dimarts, 17 de febrer de 2009

La vida és feta d'una sola por i moltes covardies*

Tinc una foto d’un rellotge sense hores perquè se les va endur el vent. Una altre dia us la penjo perquè avui estic cansada. Aquest matí m’han despertat les obres enlloc del despertador. No sé que ha passat. Segurament que ha sonat, l’he parat i he seguit dormint. Sempre arribo tard, això no és una novetat, però avui també feia tard a una cita amb uns clients. A sobre no he parat de trobar-me gent pel carrer que volien parlar-me. És la llei de Murphy que quan estic avorrida no trobo mai ningú i que quan tinc pressa tothom em persegueix. Desprès d’això el matí m’ha passat ràpid entre trucades i visites inesperades. A mi no m’agrada res que sigui inesperat. Sóc una maníaca de la previsió. Moltes vegades faig esperar la gent només per donar-me temps a fer-me a la idea que els haig de rebre. Un minut de preparació és millor que res.

Aquesta tarda la meva germana i jo em fet els comptes de la vella: en un paper de 10x10 cm unes quantes sumes i restes, un parell de percentatges i, en menys espai i temps del que es tarda en fer la llista de la compra, ens han sortit uns números que ens perseguiran els pròxims vint anys. Algunes xifres quan més petit i cutre és el paper en que les apuntes menys por fan. Si les haguéssim fet en excel, encara estaríem contenint la respiració. I encara ni hi ha d’altres que ni tant sols ens atrevim a escriure-les, amb pensar-les així ràpid unes mil·lèsimes de segon un cop el dia, ja anem servides.

*Joan Margarit "Càlcul d' estructures"

7 comentaris:

  1. Joan Margarit, un gran poeta. Els rellotges. Una necessitat de la societat moderna. Anar un dia realment sense rellotge és tot un alliberament. I avui he sortit de casa sense esmorzar.

    ResponElimina
  2. No tinc ni idea de poesia, només sé que m'agrada en Joan Margarit perquè l'entenc.
    Però quan vas sense rellotge, no si val preguntar l'hora, ni mirar-la al mòbil, ni depenjar els telèfons de les cabines... :-)

    ResponElimina
  3. Así que el domingo pasado, cuando picamos a tu casa y aun no te habías vestido, no era para que viéramos lo guapa que estás en pijama, sinó q te lo tomabas con calma para hacerte a la idea que no tenías más remedio que recibirnos!!!
    Si hubieras cogido el teléfono por la mañana hubieras tenido más tiempo para mentalizarte!!! jajaja

    ResponElimina
  4. .. d'una sola por, moltes covardies ....i quotidians actes de coratge.. no? què pot ser si no, fer números...rebre clients ( malgrat fer-los esperar els moments necessaris per una respiració a fons

    ResponElimina
  5. Esther, me refería a los clientes! El domingo estaba arreglando la casa porque me daba verguenza lo desordenada que la tenía! :-)

    Elena, si sostenir la por és un acte de coratge, doncs sí, també. Gràcies **

    ResponElimina
  6. saps .. aquest mati m'he descobert "guardant" uns segons previs a la visita dels meus "clients". M'he quedat amb el dubte si de manera inconscient sempre ho havia fet així, o he integrat un nou aprenentage ;)

    ResponElimina
  7. Jo sé segur que abans no ho feia i quan vaig començar a pendre'm aquest temps, em va sorpendre l'efecte que poden tenir uns segons (o uns minuts que jo sóc més abusona). Gaudeix els teus segons previs ;-)

    ResponElimina