diumenge, 31 de maig de 2009

Cadires


Un dia passejant pel poble, vaig acabar entrant en una exposició de fotògrafs amateurs. Mirant les fotos vaig poder comprovar que els meus conciutadans viatgen als llocs més remots del planeta i càmera en mà retraten les meravelles de la natura i la diversitat de cultures. Sense menysprear el seu talent, em va semblar que és fàcil fotografiar allò que ja de per sí impressiona. Així que passant del rotllo national geogràfic em vaig posar a buscar les millors fotos d’allò més quotidià.

Un dels fotògrafs exposava una col·lecció de bodegons. No he entès mai aquesta mania de pintar taules amb menjar. No sé si la meva aversió per aquest particular gènere pictòric es deu als bodegons que hi havia a casa dels meus pares de petita (puc jurar que desprès de tants anys de veure’ls odio tots i cada un dels quadres que penjaven a les parets del pis on vivíem) o si és conseqüència del trauma que em van causar d’unes classes insofribles de dibuix (des de aleshores ni al pictionary vull jugar) en que ens obligaven a bodegonar, com si als onze anys et pogués inspirar el més mínim una taula amb una ampolla i una poma. En fi, que si no els puc veure ni en pintura, tampoc en fotografia.

Seguint amb l’exposició, entre d’ Àfrica i Àsia, em van agradar unes fotos de faroles, jo diria que del meu poble i vaig pensar que l’autora s’havia esforçat en buscar la bellesa de coses que a vegades ens passen desapercebudes. Però va ser al final en una paret mig amagades on vaig trobar unes fotos que em vaig quedar mirant embadalida. Eren fotos de cadires. Cadires que esperen o cadires abandonades, cadires al sol o sota la pluja, en filera o desordenades. Però sempre buides.

Al nostre equip de bàsquet l’any passat venia una noia que estudiava belles arts i feia fotografies de gent adormida, no com la resta de mortals per fer-los una broma als nostres amics, sinó perquè intentava copsar l’absència. Si ara me la tornés a trobar li diria que s’havia equivocat amb això de la gent sobant : la millor instantània de l’absència és una cadira buida.

Hi ha vegades en que l’absència esdevé una presència gairebé palpable. Jo puc sentir-la al meu costat mentre llegeixo en un cafè, asseguda en un banc de la rambla buscant records en cares desconegudes o quan em giro per abraçar el no res de l’altra banda del llit. Camina amb mi entre la gent i em fa companyia en les passejades solitàries. A vegades em pesa la seva invisible presència i altres em sembla dolça com la mel.

4 comentaris:

  1. D'acord amb tú. Objectes, espais, que converteixen la buidor en l'ombra del que ens agradaria tenir a prop, del que enyorem, del que imagiem que podria ser... del somriure que voldríem retrovar... i que encara no coneixem. És curiós.

    ResponElimina
  2. Això del "bodegons" és curiós....a mi també em fan una mica de "yuyu".Els trobo avorrits i incapaços de fer sentir res. I les cadires plenes d'absència o buides...no sé sempre he cregut que no hi ha res més feridor que quan sents l'absència o la soledat en presència d'altres....la soledat en companyia vull dir. Jo sempre que em pregunten si visc sola contesto: No, visc amb mí.

    ResponElimina
  3. Más allá de lo aprendido sobre los bodegones en este instructivo blog, me gusta el último párrafo, en el sentido de que me siento identificada, es decir, que lo podría subscribir, claro que me sobra la última frase, esa de "i altres em sembla dolça com la mel". Esa yo la tacharía, creo. Y eso. Besitos.

    ResponElimina
  4. Calaix, "el que imaginem que podria ser..." és una bona definició de l'absència que m'acompanya.

    Elvira FR m'agrada la frase de "visc amb mi" :-)

    Mac, a veces la ausencia igual que la melancolía y la nostalgia puede ser dulce. Un beso

    ResponElimina