dissabte, 30 de maig de 2009

Ànem de casament

La setmana passada pensava que escriuria sobre un comiat de soltera i que aquesta que ho faria sobre el casament conseqüent. Creia que tindria material per dos post d’aquests irònics i satírics, criticant aquests ridículs esdeveniments (tota la parafernàlia de les bodes no m’agrada gens) però alguna cosa deu estar canviant en mi (Déu meu quina por) que m’ho vaig passar bé tant al comiat amb taper sexe inclòs (del que vaig sortir amb dues joguines, no diré més) com ahir al casament i sense excessiva ajuda de la barra lliure (tot i que reconec que hi vaig anar amb el meu cotxe i vaig tornar sense ell).

De tota manera no em puc resistir a comentar el sermó del mossèn que cada vegada que esmentava algun paratge de Palestina afegia un improcedent “que jo he visitat” i que al parlar de l’amor, que és tema principal de tota cerimònia d’aquest tipus, es va encallar en “l’amor aguanta, aguanta i aguanta” com si fos una anunci de piles alcalines i va continuar amb una proclama contra els programes de televisió que només ens mostren personatges que “no compleixen amb el compromís de l’amor” i ho va rematar amb un “si jo fos jove organitzaria una manifestació contra la televisió”. Una pena que ja sigui un senyor d’edat perquè seria una manifestació digna de veure. I també és digne d’elogi la seva capacitat d’el·lipsis perquè no va esmentar la paraula divorci ni un sol cop.

Ja al convit em vaig passar tot l’aperitiu bavejant darrera la meva neboda. Desprès d’un any i escaig fent-me la dura, haig de reconèixer que m’ha robat el cor. I és que ara quan li pregunten “on és la tieta Coses2?” es gira i em mira i així ha vençut les meves ja dèbils resistències.

Un cop la nena va estar al seu llit de casa els avis, em vaig dedicar a mirar els vestits de la gent. És divertit observar com cada persona adapta la disfressa d’anem mudats rotllo casament, a la seva especial personalitat. Jo aquesta vegada em vaig deixar estar de vestits manllevats de princeseta i vaig lluir un bon traje del tipus tinc ploma i “pregúntame” .

Amb permís (o sense) dels nuvis, el vencedor de la nit, sens dubte el meu cunyat francès: impressionant lo guapíssim que estava.

I aquesta és la música que desgraciadament no va sonar i que jo vull dedicar a l'Elena en agraïment per una vetllada musical.

2 comentaris:

  1. ... ei ..gràcies coses .. m'has fet venir un somriure d'orella a orella!!! i encara que els teus nuvis hagin tingut aquesta badada .. tota la felicitat del món per ells!!! i aquesta versió és molt molt maca.. tu deus ser una mica del morro fi....

    ResponElimina
  2. Gràcies però l'entesa en música ets tu :-)

    ResponElimina