dilluns, 11 de maig de 2009

La reina del sentimentalisme




El cap de setmana passat vaig veure La reina Victòria i com era d’esperar em va encantar perquè a la que apareixen reis i reines en una pel·lícula, jo perdo el món de vista, una mica com la Marlene amb els vampirs. Però la Mac em va renyar perquè en l’escena, segons ella, més emotiva, a mi em va agafar el riure.

El Príncep Albert acabava de rebre un tret al protegir amb el seu cos a la seva estimada esposa, la jove reina del títol, d’un maníac assassí. Ja fora de perill però encara fet caldo, el pobre príncep jeia al seu llit, quan la seva avergonyida esposa (s’havien barallat la nit abans) se li abalança a sobre per preguntar-li perquè ho havia fet i ell, malgrat que no devia pas estar en el seu millor moment, li fa una declaració d’amor d’aquelles tan de pel·lícula (en podeu veure un trosset al vídeo). I jo vaig començar a riure perquè tot plegat em va recordar una altra escena però aquesta real (que no reial).

En un partit de bàsquet, una jugadora del nostre equip va sortir literalment volant pels aires, desprès d’un xoc més o menys fortuït amb una rival. Després d’un aterratge que només de veure’l feien mal tots els ossos, una companya se li va llançar a sobre per demanar-li si estava bé.

- Aiiiii, la cama...- va dir la jugadora voladora amb un gest de dolor.

- T’has fet mal a la cama?- va inquirir l’altra, excitada i angoixada.

- Nooo.... Que m’estàs aixafant la cama. Surt de sobre, sisplau!

Així que veient la pel·lícula em vaig imaginar el Princep Albert, enlloc de proclamant als quatre vents el seu amor incondicional, dient-li a la seva estimada Victòria alguna cosa com ara: “Reina, que m’aixafes el braç ferit. Surt de sobre meu! ”.

I el cas és que això no hauria canviat per a res la història. Perquè ell ja acabava de parar-li una bala que li anava destinada. Desprès d’un acte com aquest, les declaracions d’amor sobren.

Sí ja sé que aquestes heroïcitats també són molt de pel·lícula i que no tots podem anar per vida fent d’escuts humans (ni ganes), però per expressar certs sentiments millor si les paraules hi passen de puntetes, perquè res més traïdor a un sentiment autèntic que una frase cursi.



13 comentaris:

  1. molta raó això de la frase cursi...de vegades el gest, la imatge ja parla per si sola i les paraules són sobreres

    ResponElimina
  2. si, jo també ho comparteixo. Recordo una pel·lícula, la ciudad de...( un nom de noia que ara no em ve al cap) en que els diàlegs eren gairebé inexistents, em va agradar molt. Però és difícil quedar-te a la paraula justa...quan em poso una mica tensa no paro de dir tonteria rera tonteria.. bufff

    ResponElimina
  3. Completamente de acuerdo. A veces las palabras sobran, aunque se corre el riesgo de que la persona con la que te encuentres delante no capte "els sentiments autèntics", rollo comunicación no verbal... Què farem doncs?? Propongo frase cursi + beso. Así seguro que se olvida de la metedura de pata que acabas de hacer ¿no?
    Besos, bastantes

    ResponElimina
  4. Elvira FR, serà perquè som géminis que estem tan d'acord? ;-)

    Elena, sí a mi també em passa que quan estic tensa o bé dic tonteries o bé deixo de parlar totalment. Serà qüestió d'apendre a relaxar-nos. :) Petons

    Lebiram, muy bueno esto de tener la frase cursi y el beso como último recurso, jajaja
    Besos, muchos y cursis ;-)

    ResponElimina
  5. Elena: parles de "En la ciudad de Sylvie"? A mi em va agafar taquicàrdia, amb aquella "pel·lícula". Quantes paraules es diuen? Deu?, dotze?, catorze? I el final, què? És molt cruel, el Guerin.
    Coses2, si vols una declaració d'amor silenciosa i angoixant (on no hi ha espai per per frases curtes, esclar...), ja ho saps, mira la "En la ciudad de Sylvie". (Pren-te un til·la, abans.)

    ResponElimina
  6. si, si és aquesta!! però Marlen, jo recordo una conversa en un tramvia que devia durar cinc minuts ben bons;-).. però tu deus ser de mena exagerada ..no? taquicàrdia.. potser no n'hi ha per tant.. bé, jo de fet no recordo el final.. però em va agradar el com es pot comunicar tant obviant les paraules..(l'angoixa també..) però per si de cas..una til.la sempre va bé

    ResponElimina
  7. Jo ja tinc el pols acelarat de normal i les til·les no em fan efecte... no sé si hauria de veure La ciudad de Sylvie... :-)

    ResponElimina
  8. hahaha sí, Elena! La conversa deu durar cinc minuts ben bons (comptant les pauses llargues llaaargues) i he sigut exagerada... Però la taquicàrdia sí que era ben real: el soroll de les passes mentre segueix la Sylvie m'era insuportable. Ben bé que sense paraules em va transmetre l'obsessió del noi! Ara, Coses, ni que sigui per curiositat ja l'hauries de veure. I no ens matis. :)

    ResponElimina
  9. ... i potser .. fins i tot, li pot agradar algun troset ( a palo seco eh!!!)

    ResponElimina
  10. Buff n'acabo de veure 72 minuts (conversa al tramvia inclosa) fins que la pàgina d'Internet ha dit prou. Potser que algú m'expliqui el final perquè no sé si seré capaç de veure el que queda...

    ResponElimina
  11. Sense til·la? Temerària!

    ALERTA SPOILER: al final... no passa re. Continua l'obsessió. Ja et vaig dir que el Guerin va ser molt cruel, amb aquesta "pel·li" o més aviat "foto".

    ResponElimina
  12. sense til.la? Campeona!!!! ;-)
    ... però crec veure algun efecte secundari en el post de "tots el camins...

    ResponElimina
  13. Sense til·la i en versió original sense subtitular de manera que poc que parlaven encara només vaig entendre la meitat...

    Elena, el post el vaig escriure dies abans, però sí és veritat que la pel·lícula també dóna sensació de cercle tancant, tota l'estona els mateixos carrers i les mateixes persones: com el venedor de roses una vegada i una altra...

    ResponElimina