dissabte, 17 d’octubre de 2009

Venda telefònica

Al arribar a la ciutat, em vaig veure amb la necessitat d’aconseguir una feina ràpidament. Com que mai havia fet de cambrera i no m’abellia la idea de treballar de dependenta en una botiga, vaig acabar trobant una feina de venda telefònica. Consistia en trucar i trucar en nom de Gas Natural, oferint aparells de descalcificació de l’aigua (un invent que transforma l’aigua salada de l’aixeta que fa anys i panys que suporten tantes poblacions catalanes, en aigua deliciosament insípida). Oferíem a més un finançament en molt bones condicions. Però jo no treballava per Gas Natural, sinó per una empresa subcontractada i, segons em vaig assabentar més tard, el finançament, que feia Gas Natural de fet era exclusivament per calderes, de manera que no sé si podríem parlar d’engany, però sí que era tot plegat, un negoci una mica tèrbol. En qualsevol cas, jo en aquell moment no n’era conscient, o millor dit, per ser sincera, poc m’importava.

Junt amb mi van començar a treballar una vintena de dones. Ens varen fer uns cursos velocitat de la llum, sobre tècniques de venda telefònica, que resumidament consistia en engegar el nostre rotllo prou ràpid i amb prou fermesa perquè la persona a l’altra banda del fil, no fos capaç d’aturar-nos. També li havíem de transmetre la idea que estava davant d’una oportunitat única i que si no l’aprofitava se’n penediria tota la vida.

Ens van instal·lar en una sala enorme i mig buida, amb les parets brutes i rascades, sense finestres ni cap mena de llum natural. L’aire estava enrarit pel fum dels cigarrets (era l’època pre llei del tabac) i feia una desagradable olor a tancat i a suor. Malgrat tot, el primer dia, tant jo com les meves companyes, vam començar a treballar amb entusiasme. I vinga a trucar i trucar, amb veu alegre i sonora, alta i segura.

De seguida em vaig adonar que allò no feia per mi. Els meus interlocutors em tallaven contínuament, alguns de manera amable i molts d’altres de forma abrupta. El meu rànquing de vendes era patètic. Com que necessitava els diners, vaig decidir continuar fins que em sortís una altre feina o fins que m’acomiadessin, cosa que em semblava que no tardaria gaire en succeir. Vaig oblidar-me per complet de les instruccions i vaig adoptar el meu to de veu natural: pausat i suau. Sorprenentment vaig comprovar que no em tallaven tan sovint i les veus a l’altra banda del telèfon van començar a dir:

- És que avui tinc un mal dia.

- I doncs? Què li passa?- responia jo, sol·licita i relaxada.

- Es que he anat al metge i m’han de fer unes proves.

Per tal de no accelerar el meu ja inevitable acomiadament, intentava que les meves companyes de feina no s’adonessin del contingut de la conversa, per això, anava responent de forma neutra amb “ah sí?” “ja” “clar, clar”. I lluny de desanimar-se la veu a l’altra banda parlava cada vegada més i més. Quan finalment acabaven i es feia un silenci una mica llarg, jo tranquil·lament els tornava a esmentar el motiu de la trucada. Aleshores, la majoria de vegades, em deien coses tipus “Doncs, em sap greu, però amb la pensió que cobro no m’ho puc permetre” o “Mira és que sóc la dona de fer feines, però quan vingui la meva jefa, ja li comentaré”. Però, de tant en tant, algú em responia “Ah, sí, d’acord, envia’m l’instal·lador”.

Passat el primer mes la meva llista de vendes seguia sent raquítica, però de manera inesperada, el meu cap, només em va dir:

- No està malament, però podries fer-ho molt millor.

Carai, vaig pensar jo, hauré de fer-ho molt pitjor si no vull quedar-me de per vida tancada en aquesta sala fosca i pudent. Així que quan la gent semblava que ja no sabien que més dir-me, jo tornava a la carrega amb la màquina miracle de l’aigua, però afegia, contradient tot el que ens havien ensenyat:

-Potser si no n’està segura, s’ho vol pensar.

- Sí, sí, millor m’ho rumio uns dies.

- D’acord ja la tornaré a trucar.

I al cap d’un parell de dies marcava de nou el seu número i els preguntava:

- Què tal? Com li va? Ja ha solucionat aquell problema amb la seva cunyada?- o el que sigui que m’haguessin explicat.

