dilluns, 19 de gener de 2009

Tres pastangues i dues llesques de pa

De motllo amb margarina (ni tan sols mantega amb tot el seu colesterol), vet aquí el dinar d’avui. No hi havia res més a la nevera. Bé, sí hi havia altres coses però estaven a punt de posar-se a caminar soles. I desprès a treballar amb cara de conill famèlic. Abans a mi m’agradava cuinar, o això em pensava, i de sobte vaig deixar de fer-ho. Però es que abans potser vol dir fa tres anys. Ara el dia que em faig una truita de patata és la gran festa. I la cosa lluny de millorar empitjora i ara ja ni tan sols tinc ganes d’anar a comprar.


Un conill entra en una botiga i demana:
-Que tenen pastanagues?
Li diuen que no, que s’han acabat i que torni en dues setmanes.

L’endemà torna a la botiga i pregunta:
- Que tenen pastangues?
Li contesten que torni en dues setmanes i que s’hi torna abans li trencaran les dents.

L’endemà el conill va a la botiga i diu:
- Que tenen pastanagues?
Li responen que no i li trenquen les dents.

Al dia següent hi torna i pregunta:
- Que tenen suc de pastanagues?

Quan estic a casa no tinc ganes de fer res, a part de llegir, escriure en aquí, escoltar les tres-centes cançons del pendrive (gracias Mac) o dormir. La casa està desordenada. Encara tinc una caixa amb els jerseis d’hivern i quan en vull un, remeno la caixa fins que el trobo. Em fa mandra ordenar l’armari de la roba que està tan ple que rebenta. També fa mesos que tinc uns plats i unes tasses per llençar i allà segueixen, sobre els fogons de la cuina esperant que m’inspiri. Les cortines criden porta’ns a la tintoreria i últimament fins i tot em costa posar la rentadora. I al cotxe li toca la revisió i ha de passar la ITV, però quan fer-ho? L’aixeta de la banyera fa mesos que goteja i les parets em miren acusadorament buides perquè hi falten quadres. Quan va ser que vaig dir que em compraria un sofà nou? A l’estiu? Necessito un altre bolso perquè el que tinc està apunt de trencar-se. No m’agrada comprar bolsos, ni cinturons, ni paraigües. També em cal un rellotge nou, sense complex de ventafocs (s’atura cada dia a mitjanit).


I si li explico a en Rafa em diu “¿por qué no te cuidas?”. A sobre això. Ara però tinc coartada (sabíeu que en anglès es diu alibi, que és una paraula que a mi sempre m’ha fet gràcia) i quan penso que potser em tracto amb negligència, em dic, però ei he deixat de fumar. Però ni d’això estic del tot segura perquè a vegades crec que no ho faig pel bé de la meva salut sinó pel pur plaer de privar-me d’una cosa que m’agrada, per masoquisme. En Millas diu que el místic es pensa que les coses bones venen gratuïtament i l’asceta que primer cal patir per aconseguir-les. Jo dec ser asceta, doncs. O menys que asceta, perquè ni tant sols espero que les privacions em portin res de bo.

Tres pastanagues i dues llesques de pa amb margarina.

10 comentaris:

  1. Veo que estás ociosa-perruna y a mí me sale el trabajo y los encargos por las orejas y así será hasta semana santa. Si quieres te paso un poco de faena. A lo mejor sirve de acicate para que te pongas las pilas. Jijiji. Oye, ¿y cómo llama el Millás a los que no esperan que les pase ninguna cosa buena hagan lo que hagan y ocurra lo que ocurra? No vale pesimista.

    Un kiss

    ResponElimina
  2. Tengo trabajo, gracias, lo que no tengo es ganas de hacerlo, jijiji.
    A los que nada esperan de toda la vida se les llama desesperados, a los que no tienen esperanza, desesperanzados, a los que solo preciden calamidades, agoreros, a los que no creen en las posibilidades positivas del futuro,pesimistas y a los que no creen en nada, cínicos. Tu misma...

    ResponElimina
  3. A mí me pasa lo mismo: mucho trabajo, cero ganas. Y me pilla todo eso y más, pojemplo, los desilusionados, los entristecidos, los amargados... Y ya no comento más.

    ResponElimina
  4. Todo tiene solución. Por ejemplo, para mi crisis culinaria, hoy me voy a comer a casa de mi mama.
    Un beso.

    ResponElimina
  5. Para los desesperados, los desesperanzados, los agoreros, los pesimitas, los cínicos, los desilusionados, los entristecidos, los amargados... si buscas solución pregunta a Coses2

    ResponElimina
  6. Jajaja! Que se vengan todos a mi casa a comer y entre zanahoria y zanahoria, lo hablamos :-P

    ResponElimina
  7. sempre es podrà demanar menjar xinès, no?

    ResponElimina
  8. això s'està convertint en una festassa.. i mira qe pintava una mica malamenet al començament eh..:-)

    ResponElimina
  9. Només ens falta algú que porti el vi ;-)

    ResponElimina