dimarts, 14 de juliol de 2009




Ja que hem entrat en temes escabrosos, si us sembla, seguirem, A la facultat al darrer curs, vaig fer unes pràctiques en un Jutjat Penal. De fet només consistien en anar al Jutjat alguns matins i que ens expliquessin com funcionava. Vam veure alguns judicis, i vam poder seguir alguns dels casos que s’instruïen. Em recordo de molt poca cosa, excepte d’un dels expedients que vam poder fullejar.

Era una àvia assassinada pel seu marit. La va matar clavant-li repetides vegades un punxó per cosir espardenyes. Eren una parella que semblava treta d’un d’aquells anuncis de fabada asturiana, però en versió gore. En aquella època encara no es parlava de la violència de gènere i la història ens va semblar fins i tot divertida. Naturalment a l’expedient hi havia fotografies. Una de les noies que feia pràctiques amb mi, mirant una de les fotos de l’escenari del crim va preguntar que era aquell líquid al costat del cos. El secretari del jutjat, li va respondre que era orina de la víctima. Jo estava intentant mirar-me les fotos fredament, veure-hi només una imatge, com n’havia vist tantes a la televisió o al cine, sense posar-hi cap sentiment, sense imaginar-me res. Però el detall de la pobra vella pixant-se de por a sobre, em va colpir. De sobte sabia quina havia estat la seva darrera emoció: una por espantosa. Ja no m'ho semblava gens de divertit.

Aquell dia vaig decidir que el dia de guàrdia que passaríem al jutjat, si hi havia un aixecament de cadàver, no calia que comptessin amb mi. No n’hi va haver cap. Les meves companyes de pràctiques es van sentir molt decebudes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada