dimarts, 27 d’octubre de 2009

D'amor i enamoraments



-Ja no em sento viva al teu costat- li diu ELLA. És una d’aquelles converses importants, el moment de sincerar-se, de dir-se les veritats per dures que siguin.

-Sí- respon la Berta- també fa temps que a mi em passa.

- Ha desaparegut aquella il·lusió del principi- continua ELLA, ignorant la intervenció de la Berta. Vol que quedi clar que és ELLA qui la deixa -No sento el mateix desig. La nostra relació està estancada. Penso que ho hauríem de deixar córrer, almenys un temps.

- És el que hauríem de fer, sí - murmura la Berta, amb esforç.

- És el millor per a totes dues- remata ELLA.

És el millor per a tu, egoista, pensa la Berta, però calla. Sap que en el fons hi està d’acord. O potser senzillament sap que toca estar-hi d’acord. Les dues són persones raonables, amb sentit comú, i saben que l’AMOR s’ha de viure amb lletres majúscules. AMOR o ENAMORAMENT i SEXE són les bases d’una vida satisfactòria... oi? Volen tornar a viure els nervis de les primeres cites, l’excitació del primer petó maldestre que sembla com si toquessis el cel, tornar a descobrir pas a pas la intimitat amb algú altre. Tampoc cal enumerar ara aquí els múltiples avantatges dels AMORs novells, ja que tothom els coneix i els anhela.

-Hauríem de passar una temporada sense veure’ns -ordena ELLA, tot i que pren la falsa forma d’una proposta.

- Sí, és el millor- repeteix la Berta, i una llàgrima se li escola galta avall.

Recomencen les seves vides, soles, solitàries fins i tot. ELLA enyora la Berta, especialment al llevar-se i quan cuina el trist sopar unipersonal. Abraça el coixí per adormir-se, magre substitut del cos tebi de la Berta. Però les perspectives de futur, les promeses dels nous AMORs que vindran, el somni de carícies diferents, li impedeixen despenjar el telèfon per dir un senzill, torna sisplau.

Comença a treballar en el seu DESTÍ. Fins i tot l’AMOR més pur requereix iniciativa, no apareix pas de sota les pedres. Consulta vàries pàgines de contactes d’internet. Obsessiva i esforçada respon casi una vintena d’anuncis. S’ha de crear una base de dades, amb noms, llocs de residència , feines, estudis, interessos, esports, etc, perquè sinó s’hauria fet un garbuix amb tanta noia resumint-se per escrit. Mail a mail, va descartant les candidates, immadures o massa grans, excessivament superficials o buf quin toston, depriments o estúpidament optimistes, mala ortografia o pedants, gustos insòlits o avorrits i així un llarg etcètera. Fins que queda una sola emailadora.

ELLA utilitza un alies, que mai se sap quina psicòpata, assassina o maníaca es pot amagar darrera la pantalla. Li amaga també el barri on viu i altres dades que poguessin permetre a l’altra identificar-la i perseguir-la un altre dia, rotllo Atracción Fatal, que en moments de paranoia reviu l’escena de la banyera i s’imagina ofegant-la i la boja ressuscitant, que és una veritat universal que les psicòpates mai es moren a la primera.

Quan toca parlar-li de la vida professional, li fa l’efecte que dir-li que està a l’atur no resulta del tot atractiu, així que s’autoconcedeix la feina que sempre a volgut tenir: editora. I què ha estudiat? Doncs, Econòmiques, perdó que ara és diu Administració i Direcció d’Empreses, queda molt poc romàntic. Filologia, millor, que sempre he estat una mica bohèmia, escriu. Si coneixeu algú que hagi estudiat Dret o Econòmiques, ai, un altre cop, ADE, i que mai s’hagi sentit bohemi, me’l presenteu, si us plau. Ironies, a part, es pot sostenir que no menteix, si ho mirem sota el prisma que es presenta com qui hauria de ser i no exactament com qui és. I a més, què podem dir, tots tenim el dret a reinventar-nos cada dia, si ens ve de gust. Potser, l’altra està fent el mateix, s’autojustifica ELLA.

