diumenge, 13 de setembre de 2009

Sóc un mal títol

Avui m’he llevat amb ganes de tenir un bon dia, fins que he xocat amb el termòmetre que impassible i despietat m’ha cridat l’alto. Així que ha tocat un altre dia, ja és el tercer, de no fer res.

M’he llegit dos contes de Katherine Mansfield del llibre “Un viaje imprudente” i he gaudit de la seva prosa perfecte, del seu refinament i de la seva subtilesa... i no he entès res.

He mirat una i una altra vegada el google reader, però poques novetats. Entre aquesta nit i demà es publicaran un munt de posts (i els facebooks s’ompliran de fotos) però ara la gent segueix gaudint del seu cap de setmana i encara no els toca explicar-lo amb la, mai del tot innocent, intenció de fer-nos enveja.

He trobat un blog d’una noia que explica que quan va al cinema a vegades està tan cansada que fa una becaina. Així sense més. Tenia vint-i-tres comentaris. Si us explico que jo és posar el futbol a la tele i quedar-me clapada abans de comptar deu, m’escriureu vint-i-tres comentaris?

Desprès he començat a mirar títols d’entrades. Mola fer això amb el google reader. De tant en tant, un em crida l’atenció i em llegeixo el post. És difícil ser títol-original. N’hi ha que es decanten per la brevetat, una parauleta, màxim dos (estil americà) i d’altres per les frases llargues (estil del país). N’hi ha molts que es repeteixen i aleshores es numeren, tipus Avui plou I, Avui Plou II, Avui Plou III. A banda de les ganes de que pari de ploure, té la seva gràcia.

Jo només llegeixo blogs en català o castellà, però de títols n’hi ha en tots els idiomes, anglès, francès, italià... en alemany no gaires perquè, diguem, que té poc sex-appeal. N’hi ha d’obvis, per exemple si posa Nadal, el post no serà pas sobre la Setmana Santa, però n’hi ha d’altres d’indesxifrables, d’aquests que per més voltes que hi doni no veig la relació entre el títol i el text. Bé, el jeroglífic–blog és una varietat molt estesa o també pot ser, molt probablement, que la meva capacitat comprensiva sigui força limitada.

A la tarda m’ha trucat la meva mare per dir-me que ja havien arribat (estaven fora uns dies). Si la conversa ha durat més de quinze segons ja em semblaria molt. No sé per què m’ha hagut de tocar una mare tan telefònicament breu (i tan extensa en persona). De vegades no tinc ni temps de dir adéu que ja m’ha penjat.

També he vist llampegar i he sentit tronar. Ha marxat el corrent elèctric durant uns minuts. Ha estat el més emocionant del dia.

Ara estic pensant quin títol li posaré a aquest post. Podria ser tipus obvi-breu: Avui, o tipus llarg-enigmàtic: Segur que avui ha plogut a Costa Guinea (quina mania que m’ha agafat amb el tema de la pluja), però em sembla que en cap cas serà tipus carismàtic-atractiu que és l’únic que importa.

2 comentaris:

  1. Potser és un mal títol però el post o apunt és prou entretingut de llegir...les tempestes no sé perquè ens deuen encomanar una mica el seu aparell elèctric...en quant a la Mansfield potser és que no té perquè entendre's...es llegeix i el cervell tard o d'hora ja farà el seu clic...o és l'esplín?

    ResponElimina
  2. No, no és l'esplín. M'agraden els contes de Mansfield, mentre me'ls llegeixo m'ho passo bé, però quan acaben se'm queda cara d'interrogant. Potser tens raó que només cal deixar-los reposar, perquè aquest matí m'ha semblat entrendre el final d'un dels dos contes...

    ResponElimina