dissabte, 12 de setembre de 2009

Ara fa un any


Vaig escriure això:

"Jo em dedico, entre altres coses, al negoci de la mort. Tranquils, no sóc una assassina a sou. Però quan vaig a la Notaria li dic a l’oficial que desprès de la funerària ens toca a nosaltres. Ella riu i confessa que cada setmana busca les esqueles en el diari local per saber les herències que haurem de fer. Bé, ho deia, perquè ara està d’excedència i a mi no em cal consultar cap diari per saber que una de les pròximes herències que farem serà la del seu marit. Jo sempre dic que no em fa res fer-ho. Les persones no són els comptes bancaris i les propietats que deixen, siguin moltes o poques. A vegades els hereus s’emocionen quan firmen l’escriptura però la majoria només et diuen que estan atabalats amb tants papers i tanta burocràcia i que tenen ganes de que tot hagi passat. Normalment són gent gran. No em refereixo només als morts sinó també als hereus. I jo tinc paciència. M´agrada la gent gran. Per ells no m´importa anar al banc o a l´Ajuntament a fer gestions que els tocarien a ells. Només em falta anar a casa seva i remenar-los els calaixos buscant documents.
Jo faig la meva feina amb la mateixa eficiència i tranquil·litat tant si es tracta de difunts desconeguts, com del client que ens portava bombons d´Itàlia cada Nadal, com de la meva professora d’anglès (amb qui jo tenia una relació molt especial), com de la meva àvia. Només són papers, imports, números, llibres de família amb els noms de persones que ja no hi són.
I de sobte vaig a veure una pel·lícula que surt una dona amb els cabells blancs i els ulls blaus, anglesa i amb alzheimer, tant semblant a la meva professora d’anglès que sembla impossible i els ulls se’m omplen de llàgrimes.
El meu rellotge s’atura cada dia abans de canviar de dia com si no volgués que el temps avances. Jo el torno a posar a l’hora cada matí. No m´ hi identifico perquè jo sí vull que el futur s’esdevingui quan més aviat millor, perquè està ple de promeses. Només quan em recordo d´algunes persones que ja no hi són, voldria que el temps tornès enrere per ser per ells el que no vaig ser, per dir-los el que no els vaig dir, per donar-los el que no els vaig donar. Per ser per ells la que seré, per dir-los el que diré, per donar-los el que donaré."


Les promeses només s'han complert en part i encara no sóc ni de bon tros la que voldria ser. Va bé recordar-ho.

3 comentaris:

  1. però el que és millor és saber què és el que vols ser i anar caminant cap allà... i avui tens un somriure de colors que t'acompanya ;-)

    ResponElimina
  2. In itinere Coses2, val més estar en camí....és millor anar-hi anant...comparteixo opinió Calaix...

    ResponElimina
  3. Gràcies a totes dues pel somriure i pels ànims :))

    ResponElimina