diumenge, 18 d’octubre de 2009

Móns paral·lels




Els va costar força trobar l’apartament ideal a Berlin. Però era important fer una elecció acurada, tal i com ella no es va cansar de repetir-li. Hauria de passar moltes hores sola a casa mentre ell treballava.

- Però tu també treballaràs- li deia ell.

- Sí, però ho faré a casa i és imprescindible que m’hi trobi a gust i que m’inspiri per escriure.

Ja feia anys que s’havia acostumat a tolerar el que ell anomenava les excentricitats literàries de la seva dona, així que una vegada més la va deixar fer.

Per fi, desprès d’un llarg peregrinatge per quasi totes les immobiliàries del que havia estat el Berlin est (l’oest va ser descartat, ja el primer dia, per la seva manca “d’autenticitat”) i de visitar un munt de pisos i cases, la seva dona sobtadament va exclamar:

- Aquest és el nostre lloc!

-Carinyo, és un apartament motl bonic- va començar ell amb compte- però ja t’has adonat que en aquest barri hi ha molta prostitució?

-I això què importa?- va respondre ella, tallant.

-Com vulguis, només és que em creia que et repel·lia veure... putes.

Com que era veritat, ella va optar per canviar de tema i va fer una relació detallada de tots els avantatges del pis: sostres alts, parquet, acabats de bona qualitat, banys i cuina remodelats amb un gust exquisit i sobretot aquella magnífica façana de principis del segle XX, la portalada de l’entrada, l’escalinata senyorial, l’ascensor de ferro forjat (que s’espatllarà dia sí, dia no, va pensar sense dir-ho, el marit), la història, la serenor, la màgia que desprenen les parets.

Heu provat mai de discutir amb una escriptora? És impossible guanyar. El seu marit ja ho sabia, així que es va rendir ja per avançat. Un cop es van haver instal·lat en el nou pis, no sense abans repetir en innumerables botiges de mobles, un procés d’elecció idèntic al descrit, ella per fi va poder començar a treballar en “òptimes condicions”.

A Barcelona ja havia acumulat un munt d’idees sobre el tema de la seva nova novel·la, però un cop a Berlín, impregnada de la història de la ciutat i d’una “estranya força que sembla sorgir de les parets d’aquesta casa” (bajanades romàntiques, en deia el seu home) es va trobar inesperadament escrivint sobre una família de jueus alemanys.

Golberg, va ser el cognom que va triar. I vivien en aquell mateix apartament seu (una bona escriptora ho aprofita tot) tal i com devia ser als anys trenta. A l’antic menjador imaginari hi havia al costat de la finestra un rellotge de pèndol i un gerro verd enorme. En una taula sempre tenien una planta o un ram de flors.

Es va capbussar per complet en la història d’aquella família i per suposat, inevitablement, en el nazisme i la terrible època que els havia tocat viure als seus personatges de ficció. Va dedicar tot un capítol al dia en que les temudes SS van presentar-se a casa seva. "Eren tres quarts de dues", va escriure, "i va ser com si el temps del món s’aturés amb aquells dos cops secs a la porta”.

Aquella novel·la se li va presentar com una revelació. Les paraules fluïen soles. A vegades li semblava que a les nits somiava el que havia d’escriure l’endemà. Mai havia escrit tan febrilment i tan clarament al mateix temps. Amb un temps record va tenir enllestit el llibre. Casualment, aquella nit tenien uns amics convidats a sopar. Exaltada, gairebé eufòrica, els va explicar l’argument del seu llibre.

- I com es diuen els protagonistes?- va preguntar amablement un dels convidats.

- Goldberg és el cognom familiar...

- Ah, clar- va somriure l’altre.

- Perdona? – va dir ella, sorpresa.

- Com la família jueva que vivia aquí- va continuar l’amic. I en copsar la cara astorada d’ella, va afegir- Que no has vist la petita placa daurada que hi ha a la vorera, just al costat de la porta d’entrada? Hi ha plaques com aquestes per tot Berlín. Hi diu el nom de les famílies jueves que abans de l’holocaust varen viure a cada casa. És una manera de recordar-los.

A l'escriptora semblava que li faltava l'aire de tan agitada que estava. L’amic, que no ho era tant, començava a gaudir amb l’impacte de les seves paraules, així que va seguir burxant:

- Ja has visitat la sinagoga i el museu jueu? Són en aquest mateix carrer... No us heu adonat que viviu al bell mig de l’antic barri jueu? – i va rematar amb- Potser t’hauries d’haver documentat una mica abans d’escriure la novel·la.

No aporta res a aquest relat com de malament va acabar aquell sopar, així que ho deixem aquí. L’endemà, l’escriptora, entre humiliada i enfurismada, va sortir ben d’hora cap al museu jueu. Al final del recorregut, el museu explicava, com no, els dramàtics fets de l’holocaust. Però per fer-ho més càlid, personal i humà, es centrava en la història real d’una família en concret: els Golberg. Hi havia retrats de tots els membres de la família. Tots i cada un tenien els mateixos noms i eren idèntics als personatges que ella havia creat. També hi havia fotografies de casa seva, amb un finestral, un rellotge de pèndol i un gerro enorme que semblava verd (la foto era en blanc i negre). Sobre una taula una planta. El rellotge marcava tres quarts de dues.


Relats conjunts

8 comentaris:

  1. T'has animat a escriure! bravo!!! Una molt bona història i molt ben escrita...felicitats i benvinguda als Relats conjunts!!!

    ResponElimina
  2. Quina estrena més fantàstica a Relats Conjunts!! M'ha agradat molt i benvinguda!!!

    ResponElimina
  3. Una bona història de fantasmes. M'ha agradat. Benvinguda als RC.

    ResponElimina
  4. Si, bona estrena... De quan les parets parlen i ens expliquen les històries de les que han fet de decorat!

    ResponElimina
  5. Caram, impressiona, eh? Una història perfectament lligada i trenada, la veritat és que m'ha agradat molt, tot i que sóc un poruc de mena i em posen de mal rotllo aquestes coses... immillorable estrena als RC, benvinguda, i que no sigui l'últim!

    ResponElimina
  6. Oooh, quina història més ben trobada. Això sí que és una connexió amb un altre món!

    Benvinguda als RCs. Com diu el XeXu, que no sigui l'últim!

    ResponElimina
  7. I tant que no sigui l'últim que promet! I a més has fet una molt bona proposta! Les parets han trobat la manera de parlar!

    ResponElimina
  8. Gràcies a tots i totes per la calorosa benvinguda! Espero seguir participant a Relats Conjunts, a veure si m'inspiro amb les próximes propostes. Gràcies.

    ResponElimina