dimecres, 23 de setembre de 2009

Això vaig escriure dilluns


Avui he acompanyat el meu germà a fer un anàlisis de sang. No se’l volia fer i només va acceptar quan jo em vaig oferir a acompanyar-lo i a portar-lo desprès amb el meu cotxe al taller. M’he hagut de llevar una hora abans. Tot i així he arribat a casa els meus pares vint minuts tard. Com que la meva mare ja havia enviat al meu pare al centre mèdic a agafar tanda, el pobre home estava una mica fart d’esperar-se quan hem arribat. El meu germà estava satisfet: ha aconseguit mobilitzar un munt de gent per un simple anàlisis de sang. Hem deixat el cotxe mal aparcat. Tenia gràcia un cotxe esportiu i amb només dues places, amb la targeta de minusvàlid.


Quan un cop a dins, la infermera li ha dit “aprieta el puño”, el meu germà ha fet cara d’interrogant. “Tanca la mà” li he dit jo. Generalment entén castellà, però crec que no sap què és el “puño”. Abans tampoc sabia què era una “servilleta” però jo li vaig explicar que volia dir tovalló i no se n’ha tornat a oblidar. Desprès hem anat a esmorzar amb el meu pare. El meu germà li ha fet il·lusió que hi anéssim tots tres. Ell no dissimula les seves emocions. Sempre sé si està alegre o trist, tranquil o nerviós. Desgraciadament també és fàcil saber quan està enfadat i millor no acostar-s’hi.


S’ha pres una Coca-cola, com sempre. Ja me’l emportava cap al taller quan m’ha dit que primer havíem de tornar a casa a buscar la seva bata. Després a l’autopista m’ha avisat de la sortida que havíem d’agafar. Sempre ho fa. És com un GPS. El problema és que com parla amb gestos, per saber què em diu l’haig de mirar i és una mica complicat conduir al mateix temps.


Quan hem arribat, el seu grup i el seu monitor estaven al jardí. El meu germà té la vida dividida en parcel·les i de la mateixa manera que si ens trobem algú del taller quan anem pel carrer l’ignora totalment i té un atac de vergonya, ara que estàvem al taller la ignorada he estat jo. El seu monitor li ha hagut de demanar que em digues adéu i ell ha aixecat la mà i m’ha mirat tímidament.


Desprès he anat a treballar i el meu dia ha deixat de ser especial.

6 comentaris:

  1. Potser ets un mal títol, però també ets una perfecta i rodona frase final.

    ResponElimina
  2. Durant cinc anys vaig treballar en formació professional adaptada amb nois i noies especials i realment ho eren molt d'especials...feien jardineria i després els tractavem d'insertar laboralment, en molts casos amb èxit...i elque puc dir és que vaig aprendre moltíssim amb ells...de tant en tant em trobo algun pel carrer o al metro i em parlen com si ens haguèssim vist ahir mateix...el teu post es brillant i tendre i com diu el comentari anònim la frase final és perfecta.

    ResponElimina
  3. La manera en que ho expliques fa que sigui una delícia de post.
    Tens realment un germà especial i aquesta tendressa l'has sabut transmetre a la perfecció.

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Hola! ja veus que el descobriment és mutu. Aquesta ressenya m'ha encantat. Ens anem llegint!!!

    ResponElimina
  6. Kweilan i Assumpta, gràcies i benvingudes.

    Elvira FR i anónim/a, doncs la veritat és que el post i la frase final, em van sortir així sense pensar-m'hi gaire. A vegades val més escriure amb emoció que no pas amb intenció. Gràcies.

    ResponElimina