dimarts, 15 de setembre de 2009

L'angelet va a l'Ikea



Un angelet m’ha xivat que a l’Ikea Hospitalet els dissabtes passen coses estranyes. Es veu que la gent hi van a comprar. Però no una o dues persones, sinó a centenars. Arriben en els seus cotxes utilitaris (això és, que no són descapotables biplaça amb un maleter que només hi cab un bonsai), es precipiten per les escales automàtiques, es prenen de les mans els uns als altres aquells mini papers i llapis amputats que et donen a l’entrada perquè juguis als vaixells (fila A, columna 3, skedo blanco marfil, tocado, ja has esguerrat el menjador) i s’atropellen pels passadissos intentant no ensopegar amb els mobles que no sé qui cony ha posat allà al mig (que no els van avisar que avui passaria per aquí una manifestació?).

Diu l’angelet, que ho sap de bona tinta, que arreu es senten converses surrealistes, tipus:

- Pere, t’agrada aquest sofà?

- No sé què dir-te... No ho veig clar... Potser quan aquests senyors, els seus quatre fills i l’àvia s’aixequin, me’n podré fer una idea millor.

- Va home, imagina’t que són la teva família.

- A la meva família no els convidem mai a casa.

- És que la teva mare...

- La meva mare què?!

Els crits posteriors no són il·lustratius, així que els obviem.

I quin és el secret de l’Ikea per atraure tanta gent, us preguntareu. No, no és per la publicitat independentista i republicana, que els veïns d’Arenys de Munt els toca l’Ikea Badalona. Tampoc és pels llibres en suec que pots trobar als prestatges dels mobles de mostra. Ni de bon tros és per gaudir de l’experiència de posar el teu cos al límit baixant uns paquets enormes d’unes lleixes altíssimes i arrastrant-los fins a la caixa i desprès fins al cotxe (en un dia a l’Ikea es cremen més calories que en deu hores al gimnàs, és un fet contrastat). Ni és pel plaer de trencar-se el cap pensant com t’ho faràs per encabir-ho tot dins el Twingo que t’ha deixat el teu germà.

Podria ser que fos per l’emoció de posar en pràctica l'habilitat moderna de triar entre les deu cues possibles, aquella en la que et faran l’immens favor de cobrar-te en menys de tres hores. Però resulta que els dissabtes posen una noia venent begudes i snacks entre la gent, per evitar desmais (paraula d’angelet) i, és clar, això li treu tota la gràcia a la competició.

Finalment segur que alguns de vosaltres, malpensats!, creieu que una gran part de la gent no hi van per comprar sinó per robar. No és estrany treure aquesta conclusió quan les alarmes antirobatori sonen sense parar, els guàrdies de seguretat semblen absolutament desbordats i a més veus l’angelet emportant-se d’estranquis una espelma sota l’ala. Però no us enganyeu, robar a l’Ikea un dissabte és insultantment fàcil per qualsevol cleptòman que cuidi una mica la seva reputació. El seu gran repte segueixen sent els productes de luxe del Corte Ingles.

I quin és secret, doncs? Diu l’angelet, que ho sap de boca del Sant Pare, que allò que mou multituds, el que porta la gent d’arreu del món a l’Ikea més pròxim, la clau del seu èxit no és altra que la possibilitat inèdita de comprar unes lleixes sense les fustes verticals on s’han de posar, una calaixera sense calaixos, un armari sense poms per obrir-ne les portes o un llit skoda quan volies un sofà skado. La sorpresa que t’endus al desfer el paquet un cop a casa, no es pot pagar amb diners.

5 comentaris:

  1. A continuació, una de les moltes converses-situacions surrealistes que he escoltat-viscut a Ikea no fa gaire:

    - Carinyo, provem aquest llit? -li diu el marit a la seva dona.
    - Mmm... sí! Crec que és un llit per a cinc persones, ho he llegit en algun lloc. A veure si cabem? -respon ella.

    La mare de tres fills i el seu marit es disposen a treure's les sabates. Un a un comencen a rebotir-se dins el llit i, com que el temps ja refreda, es tapen amb la funda nòrdica fins a la barbeta.

    - Que bé que s'està, mama -riu el petit.

    No sé per què no me'n va del cap aquesta imatge dels capets de la família Telerin i el moment "Vamos a la cama" d'aquell dia Ikea.

    Crec que continuo sense saber quin és el secret...

    ResponElimina
  2. Molt bona la conversa-situació, jajaja. Veus com l'havies d'escriure tu el post... Un altre dia no t'en escapes :))

    ResponElimina
  3. Molt bo... i jo que encara no hi he anat mai!!!

    ResponElimina
  4. Jo crec que hi ha gent que s'hi queda a viure i tot...jo hi he ant unes quantes vegades i tot per acompanyar a amigues indecises....i l'únic que m'agrada és el llapis petitet que hi ha per anar anotant com posseïts totes les mesures i formes...ah i el misteri de les capses on després hi pot sortir una cadira, un prestatge o ves a saber perquè jo encara tinc per muntar una cosa que no sé que és

    ResponElimina
  5. Calaix, doncs malgrat que jo com es pot intuir pel post no sóc gaire entusiasta del sistema Ikea, crec que val la pena anar-hi ni que només sigui un cop. A mi m'agrada molt comprar-hi plats, tasses i coses petites (que no s'hagin de muntar). Això sí et recomano que hi vagis un dia entre setmana!

    Elvira, jo el llapis el trobo escarransit i sempre l'acabo perdent! Una vegada hi vam anar a primera hora del matí i et regalaven un cafe: hi havia tots els treballadors de les naus adjacents, esmorzant de gorra! L'ikea és tot un espectacle.

    ResponElimina