dimecres, 20 de maig de 2009

Del futbol a les vacances

Jo només llegeixo La Vanguardia un cop cada dos mesos: quan vaig a la perruqueria. No sé si és un problema meu o del diari però amb prou feines aconsegueixo ocupar una mitja hora. L’altre dia vaig llegir, en diagonal, un article que parlava de lo saníssimes psiquiàtricament parlant que són les celebracions del Barça. Es veu que això d’identificar-se amb un col·lectiu i expressar eufòria és la mar de bó per la salut. El que no deia l’article és com afecten a l’equilibri mental dels que no ens agrada el futbol.

També explicava el fenomen dels que portats per una alegria de tipus destructiva l’emprenen a cops contra aparadors de botigues i mobiliari urbà. Mencionava alguna cosa de les frustracions. Que d’això si acaba de guanyar el seu equip no entenc perquè es senten frustrats. Igual és que el missatge subliminal era que els violents aquests de fet són seguidors del Madrid camuflats. Bé diguem que aquesta part de l’article va ser una diagonal amb molta pendent.

Desprès seguia explicant el problema de que la majoria de la gent té feines avorrides i monòtones amb escassa o nul·la capacitat de decisió i que això els aboca a buscar altres maneres de sentir-se vius, ja sigui cridant goooool en un bar, tenint aventures amoroses o d’altra mena (no aclaria de quin altre tipus podien ser, per tant queda a la lliure imaginació de cada un) o bé fent viatges exòtics.

Així que em vaig posar a pensar en la meva feina. Monòtona? Avorrida? Bé, fer una declaració de la renda no dóna precisament sensació de viure al límit, però en general tinc més emocions de les que voldria. Molta gent es sentirien satisfets amb la meitat de varietat de la que jo gaudeixo.

I decisió? Doncs a mi el que em passa és que venen a demanar-me que decideixi sobre un munt de coses i jo sempre miro els meus interlocutors com preguntant-los què he fet jo per merèixer això, que jo no vull decidir res de res, jo me’n vull anar a casa i amagar-me sota el llit. Però és clar, no ho puc fer, més que res perquè sota el llit no hi passo mai l’aspirador i m’embrutaria tota aquesta roba nova i elegant que m’he comprat amb l’esperança de que es creguin que de veritat sóc la seva jefa.

El cas és que l’article em va semblar perfecte per explicar la meva aversió als viatges aventurers. Ara quan algú em demani perquè no vull anar a Tailàndia a dormir al ras enmig de la selva, a la Xina a menjar ratolins vius o al Iemen a esquivar atacs terroristes, m’excusaré en que la meva (súper) feina em proporciona una vida tan emocionalment entretinguda (ai Déu meu ens demandarà aquell client per negligència professional, oeoeoeoe he guanyat un recurs, resem per l’aprovació de la hipoteca, etc) que només espero frisosa les vacances per poder avorrir-me a cor que vols.

5 comentaris:

  1. De fútbol no puedo opinar porque realmente una de las profundas aversiones que tengo en esta vida es hacia este deporte.
    Comparto contigo esa grima a los viajes aventureros (y eso que mi trabajo no me proporciona dosis de emociones fuertes ni tan sólo un minuto al día). Yo pienso: ¿por qué agobiarme con los preparativos de un viaje (rutas, excursiones, horarios...) cuando me lo pueden dar todo hecho cómodamente mediante agencia? Soy muuuyyy comodona.
    Petonets

    ResponElimina
  2. Bé, a mi si m'agrada el fútbol, el que no entenc és la mania de trencar coses o insultar als adversaris i fer-los pam i pipa.
    Jo tampoc sóc de viatges aventures i temeraris, ja veus que sempre tinc pressent com baixarè de la muntanya ;-)
    I crec que a partir de ja la meva feina em donarà més motius per què gasti adrenalina, així que buscaré un lloc tranquil per les vacances...
    Petons!

    ResponElimina
  3. .. I a mi que m'agrada tant aquest bloc, entre d'altres coses, per la manera que tens de passejar-te i anar d'un tema al seu equidistant i que sembli una transició natural, fins i tot inevitable ...o sigui que el futbol, ni fu ni fa però el post molt xulo.

    ResponElimina
  4. Jo tampoc comparteixo la fal.lera de fer vacances aventureres, per anar a patir i passar aventures m'estimo més seure sota un arbre a llegir o a escriure....

    ResponElimina
  5. Una agència de viatges d'aventura no es guanyaria la vida amb nosaltres!

    Lebiram, a mi también me gusta que me pongan las cosas fáciles aunque para según que viajes sí me gusta hacer algunos preparativos y buscar yo misma los hoteles. Besitos!

    Calaix, imagino que això de la teva feina deu ser un ascens així que em prenc la llibertat de felicitar-te ;-)

    Elena, em faràs posar vermella. L'únic que faig és seguir el fil dels meus pensaments. Gràcies :)

    Elvira FR, hi estic d'acord. A més hi han molts tipus d'aventures, mira sinó el que li va passar al Newton descansant sota un arbre...

    ResponElimina