dilluns, 5 d’octubre de 2009

Teràpia de grup

Un grup de dotze persones desconegudes, més dos psicòlegs, o potser hauria de dir terapeutes gestàltics, bé el que sigui, i de rebot una observadora que llibreta i boli en mà, doncs això, ens observava a traves de les seves ulleres de miop (tant costava trobar una mirona que almenys tingués bona vista?).

Per relaxar-nos, o com a mínim intentar-ho, ens vam estar una estona fent el passerell: caminant , movent-nos per la sala, remenant el cul , girant els turmells, fent anar als braços com hèlices, etc.

Després va tocar un exercici, o potser hauria de dir un joc o una teràpia (que difícil el vocabulari d’aquest post), que consistia en triar parella (com al cole a les classes de gimnàstica), asseure’s i apa dir-li a l’altra persona tot el que la seva cara et suggeria: que si fas pinta de ser mestressa de casa (la receptora d’aquest comentari es va ofendre profundament), que si tens cara de fumador (aquesta premonició va ser meva), que si em semblés simpàtic i detallista i tal i tal i l’altre allà aguantant la pluja de regalets sense dir ni piu, esperant a que li toqui el torn de repartir adjectius a cegues. I desprès canvi de parella, com als salons de ball. I un altre vals de paraules tal vegada encertades.

Desprès un ratet a escriure en una llibreta. Que si m’haguessin dit que no me la podia emportar a casa no hi hauria escrit tantes tonteries. I en ronda de grup a parlar:

- Hola em dic Coses2 i sóc alcohòlica. Porto sòbria deu minuts- em vaig prendre una canya abans d’entrar.

Que no, que és broma. Vull dir que no vaig dir que era alcohòlica, que la cervesa sí que me la vaig beure.

El que vam fer va ser explicar un per un com ens havíem sentit durant l’exercici-joc-teràpia. I aquí va començar la diversió. El primer va dir que li havia semblat fantàstic i que s’ho havia passat de conya. Vaig flipar perquè havia estat la meva primera parella i feia cara de qualsevol cosa menys de passar-ho bé.

Quan va ser el meu torn vaig ser més sincera i de passada mal educada i vaig confessar que m’alegrava que s’hagués acabat. El del meu costat, es va posar poètic i ens va delectar amb una metàfora: ell ho havia viscut com una primera cita, amb les pessigolletes a l’estómac, la il·lusió i els nervis de passar-ho malament i voler que duri per sempre, al mateix temps. Ai que maco. La següent va dir que havia notat una terrible escalfor a l’escot. Clar, vaig pensar jo, com que t’ha tocat amb el de la primera cita... millor ho deixo aquí.

La meva segona parella, una noia amb cara simpàtica, estava emprenyada perquè li havíem clitxat de seguida la pinta de bona persona i ella havia vingut a la teràpia per ser dolenta, carai! Tia, que això és una teràpia de grup, no un càsting per treballar al túnel del terror...

Un home de mitjana edat es va estar una bona estona gaudint del so de la seva pròpia veu i en un lapsus va confondre la claustrofòbia amb l’agorafòbia , que a més va transmutar en agarrofòbia i jo em vaig haver de passar cinc minuts mirant-me el dit gros del peu per tal de no riure.

El darrer del grup, un noi amb mirada francament inquietant, ens va exemplificar amb el seu discurs el significat de la paraula paranoia. Jo estic convençuda de que és una llebre, o sigui, que està pagat pels organitzadors per animar-nos la teràpia amb la seva cara de boig autèntic (els altres, en comparació, només som bojos d’estar per casa).

Sí, ja sé que amb aquesta actitud irònic-cínica estic llençant els meus diners i el meu temps, però és que no puc evitar-ho. Sóc com una bevedora que després d’una reunió d’AA es pren un gintònic. Ai, quina set que m’està agafant...


5 comentaris:

  1. Jo no he anat mai a una reunió així però em sembla que si hi vas, ha de ser bo i gratificant.

    ResponElimina
  2. No creguis...si t'ha d'anar bé ....et farà igual d'efecte encara que facis comentaris irònics....vull dir que està força bé que d'això en treguis un comentari divertit i esmolat....l'Agarrofòbia espero que no s'encomani...

    ResponElimina
  3. Kweilan, segur que serà així però acabo de començar i estic una mica a la defensiva i riurem de mi i de les meves impressions sobre els altres del grup (perquè crec que faig més broma sobre el que jo vaig pensar d'ells que no pas realment sobre ells) és la meva defensa. Forma part de la terapia, adonar-se d'aquestes reaccions i de la pròpia dificultat. Gràcies pel comentari i per cert L'edat de ferro és una novel·la magnífica, plena de sensibilitat i de reflexions dures però enriquidores. Gràcies també per la recomanació.

    Elvira FR, a vegades em sento una mica culpable quan faig comentaris irònics sobre els altres, però forma part de mi aquesta manera de veure i viure les coses, així que suposo que expressar-ho és sa, encara que sigui una mica dolenta quan ho faig. Vigilaré amb l'agarrofòbia :))

    ResponElimina
  4. Jajaja m'ha encantat aquesta frase: "Un home de mitjana edat es va estar una bona estona gaudint del so de la seva pròpia veu"
    brutal!

    ResponElimina
  5. Benvingut Xitus. M'alegro que t'hagi fet riure. :)

    ResponElimina