divendres, 6 de març de 2009

Àries variables


Amb la meva nova dèria per la música clàssica vaig llegir una informació que em va fer gràcia. Resulta que les operes barroques estan formades bàsicament de dos tipus de composicions, els recitatius i les àries. En els primers un sol o varis personatges, per dir-ho simple, parlen cantant i els seus diàlegs fan avançar l’acció. En canvi les àries les interpreta un solista i l’important és la música, el lluïment del cantant i el sentiment. No aporten res a l’acció o l’argument de l’òpera, malgrat que musicalment són les parts més boniques.

Aprofitant aquesta desafecció de les àries per l’argument, en les representacions feien una cosa que es deia pasticcios, una mica com pegats. Agafaven una òpera i en funció dels instruments dels que disposaven o de la música que els anava millor als cantants o de les preferències del públic, canviaven les àries. Tan era que fossin d’una altra òpera i de diferent compositor, només calia que els sentiments que expressaven estiguessin en consonància amb el que acabava de passar. Després d’un fet tràgic, per exemple, no podien col·locar una ària rotllo que feliç que sóc. És fa una mica estrany comprovar que fàcilment reemplaçables són les expressions de sentiments, com si fóssin comodins, vàlids per qualsevol jugada.

Així va ser com Händel va escriure una òpera, l’Oreste. Només va composar de nou els recitatius i algunes altres peces. Per les àries va utilitzar les d’anteriors obres seves, les que millors resultats li havien donat. Vaja que el paio es va fer un Grandes Éxitos.

Jo ara llegeixo blogs com si escoltes una òpera barroca. Quan llegeixo un post amb quatre frases abstractes d’aquelles impersonals (en el sentit que qualsevol persona les podria subscriure), intemporals, inconcretes, intot, em dic, toma ària. O després de cinc posts llegint la vida i miracles del gos de l’autora, murmuro per a mi mateixa, quin pal de recitatiu, mentre clico el suprimir del google reader.

No és que uns siguin millors que els altres, això depèn de l'autor i també dels gustos de servidora, clar. Però és curiós que la majoria s’adapten bé a aquesta classificació, malgrat que ara no sé si acabo d’escriure una ària o un recitatiu. I no si val a comentar que és igual perquè és un pal de post (Mac que yo también te conozco, rosco).

Com aplicar el tema dels pasticcios als blogs ho deixo per ments despertes i amb poc amor pels drets d’autor.

8 comentaris:

  1. Cuando he leído el título del post ya tenía preparada la respuesta: “Pos anda que los géminis… que son dos en uno”. Pero no, luego he visto que iba, again, sobre óperas. Y he empezado a leer…zzzz…zzz…zzzz….Y he visto que al final se me nombraba. ¿Palo de post? De ninguna manera. Pero he tenido que volver a leerme el post desde el inicio para tener bases sobre las que opinar. Yo creo que tú sólo haces arias porque no explicas nada de tu vida, que serían las recitativas. Pero es probable que esté equivocada, y que no haya pillado bien el concepto, porque he estado a punto de volverme a dormir, jijijiji. Que no, mujé, que me parece interesante, pero su aplicación a los posts creo que está cogido con pinzas. Y eso… O no. Bueno, nó sé. En fin, mis posts son leos de fijación perenne.

    ResponElimina
  2. Lo admito:es más divertido tu comentario que mi post.
    Se me olvidó decir que además de los post arias y recitativos estan los macbollixianos, inclasificables por definición.
    Todavía puedo escribir un Aries variables 2 y dedicarselo a mis conocidos de este signo, que son básicamente mi padre y mi sobrina. Bueno, seguro que conozco alguno más pero con mi memoria para los aniversarios... De hecho ahora mismo tampoco recuerdo la fecha exacta del cumpleaños de mi padre ni de mi sobrina. Dejo de escribir porque sino acabaré diciendo que no me acuerdo ni de mi propia fecha de nacimiento.
    Besos

    ResponElimina
  3. jo l'he trobat una reflexió interessant... diguem rareta... i de passada he aprés coses
    ;-)

    ResponElimina
  4. ui, m'he deixat un accent (díguem) lo de rareta anava per mi :-)

    ResponElimina
  5. alaaaaaaaaa!!! això si que és erudicció. la veritat és que està molt divertit aquest paral.lelisme entre l'òpera barroca i el món dels blocs.. si non e vero e ben trobato!! fins i tot et diria que has trobat el punt perfecte de coloratura ;-)
    .. i per la mac.. que no sap el dramons que couen aquests barrocs.. a l'alçada de les seves sessions de perruqueria..

    ResponElimina
  6. No és erudicció, és internet que es troba de tot! Gràcies per dir que està ben trobat, jo em creia que era només una de les meves idees estranyes :)

    ResponElimina