dijous, 16 d’abril de 2009

Passant pàgines

Tinc dues amigues que es barallen cada hivern i es reconcilien cada estiu (parlo d’amistat exclusivament, que les meves amigues són heteros militants) . Porten anys d’aquest pal. El primer hivern que es van barallar va ser en un viatge a Madrid pel pont de la Puríssima i el motiu, un cambrer argentí a qui les dues van assetjar tan descaradament al restaurant que jo i la meva germana vam passar una mica de vergonya. El cambrer no va durar més que una nit, de fet, només unes hores, uns quants petons i alguna grapejada, però el refredament de la seva amistat es va prolongar durant mesos fins que van tornar a venir les calors de l’estiu. I així han seguit any rere any. Aquest darrer hivern no ha estat una excepció. Ara com que ja és primavera fins i tot fora del Corte Ingles, toca començar la reconciliació. Serà per això que avui una d’elles ha m’ha trucat a la feina amb l’urgentíssima necessitat de preguntar-me si havia vist a l’altra amiga durant aquests dies de festa. I jo m’he quedat de pasta moniato perquè m’ha semblat que rebia una trucada si no del més enllà sí del més enrere, perquè ja fa temps que em vaig desconnectar de les seves estranyes anades i vingudes.

La gent entren i surten de les nostres vides i els que una vegada eren el centre del nostre món acaben convertits en una trucada molesta. Aquest no és un post d’exaltació de l’amistat al llarg dels anys, està clar. Tinc una altra amiga que ens vam conèixer de tan petites (érem veïnes) que no ho puc recordar. I ara podria dir que hem estat amigues tota la vida, fent així un el·lipsi d’allò que no interessa esmentar, però amb sinceritat, dels divuit anys als vint-i-llargs, ens vam prendre un descans. Per res en especial, senzillament va ser així, les nostres vides es van separar (tot el que es poden separar en un poble tan petit) i desprès es varen tornar a trobar.

La vida no és com el facebook, no podem acumular totes les persones que hem conegut al llarg dels anys i fer-les coincidir en el moment actual. Acabaríem bojos si ho féssim. Les persones passen. I no té res a veure amb estimar-les. Deixar-les marxar no és fàcil, al menys per mi no ho és. No sabeu com m’hauria agradat, avui quan m’ha trucat, poder sentir per la meva amiga, alguna altra cosa que no fos avorriment. Fa dos anys va ser a la primera persona a qui vaig acudir per dir-li que havia trencat amb la meva parella (ai, em sembla que aquesta frase porta el subjecte i el complement indirecte invertits) i ara les nostres converses no van més enllà d’esgarrapar una mica la superfície de les coses. Enrere queden més de quinze anys compartits. I pel futur només esperar si un altre dia ens tornarem a trobar.


10 comentaris:

  1. Comparto contigo la dificultad para "dejar ir" a según qué personas. No sé, aunque ya no estén en mi vida, siempre, de una manera u otra formarán parte del trayecto.
    Es curioso, a veces hago un recuento de todas las personas que han pasado por mi vida y la mayoría, de una manera u otra, han estado para cumplir una especie de "función". No quiero quedarme con la sensación de que han sido "puro trámite", aunque la realidad es que muchas sí. Yo, ahora, no me conformo con personas-función, no estoy para superficialidades absurdas. Con el tiempo aprendes.
    Un beso.

    ResponElimina
  2. Jo vaig notar que alguna cosa no rutllava quan vaig adonar-me que el cambrer de davant de casa sabia més coses de mi que la meva amiga-de-tota-la-vida amb qui, fins i tot, compartia pis. Em sembla que ens vam esgotar. "Esgotar" és una cosa que sap greu si penso amb el fart d'anys que hem passat juntes... Després em vaig traslladar de ciutat i no l'he tornat a veure. Es veu que les dues tenim molta feina i no trobem el moment... que ja em diràs.

    ResponElimina
  3. Potser hi ha gent que hi deixes de compartir el dia a dia, i acabes veient un cop o dos l'any. Però a mi em queda la sensació que sé "qui és l'altra" que potser amb la gent nova que em vaig trobant i si comparteixo aquest dia a dia no em dóna aquesta mateixa sensació. No sé si m'explico. Un tema que dóna per reflexionar certament.

