dissabte, 14 de març de 2009

El llibre de l'agraïment

L’altre dia vaig anar a l’Fnac i enlloc de fer com abans i anar directament a per les novel•les, em vaig entretenir a mirar el mostrador d’esoterisme. Em va semblar curiós que molts dels llibres que hi havia, en realitat, més que esotèrics eren d’autoajuda narrats d’una forma més original. Així va ser com vaig trobar El Caballero de la Armadura Oxidada i me’l vaig comprar perquè em van agradar els dibuixets i el primer paràgraf.

Podria haver estat pitjor i haver sortit de la botiga amb La princesa que creía en los cuentos de hadas, que és una espècie de guia per desintoxicar-se de la malèfica influència dels contes de fades i que, atenció, porta 56 edicions! No tot és tan innocent com sembla, que la Ventafocs és un conte que inculca a les nenes els valors de la submissió, l'obediència i el patiment. Serà per això que jo sempre vaig preferir la Caputxeta Vermella, que era un mica fresca ella, allà al mig del bosc flirtejant amb el guaperas del llop.

També, podria haver-me comprat el Llibre de l’Agraïment. Ja sé que jo sóc desagraïda i m’agrada queixar-me, d’aquí la bronca del Rafa d’ahir que a mi m’ha fet emprenyar força, això sí, amb vint-i-quatre hores de retard que jo sempre vaig a l’horari d’Austràlia (o és a la inversa i a Oceania, avui és demà?). M’estic desviant, deia que per un preu mòdic podria haver tornat a casa amb un llibre on a cada pàgina només hi ha una cita rotllo Paulo Coelho desprès d'empassar-se un sucrer i la resta del full en blanc perquè servidora o la que sigui que s’hagi comprat el llibre, l’ompli cada dia donant gràcies. Per exemple, jo dijous hauria escrit:

“Dono gràcies per la contractura muscular de la meva espatlla esquerra perquè m’ha proporcionat l'oportunitat de valorar adequadament la importància d’unes pastilles anomenades relaxants musculars, perquè em brindarà la possibilitat de retrobar-me amb en Xavier que a més de ser un bon paio té la incommensurable virtut de ser fisioterapeuta i sobretot perquè em deslliura de l’obligació de tornar a penjar les cortines (sí, per fi les he rentat!)”.

I avui hauria pogut seguir dient:

“Dono gràcies per la migranya perquè els dolors són com les preocupacions, quan en tens una d'important, les altres desapareixen, de manera que avui no em fa mal l’espatlla”.

Si és que quan comences a donar gràcies, és com una droga, no pots parar.

I ara em copiaré una frase del blog de la Mac que em va fer riure i us diré que si per un casual teniu un Llibre de l’Agraïment a casa, no interioritzeu el contingut d’aquest post. En qualsevol cas, us dono ja d’avançada permís perquè us sumeu a l’opinió del Rafa de que sóc una desagraïda i una queixica, que sí que ho sóc, però, ves per on, avui no em ve de gust canviar.

Per no fer-vos pensar: la relació de la cançó amb el text és que també vaig sortir de l’Fnac amb un cd de l’Amy Macdonald. En dono gràcies.

10 comentaris:

  1. "Agradecida y emooocionaaaada...", la gran Lina Morgan (¡¡juajua!!).La verdad es que "agradezco" que haya libros de agradecimientos varios, aunque los desconozco por completo. Vamos a ver: "agradezco" que febrero haya sido un mes de rupturas generalizadas porque sé que en marzo esto no volverá a repetirse. Pero lo que más agradezco es que haya temas tan intensos y conmovedores como "Run", de la Macdonald. Un descubrimiento absoluto. "Agradezco" infinitamente sentir como lo hago cuando escucho esta canción...

    Un beso muy agradecido.

    ResponElimina
  2. Ves, si es que siempre encuentra una algo que agradecer ;-)
    La Macdonald es muy de agradecer, sí.

    ResponElimina
  3. si .. gràcies per la Macdonal..l'he buscat pel you tube i jolin.. quins ulls més blaus que el cel... bufff

    ResponElimina
  4. De veritat que jo he intentat tres cops (ep, i en dies diferents!) deixar al teu blog un missatge d'agraïment per alguna cosa que rebenta però... desisteixo. Començo amb bon to donant les gràcies per haver de sortir de casa cada dia de bon matí i tornar-hi ja de nit i... res: acabo cagant-me en mi i en tothom. Això de les gràcies es veu que no em surt. (Ai, aquest Llibre encara em faria més borde!)

    ResponElimina
  5. mira que en sou de reconsagrades eh...que a tot li heu de donar el tomb!!! tot plegat, això deu ser de llegir massa ..no? ;-)

    ResponElimina
  6. Elena, la veritat que jo li agraia la música, però ja posades, d'acord li agrairem també la bellesa a la Macdonald ;-)

    Marlene, jajaja ja veig que no sóc la única que no es sent capaç d'omplir el llibre de l'agraïment !! Omplirem el llibre de l'humor doncs, ni que sigui negre ;-)

    Elena, (o hauria de dir elena2 :) És divertit donar-li el tomb a les coses. No sé si és de llegir massa o un problema de caràcter. De sempre m'ha semblat que tinc el mal costum de ser massa irònica... pero, mira, donant-li el tomb pot acabar semblant quasi una virtut :b

    ResponElimina
  7. jo a vegades penso que en sóc massa d'agraïda, que despotricar de'n tant en tant va molt bé per l'ego... i clar... l'ego va cap per vall...

    ResponElimina
  8. Doncs dona-li canya! Et pots fer un llibre del despotricament (me l'acabo d'inventar la paraula) i escriure cada dia tot allò que et treu de polleguera. Ja ens diràs si et funciona... :)

    ResponElimina
  9. Puc començar el Llibre del Despotricament?!

    Despotricament u: Qui és l'imbècil que li va donar un programa a Pablo Motos?! Però si aquest tio és insuportable!, que l'enganxes només una dècima de segon fent zàping i ja no paeixes el sopar!

    (Despotricamenta banal, però important, eh.)

    ResponElimina
  10. Marlene, et donaria la raó encantada però és que no miro casi la tele i no sé qui és el Pablo Motos... però pel que dius és una sort que tinc :)

    ResponElimina