dissabte, 25 d’abril de 2009

La guia dels objectes indiferents

Una vegada em van regalar un llibre dedicat i amb una petita rosa vermella dibuixada. No va ser per Sant Jordi. De fet el que em va fer el regal era guiri i no crec ni que coneixès les nostres tradicions. Fent un incís, així de tipus cínic, diré que no sé si Sant Jordi és el dia al món que més llibres es venen, però ben segur que és el dia de l’any que es compren més llibres destinats a no ser llegits mai per ningú. I també afegiré que no estic d’acord amb aquesta idea tan estesa que tant se val el llibre que et llegeixis, l’important és llegir. Segur que s’enriqueix més el llenguatge, s’exercita més la capacitat de comprensió d’un text i la reflexió sobre el mateix, llegint les indicacions d’un paquet d’aspirines que amb alguns dels llibres habitualment tops de vendes del Sant Jordi.

Ara que ja he descarregat la meva elitista mala baba, puc seguir amb la meva història. Us explicava que em van regalar un llibre amb una dedicatòria breu i bonica que em va commoure segurament perquè el noi que l’havia escrit estava enamorat de mi i jo, doncs, no ho estava pas d’ell. El llibre era la Guia del autoestopista galáctico però en anglès. Vaig tenir la paciència de llegir-me’l suposo perquè en aquella època el meu anglès era millor i perquè tenia molta més moral que ara. Malgrat el que vaig suar per entendre’l, vaig riure molt llegint-lo i desprès vaig seguir, aquest cop en castellà, amb altres llibres de la sèrie. No em pregunteu gran cosa sobre tots ells perquè en tinc un record agradable i divertit però molt borrós.

Però estàvem amb el llibre dedicat. A mi de sempre m’han preocupat poc els llibres com a objecte. Molts dels meus llibres preferits els he llegit de la biblioteca o me’ls han deixat o han passat de les meves mans a les de les meves germanes o les de la meva mare i en algun punt d’aquest intercanvi familiar s’han perdut per no retornar més (i a la inversa també, que les meves prestatgeries són plenes de llibres manllevats a la meva família). Però vet aquí que aquell llibre dedicat era diferent així que quan la meva germana me’l va demanar li vaig deixar de mala gana i amb una sèrie d’advertències sobre el seu valor i els seus deures de conservació. I dec ser una agorera perquè va haver de ser precisament aquell llibre el que va relliscar de les seves mans, en un dia de pluja torrencial, quan saltava per creuar un dels torrents del poble.

Així va ser com l’aigua es va emportar l’únic llibre que tenia i que m’importava i amb un sentiment quasi d'alleujament vaig retornar al meu món habitual replet d’objectes que m’eren absolutament indiferents. Perquè fins i tot estimar un objecte té un preu.

7 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tu que hi ha llibres i llibres. El foment de la lectura: un tema. I el foment de la lectura de qualitat un altre.

    Pel que fa al tema d'estimar als objectes... tanmateix els estimem. Encara que ens dolgui si es perden o es trenquen... Però aquella tassa ajuda a tenir un bon començament de dia i aquell clauer es tovet i sempre ve de gust tocar-lo quan agafes les claus... i encara que no siguin ben bé teus també ajuden, com les flors de la veïna, o la font de la plaça o la pared de pedra seca del final del carrer...

    ResponElimina
  2. Ojalá hubiese sido mi libro en vez de aquel, ahora tendrías un post de menos pero una sonrisa de más.

    Iba a poner otra cosa más, pero como luego dices que te pongo verde sibilinamente, pues me autocensuro.

    Besos, uno y medio.

    ResponElimina
  3. Calaix, m'ha agradat la teva manera de parlar de les coses que estimes, sobretot perquè es despren un amor generós i gens possessiu :)

    Mac, cuando mi hermana ahogó ese libro, ni tú ni tu libro formabais parte de mi vida. Si ahora mi hermana perdiera tu libro desde luego que no me haría sonreir precisamente, aunque siempre me podrías dedicar otro, no? :-P

    No te censures, escribe lo que te apetezca, prometo tomármelo deportivamente... así como cuando las de mi equipo pierden una partido (un robo del arbitro! es que las otras eran unas brutas! es que no estabamos en nuestro mejor momento, es que faltaba no sé quien y sobraba una servidora, etc). En serio, no te censures.
    Besos, uno y cuarto.

    ResponElimina
  4. He de reconocer que yo le tengo apego a todos mis libros (deformación profesional), como entidad, como objeto, como complemento o protagonista de cada uno de los momentos de mi vida...
    Intento no perder ninguno. Dejé uno a un medio rollete que tuve y no lo he vuelto a recuperar. Pienso a menudo en ese momento y en ese libro. Han pasado dos años y, con distancia, veo que aquel libro y aquella persona no fueron más que un tránsito a otras historias de más peso. Por alguna extraña razón, la pérdida no me importa. Fue una experiencia destinada al olvido, como el libro.

    ResponElimina
  5. serà que l'equilibri no és possible i fins i tot innecessari. Em reconec fetitxista, amb llibres, amb cd's, amb bufandes... el meu darrer "talismà" és un rei ros del tortell reis, que va de la butxaca al bolso i del bolso a la butxaca.. del tot esperpèntic...i per molt que li doni voltes no acabo d'entendre
    per quins trons he d'anar pagant tans preus

    ResponElimina
  6. Als objectes els hi agafen afecte com a les persones...i de vegades també potser que ens arribin a fer nosa segons qui ens recorden quan ja no volem recordar...jo em reconec també força fetitxista amb llibres que m'han regalat sobretot però també arribo a guardar bolígrafs que ja no funcionen perquè em porten a una mirada o a un somriure...

    ResponElimina
  7. Sí lebiram, perder algun objeto a veces también es simbólico, como librarnos de algo o alguien.

    Elena, deus tenir la casa molt plena, no? :)

    Elvira FR, vaig que els fetitxistes sou majoria ;-)

    ResponElimina