    ResponElimina
  4. Es un post ciertamente triste y deprimente. Ya lo decía Lord Byron, que la amistad es el amor sin alas. Y al final todo es lo mismo. Nada es para siempre. Y menos si no hay un compromiso por ambas partes y no se cuida con cariño la relación. Y menos si nos dejamos enlluernar (és bonica aquesta paraula, ves per on) por nuevas personas y ninguneamos y despreciamos lo antiguo, lo que ya teníamos. El día en que, al otro lado de mi teléfono, no sientas por mí nada más que avorriment, creo que habré muerto un poquito, bastante.

    ResponElimina
  5. Lebiram, la verdad que con el tema de la "función" de las personas, abres un tema complicado... Yo más bien me quedo que con algunas personas he compartido unas etapas y unas necesidades y que luego por el motivo que sea hemos dejado de coincidir en lo que necesitabamos. Y sí siempre formaran parte del trayecto.Un beso

    Marlèn, crec que la història que tu expliques s'assembla molt a la meva. M'ha agradat molt llegir-te, gràcies :)

    Calaix, a vegades les relacions canvien per circumstàncies exteriors com ara la distància. Jo haig de reconèixer que tinc dificultat per sostenir amistats amb qui no comparteixo una certa cotidianitat perquè per dir-ho d'alguna manera, em refredo i em costa tornar a entrar en calor. També crec que a vegades, s'idealitza a les persones absents, que clar en la distància són perfectes, i no es valora prou les persones que són presents que malgrat que en la curta distància se'ls veuen tots els defectes, tenen la gran virtut de ser reals. Tot plegat, és complicat i tenim feina per reflexionar molt temps :)

    Hola Mac, bueno con esta exaltación de la amistad que haces, sibilinamente me pones verde, no sé si te das cuenta... Me ha gustado la frase de Lord Byron y efectivamente nada es para siempre. Pero tranqui que de momento ni mucho menos me aburro cuando me llamas y espero que tú tampoco (porque oye también tú te puedes hartar de mí, o no?). Un beso

    ResponElimina
  6. pensant en tot això que dieu, he recordat el poema de la duració d'en Handke
    ...uno no puede fiarse de la duración
    ni siquiera el hombre religioso que va todos los dias a misa
    ni siquiera el hombre fiel
    que estrá siempre , sin fallar nunca ,a tu dispsición
    puede, a lo largo de toda una vida,estar seguro de ella
    Creo saber
    que ella solo se convierte en algo posible
    cuando se consigue
    estar en lo que estoy haciendo,
    estar allí con paciencia y cuidado,
    atento, lleno de presencia hasta en las puntas de los dedos
    ...potser l'estimar a l'amic té una mica d'això no?

    ResponElimina
  7. En llegir tot això que dieu no m'he pogut resistir a dir també alguna cosa. Sempre m'ha impactat i m'ha sorprès comprovar com quan de vegades ens pensem que només a nosaltres ens passen les coses que ens passen i no...resulta que al mateix temps, gairebé, simultàniament, persones que no ens coneixem patim o passem per situacions similars. Jo també necessito quotidianitat en les relacions amistoses. Les amistats aquelles com tradicionals de tota la vida, aquelles amb qui pràcticament ja no et veus mai per a mi són relíquies, fantasmes d'amistat que naveguen per una mena de no sé què...i sí també a mi m'ha passat i em passa que no saps perquè arriba un moment que les sents postisses, sobreres....que ja no hi tens cap lligam...i et fa mandra o no pots o no vols tornar a connectar-hi....com aquella andròmina vella que no saps perquè conserves damunt d'un prestatge i que no et fa ja cap servei i et preguntes com va ser possible que un dia sentissis que formava una mica part de tú...

    ResponElimina
  8. i les "amistats" cibernètiques? poden arribar a ser prou quotidianes per compartir aquest dia a dia...

    ResponElimina
  9. Per què no? potser sí que poden arribar a ser prou quotidianes...

    ResponElimina
  10. Elena, no penso fer-te cas i deixaré el poema que és prou bonic i crec que sí te ralció amb l'amistat, de fet amb tot el que fem.

    Elvira FR i Calaix, em sembla que no cal que jo afegeixi res :)

    ResponElimina