hollywood es barallaven pels seus guions. Va començar a guanyar allò que se’n diu pasta gansa. Va conèixer una jove actriu,guapíssima, alta, rossa i amb ulls blaus, com la Kim Bassinger fa deu anys, vaja. No tenien molt en comú ni molta conversa, però tampoc era important.

Quan es va sentir a la cúspide, va decidir comprar-se una casa. Va buscar i rebuscar fins que en va trobar una que fos clavada a la de la seva visió de la pista d’esquaix. L’octubre s’acabava i l’etern estiu de Califòrnia era ideal per fer una festa al jardí vora la piscina. Va començar els preparatius per la seva gran festa d’aniversari. Sabia que havia arribat l’hora. Va contractar una banda famosa de pop per tocar, els millors cuiners de la ciutat es van encarregar del càtering, caixes i caixes de xampagne van arribar de França, i el més important, els convidats eren tots famosos, rics i glamurosos i encara més, tots ells, es delien per assistir-hi: era la festa de l’any, que dic, de la dècada!

Unes hores abans de que la festa comences, una mica inquiet, va sortir al jardí a fer unes últimes comprovacions. Volia que tot fos perfecte. En sortir al porxo, no es va adonar que acaben de fregar i el peu li va relliscar endavant i, com una fitxa de dominó que empenyem suament amb el dit, va caure lentament enrere i va picar amb el cap a terra.

La foscor es va estendre com una taca i després va deixar pas a una imatge d’ell mateix en la seva festa d’aniversari. Però no hi havia ni mansió, ni piscina, ni rics, ni famosos, només un pis senzill i atrotinat i la Joana, i els seus amics de sempre, tots cantant “Anys, per molts anys!!”. I tot era autèntic i aquella gent l’estimaven tan, sense importar-los si era famós o no, si tenia diners o quatre rals, o si la seva nòvia s’assemblava poc o molt a la Kim Bassinger.

I precisament va ser la cara de la seva Kim Bassinger, el primer que va veure quan va obrir els ulls:

-Are you ok?- li preguntava amb accent americà.

-Sí, sí... – va respondre- però veuràs... és que me’n haig d’anar. ..haig de fer realitat el meu passat.

13 comentaris:

  1. M'ha encantat. De vegades no sabem el que volem fins que no ho tenim lluny. O només volem allò que no tenim. Som complicats i complexes. M'ha agradat molt el teu relat i com l'has estructurat. Fantàstic! Esperem que ara amb la Joana s'hi trobi bé de veritat.

    ResponElimina
  2. Algú va dir que els somnis, en fer-se realitat, es podien convertir en malsons.

    Bon relat.

    ResponElimina
  3. Bonissím Coses2! de veritat molt bo i molt molt ben escrit...endavant i endarere , passat i futur....molt bo (em repeteixo perquè de tant bo m'he quedat sense paraules)Ets una crack!

    ResponElimina
  4. És que no estem mai contents, quan compleixes el futur, llavors tenim nostàlgia del passat...

    Molt bon relat coses2!

    ResponElimina
  5. Ostres!!! Un relat boníssim i, a més, completament diferent de tots els que he llegit fins ara (tots ens hem agafat bé a l'aniversari de Relats Conjunts i tu no! genial!).

    Has aprofitat l'actualitat (mira que flashforward ho me la miro, però la conec). I m'ha encantat el final, ..haig de fer realitat el meu passat. :D Molt molt bon relat!!

    ResponElimina
  6. Quant de mal està fent la sèrie FlashForward!!

    No, m'ha agradat molt, és un magnífic relat, i ben original! Et felicito.

    ResponElimina
  7. Ostres, aquest tio és el cul del Jaumet! El que necessita és una gorra de cop, cada vegada que reb la lia...
    Bon relat ;)

    ResponElimina
  8. Ostres! Quin relat! M'ha agradat molt! Ja veus: ves en compte amb el que somies1

    ResponElimina
  9. No estic acostumada a contestar tants missatges ni a rebre tants elogis... Estic que revento de felicitat!!

    Kweilan, potser la Joana ja n'ha trobat un altre i ja no està per ell ;-) Sí, que som complicats i complexes...

    Josep B, jo també l'havia sentida i la frase i a més hi estic d'acord. Els somnis es poden fer realitat i cal anar amb compte... Gràcies

    Elvira FR, a vegades em fa l'efecte que ets la meva coaching personal. Seriosament et vull agrair el teu entusiasme i suport no només d'aquest missatge sinó de tants d'altres, que m'han animat a seguir amb el blog. Tu ets part ja d'aquest blog :)

    Alepsi, gràcies i benvinguda!

    Ramon, ben veritat que sempre volem allò que no tenim. Gràcies :)

    Nur, més aviat flashforward m'ha servit de punt de partida. Si veus una cosa i et quedes conveçuda de que es farà realitat, doncs així serà, sense cap mena de dubte. Gràcies!

    Xexu, moltes gràcies (i sí flashforward està fent molt mal ;-)

    Jordi, moltes gràcies!

    Pd40, sí és un inquiet que no sap mai el que vol! Gràcies :)

    Tirai, sí els somnis s'han d'escollir bé perquè fer-los realitat és molt possible. Benvinguda i gràcies!

    ResponElimina
  10. Un magnífic relat, et felicito de debò!

    Original i molt ben escrit!

    No et coneixia, seguiré passant...

    (M'estic posant al dia de RRCC :P)

    ResponElimina
  11. Rita, moltes gràcies i benvinguda!!

    ResponElimina