dissabte, 14 de febrer de 2009

Doctor, és molt greu?

Els irlandesos recorden on eren i que feien quan van rebre la notícia de que havien disparat a la Veronica Guerin. Aquí tothom prou gran recorda el dia que va morir en Franco o del atemptat del 23-F. No és només que recordin el fet en sí, això ho recordem tots i també tenim tots al cap les imatges televisives. Es recorden del seu dia. Un company de feina fins i tot recordava que un dia, quan tenia cinc anys, la seva mare plorava i quan li va preguntar que li passava, li va respondre que havien matat en Kennedy. Suposo que el nen és va quedar igual amb la resposta, però les llàgrimes de la seva mare, que no la mort d’un president, el van impactar prou per conservar-ho en la memòria fins que va ser capaç d’entendre-ho.

Els de la meva quinta acostumem a recordar el 23 F. Jo reconec que no en tinc cap record, però m’ho han explicat tantes vegades que he acabat per tenir unes situacions imaginàries tan sòlidament fixades en la memòria que em costa recordar que no les recordo de veritat. Una mica embolicat, oi?

A l’escala del pis on vivia de petita hi havia un replà molt gran amb una petita habitació pels comptadors de l’electricitat. Tots els veïns hi deixàvem les bicicletes i moltes altres coses, fins que un dia van robar. Jo vaig estar molt temps convençuda que, asseguda als esglaons de més amunt de l’escala i mirant per les escletxes de la barana, havia vist els lladres en acció. Desprès vaig descobrir que m’ho havia imaginat, simplement perquè em vaig fer prou gran per saber que els lladres de bicicletes no van vestits de negre, amb guants i passamuntanyes negres, com si sortissin en un sèrie de dibuixos animats, que era tal i com apareixien en el meu record fictici.





Amb l’edat els meus records imaginaris han perdut innocència i s’han tornat més resistents al anàlisis de la lògica. Es colen entre els records dels fets de veritat, i s’hi amaguen durant anys fins que esdevenen part de la memòria i em resulta pràcticament impossible descobrir-los.

Doctor, és molt greu?








8 comentaris:

  1. no t'hi esforcis guapa...no hi ha manera humana de resoldre aquest tema.. realitats, desitjos, mals entesos es barregen de manera indisoluble i s'instal.len i es converteixen en la nostra història.. potser mai sabrem el que va ser en realitat.. i qui diu que els teus lladres no anessin de gala i encaputxats fins el nas...?:-)
    no t'hi esforcis guapa...no hi ha manèra humana de resoldre aquest tema.. realitats, desitjos, malsentesos es barrejen de mànera indisoluble i s'instal.len i es converteixen en la nostra història.. potser mai sabrem el que va ser en realitat.. i qui diu que els teus lladres no anessin encaputxats fins el nas...?:-)

    ResponElimina
  2. ala.. que ha passat...!!!

    ResponElimina
  3. Si jo tinc lladres amb vestit de gala, aquest blog té fantasmes que mutipliquen els textos !
    Tot és possible, oi?
    Gràcies :)

    ResponElimina
  4. però tant mateix som la nostra memòria...

    ResponElimina
  5. Som allò que ens hem inventat també? Sona prou contradictori per ser veritat ;-)

    ResponElimina
  6. bé, per més que intenti inventar-me que sóc millonària... em temo que el meu compte corrent no creixarà...
    però sí ets la nena que va veure aquells lladres vestits de negre, i jo sóc la nena que recorda un home amb barba que em va venir a veure quan estava malalta de petita però que no ha tornat més. (i no era el metge!) i a la família no hi ha cap home amb barba. Però sempre li he guardat un record agradable.

    ResponElimina
  7. La realitat tampoc és tant important... Bé, si que ho és, però està bé poder-la manipular una mica, oi?

    ResponElimina
  8. si, està bé, per això millor no rellegir aquell llibre tant maco... ;-)

    ResponElimina