dimecres, 11 de febrer de 2009

El curiós cas de Benjamin Button

La Mac opina que si vull parlar d’aquesta pel·lícula hauria de donar informació tipus quants globus d’or ha guanyat i quantes són les seves nominacions a l’oscar. Però com que això no ho sé i passo de buscar-ho, podria fer el que faig sempre: dir que he vist aquesta peli per desprès, passar a parlar del que em doni la gana. Però avui, no. Parlaré de la pel·lícula, al menys una mica.

L’argument és en un home que neix vell i al llarg de la seva vida va fent-se més jove fins arribar a mori (ai se m’ha escapat el final!) sent un nadó. La pel·lícula està basada en un relat curt d’Scott Fitzgerald i no sé si en altres aspectes és fidel al relat, però curta no és. Dues hores quaranta cinc minuts. No vull pensar que passaria si el mateix director un dia adaptés Guerra i Pau. Acudit fàcil. Coneixeu la frase cèlebre de Woddy Allen? “Vaig fer un curs de lectura ràpida i vaig llegir Guerra i Pau en vint minuts. Crec que deia alguna cosa de Rússia”.


Tornant al Curiós cas de les dues hores quaranta cinc minuts, a la meva germana li va semblar un malbaratament de minuts curiosos i va dir que era pretensiós donar tantes voltes a un argument tan simple com un home que viu contra el temps. No sé si les adolescents del cinema ho haurien expressat igual, però el cas es que a elles també els va semblar irritant que en Brat Pitt tardés dues hores en arribar als 40 anys. Quan per fi va aparèixer a la pantalla sense maquillatge sóc matusalem, en una escena clavada a l’anunci Azur de Puig (amb veler, mar blava de fons i mirada perduda en l’horitzó) les ja impacients adolescents es van veure desbordades per les hormones i es van sentir crits d’alegria i excitació al pati de butaques.


A mi, en canvi, em va agradar la pel·lícula, sobretot les parts més surrealistes, com el personatge de la Tilda Swinton nadant per creuar el canal de la Mànega, l’accident de la Kate Blanchett amb tot el cúmul de lamentables coincidències que podrien no haver-se produït, el rellotge que marca el temps a la inversa o l’home que li van caure set llamps.

A més la història d'amor dels dos protagonistes em va fer pensar si era possible estimar algú al llarg de tota una vida, malgrat que durant la major part d'aquesta vida, les necessitats d'un i de l'altre no coincidissin. La resposta que em vaig donar és que no, que això només pot passar en la ficció. Potser en Carles d'Anglaterra i la Camilla Parker Bowles no hi estarien d'acord.

2 comentaris:

  1. És clar que no!, és impossible. Ni la Camilla! "Camilla, per què el vols?" (Vaaale, perdó!, joc fonètic tonto!)

    ResponElimina
  2. M'ha fet gràcia el joc fonétic :-)

    ResponElimina