No s’envien fotografies, això no fa per elles que estan buscant AMOR, però per si de cas, es descriuen somerament per assegurar-se que també tindran SEXE. Alçada, pes, color de cabells, edat, regularitat de les faccions. Aquí ELLA no l’enganya... gaire.

Els seus mails són cada cop més íntims. Són dos cors en comunicació directe. ELLA explica aquelles emocions que sempre ha mantingut ocultes, fins i tot a la Berta, despulla els seus temors i inseguretats, però també les seves fantasies i desitjos més atrevits. Li dóna el millor i més profund d’ELLA mateixa. S’avenen tan bé, que ELLA sent que ha trobat la PERSONA, la PARELLA, la tan sobada MITJA TARONJA, que mai he sabut perquè precisament ha de ser aquesta meitat de cítric, jo sempre he pensat que busco la meva mitja patata. En fi, deixem-ho, que aquest no és el relat de les meves desventures amoroses.

Arriba, inevitablement, el dia de trobar-se, de veure’s, a més del cor, també una mica d’anatomia. ELLA té molta por. Tem no agradar-li. No està,en canvi, preocupada per la perspectiva contrària: sap segur que la trobarà atractiva, no pot ser d’altra manera. Així és l'AMOR a primer email, versió moderna i inversa de l'AMOR a primera vista.

Han quedat en un cafè que totes dues coneixen. Han decidit identificar-se amb un llibre: les dues portaran la mateixa novel·la. ELLA arriba lleugerament tard, per culpa del metro que s’espatlla perquè han caigut quatre gotes. Quan entra, la veu, o millor dit, la intueix, d’esquena, asseguda a una taula, i s’hi acosta silenciosament. Per sobre la seva espatlla llegeix el títol del llibre que reposa sobre la taula i, amb un intent de sonar alegre i despreocupada, li diu:

- Hola, hola, ja sóc aquí - ELLA té poca memòria històrica i no s’adona de la ridícula cita.

La noia de la taula es gira somrient i es queda glaçada en veure-la. ELLA, estupefacta, es sent a si mateixa dir amb veu tremolosa:

- Hola Berta.



La Hikaru Utada ens explica el mateix però en japonès.

11 comentaris:

  1. Gràcies, calaix :) Petó de bona nit.

    ResponElimina
  2. Sublim, perfecte! Tendre i irònic. I m'ha fet molta gràcia la frase aquesta de "i s’imagina ofegant-la i la boja ressuscitant, que és una veritat universal que les psicòpates mai es moren a la primera". No puc parar de riure, jejeje. Enhorabona :-))

    ResponElimina
  3. A mi també m'ha agradat, coses2! Molt bo!

    També m'ha agradat escoltar la Hikaru Utada...

    ResponElimina
  4. Gràcies a tots pels vostres comentaris!!
    La veritat és que m'animen molt les vostres respostes.
    Glenn Close, amb aquest nom, m'has fet una mica de por. Riu, riu que és molt bo per la salut :))
    Fanal Blau, la música de Hikaru Utada em va sortir de casualitat posant first love a la búsqueda de goear. Em va fer molta gràcia.

    Gràcies a tots!

    ResponElimina
  5. La manera de narrar les sensacions m'ha agradat molt. Sé el que és demanar un temps i perdre algú. La vida ja les té aquestes coses... No sé si passen les casualitats com la que expliques. En tot cas, m'agradaria saber la reacció davant això. Segurament (i no vull pecar de pessimista) alguna de les dues marxaria corrents. També podrien veure que en el fons s'estimen, però això ja ho sabien. Si alguna ordenava deixar-ho temporalment és que la vessant pràctica no anava bé. Pots estimar algú i saber que allò no va enlloc en aquelles circumstàncies, i llavors fa molt de mal.

    ResponElimina
  6. Vaig escriure el relat com una sàtira de la dificultat d'algunes parelles, en especial les lésbiques, per passar la fase d'enamorament i entrar en un amor menys excitant potser però més profund. De manera que en retrobar-se s'adonarien que encara tenien molt per oferir-se l'una a l'altra. Tu l'has interpretat d'una altra forma i és molt interessant. Pot ser com tu dius i que malgratot la relació no pugui funcionar. Gràcies pel comentari.

    ResponElimina