A algunes persones les trucava cada setmana, a d’altres cada dia, i fil per randa m’anaven desgranant la seva vida. Però sempre arribava un moment en que s’esgotaven, els silencis es feien llargs, les pauses denses i ells mateixos tornaven a l’origen de la trucada i em deien “Sobre la descalcificadora, em sap greu però no podrà ser”. Però cada cop més, acabaven amb un “Sí, em sembla que la compraré” o “Ja he convençut a la meva jefa per instal·lar-la”.

Al acabar el segon mes, el meu cap, estava contentíssim amb mi i ni li passava pel seu cap de cap la idea d'acomiadar-me. Jo em vaig encomanar del seu entusiasme i fent volar coloms, ja somiava amb escriure un manual de vendes, que seria un best-seller mundial, sobre el meu nou i revolucionari mètode de comercialització.

I en aquestes tonteries estava pensant, quan un dia en una trucada, desprès del rotllo comercial prefabricat,una veu que em va sonar lleugerament familiar va dir:

- Et trobes bé?

-Sí. Per què? – vaig respondre sorpresa.

-Hem parlat cada dia durant les dues darreres setmanes i ahir, ja et vaig comprar la descalcificadora.

- ...

- Sóc la Y. Em recordes? T’he explicat la meva separació i la malaltia del meu fill.

- Ah, doncs em dec haver confós de número, ho sento- vaig aconseguir dir en un murmuri casi inaudible.

Les dues ens vam quedar callades. Jo no sabia el per què però no volia penjar. Desprès d’una pausa que em va semblar eterna, em va preguntar dolçament:

- Què volies dir-me?

I sense saber com, vaig començar a parlar i parlar. Li vaig explicar la meva vida, les meves intimitats més ben guardades i les meves pors més inconfessables. Ella responia “ah sí?”, “ja” o “clar, clar”. Quan vaig haver acabat em sentia com si peses deu quilos menys.

Aquell dia, unes hores més tard, em vaig acomiadar de la feina.

7 comentaris:

  1. Ho hauries de publicar( bé de fet ja ho estàs fent) però no desmereixiria gens en un llibre....Comunicar-se és sempre complex...necessitem tant tothom el poder parlar, parlar i que ens escoltin...jo fa anys també per sobreviure vaig intentar vendre assegurances...vaig tenir uns resultats patètics...m'interessava més el que m'explicaven (que també ho feien) i després ja ni gosava seguir amb el rotllo comercial...
    Excel.lent escrit de debó! ja no tens esplín oi?

    ResponElimina
  2. Hola Elvira, doncs, no, ja no tinc esplín. Es nota, oi? De fet estic força alegre últimament. Pel que fa a l'escrit és tot abosolutament inventat. Mai he treballat venent res, per sort. No m'agraden les técniques comercials agresives que es fan servir avui en dia. Segur que tu si escoltaves, vas apendre molt, malgrat vagis vendre poc. Gràcies :)

    ResponElimina
  3. Perdó, hi ha una cosa que no és inventada. El negoci tèrbol del qual parlo, existeix, per això no m'ha importat citar el nom de la companyia Gas Natural. Atenció amb les trucades de persones que diuen treballar per aquesta companyia!

    ResponElimina
  4. Ei perquè no escrius pel bloc Relats Conjunts? ho fas molt bé....cada x temps hi ha una imatge-proposta a partir de la qual escrius el que et sembli...bé ja ho has vist.

    ResponElimina
  5. Malauradament això de les subcontractacions està a l'ordre del dia. M'ha agradat com parles de les necessitats de parlar de la gent i, mira, no sé per què, m'ha fet pensar amb la pel·lícula "Cosas que nunca te dije" de la Coixet... una que té moltes hores de cine a sobre...
    un petó

    ResponElimina
  6. Elvira, sí ja fa temps que segueixo els Relats conjunts, però sense participar-hi. Fins ara em resistia a escriure ficció, però crec que ha arribat el moment de posar-m'hi. Gràcies ;-)

    Calaix, em sembla que en aquesta pel·lícula surt una dependenta que parla suaument i s'escolta la gent, no? Bé, la Coixet no és el meu fort. Gràcies, un petó per a tu també.

    X, siempre me hacen especial ilusión tus comentarios. Pero que pronto de has levantado, no? Gracias, besos.

    ResponElimina