dimarts, 25 d’agost de 2009

Lliçons urbanes


Al meu poble, cada dia un home toca l’acordió entre les taules de les terrasses dels restaurants. No és cap gran meravella però aconsegueix desgranar les notes de les cançons de manera, si més no, correcta. Tocava tot sol, fins que va trobar novia. Com que l’amor és generós, li va proposar treballar amb ell. Li va donar una pandereta i ella, tota concentrada, la fa sonar amb el palmell de la mà. De forma mecànica, pausada, inalterable, cada trenta segons la pandereta i la mà es troben per conformar un, diguem, soroll, absolutament indiferent al ritme de la música. Últimament la noia s’ha deixat anar una mica més i, de tant en tant, també sacseja la pandereta fent dringar els seus platets. Això sí, fidel al seu estil, sempre sense cap connexió amb la melodia de l’acordió.


Gràcies a ells, ara tot el poble sabem que l’amor no només és generós i cec, sinó també sord.

6 comentaris:

  1. Molt bo encara ric ara...almenys fa més calerons perquè ho deixin estar...

    ResponElimina
  2. Sí,sí, la meva germana deia que els havia donat diners a veure si paraven :)

    ResponElimina
  3. Calaix, m'encanta perquè sempre ets tan possitiva :)

    ResponElimina
  4. sempre he dit que l'amor també era sord, i aquesta història em dóna més arguments :)

    ResponElimina
  5. Doncs jo abans no ho havia pensat mai. Gràcies Khalina per la visita :)

    ResponElimina