dimarts, 3 de febrer de 2009

El director




En aquesta pel·lícula hi ha moltes coses per entretenir-se, però a mi em va recordar quan era petita. Jo també estudiava a un col·legi religiós i el director que era un capella, s’assemblava a la monja de la pel·lícula. Li teníem autèntica por i a ell això li encantava. Recordo que al arribar a l’escola ens havíem de posar al pati amb els de la nostra classe en fila de dos i així pujar en perfecte ordre i silenci fins a l’aula. I clar, no ho fèiem. De tant en tant, el director passava per allà es mosquejava perquè fèiem massa xivarri i aleshores ens feia baixar altre cop al pati i tornar a pujar. I quan érem a l’aula, deia que no havia sortit prou bé i vinga, una altre vegada al pati a tornar a formar i a pujar. Tres, quatre, cinc vegades, fins que semblàvem soldats caminant en formació en un silenci sepulcral només trencat pel ressonar de les nostres passes. A vegades també entrava en mig d’una classe i posava ordre a crits, humiliant alumnes i professors tot en un pack. Com a bon escolapi la seva vocació no tenia horaris ni festius, així que els alumnes conflictius s’havien de quedar desprès de classe o anar a l’escola el cap de setmana. Els que van tenir la mala sort de que els donés alguna classe a EGB (jo me’n vaig escapar) van ser testimonis i/o víctimes de les estirades d’orelles, dels cops o simplement de les humiliacions verbals. Ja sé que l’home tenia la convicció que la disciplina era una lliçó que havíem d’aprendre i que no feia més que aplicar uns mètodes d’ensenyament antiquats. Però per mi que tot això eren excuses perquè en el fons se li notava que gaudia.

En canvi, quan el vaig tenir de professor a BUP, les seves classes eren interessants i divertides i la seva manera de tractar-nos, si no simpàtica, era almenys respectuosa. Sé que en aquesta etapa alguns alumnes l’anaven a veure els caps de setmana, ja no castigats sinó per gust, li explicaven els seus problemes i trobaven en ell un amic fidel i discret.

Jo no m’hi vaig acostar mai gaire, una mica per rancúnia per sobretot perquè no vaig aconseguir mai deixar de veure el sàdic que ens aterria uns anys abans. De fet crec que em seguia fent por. Potser fins i tot ara me’l trobaria i m’espantaria.

2 comentaris:

  1. amb aquesta mena de personantges rondant per la nostra infantesa, molts cops em pregunto que ens debia protegir.. vist lo prou bé que encara estem... el que sobta és el canvi, afortunadament a millor, d'aquest capellà que expliques

    ResponElimina
  2. No crec que fos un canvi en el temps, era un canvi depenen de l'edat dels alumnes. Una espècie de doble cara de la seva personalitat. A tu també et van tocar personatges d'aquest tipus?
    Ara les coses són diferents i els que tenen por són els professors !

    ResponElimina