dimecres, 24 de juny de 2009

Los padres escolapios nos llevan de excursión


Des de que vaig deixar l’escola, fa una pila d’anys, les meves escasses excursions han consistit en agafar el cotxe, fer uns quants quilòmetres, suar tinta per aparcar, fer una volta, amb una mica de sort visitar alguna cosa digna d’esment i de tres o quatre fotos i desprès, cap al restaurant, a afartar-nos de paella i sangria o el que sigui que ens vingui de gust. També he fet sortides de tipus calçotada, que són igual que l’anterior amb la variació que ja ni caminem, ni visitem res, anem directament al restaurant a empastifar-nos la cara i les mans i a riure i riure, amb cada copa de vi una mica més alt i una mica més sense motiu. La meva germana i el meu cunyat s’emporten sempre una tenda de campanya d’aquestes que es munten soles (no sé si s’ha de prémer un botonet o si n’hi ha prou amb dir unes paraules màgiques) i desprès de dinar, aturen el cotxe al voral de la carretera, planten la tenda i s’hi estiren a dintre per dormir la mona.

Però el diumenge passat va ser diferent. Em vaig apuntar a una excursió autèntica, de les de caminar i retrobar-te amb la natura i aquestes coses. Abans d’anar-hi em vaig llegir les instruccions tres vegades fins que les vaig haver memoritzat: dos litres d’aigua com a mínim, entrepà o carmanyola, calçat adequat per caminar impermeable (es referien a unes bambes que no deixen passar l’aigua, però jo em vaig emportar un impermeable), gorra o mocador, motxilla, crema pel sol i roba de bany. I s’hi havia d’anar esmorzada, deien en to sever, perquè no s’aturarien a fer-ho pel camí.

La motxilla i la gorra, els vaig haver de demanar al meu germà, que a més quan em va sentir parlar de l’entrepà, va córrer a buscar ma mare. Està clar que ell va copsar clarament el meu retorn a l’etapa escolar. Les instruccions no ho deien, però jo per si de cas també em vaig emportar unes quantes caixes de medicaments: pel maldecap, per la indigestió, per les contractures musculars, per la diarrea, per la taquicàrdia, per les pulmonies. Abans de sortir de casa, ja em vaig prendre un ibuprofè, per si les mosques.

L’excursió era per la Costa Brava i estava catalogada de fàcil i per aquest motiu va aplegar una gentada: unes trenta ties, que oscil·laven entre les vestides i equipades com si fossin maniquins de la secció de senderisme del Decathlon i les que es pensaven que fàcil vol dir fer una passejada i anaven tan felices amb un vestidet i el bocata dins d’una bossa del Capravo.

Desprès d’unes quantes vistes impressionants, una escalinata trenca cames i una llarga caminada per la muntanya, vam arribar a una platja magnífica a la que, oh sorpresa, s’hi podia accedir tranquil·lament amb cotxe. La platja era de fina sorra i tenia un parell de xiringuitos i una aigua transparent que semblava que ens reclames a crits. Però no podia, ser, hauria estat insultantment fàcil. El nostre objectiu era una platja molt definidorament anomenada Cala Estreta i que com a bona platja nudista estava on Jesús va perdre l’espardenya.

Pel camí vam parar a dinar, les del sector light, als xiringuitos amb una cervesa fresqueta, i les del dur, (i jo camuflada, entre elles) a una esplanada d’herba acompanyant l’entrepà amb uns quants glops d’aigua calenta. Però podria haver estat pitjor, que l’organitzadora de l’excursió volia que dinéssim a les runes d’un poblat iber i així si hagués passat algun guiri per allà, a més de quatre pedres, hauria pogut contemplar l’impagable espectable d’unes quantes iberes de pura raça alimentant-se entre rialles i crits.



Finalment vam arribar a la nostra platja estreta i plena d’algues, però que també gaudia d’altres avantatges, com ara pau i tranquil·litat. Bé, almenys devia ser així abans de que nosaltres arribéssim. Ens vam repartir al llarg, que no a l'ample, de la platja i en un ferotge atac del síndrome del metro (jo denomino així al comportament d’alguna gent de ciutat que en llocs quasi buits tenen la mania d’enganxar-se a les poques persones que hi ha) ens vam tirar a sobre d’una pobra noia que intentava llegir.

Per fi, un banyet fresc i gratificant, vaig pensar. Però no comptava amb el factor Costa Brava. Això és que quan poses un peu a l’aigua, enlloc de sorra, trobes pedres cobertes d’algues relliscoses i comences a balancejar-te com si fossis una patinadora inexperta fins que aterres de cul, de cap o de costat dins l’aigua, no fresca, sinó congelada. En aquest punt, vaig decidir que seria millor fer veure que nedava una mica. I dic fer veure, perquè els habitants del meu poble tenim el mal costum de nedar força malament, perquè els nostres pares en comptes de portar-nos a la piscina per que ens n’ensenyessin, es limitaven a deixar-nos a la vora del mar (amb sorra, molta sorra i sense pedres) i dir-nos, apa nena, neda una mica, sí així molt bé, mou una miqueta més els peus i no t’oblidis de treure el cap, molt bé, va, trenta segons més i ja podem tornar a casa que encara haig de fer el dinar.

Així que estava jo concentrada en la meva imitació de natació, intentant recordar les pel·lícules de l’Esther Williams, quan dues braçades i quatre segons mes tard, a l’anar a posar els peus en alguna pedra relliscosa, em vaig adonar que havien desaparegut i que en el seu lloc només hi havia... aigua! Merda! Jo estic acostumada a platges que amablement et concedeixen mig kilòmetre de marge abans no t’arriba l’aigua al melic. L’Esther Williams es va esfumar i només em venien al cap escenes de Titànic. Quina pel·lícula més angoixosa, desprès de veure-la vaig somiar que m’ofegava cada nit durant una setmana.

L’espardenya de Jesús no sé si hi era en aquella platja, però els que segur que brillaven per la seva absència eren els socorristes, així que vaig haver de sortir pel meu propi peu (quina expressió més desafortunada) de l’aigua fins que vaig poder trepitjar no ja terra ferma, però almenys, algues inestables.

Desprès d’això la resta d’excursió va ser un pur tràmit: puja, baixa, ai Déu que m’agafa vertigen, puja, baixa, buf, buf, que em quedo sense respiració, puja , baixa, compte que rellisco i em mato, puja, baixa, que això ja s’acaba.

Un cop de tornada al poble només vam necessitar tres quarts d’hora buscant infructuosament un bar obert i posteriorment tres hores més de retencions dalt del cotxe, per adonar-nos que a la Costa Brava els bars pleguen a les set perquè els seus amos se’n van a casa a veure les notícies del trànsit i a fer-se un tip de riure a costa dels pobres pixa pins que acaben de marxar.

Bé, a mi també em fa molta gràcia als vespres dels diumenges d’estiu mirar-me la fila de llumetes a les muntanyes que es perfilen darrera el cementiri, que no és altre cosa que la cua de cotxes aturats a la carretera de les Costes. Algun dia m’havia de tocar a mi també ser a l’altra banda i malgrat que per aquest post potser no ho sembli, m’ho vaig passar molt bé fent de diumengera.

2 comentaris:

  1. Com sempre amb una punta d'ironia....se'n podria fer una pel.li

    ResponElimina
  2. Crec que sent generosos se'n podria fer un curtmetratge. Gràcies :)

    ResponElimina