dissabte, 3 d’octubre de 2009

Forastera



Ahir vaig sentir parlar quasi una hora sobre els problemes de l’educació al nostre país. Aules obertes per aparcar nens poc espavilats, alumnes que no entenen ni castellà ni català, deixalles de la nostra cultura de treballar molt i menjar ràpid, noms de cursos que no reconec, argot inintel·ligible, desídia, falta de motivació, nivell baix. I amb vergonya reconec que amb prou feines vaig aconseguir posar interès en la conversa. El món dels adolescents m’és absolutament indiferent. Em va fer sentir gran en adonar-me que estic tan desconnectada d’una generació que ja em cau lluny. A mesura que vagin passant els anys cada vegada aniré comprenent menys la nostra societat, fins que arribarà un moment que seré com els meus pares que viuen en un món que pràcticament ja no existeix més enllà de la seva memòria.

I la ciutat, que tampoc comprenc, que em resulta tan aliena. Ja no tinc ganes d’imaginar-me escales amb olor a coliflor bullida o a caldo de pollastre. Ni edificis grisos, no prou vells per ser antics ni prou nous per ser moderns. La lletjor d’alguns barris em segueix espantant. I sobretot els seus bars. M’acostumaré a algun cop a la carn crua sota un vidre a la barra, banyada de la llum groga de bareto cutre? Als lavabos vells i bruts? Al dringar de tres-centes monedes de la màquina escurabutxaques? Però per sobre de tot, crec que mai aconseguiré pair la cara de merda de vida que fan clients i cambrers, la pinta de ludòpata del guanyador del premi ni la senyora amb bata d’estar per casa que intenta parlar amb un veí i el crida:

- Carlos! Carlos!

I l’home absort en el seu cigarret i la copa gelada de cervesa (estil hortera) no es dóna per al·ludit fins que finalment es gira i respon:

- Que me llamo Luís...

- Ay, sí, es verdad – no es talla la senyora- Tú tienes tele esta de la nueva o de la de antes? Es que yo no veo Antena3.

- Como nueva? De pantalla plana?

Déu meu, quin nivell de conversa, hòstia, que la senyora es refereix a la TDT, totxot!, em venen ganes de cridar-li, però clar, jo no sóc del barri i no hi pinto res ni en el bar ni en la conversa. Quines ganes de fugir! De tornar corrents a casa, a una casa tan gran que comença quan baixo del tren, quan agafo la sortida de l’autopista o quan veig la benzinera al final de la carretera. Ja sento l’escalfor al cos, malgrat que hi fa més fred, i una dolça suavitat que tot ho embolcalla.

4 comentaris:

  1. Som animals de costums...o no? O potser és a l'inrevés...jo per raons laborals encara que volgués no puc allunyar-me del món adolescent i me n'adono que el seu planeta i el nostre giren en òrbites diferents ( de vegades en galàxies allunyades)I de bars cutres...ai n'hi ha tants! sentir-se forastera vol dir que ets sents ja molt del lloc on vius...Les ciutats són inhòspites...

    ResponElimina
  2. Jo a vegades penso: si portés algú de nou a casa meva... ho trobaría tot tant cutre! potser és per això que no hi porto ningú... i sé que hi he de fer un rentat de cara... però jo... hi coneixo les rascades. Ara, les rascades dels bars... són un altra tema i sí... hi ha llocs que fan por... molta por... que important és fer el nostra entorn el més maco millor!

    ResponElimina
  3. Elvira FR, doncs si tu que hi treballes t'hi sens llunyana, imaginat jo... Més que del lloc on visc, crec que em sento de poble i la ciutat a vegades m'atabala i em desagrada.

    Calaix, a mi m'agraden les cases amb rascades, que s'hi noti que algú hi viu i hi ha viscut.
    El que no m'agrada d'alguns barris i bars és que són d'una lletjor deshumanitzadora... no sé massa com explicar-ho.

    ResponElimina