diumenge, 13 de setembre de 2009

Pols oposats





La pel·lícula del vídeo és Unbreakable però aquí la van titular El protegido. A mi em sembla una retitulació (no se’n pot dir traducció) poc encertada perquè suggereix una força superior que protegeix al protagonista, quan de fet el que li passa és que ell senzillament és així. Així com? Un superheroi? Doncs, no exactament. És una persona que té un do natural i és que la seva resistència a la malaltia, als cops, a les caigudes és inaudita i la seva força és espectacular. No és immortal, ni és invencible, ni pot volar com el Superman, ni té l’oïda de la dona biònica, simplement és ultra resistent. Intrencable com diu el títol en anglès, que suposo que no es van atrevir a traduir literalment per por a que enlloc d’una peli, semblés un anunci de taules de plàstic.

La persona que li descobreix al protagonista que és un superdotat, és precisament el seu revers. En Samuel L. Jackson interpreta el paper d’un home que ja al nèixer li diagnostiquen una malaltia raríssima que col·loquialment s’anomena ossos de vidre, doncs el seu esquelet és extremadament fràgil i es trenca amb el més mínim cop. Aquest home pensa que si existeix algú tan fràgil com ell, per lògica han d’existir persones que siguin el seu oposat i veu els còmics de superherois com una espècie de recull de llegendes populars que provenen del fet real que existeixen persones que són físicament superdotades.

Una de les coses curioses de la pel·lícula és que el protegit, el intrencable, és una persona trista, infeliç, com si el do que li ha estat entregat no li fes la vida més fàcil sinó tot el contrari.

Existeixen, ara sí parlo d’un cas real, una família al Pakistan que per una estranya mutació genètica tenen fills que no perceben dolor. Això que semblaria un regal de valor incalculable, (quanta gent amb malalties cròniques molt doloroses donaria el que fos per ser així) ha conduit aquests nens a una mort prematura. Al no tenir sensació de dolor, no tenen límits i poden caminar per sobre unes brases roents o llançar-se d’un segon pis, sense cap mena de temor. La majoria ja han mort degut a les lesions causades per les seves pròpies imprudències.

En tot cas, a mi, com a l’home de vidre de la peli, em va semblar natural que existissin persones indolores, perquè són el revers (o l'anvers) d’aquelles altres que pateixen de forma perpetua. En aquest món tot té cara i creu, blanc i negre.

L’altre dia llegint sobre el síndrome d’Asperger em va venir al cap aquesta dualitat. Aquesta malaltia (alguns diuen que no és tal, sinó que és senzillament una forma de ser) fa que les persones que la pateixen siguin incapaços de rebre missatges no verbals. En els casos més greus no poden interpretar un somriure o no senten res amb una abraçada. No capten les subtileses d’allò no dit, les segones intencions d’una frase, les implicacions d’un gest o una mirada. Amb la teoria del revers, si aquestes persones existeixen, ha d’haver-hi també qui percep el significat de cada moviment corporal, qui sent com si fossin crits les paraules no dites, qui mirant una cara rep un allau d’informació... Ha de ser un do terrible.

2 comentaris:

  1. UF! Molta informació per a reflexionar....molt interessant...si que existeix el pol oposat ( el sindrome d'Aspeger és terrible) pot ser l'anomenada hiperestesia, és una mena d'hiper-super sensibilitat que fa patir molt...o els qui pateixen psicosi (esquizofrenia i d'altres..) que se senten els seus propis pensaments dins el cap i interpreten que els senten de la gent que tenen a la vora...i provoca un patiment molt bèstia perquè han perdut el fil que separa la realitat de dintre seu i la de fora....Buf...

    ResponElimina
  2. Elvira, no coneixia la hiperestesia. Amb tu aprenc cada dia alguna cosa. Gràcies :)

    ResponElimina