divendres, 1 de maig de 2009

Pedres


El Rafa em diu que tinc un aire misteriós i enigmàtic. Doncs sona bé, li responc rient.

La única manera de guardar un secret és no esmentar-lo mai. En el mateix moment en que deixem caure una pista indesxifrable (o això ens sembla), que no trenquem un silenci sospitós, que sospirem ostensible i inexplicablement o fem qualsevol altre cosa que serveixi per informar a una altra persona, ei mira, mira que tinc un secret, estem fent la primera passa per deixar de tenir-lo. D’una manera immadura volem que l’altre ens pregunti, ens forci, ens endevini, ens resolgui com si fóssim un jeroglífic o ens completi com un puzle. És un altre dels nostres plans ocults, una d’aquelles també secretes motivacions que mouen els nostres actes i les nostres paraules en la direcció oposada al que sentim. Quan diem tinc un secret que no vull explicar-te, el que realment volem dir és em moro de ganes de que sàpigues allò que t’amago.

Els plans ocults són fascinants i al mateix temps tan simples, com la dita aquella de dime de que presumes y te diré de que careces. Quasi sempre som el contrari de la imatge que amb més empeny volem projectar. La persona més dolça és, a la fi, la més cruel, la més forta se sent terriblement insegura, la més valenta es mor de por, la més optimista està buida i deprimida, la més humil s’infla d’orgull, la més triomfal perd cada dia una batalla, la més bondadosa teixeix teranyines invisibles per atrapar-nos.

I quantes vegades els posts dels blogs no són més que exemples de tot això.

I quantes vegades no són més que pedres llançades amagant desprès la mà.

Potser no sembla cap gran avenç que ara puc dir que sé quan faig mal i que en faig (o intento fer-ne, perquè ja se sap que no fa mal qui vol sinó només qui pot) amb coneixement, sense excusar-me, ni amagar-me, amb la tranquil·litat de saber que no puc o no vull fer una altra cosa. Però és viu millor així, amb consciència i amb un punt de divertida ironia, que ser una santa o fer-ho veure, és molt avorrit.

4 comentaris:

  1. Som animals socials. No ho podem evitar. I no hi ha res que ens faci sentir millor que compartir les nostres febleses. De fet així curen els psicòlegs, amb la paraula. Compartint el que ens omple el cap ens sentim més vives, menys soles, i podem avançar com a persones.
    Fa mal qui pot fer-ne... fa mal qui deixem que ens en faci... per què nosaltres també hem de tenir aquest punt d'ironia divertida cap a nosaltres mateixes. A vegades és difícil. Però del tot necessari.
    Qui rollo que acabo d'escriure, és que tinc al cap un post i me parat a llegir-te quan he vist que havies escrit i encara no se m'ha passat la necessitat de buidar els meus secrets, vale ja vaig al meu blog! petons

    ResponElimina
  2. Calaix, la gràcia és que en Rafa és el meu piscóleg. Pagar per semblar misteriosa, és ben bé una tonteria, no?
    Completament d'acord, ens fa mal qui deixem que ens en faci. A vegades el millor que podem fer és apretar a còrrer i posar tota la distància que podem.
    Escriu tant i tan llarg com vulguis, com si aquest també fos el teu blog. Petons

    ResponElimina
  3. més aviat, diria jo, pot ser car ;-)i quan vas al psicòleg es tracta de posa'ls-hi les coses una mica fàcils.. Fa un temps m'agradava aquella frase que deia que un era amo/mestressa del que es callava i esclau del que es deia.. ara, potser ja no ho veig tan clar

    ResponElimina
  4. El meu piscóleg no hi estaria gens d'acord amb aquesta frase... però jo sí :-)

    ResponElimina