dijous, 5 de febrer de 2009

Ser optimista és un deure moral... o no?


Avui el cel està pessimista, igual que jo. Lleugerament, si més no. Deu ser la pluja, deu ser el hivern, deu ser que des de fa uns dies a primera hora de la tarda m’agafa molta son i ja no em marxa fins al vespre.

Ahir a les quatre mentre conduïa, fent un esforç perquè ulls no se’m tanquessin, per distreure’m vaig posar la ràdio. Un senyor que deia ser filòsof (encara queden persones amb aquesta professió!) sostenia que el pessimisme està sobrevalorat en la nostra societat i que en els temps actuals –m’imagino que es referia a la crisis- és un deure moral ser optimista. Per la seva veu pausada i trista, ningú diria que s’ho creia. Faltaria també veure què passa si li dius això a algun dels que perden la feina cada dia. Potser aquest algú, de professió paleta i no filòsof, consideraria que és un deure moral fotre’t un ventallot.

Però el filòsof radiofònic pot comptar almenys amb un adepte: el meu dentista. Jo m’he passat un any i mig visitant-lo quasi cada mes i ara que ja he acabat el tractament, no sabeu com m’alegro de no haver de sentir més els seus “molt ben fet”, “felicitats per la bona feina”, “endavant que ho aconseguiràs” amb els punys tancats i els polzes amunt en un gest d’entusiasme al més pur estil ianki. Tot plegat una mica forçat, una mica carton-piedra. Suposo que esperava de mi alguna reacció més que un mig somriure. Al principi, creieu-me que ho vaig intentar, però desprès em vaig conformar amb la idea de ser la menys expressiva i entusiasta de les seves pacients.

Avui m’ha enviat un email en que anunciava que tenia un blog. De tipus professional, s’entén, que el meu dentista i jo no tenim cap relació d’altre tipus. El seu blog és com ell, d’un optimisme bel·ligerant. En un post, d’aquests de vergonya aliena, ha reproduït el missatge que li va enviar una clienta (suposadament, perquè fa olor de que se l’ha escrit ell mateix):

“Hola J. !
Demà tinc consulta, però volia ensenyar-te la primera vegada que surto en 1 foto rient! Això no té preu!!!!!!!!! ( bueno sí, però tu ja m’entens, jajajaja). De pas així coneixes a la família..
1 petó.
Y.”

Dit així el meu dentista sembla un Messies de pago enviat a aquest món per ressuscitar els somriures dels àlbums familiars. Però de fet es dedica a fer uns tractaments d’ortodòncia amb un sistema nou que només serveix per corregir petites imperfeccions, re-col·locar dents que amb el pas dels anys s’han desplaçat una mica. Estic segura que el somriure de la tal Y. era d’allò més normal abans del tractament. Això sí, ara ja és senzillament perfecte.

Crec que tots els clients del meu dentista, jo inclosa, som una mica frikis, perquè a més de l’obsessió amb l’ordre meticulós de les nostres dents, a sobre volem una ortodòncia invisible. Malaguanyat tant optimisme per una causa tan frívola com la nostra. Molt millor en Rafa, quan s’assenyala la calba o es pessiga el michelin i diu “¿Y por esto no soy perfecto?¡ Venga, ya!”

3 comentaris:

  1. Ser optimista no sé si és un deure moral.Però és una gran cosa per una mateixa, sense dubte ens fa sentir millor (el poder de la paraula és molt gran).
    Els dentistes... jo només iré amb el meu que em posa dibuixos animats per distre'm, i només o faré per arreglar alguna cosa que d'entrada em faci mal... i la veritat és que ric sense gaires manies :-D

    ResponElimina
  2. Tu m'has fet pensar en el meu de dentista
    :)
    http://elquemaietvaigdir.blogspot.com/2008/02/duong.html

    Li hauré de demanar hora, ja ho veig.

    ResponElimina
  3. Calaix, l'optimisme autèntic i no imposat, és molt agradable, sí. Això dels dibuixos animats m'ha flipat, no estic segura si a mi m'agradaria. Mal fet, al dentista s'hi ha d'anar abans de que et faci mal. Riu, riu sense preocupacions :-)

    elquemaietvaigdir, m'ha agradat el teu post del dentista. A mi només em fa por quan treuen l'agulla enorme de l'anastesia i la veig que va cap a la meva boca...buf. Sí, ja fa un any, et toca.

    ResponElimina