divendres, 13 de febrer de 2009

Hi ha moltes maneres curioses de morir

Ja sé que sóc pesada amb el tema, però no puc evitar-ho. Sembla que al meu voltant conspiren per fer-m’hi pensar. Una amiga m’explica molt afectada la història que va llegir al diari d’un adolescent (16 anys) que va fer una aposta amb un barman per qui bevia més xupitos de tequila. La trampa és que mentre el professional de les copes es prenia falsos xupitos, perquè només hi havia aigua, el pobre noi se’n va fotre 42 dels autèntics, que el van conduir primer a un coma etílic i, en un mes, a l’altre barri. Uns marxen tan ràpid i tan injustament mentre a països ultra catòlics hi ha qui necessita 17 anys per acabar una vida que fa els mateixos anys que ja no és tal. Des de quan creure en Déu és incompatible amb el sentit comú i la compassió?

Un company de feina porta la reclamació contra l’ajuntament per la mort d’una dona que va anar a la platja tan d’hora que la va atropellar la màquina de netejar la sorra. "Però si va a tres per hora", m’exclamo jo. I una altra companya salta “i diuen que a quien madruga Dios le ayuda!”. Seria que la senyora necessitava ajuda per deixar aquest món.

El meu pare diu que la crisis immobiliària el durà a la ruïna. Potser sí, potser no. La meva germana i jo ens esforcem per ajudar-lo i, per què no reconèixer-ho, ens ajudem nosaltres mateixes també. Però ben segur que avui no ens mereixíem el seu numeret al dinar de l’empresa.

Sembla que la vida paga malament les bones accions, quan jo em pensava que només era morosa. Crec que si segueixo esperant a cobrar, no només acabaré per estar d’acord amb la Mac quan diu “qué pena de vida”, sinó que faré com els Dupont i Dupond i encara diré més: “qué puta pena de vida”.

Avui al dinar parlaven d’uns clients que són pare i fill. Del primer deien que era refotut i del segon que era massa bo. Quan parlaven del pare el seu to de veu tenia un fons de ràbia i d’enveja però quan ho feien del fill, el to contenia compassió i menyspreu. Estic segura que quan parlen del meu pare i de mi, la refotuda dec ser jo. I és que no sóc com “L’idiota” del Dostoievski que de tan bona persona que era, tothom el va acabar prenent per curt.

Hi ha qui em diu que enfadar-se és bo: doncs no hi ha dubte que avui ho estic. I se’m fot si el dia que se’m emporti per davant una maleïda màquina de netejar la sorra, el únic que poden dir de mi és “què filla de puta que era”, perquè començo a pensar que això voldrà dir que no he marxat d’aquest món sense dir i fer unes quantes coses que, hòstia, quines ganes que en tinc.

2 comentaris:

  1. la ràbia que mou el món... quina força que dona per pedalar! en una entrevista (ara no recordo de qui) el convidat va dir que de petit li havien pronosticat que moriria atropellat per una bicicleta i que sempre se n'apartava quan en veia una...

    ResponElimina
  2. Sí, enfadar-se és energétic! ;-)

    ResponElimina